Si può fare

Com diuen els italians, si può fare, es pot fer, sí. Però no deixa de ser una pràctica de risc. Aquesta setmana sóc a Itàlia, i viatjo seguint una pràctica de risc que ni recomano ni tampoc m’atreveixo a desaconsellar doncs l’experiència és quelcom que difícilment es pot transmetre. Amb poques excepcions, cadascú vol viure i experimentar per sí mateix i prescindir de l’experiència dels altres, i potser s’ha d’entendre. I després ve allò de si l’encerto l’endevino. I si t’equivoques, els que hi entenen diuen que tota experiència sempre és útil, ni que només sigui per concloure que allò no ho has de repetir mai més.

M’explico. Per raons que no vénen al cas, aquests dies estic viatjant amb un bitllet d’avió d’Alitalia, una companyia aèria que està en fallida tècnica des de fa temps, anys ja. Els quatre vols que faig aquesta setmana els vaig comprar no fa gaire, de fet vaig prendre la decisió de volar amb Alitalia coincidint amb el trencament de les negociacions sobre la possible absorció de l’empresa italiana per part del grup Air France-KLM. Hi ha qui diu que més d’hora que tard Alitalia farà un pet com un aglà. També tenim els que opinen que en tractar-se d’allò que es coneix com una companyia de bandera, el govern italià s’ho pensarà molt abans de deixar-la caure.

Per què molta gent considera que és una pràctica de risc el fet de volar amb Alitalia? Doncs és molt senzill. Si aquesta companyia fes fallida i deixés de volar d’un dia per l’altre, uns quants milers de passatgers ens quedaríem a terra amb aquella cara de babau o d’emprenyat que tots hem vist que fan els viatgers frustrats que es troben de sobte en situacions similars. Ens trobaríem amb uns bitllets i una tarja MilleMiglia a la mà que no ens servirien de res.

Si ens hi trobéssim, ens hauríem de buscar la vida per altres mitjans. Potser no és massa realista pensar que aquesta possibilitat sigui una cosa molt excepcional, remota i que difícilment esdevindrà. Tothom recordarà que darrerament de situacions d’aquestes se n’han vist unes quantes. Parlo d’aquelles imatges que ens mostra la tele de la gent als aeroports esperant un miracle que tothom sap que mai es produiria. Són imatges que comencen a ser massa habituals, també als aeroports del conegut com a primer món. Ve-t’ho aquí.

En fi, és el que hi ha. Ara tanco la parada uns dies. Espero tornar (a Barcelona i a escriure en aquest blog) abans que s’acabi la setmana. Mentrestant, sempre hi ha l’opció de llegir-se aquells articles antics que, per mandra, manca de temps o per qualsevol altre motiu en el seu moment es van passar per alt.