Carod és l’encarregat de les relacions exteriors de Catalunya. És un dels membres del govern que parla algun idioma estranger i a més a més gaudeix viatjant a costa del pressupost, així que Montilla li va donar aquest encàrrec. Tot i que manifesta que no aspira a ser cap de llista d’Esquerra a les properes eleccions (el seu partit tampoc el deixaria), ha manifestat que vol continuar exercint de ministre d’exteriors. No m’estranya, es tracta d’un càrrec agraït.Carod viatja per tot el món sense parar i sense reparar en despeses, sempre acompanyat d’un nombrós grup de persones més propi d’un cap d’estat que d’un conseller. La seva megalomania arriba al punt que fins fa poc es feia anomenar vicepresident de la Generalitat sense ser-ho. Obre delegacions de la Generalitat a tot arreu, nomena delegats, concedeix subvencions a tort i a dret amb els objectius i les excuses més inversemblants. És evident que per Carod la crisi no existeix.
Nova York, Hong Kong i Barcelona són, per aquest ordre, les tres ciutats del món no capitals d’estat amb més consolats establerts. Barcelona té 97 consolats estrangers acreditats. Numèricament parlant, moltes ciutats del món capitals d’estat tenen una representació diplomàtica a nivell d’ambaixades molt inferior a la que hi ha actualment a Barcelona amb aquest centenar de consolats.
Si algun dia Barcelona assoleix la categoria de capital d’un nou estat, cosa que al meu entendre tampoc s’ha de descartar, només caldria requalificar alguns d’aquests consolats en ambaixades per disposar, ja d’entrada, d’una representació diplomàtica de països estrangers més que decent. Evidentment a la llista actual s’hi hauria d’afegir l’ambaixada d’Espanya. No em vull ni imaginar que amb Catalunya la nostra actual metròpoli fes el ridícul com està fent amb Kosovo. Vull creure que, arribat el cas, un edifici emblemàtic de Barcelona lluirà una placa com la que es reprodueix a dalt.
No tinc la bola de vidre i no sé si algun dia Catalunya serà un país amb ambaixades a la seva capital en comptes dels consolats que tenim ara. Però m’atreveixo a dir que si algun dia Barcelona esdevé capital d’un nou estat europeu, ho serà no gràcies a Carod sinó precisament a pesar d’ell. Carod ja ens ha demostrat fins on és capaç d’arribar una persona políticament irresponsable i sense cap sentit del ridícul. Si aquí hi afegim una megalomania i una prepotència fora de tota mida ens trobem amb un dels polítics –juntament amb Saura i algun altre- que més negatiu ha sigut per Catalunya en els darrers anys.
5 comentaris:
I en Montilla, per favor, en Montilla. A un President d'una nació se li ha d'exigir un mínim de capacitat de lideratge, decisió i iniciativa. Quan aquest personatge es troba tan lligat per consignes dictades per un organisme superior que el controla com un titella, la credibilitat d'aquest senyor desapareix absolutament, si és que encara en quedava.
El pitjor mal de tots, per a mi, no són els consolats, que mira, arribat el dia els podrem fer servir com a ambaixades; el pecat més greu i imperdonable és que han fet d'un demostrar incapaç el Molt Honorable, i això no té perdó.
Estic totalment d'acord amb què Carod és un megalòman grotesc (recordem la brillant idea de crear Carod TV!). El tema de les ambaixades és absurd per tot això que comentes i perquè, tal com jo ho veig, en l'era d'internet, gastar-se els nostres diners en ambaixades és retrògad i només respon a interessos personals (no va fer una ambaixada a mida pel seu germanet Apel·les a París?). En fi, sobren més paraules. Felicitats per l'article.
No sóc massa fervent del senyor Carod, ans al contrari, però no en sé prou de tot plegat com per blasmar-lo i prou. Cal que tinguem en compte que ERC no "té de bo" en cap medi de comunicació i el que durant anys s'ha silenciat als demés, a ERC no se li perdona res, i al primer esternut ja la tanquen en una cambra esterilitzada.
Potser sí que el que fa aquest senyor (curiosament a distàncies curtes guanya molt) és una bestiesa com una casa i la pitjor de les pocavergonyeries, però dubto molt que faci res que no hagin fet, fins ara, els nostres estimats pròcers de la pàtria.
Aquí donem el tracte de diplomàtic a qualsevol persona que, per molt preparada que estigui en economia o dret, treballi representant un ens polític extern. Ens agradi o no el cos diplomàtic s'hauria de crear de nou, Catalunya no en té (i en tenia quan era Corona d'Aragó). Dit això, com que no fan funció diplomàtica sinó representativa, hem de limitar el seu impacte real en els llocs on va. Bàsicament perquè els negocis es fan en el món diplomàtic i reunions d'alt nivell on el cos no diplomàtic no és convidat... si conviden, en canvi, els empresaris que més inverteixen en un territori.
A mí, per tant, no em sembla malament que obrin oficina allà on vulguin, o que busquin un model d'acord comercial amb qui sigui, però potser la dotació de recursos hauria d'estar supeditada a un contracte-compromís amb el Parlament. Perquè si realment és una qüestió de país, cap partit s'hi hauria d'oposar si dóna bons resultats.
Mentre això no es doni, o no coneguem els resultats dels esforços, seguiré tenint dubtes. Ara bé, jo també els tindria si els delegats fossin de la corda CiU o del PSC, i en aquest sentit sembla que ens oblidem d'algunes oficines de la Generalitat a Brusel·les o Marroc en la darrera legislatura de'n Pujol. Al Carod hi ha coses que no se li perdonen.
Miquel,
Sí, d'acord, crec que tens raó, però avui només em volia centrar en un tema molt concret.
Clara,
Per evitar confusions, quan parlo de les representacions que Carod obre a l'exterior parlo de simples delegacions, i quan parlo de les representacions diplomàtiques estrangeres a Catalunya parlo de consolats (ara) i ambaixades (potser en un futur).
Clidice,
Tot això que dic no està en contradicció amb que en les distàncies curtes Carod sigui encantador. No el conec, no en tinc ni idea.
Andreu,
Em remeto a la resposta que dono a la Clara. Els diplomàtics són els representants estrangers destacats a Barcelona. Els catalans destacats a l'estranger per Carod són simples delegats sense status diplomàtic. Jo estic molt d'acord amb la utilitat de les oficines comercials que Catalunya va començar a obrir a l'estranger fa dècades (en tinc experiències pròpies força positives), però no estic d'acord amb les delegacions polítiques que obre Carod. Una cosa no té res a veure amb l'altra.
Publica un comentari a l'entrada