En arribar divendres al Palau de Congressos hi havia una taula independent per recollir les acreditacions dels blogaires i la documentació del congrés que ja ens tenien a punt. Donaven també a tothom (militants compromissaris de CDC, periodistes, blogaires i altres convidats) una cartera d’un color taronja tan cridaner que a primera vista semblava propaganda del banc INGdirect. Però no ho era, tenia gravat el lema del congrés: Convergència a punt! Retorna la il·lusió. No n'hi havia últimament d'il·lusió? Segons ens van dir, l’acreditació ens permetia moure’ns per tot el recinte del congrés. Jo no vaig tenir cap problema; de fet, ningú me la va demanar.
A nosaltres ens tenien reservat l’anomenat espai 2.0 del primer pis, on hi havia la zona reservada per la mal anomenada (doncs no ho era) Taula rodona: Política 2.0 i blocs. L’espai disposava de connexió wi-fi gratuïta pels blogaires. Especifico que la connexió era gratuïta ja que en el recent congrés d’Esquerra els periodistes l’havien de pagar. Hi havia també endolls a totes les taules per si algú ho precisava. A un extrem de la sala teníem un bar a la nostra disposició assistit per un cambrer que, com ja és habitual a Barcelona, no parlava ni entenia el català. Aigües minerals i sucs, i varietat de pastes a discreció.
El que em va semblar quasi tercermundista va ser la megafonia de la zona que, francament, era d’una qualitat per sota de l’aprovat. Alguns participants en van deixar constància en directe. Un problema agreujat, a més, pel soroll que arribava del pis de sota on hi havia el molt concorregut bar del congrés. Vull dir que potser la propera vegada, si hi ha propera vegada, això s’hauria de resoldre doncs és una pena que per petits detalls com aquest hi va haver gent que no va quedar massa satisfeta.
Puntualitat (manca de). Com ja sol ser norma en aquest país la puntualitat va brillar per la seva absència. La majoria de la gent no hi dóna cap importància i els pocs que n’hi donem és evident que encara ens trobem en franca minoria. Potser el problema que tenim alguns és que hem viatjat massa però no deixaré de denunciar-ho. A veure si de mica en mica es va canviant el xip i ens anem apropant a l’Europa més endreçada. Dels dos actes que vaig anar (la taula rodona de blogaires i la sessió plenària de divendres), el primer va començar amb 12 minuts de retard i el segon amb 15.
La ponència a la que els blogaires estàvem convidats, programada per les 8 del vespre, calculo que degut a l’excessiva duració del plenari devia finalment començar amb quasi una hora de retard. Per aquest motiu no m’hi vaig quedar. Potser els compromissaris això ja ho troben normal però penso que s’ha de dir per tal de millorar la propera vegada, repeteixo, si n’hi ha.
De la sessió plenària cal dir que de les 53 persones assegudes a l’escenari de l’acte, la quota femenina no passava de 12. En canvi, de les set persones proposades per dirigir el congrés hi havia majoria de senyores. En aquest sentit confesso que a mi tampoc m’agraden les quotes. Cal dir també que el plat estrella del plenari, el discurs de Pujol, va ser molt en la seva línia coneguda de sempre, i més sabent que es dirigia a gent molt convençuda. No hi van faltar aquells recursos de proximitat que tan bé sap utilitzar per tal de mantenir l’interès de la gent durant tota l’estona. M’atreviria a dir que avui dia a Catalunya no hi ha ningú amb les qualitats de discursaire de proximitat que té Pujol. Les coses com són.
Ja per acabar, ahir vaig oblidar mencionar que a la taula rodona també es va parlar del mal efecte que fan les dotzenes i dotzenes de blogs de polítics abandonats, aquells que s’obren per exemple per unes eleccions determinades, i temps després veus que la darrera actualització es va fer el dia de reflexió. Aquest fenomen afecta a tots els partits polítics, parlamentaris i extraparlamentaris. Si se’m permet un suggeriment, si jo estès a la direcció d’un d’aquests partits (una tasca que, ara per ara, no la tinc prevista) obligaria a tancar-los sense excuses ni dilació, o a agrupar-los a la web del partit en una carpeta de blogs morts a disposició dels historiadors. Mantenir-los oberts denota un cert pasotisme que no fa cap bé al partit que hi ha al darrere, sigui el que sigui.
Reitero el meu agraïment al senyor David Madí de Convergència per la seva amable invitació a compartir un acte de partit a un blogaire que darrerament ni tan sols els vota. Diu molt a favor seu, o de qui hagi tingut l’idea.
A nosaltres ens tenien reservat l’anomenat espai 2.0 del primer pis, on hi havia la zona reservada per la mal anomenada (doncs no ho era) Taula rodona: Política 2.0 i blocs. L’espai disposava de connexió wi-fi gratuïta pels blogaires. Especifico que la connexió era gratuïta ja que en el recent congrés d’Esquerra els periodistes l’havien de pagar. Hi havia també endolls a totes les taules per si algú ho precisava. A un extrem de la sala teníem un bar a la nostra disposició assistit per un cambrer que, com ja és habitual a Barcelona, no parlava ni entenia el català. Aigües minerals i sucs, i varietat de pastes a discreció.
El que em va semblar quasi tercermundista va ser la megafonia de la zona que, francament, era d’una qualitat per sota de l’aprovat. Alguns participants en van deixar constància en directe. Un problema agreujat, a més, pel soroll que arribava del pis de sota on hi havia el molt concorregut bar del congrés. Vull dir que potser la propera vegada, si hi ha propera vegada, això s’hauria de resoldre doncs és una pena que per petits detalls com aquest hi va haver gent que no va quedar massa satisfeta.
Puntualitat (manca de). Com ja sol ser norma en aquest país la puntualitat va brillar per la seva absència. La majoria de la gent no hi dóna cap importància i els pocs que n’hi donem és evident que encara ens trobem en franca minoria. Potser el problema que tenim alguns és que hem viatjat massa però no deixaré de denunciar-ho. A veure si de mica en mica es va canviant el xip i ens anem apropant a l’Europa més endreçada. Dels dos actes que vaig anar (la taula rodona de blogaires i la sessió plenària de divendres), el primer va començar amb 12 minuts de retard i el segon amb 15.
La ponència a la que els blogaires estàvem convidats, programada per les 8 del vespre, calculo que degut a l’excessiva duració del plenari devia finalment començar amb quasi una hora de retard. Per aquest motiu no m’hi vaig quedar. Potser els compromissaris això ja ho troben normal però penso que s’ha de dir per tal de millorar la propera vegada, repeteixo, si n’hi ha.
De la sessió plenària cal dir que de les 53 persones assegudes a l’escenari de l’acte, la quota femenina no passava de 12. En canvi, de les set persones proposades per dirigir el congrés hi havia majoria de senyores. En aquest sentit confesso que a mi tampoc m’agraden les quotes. Cal dir també que el plat estrella del plenari, el discurs de Pujol, va ser molt en la seva línia coneguda de sempre, i més sabent que es dirigia a gent molt convençuda. No hi van faltar aquells recursos de proximitat que tan bé sap utilitzar per tal de mantenir l’interès de la gent durant tota l’estona. M’atreviria a dir que avui dia a Catalunya no hi ha ningú amb les qualitats de discursaire de proximitat que té Pujol. Les coses com són.
Ja per acabar, ahir vaig oblidar mencionar que a la taula rodona també es va parlar del mal efecte que fan les dotzenes i dotzenes de blogs de polítics abandonats, aquells que s’obren per exemple per unes eleccions determinades, i temps després veus que la darrera actualització es va fer el dia de reflexió. Aquest fenomen afecta a tots els partits polítics, parlamentaris i extraparlamentaris. Si se’m permet un suggeriment, si jo estès a la direcció d’un d’aquests partits (una tasca que, ara per ara, no la tinc prevista) obligaria a tancar-los sense excuses ni dilació, o a agrupar-los a la web del partit en una carpeta de blogs morts a disposició dels historiadors. Mantenir-los oberts denota un cert pasotisme que no fa cap bé al partit que hi ha al darrere, sigui el que sigui.
Reitero el meu agraïment al senyor David Madí de Convergència per la seva amable invitació a compartir un acte de partit a un blogaire que darrerament ni tan sols els vota. Diu molt a favor seu, o de qui hagi tingut l’idea.
8 comentaris:
Parlant de blocs polítics abandonats, llegeix això:
El tercer eix
El blog de Jordi Hereu costa –ens costa- 262.000 euros l’any. Uns 42 milions de pessetes. Això sí, ells són d’esquerres i els diners s’han de redistribuir per minvar les diferències entre els rics i els pobres. Quina barra. He visitat el web per veure què hi ha de tan extraordinari que justifiqui ni que sigui una mica aquesta despesa victoriana i m’he trobat amb un blog lleig i caducat. Dels pocs comentaris que hi havia gairebé tots eren per retreure-li a l’alcalde el cost del manteniment del seu bloc, descobert per CiU aquesta setmana passada. Dic bé, anem a veure com són els continguts, potser hi ha literatura de la bona o regalen alguna cosa. Clico a “Biografia” i només amb la primera frase ja es veu que la feina d’actualització de l’apartat és nul•la: “Jordi Hereu i Boher és des del 8 de setembre el nou alcalde de Barcelona en substitució de Joan Clos, que ha estat nomenat nou ministre d'Indústria”. Només calia afegir “de l’any 2006” després de “8 de setembre” i canviar el temps verbal de “ha estat nomenat” per “va ser nomenat”. 262.000 euros anuals però la biografia de l’alcalde encara no ha arribat a les eleccions municipals que es van celebrar fa més d’un any. El blog de l’Hereu encara no se n’ha assabentat, però ara el Clos és l’ambaixador d’Espanya a Turquia. Amb una mica de sort a ell l’acabaran enviant a l’Uzbekistan.
El socialisme no només és una estafa cultural sinó que també és una estafa al sentit comú, a l’ideal de fer les coses amb una mica de coherència i també d’humilitat. Se m’acuden moltes maneres d’invertir aquests euros a Barcelona. Contractar un filòleg perquè cap cartell ni cap informació municipal tinguin faltes d’ortografia, millorar el servei de Bicing tenint en compte que els seus usuaris pensen que és un bunyol, fer més pàrquings, exterminar tots els coloms d’una vegada, o construir escales mecàniques a l’estació de metro i de Renfe de l’Arc de Triomf, que estan al costat de l’estació del Nord i que per tant sempre hi ha molta gent amb maletes. Cada cop que he d’agafar un autocar per anar a l’aeroport de Girona o a la Costa Brava, suo la gota gorda. Ara, de funcionaris que no en faltin i de diners pel blog del senyor alcalde, tampoc.
Jo tinc molts amics d’esquerres, de fet la majoria ho són i pensen que la meva manera de començar a entendre el món és egoista i insolidària. Doncs bé, només aconseguim fer la quadratura del cercle quan parlem del PSC. Amb això vull dir que el debat al voltant del socialisme català no és una qüestió d’ideologia sinó d’intel·ligència, de sentit de la justícia i d’honestedat. La distància que hi ha entre algú que vota els socialistes i algú que no els votaria mai és la la distància que hi ha entre algú que s’estima els seus diners i algú que porta la bossa oberta per les Rambles. No es tracta de ser d’esquerres o de dretes ni tan sols de sentir-se català o espanyol, tot això perd importància davant del tercer eix: el de ser imbècil o el de no ser-ho.
Àstrid Bierge al Singular Digital
I, mentrestant, alguns passat-s'ho bé a Lisboa gràcies als teus consells!!!
Per cert, que a més de la cortesia són puntuals i gens sorollosos.
No tenim excusa
Salutacions
Gràcies, Joliu, ja ho havia llegit. L'Àstrid Bierge hi toca, quasi sempre.
Àngel, me n'alegro. A veure si quan tornis fas un post dient que tenim moltes coses bones per aprendre dels portuguesos.
El PSC és simplement un partit asquerós. Faig referència al fàstic perquè és el que em provoquen aquestes notícies.
Tot i considerar-me més aviat d'esquerres, estic totalment d'acord amb es comentaris que s verteixen sobre el PSC. Si filéssim prim segur que a algú salvaríem (conseller Castells?), però posats a generalitzar teniu tota la raó del món. Això sí, el socialisme no em sembla, d'entrada, una mala ideologia.
Estava dinant jo dissabte a un restaurant de la diagonal de Barcelona i van entrar de cop més d'una dotzena de persones amb la bandolera carbassa, i sí, al primer cop d'ull vaig pensar que feien propaganda d'ING Direct, però quan em vaig acostar ja vaig veure que no. I el fet que pensés en ING Direct ho fa la comunicació, així que la iniciativa de convidar els blocaires la trobo molt molt encertada, per això de la comunicació, de joves i no tan joves com t'hi refereixes. Molt interessant l'experiència que expliques a les dues entrades, entre d'altres, m'hagués agradat veure en marc vidal en viu i en directe. Salutacions!
Carles i Sebastià,
Suposo que quan parleu del PSC no us referiu a res del meu article (que d’aquesta franquícia del PSOE ni en parla) sinó al primer comentari d’en Joliu.
Esther.
La cartera taronja/carbassa ja la tinc ben endreçada doncs de tant cridanera no és reutilitzable, almenys no ho és per mi.
La decisió de convidar els blogaires em sembla excel·lent i espero que s’encomani a altres formacions polítiques.
En Marc Vidal hi toca, i és molt didàctic, però portat pel seu entusiasme potser va una miqueta avançat en el temps. Però crec que és força més realista del que alguns “conservadors” diuen.
Això de les pastes, els cafès i les begudes és habitual en Convergència. Tot un detall, cal dir-ho, però amb això no ens compren. L'amabilitat també és un dels seus forts (compartit amb els d'Iniciativa), en canvi és un punt feble d'Esquerra. Val a dir, però, que em va sorprendre l'actitud del Molt Honorable Sr. Jordi Pujol, quan em vaig disposar a prendre'n imatges (altrament dit: filmar-lo). També li anaven a fer una foto i va espetar: quan s'aparti aquest, que se'n vagi aquest, a veure si el fan fora. Li va faltar dir "borinot" o "tros de quòniam". Tampoc el voto, però qualsevol persona és un votant potencial. Només per això i perquè som persones demano més respecte.
Publica un comentari a l'entrada