Triar entre “Marianistas” i “Esperanzados”

Una hipòtesis: que l’autor d’aquest blog fos un militant pepero espanyol. Si ho fos i hagués de triar entre Don Mariano, el presidente nacional, i Doña Esperanza, l’anomenada lideresa, que sembla que d’això es tracta, em trobaria amb un important dilema. Per sort aquest no és el cas doncs abans d’aquest debat ja vaig haver de fer una altra tria prèvia, aquesta entre els partits polítics que prenen les decisions a Barcelona i els que les prenen a 600 quilòmetres de distància, i això sí que des d’un bon principi ho vaig tenir clar.

Una hipòtesis alternativa: que l’autor fos un militant pepero català. Si es donés el cas i hagués d’optar entre el senyor Fernández, la senyora Nebrera i el senyor Sirera, que aquests són els personatges que, avui per avui, aspiren a dirigir la franquícia catalana del Partido Popular, tinc molt clar que m’inclinaria sense cap mena de dubte per... deixem-ho córrer.

Una explicació: no faré pública la meva preferència per dos motius. El primer és que com tothom que segueixi aquest blog amb una certa regularitat segurament ja ha pogut copsar, el seu autor mai concreta la seva definició política; una altra cosa són les deduccions –respectables però sempre subjectives- que se’n puguin treure. El segon motiu és el mateix que ja s’ha dit abans, i és que es tracta d’un partit que no pren les decisions al carrer Urgell de Barcelona sinó al carrer Gènova de Madrid, una mica massa lluny pels que som partidaris de les polítiques de proximitat.

Una opció: si em posessin la pistola al pit i tant sí com no em fessin optar entre apuntar-me als Marianistas o als Esperanzados, el meu dubte seria similar que si m’hagués de decidir entre els Moixiganguers d’Igualada i els Castellers de Sarrià. Segurament prescindiria de tots dos i m’inclinaria per picar alguna cosa a la barra del Pinotxo del Mercat de la Boquería.

Unes pistes: l’anomenada brunete mediática (El Mundo, la Cope, Libertad Digital, etc.) dóna suport a la lideresa, sense fissures. Aznar calla i, de moment, es deixa interpretar. Les posicions de l’ABC i La Razón no són encara prou clares. El Público, El País i la Ser faran, quan toqui, el més convenient pels socialistes. La Vanguardia, com sempre, amb els que manen, i potser gràcies a això porta 127 anys al mercat.

Un aclariment final: es podria escriure un article molt similar si la lluita pel poder s’hagués obert al PSOE, tant se val que fos a nivell espanyol o que la tria s’hagués de centrar en la seva franquícia catalana anomenada PSc(PSc-PSOE). No ens enganyem, el fons de la qüestió és, implícitament o explícitament, el mateix en ambdós partits (una petita c en front d’una gran E). Dues formacions polítiques que s’autodefineixen no com a estatales sinó com a nacionales. Tota una declaració d’intencions. Més clar, l’aigua. Tanto monta, monta tanto.