Pau Costa Alcubierre, 1977-2009

En Pau tenia 31 anys, era bomber del GRAF i enginyer forestal. Va morir d’accident divendres passat, lluitant fins l’últim moment mentre feia allò que més li agradava. Recordarem sempre en Pau i els seus companys.

En Pau era un apassionat de la muntanya i de la naturalesa, però sobretot del foc. Aquest element sempre l’havia captivat, per la seva força, la seva potència, sempre n’havia volgut conèixer tots els detalls, fer-s’hi amic, perquè allò que realment perseguia en Pau era poder-lo controlar, dominar, calmar. L’estudiava a diari esperant poder descobrir el seu punt dèbil, el lloc on poder-lo atacar. Aquesta passió se l’ha acabat emportant lluny de nosaltres, però sigui on sigui en Pau, seguirà lluitant contra el foc.
(Foto i text (d’Àngel M.) trets del recordatori que ens van repartir als assistents a les exèquies celebrades dilluns passat a l’església parroquial de Sant Julià de Vilatorta)

Més de vuit anys és corrupció

Faig meva la frase que vaig sentir fa uns anys que diu que estar-se més de dos mandats seguits (normalment vuit anys) ocupant un càrrec polític és corrupció. Alguns països això ho tenen degudament legislat, és a dir, prohibit. Però n’hi ha d’altres com el nostre on els polítics es resisteixen a fer-ho. Dit això, afegeixo que posar els molts anys de govern continuat d’una mateixa persona o d’un mateix partit com a principal excusa per canviar el govern no em sembla pas una raó prou sòlida.

Un dels grans arguments del PSOE per justificar el desallotjament del PNV d’Ajuria Enea era que en trenta anys amb el mateix partit al front del govern basc resultava inevitable que s’haguessin generat clientelismes i corrupteles que calia combatre. Argumentaven els socialistes que s’havia de mirar molt bé sota les catifes i fer públiques les irregularitats que, després de tants anys, previsiblement hi trobarien.

Si ho sabran ells, que en temes de corrupció ens han demostrat que, junt amb el PP, són uns veritables campeones! En definitiva, a Euskadi els socialistes deien més o menys el mateix que uns anys abans deien a Catalunya, quan van desallotjar CiU del Palau de la Generalitat. Tot de manera molt legal, això no ho discuteix ningú.

L'argument, però, entenc que hauria de ser vàlid per a tothom. No només pels anomenats partits nacionalistes perifèrics que tant interès hi han posat els socialistes (i el PP) per desallotjar-los dels seus respectius governs. Suposo que d’altres administracions amb trenta anys amb el mateix partit al front del govern se’n podrien treure conclusions similars.

Podríem posar l’exemple del govern d’Extremadura, trenta anys seguits de socialisme. O el d’Andalusia, trenta anys seguits de socialisme. O ja més a prop, la Diputació de Barcelona, que alguns coneixen com la gran repartidora, també amb trenta anys seguits de socialisme. O l’Ajuntament de Barcelona, trenta anys seguits de socialisme. O tantes altres administracions públiques que no han canviat de color polític en trenta anys. Trenta anys! Uns quants més que els famosos vint-i-tres anys de Pujol que tant molestaven als socialistes, tant que encara ara en parlen dia sí i dia també, com si fossin l’origen de tots els mals.

Per tant, sospites de corrupteles i clientelisme a Euskadi, sí. I a Catalunya, també. Com a mínim, les mateixes sospites que alguns tenim sobre els governs d’Andalusia, Extremadura i Barcelona (província i ciutat), per posar només alguns exemples que clamen al cel per la seva excessiva durada. A ningú se li escapa que d’aquestes quatre administracions socialistes des de sempre, dues es nodreixen, com no podria ser d’altra manera, amb els impostos dels barcelonins, i les altres dues en part també, per allò de la solidaritat malentesa que a nosaltres ens fa cada dia més pobres.

Els que som partidaris de la limitació de mandats regulada per llei ja comencem a tenir ganes de que també en aquests feus socialistes es pugui començar a mirar sota les catifes. Intueixo que quan toqui fer-ho sortirà de tot, i que s’haurà de ventilar molt per tornar a fer aquests despatxos respirables als nous inquilins. I és que això que es discuteix aquests dies d’uns milions d’euros que l’empresa on treballa de directiva la senyora Chaves va obtenir de manera un pèl estranya quan el seu pare presidia la Junta de Andalucia (per cert, una vintena d’anys seguits com a president) potser només serà la xocolata del lloro.

Proposta en ferm que faig per l’alternança política: prohibir per llei que els polítics es puguin estar més de dos mandats seguits ocupant un càrrec d’elecció, directa o indirecta. Tots els polítics, sense excepció. Vull dir que si per mi fos també hi posaria el cap d’estat.

I encara que en aquest article han sortit casos de persones amb molts anys seguits al govern barrejats amb casos de partits amb molts anys seguits governant, evidentment no estic per la limitació de mandats pels partits, doncs crec que això no seria democràtic. Però els partits haurien de renovar cada vuit anys les cares dels seus candidats. Estic convençut que només amb això ja s’afavoriria l’alternança política.

Mancances lingüístiques inacceptables

Vostè quins idiomes parla? Aquesta pregunta s’hauria a fer a qualsevol persona que pretengués ocupar un alt càrrec públic o polític. Dic públic o polític perquè a l’empresa privada és inconcebible que per ocupar un càrrec a partir d’un cert nivell es contractin persones amb determinades mancances lingüístiques. El que pretenc exposar és que avui en dia un alt càrrec amb sou públic no hauria de poder presentar-se davant de segons qui sense parlar com a mínim anglès, a banda del català i l’espanyol que ja s’haurien de donar per suposats. I si la resposta del aspirant fos cap més, se li hauria de dir amb tota la delicadesa i correcció però alhora amb la màxima fermesa miri, ho sentim, però vostè no compleix el perfil. Quan parli anglès, torni i en podem tornar a parlar.

Segur que el lector perspicaç ara mateix pensa en els nostres estimats governants Rodríguez Zapatero i Montilla Aguilera, tots dos grans consumidors de traductors de i a l’anglès. O en l’aspirant Rajoy, que l’altre dia va admetre que tampoc parla anglès. O en tants altres polítics que en reunions internacionals es posen contínuament en evidència, i a la vegada posen en evidència al país que representen. Jo, almenys, em sento mal representat.

Crisi de la premsa vs. blogs

Els blogs d’internet, tan mal vistos per una gran majoria de l’establishment d’allò conegut abans com a premsa i ara com a premsa de paper, un sector que observa quasi sense reaccionar com el seu negoci tradicional se’ls acaba a un ritme que ni tan sols són capaços de controlar, a la nostra manera també patim la crisi en forma de pèrdua de lectors. Ho tinc repetidament comprovat. Quan comentes un post recent que has escrit amb tota la il·lusió amb una persona que saps que en algun moment passat llegia el teu blog (i tu, ingenu, penses que encara ho fa), i et contesta “es que ara fa temps que no entro al teu blog”, no ho dubtis: tens un altíssim percentatge de possibilitats d’haver perdut un client.

Quant a la fortíssima crisi que des de fa un temps pateix el sector de la premsa de paper, i no em refereixo als efectes temporals derivats de l’actual crisi econòmica mundial (que això durarà més o menys, més aviat més del que ens diuen, però no hi ha dubte que un dia o un altre s’acabarà) sinó a la crisi de fons fruit de la popularització social d’internet, l’altre dia em vaig trobar amb una definició que em va agradar força, i que més o menys venia a dir que l’aparició d’internet significa, entre moltes altres coses, la desaparició del monopoli que fins ara tenien els periodistes i els mitjans tradicionals per manipular la informació.

Amb això vull significar que aquells periodistes que es miren amb tant recel tot allò que prové d’internet i les seves diferents eines, aquells que repeteixen com a lloros que tota informació que no passi el filtre d’un periodista i/o d’un mitjà seriós d’entrada s’ha de qüestionar, van totalment equivocats. Però és que encara aniré més lluny: corren el risc de quedar-se aviat sense feina. En el fons el que els passa és que s’adonen que aquell control de la informació exercit fins ara per determinats col·lectius amb l’ajut i la complicitat de certs periodistes, se’ls està escapant de les mans a una velocitat increïble.

Els blogs d’internet no tenen el monopoli de la manipulació informativa com alguns falsament i interessadament ens volen fer creure. Hi ha blogs de tota mena i blogaires de tota mena. El radar de Sarrià, conscient de les seves moltes limitacions, podria ser un bon exemple de blog peculiar. A dalt de tot d’aquesta pàgina es proclama sense embuts no tenir cap pretensió d’objectivitat, tot i que l’autor d’aquest blog, des de la seva inevitable subjectivitat, sempre s’esforça en ser objectiu. Hi ha també diaris de tota mena i periodistes de tota mena. I ja per acabar, tampoc s’ha d’oblidar la transversalitat dels usuaris d’internet. Fins i tot hi ha blogs fets per periodistes, alguns de molt bons, però sense que aquesta pertinença a la professió, un clar valor afegit si es vol, signifiqui l’automàtica credibilitat dels seus continguts.

Les escorrialles del Pacte del Tinell

Primer va ser Maragall, que no va plegar per voluntat pròpia sinó que el van foragitar els seus, tant de la direcció del partit com del govern, i ho van fer de molt males maneres. Després va ser Carod, que tot i haver-se vist obligat a deixar la direcció del seu partit encara conserva el cotxe oficial de ministre d’exteriors. I ara arriba el torn de Saura, el tercer soci del Pacte del Tinell, que també pretén deixar la direcció del partit però, això sí, sense renunciar mentre pugui a l’Audi A6 oficial que li paguem entre tots.

Així, dissabte Joan Saura va dir que no es presentaria a les eleccions primàries del seu partit per encapçalar la llista de les properes eleccions al Parlament, renunciant, per tant, a ser candidat a la presidència de la Generalitat. També va dir que, de moment, continuarà com a conseller de la Generalitat perquè intueix que Montilla no el cessarà. I tant si ho saben, tant ell com Montilla, que l’un sense l’altre són, en termes de possibilitats de governar, un zero a l’esquerra!

Ignoro si aquesta enretirada política parcial de Saura és una bona notícia pel seu partit; de fet, aquest és un assumpte que no crec que interessi gaire excepte als militants verdcomunistes. Però segur que la notícia serà molt ben rebuda a tot el territori. Aquest d'ara és un pas més perquè aviat Saura plegui també de conseller, i llavors ens haurem tret, per fi, aquest malson de sobre. El dia que Saura i Carod deixin definitivament la gestió pública perdrem de vista els dos consellers que durant els darrers anys més ineptitud i incapacitat política han demostrat en la seva gestió. Encara que també podria ser que els que vinguin després siguin pitjors, però em sembla que aquesta possibilitat és tan summament remota que de moment no cal ni contemplar-la.

El mercat immobiliari segueix sota mínims però ja no cau a un ritme tan intens (dels diaris)

A mi m’encanta tractar amb gent optimista però rebutjo el fals optimisme d’aquells que ens volen transmetre determinats missatges que ni ells mateixos es creuen. Ras i curt, no m’agrada que m’enredin. Així, des de certes instàncies governamentals ara ens diuen que la desacceleració de la caiguda de les vendes del mercat immobiliari és un bon indici del principi de la recuperació econòmica, com si aquesta lleugera desacceleració ja fos com per començar a tirar coets.

Amb la venda de cotxes passa el mateix, i en alguns altres sectors de l’activitat econòmica potser també. I a partir d’aquest descens del ritme de la caiguda de les vendes, de seguida et trobes amb el polític de torn que t’assegura que ja es veu llum al final del túnel, i que la recuperació econòmica ja ha començat. No és pas per portar la contrària a ningú però lamento constatar que la meva percepció és justament la contrària, i més aviat penso que potser la llum que es veu al final del túnel és només la d’un tren que ens ve en direcció contrària.

Això ve a ser com aquell malalt a qui el primer dia li puja la febre de 36.5 a 38.5 (dos graus), el segon dia de 38.5 a 40 (només un grau i mig), el tercer de 40 a 41 (només un grau), i el metge que no en sap gaire i actua amb un optimisme del tot injustificat pretén convèncer-nos que el malalt ha començat a millorar. Però no ens enganyem, encara que cada dia que passa la pujada de la febre sigui menor, la realitat és que no cal ser metge ni infermer per saber que el malalt està cada dia pitjor.

Doncs amb els pisos i els cotxes passa més o menys el mateix que amb el malalt enfebrat. Que les vendes caiguin a un ritme menor que abans no vol dir que la situació millori. I si la situació no dóna aviat un tomb de 180 graus i comença la millora de veritat, tota aquesta borratxera de xifres que uns i altres ens proclamen sobre el finançament de Catalunya quedarà en un no res. Tant de bo jo estigui equivocat però no s’ha d’oblidar que, ara més que mai, el finançament de Catalunya només depèn d’una evolució favorable de l’economia. I de moment tots sabem que el més calent és a l’aigüera.

Finançament; per entendre-ho millor

Todos los días 10 hombres se reúnen en un bar para charlar y beber cerveza. La cuenta total de los diez hombres es de 100€.
Acuerdan pagarla de la manera proporcional, con lo que la cosa sería más o menos así, según la escala de riqueza e ingresos de cada uno:

Los primeros 4 hombres (los más pobres) no pagan nada.
El 5º paga 1€.
El 6º paga 3€.
El 7º paga 7€.
El 8º paga 12€.
El 9º paga 18€.
El 10º (el más rico) paga 59€.

A partir de entonces, todos se divertían y mantenían este acuerdo entre ellos, hasta que, un día, el dueño del bar les metió en un problema: "Ya que ustedes son tan buenos clientes," les dijo, "les voy a reducir el costo de sus cervezas diarias en 20€. Los tragos desde ahora costarán 80€."

El grupo, sin embargo, planteó seguir pagando la cuenta en la misma proporción que lo hacían antes.

Los cuatro primeros siguieron bebiendo gratis; la rebaja no les afectaba en absoluto.
¿Pero qué pasaba con los otros seis bebedores, los que realmente abonan la cuenta? ¿Cómo debían repartir los 20€ de rebaja de manera que cada uno recibiese una porción justa?
Calcularon que los 20€ divididos en 6 eran 3,33€, pero, si restaban eso de la porción de cada uno, entonces el 5º y 6º hombre estarían cobrando para beber, ya que el 5º pagaba antes 1€ y el 6º 3€.
Entonces el barman sugirió que sería justo reducir la cuenta de cada uno por, aproximadamente, la misma proporción, y procedió a calcular la cantidad que cada uno debería pagar.

El 5º bebedor, lo mismo que los cuatro primeros, no pagaría nada:
(100% de ahorro).
El 6º pagaría ahora 2€ en lugar de 3€: (ahorro 33%)
El 7º pagaría 5€ en lugar de 7€: (ahorro 28%).
El 8º pagaría 9€ en lugar de 12€: (ahorro 25%).
El 9º pagaría 14€ en lugar de 18€: (ahorro 22%).
El 10º pagaría 49€ en lugar de 59€:(ahorro 16%).

Cada uno de los seis pagadores estaba ahora en una situación mejor que antes: los primeros cuatros bebedores seguían bebiendo gratis y un quinto también.

Pero, una vez fuera del bar, comenzaron a comparar lo que estaban ahorrando. "Yo sólo recibí un euro de los 20€ ahorrados," dijo el 6º hombre: señaló al 10º bebedor diciendo "¡Pero él recibió 10!"

"Sí, es correcto," dijo el 5º hombre. "Yo también sólo ahorré 1€; es injusto que él reciba diez veces más que yo."

"¡Verdad!", exclamó el 7º hombre. "¿Por qué recibe él 10€ de rebaja cuando yo recibo sólo 2? ¡Los ricos siempre reciben los mayores beneficios!"

"Un momento!", gritaron los cuatro primeros al mismo tiempo. "Nosotros no hemos recibido nada de nada. ¡El sistema explota a los pobres!"

Los nueve hombres rodearon al 10º y le dieron una paliza.

La noche siguiente el 10º hombre no acudió a beber, de modo que los nueve se sentaron y bebieron sus cervezas sin él. Pero a la hora de pagar la cuenta descubrieron algo inquietante:

Entre todos ellos no juntaban el dinero para pagar ni siquiera la mitad de la cuenta.

Y así es, los catalanes son los que más pagan porque son los que más riqueza producen, en consecuencia deberían de gozar de mayores ventajas. La comunidad que paga más impuestos son los que deberían recibir mayores beneficios. Póngales impuestos muy altos, atáquenlos por ser los que más producen, y lo más probable es que no aparezcan nunca más. De hecho, es casi seguro que comenzarán a beber en algún bar en el extranjero donde la atmósfera es algo más amigable.

(Trobat a la xarxa. Autor desconegut)

Persones que ens fan perdre el temps

És com una plaga, cada dia n’hi ha més. I és que jo sóc molt puntual i això en aquest país per alguns és un error. Als pocs dies d’obrir el blog ja en vaig parlar però observo que en aquests dos anys no s’ha millorat. Em refereixo a les persones que ens fan perdre el temps. Te’n trobes per tot arreu. Cap sector en té el monopoli però cap sector se’n salva. Tinc observat, però, que n’hi ha més al sector públic que al sector privat. En aquest aspecte la majoria dels polítics són, normalment, uns perfectes desconsiderats. Alguns es deuen pensar que arribar tard és una mostra de poder, i no saben que només és una demostració de mala educació i de no saber anar pel món. El problema de molts polítics i funcionaris és que actuen com si el ciutadà estigués al seu servei i no al revés. Ep, amb totes les excepcions que hi vulguem posar, que n’hi ha més d’una. I més de dues. Però no gaires més.

Et convoquen per a qualsevol reunió a una hora determinada i normalment et fan esperar. Tens hora demanada a cal metge o a cal notari i et fan esperar. S’anuncia el començament d’un acte per una hora determinada i de seguida surt allò tan emprenyador dels cinc o deu minuts de cortesia, com si aquests minuts haguessin d’estar per sobre dels cinc o deu minuts de descortesia pels que han arribat a l’hora. I si ho dius encara et miren malament, com si s’hagués de primar la manca de puntualitat. És el món al revés.

Has de quedar amb algú i si no vigiles aviat s’imposa la fórmula de “les set quarts de vuit”. La gent queda per dinar “a quarts de tres, i el primer que arribi que agafi taula”, i es queden tan amples. Jo, però, tinc un truc. No és la solució però ajuda. No quedo mai per sopar a 2/4 de 10. Avui, per exemple, haig de sopar amb set persones més i els he convocat al restaurant a les 09:26 PM. No és la solució però almenys fa rumiar.

No podem presumir de país modern i endreçat si abans no eliminem d’una vegada per totes aquestes continuades descortesies i demostracions de mala d’educació. Hi ha persones que llueixen un Rolex o qualsevol altre rellotge al canell però socialment actuen com si no sabessin perquè serveix un rellotge, com si ignoressin que serveix per alguna cosa més que per lluir-lo. La manca de puntualitat és una clara mostra de tercermundisme, i sovint penso que en molts aspectes aquest país pertany al tercer món.

Barcelonasfera, un nou directori que promet

Quan semblava que en temes de blogs estava tot inventat resulta que no era així. Ens faltava un directori de blogs sobre Barcelona. Doncs bé, ara ja el tenim aquí, i jo particularment me n’alegro. Me n’alegro també per haver estat convidat a formar part com a membre d’aquesta nova comunitat blogaire des del mateix moment del seu naixement.

La Barcelonasfera és, segons explica el seu promotor, en Dani Cortijo, un directori de blocs que centren la seva temàtica en Barcelona i les seves antigues viles, des de punts de vista diferents: fotografia, periodisme, història, etc...

Espero que als lectors d’El radar de Sarrià també els agradi poder disposar d’aquest nou servei que, com quasi tot a internet, és gratuït pels seus usuaris, el que no vol dir que no tingui un cost per el seu creador i promotor.

Moderació/censura de comentaris (1)

Una explicació prèvia
Que poc agrada a alguns blogaires rebre segons quins comentaris crítics! Que poc m’agrada a mi que em moderin fins a l’extrem de censurar-me! I dic això sent ben conscient que qui té un blog el gestiona com vol, com no podria ser d’altra manera. L’any passat ja en vaig parlar. Els blogs no tenen normes, i estic segur que si en tinguessin no es complirien. Però la llibertat del blogaire per practicar la censura no està per sobre de la meva llibertat de fer-ho públic. A partir d’ara obro una petita secció, que apareixerà de tant en tant, per anar comentant casos concrets. Això sí, limitaré les meves crítiques als blogaires que tenen certa notorietat i viuen del pressupost públic, és a dir, dels impostos que paguem els ciutadans. I això al marge de si els seus blogs els bategen com a institucionals o personals ja que, més sovint del que seria desitjable, la frontera de la gestió entre uns i altres resulta bastant difosa. Un exemple sagnant i molt recent, que segurament sortiria al Guinness World Records 2009 si es presentés a concurs, és el blog d’or de Jordi Hereu (que no enllaço per no fer-li més propaganda), amb un cost de manteniment de 315.000 euros l’any i, pel que sembla, poca diligència en la publicació dels comentaris. Un blog d’or que no paga el senyor Hereu ni paga el seu partit sinó el conjunt dels barcelonins. I tot i les crítiques rebudes d’uns i altres, encara no l’han tancat. I això que diuen que hi ha crisi i que s’han de retallar despeses innecessàries. Jo aquí hi veig una combinació de malbaratament dels fons públics i prepotència a parts iguales.

Avui començarem aquesta nova secció amb Saül Gordillo, periodista, director de l’Agencia Catalana de Notícies (ACN). L’he vist alguna vegada però vull aclarir que no el conec de res i, per tant, no tinc res personal en contra d’ell. De fet, el llegeixo sovint i normalment és dels que hi toca força.

Dilluns passat va publicar un article al seu blog personal que porta per títol ERC i el finançament: una lliçó de Realpolitik. Es tracta d’un article molt laudatori amb Esquerra, al meu entendre tan exageradament laudatori que sembla un encàrrec del senyor Puigcercós. Vaig deixar un curt missatge al seu blog que deia textualment el següent:

Senyor Gordillo,
Una pregunta gens innocent: ACN és una empresa pública? De quina conselleria depèn? No, per res.

Es pot comprovar que en l’article enllaçat hi surten més d’una quinzena de comentaris però el meu diguem que s’ha perdut. Ho repeteixo: el blogaire té tot el dret de censurar els comentaris dels seus lectors, el mateix dret que té el comentarista d’explicar-ho. I a partir d’aquestes dues premisses, que cadascú en tregui les conclusions que li semblin convenients.

Ah, per cert, l’ACN és una empresa pública. No, per res.

Complement final
Altres exemples similars, tots ells de la setmana passada, amb comentaris meus enviats i no publicats:

• Alícia Sánchez-Camacho (PP), senadora: una pregunta sobre el funcionament del seu nou blog d’internet.
• Ramon Tremosa (CiU), eurodiputat: una pregunta sobre el tema dels controls de seguretat als aeroports.
• Ernest Benach (ERC), president del Parlament, una pregunta sobre el paper decisiu (segons ell) del seu partit en l’acord del finançament.

Fixeu-vos que tampoc estic demanant que em contestin, tot i que seria no només de bona educació sinó també un signe d’intel·ligència política si ho fessin. Però tenir els comentaris oberts i alguns (o tots) no publicar-los em sembla un menyspreu a la clientela dels seus blogs; parlo de comentaris educats i respectuosos.

El senyor Gordillo, la senyora Sánchez-Camacho, el senyor Tremosa i el senyor Benach tenen, com a mínim, dues característiques comunes: tots quatre gaudeixen d’un sou públic i tots quatre han censurat els meus comentaris en els seus respectius blogs. I només faltaria, tenen tot el dret a fer-ho, el mateix dret que jo tinc d’explicar-ho.

Les patates braves del Tomás

Arran d’un petit malentès que vaig tenir fa uns dies amb un dels seus autors, el periodista Sergio Fidalgo va tenir la cortesia de convidar-me a la presentació del llibre Las bravas del bar Tomás, un simpàtic acte en el que també hi havien racions de patates braves i canyes de cervesa a discreció a disposició dels presents. Això va ser dimecres al vespre.

El Bar Tomás (Major de Sarrià 49) és un vell conegut. Quin sarrianenc no coneix aquest antic establiment i la fama mundial de les seves patates braves, una fama ja transatlàntica de la que fins hi tot n’ha parlat el diari The Wall Street Journal (tenen penjat a la paret l’exemplar degudament emmarcat), i surt a les guies turístiques japoneses?

Quin client habitual no coneix també, per què no dir-ho, la peculiar manera de tractar la clientela d’algun dels seus cambrers, una manera de treballar que de vegades ultrapassa els límits d’una mínima correcció exigible? I a pesar de tot el client hi torna, en una demostració pràctica que el plat estrella d’aquest local s’ho mereix.

Jo hi vaig molt de tant en tant, normalment al vespre. Sempre demano el mateix, unes braves i una canya, i quedes com un senyor. Això sí, procuro no anar-hi els dies de calor xafogosa ja que el sistema d’aire condicionat del local, que consisteix en obrir més o menys els finestrals, és pel meu gust un pèl antic i poc eficient. Jo, a l’estiu, necessito aire condicionat de màquina.

Dimecres hi feia tanta calor que només m’hi vaig estar una estoneta, el temps just de saludar uns amics i els autors del llibre, i comprar-ne un exemplar (14 euros). Després hi van haver uns quants parlaments però jo ja no hi era. Si teniu interès pels detalls de l’acte podeu llegir la crònica oficial feta pels propis autors del llibre. Un llibre del que, per cert, no en puc dir res doncs encara no l’he obert. Però segur que me’l llegiré.

Tampoc conec el motiu de l’interès dels amos del bar per anomenar l’establiment (el tendal verd de la terrassa és bastant nou) amb la versió espanyola del nom Sarriá, en lloc de la versió catalana Sarrià. Em sembla que en això és també un establiment únic al barri.

Finançament de Catalunya (i 2)

Després de la visió general d’ahir, tenim les reaccions dels partits polítics amb representació al Parlament; unes reaccions gens originals, totes molt previsibles.

PSOE, casa central: molt contents. Només faltaria! L’acord l’han redactat ells mateixos i, diguin el que diguin els altres, al seu gust! Això sí, Montilla va ser convidat a mirar-s’ho de prop.

PSOE, sucursal catalana: contents o, si més no, resignats. Són conscients que no es pot anar MAI en contra de la casa central. Això ho tenen molt clar des de l’absorció a terminis (diguem les coses pel seu nom) que el PSOE va fer del PSC ara fa tres dècades. Durant els darrers trenta anys hem tingut exemples a dojo de discrepàncies polítiques, de forma i de fons, entre Catalunya i Espanya. Però els diputats del PSC (millor anomenar-los de la franquícia del PSOE a Catalunya) MAI han votat en contra d’Espanya, i sí ho han fet sovint en contra de Catalunya. I quan dic en contra vull dir exactament això: mentre al Parlament de Catalunya voten a favor d’un determinat tema i es fixa una posició de país, al Congreso de los Diputados d’Espanya voten exactament en sentit oposat. I una altra cosa: aquests diputats MAI semblen tenir remordiments de consciència. Saben perfectament qui és l’amo i què cal fer per donar-li satisfacció.

Ciutadans: la veritat, aquest moviment no m’interessa massa però diuen que també estan contents. Són tres i no s’entenen. Em sembla rebé. Vull dir que em sembla rebé que estiguin contents, que només siguin tres i que no s’entenguin entre ells.

Esquerra i Iniciativa, les crosses necessàries del PSOE: més que contents, estan encantats de la vida. Són els més satisfets de la colla. Només faltaria! S’han de conservar les poltrones del govern al preu que sigui i, de moment, aquest objectiu l’han assolit!

CiU: descontents. Diuen que aquesta proposta d’acord incompleix clarament alguns articles d’una llei orgànica espanyola anomenada Estatut d’Autonomia de Catalunya. Encara que sovint no ho sembli, es tracta d'una llei plenament vigent. I afegeixen que si nosaltres mateixos propugnem i/o acceptem des de Catalunya l’incompliment flagrant de l’Estatut, quina força moral tindrem per queixar-nos quan l’incompleixi la metròpoli, o quan ens retornin l’Estatut encara una mica més escapçat, ara des del Tribunal Constitucional? Hi veig força coherència, i això que no els voto! També diuen que no hi posaran traves però aquí em perdo, no sé exactament a què es refereixen. Per cert, el president (*) Laporta i el professor americà Sala i Martín, que d'aquests temes en sap molt, diuen més o menys el mateix, i més coses. Com a mínim, fa rumiar.

PP, casa central i sucursal catalana: oficialment descontents. Però, per altra banda, alguns barones regionales estan encantats de la vida. És a dir, ni chicha ni limoná. La prova és que durant el Consejo de Política Fiscal y Financiera no hi van votar en contra; només es van abstenir. Ara mateix el PP té altres problemes interns molt més greus que el finançament de las regiones, començant pel finançament del seu propi partit.

Vist tot plegat i tenint en compte la poca informació fiable disponible, de moment penso que toca ser responsablement prudents i posar-hi una gran dosi d’escepticisme. Quan puguem disposar de més informació, amb lletres (grans i petites), xifres i percentatges, potser en podrem dir alguna cosa més.

De totes maneres, fa gràcia veure amb quina irresponsable seguretat uns i altres parlen de percentatges i xifres concretes, quan la dura realitat és que tot aquest puzle de números està basat en previsions d’ingressos i de recuperació econòmica (o, com a mínim, de no empitjorament de l’economia), unes previsions que difícilment es compliran a curt termini com ens volen fer creure. Però sembla ser que encara hi ha qui creu en miracles. Dons apa, resem-hi un Parenostre que no ens farà cap nosa.


(*) Alguna vegada s’ha dit, i jo ho comparteixo, que a Catalunya de presidents de veritat només n’hi ha tres i que són, per ordre d’importància, el de la Caixa, el del Barça i el de la Generalitat.

Finançament de Catalunya (1)

Diumenge passat s’anunciava que finalment els governs espanyol i català havien arribat a un acord sobre el finançament de Catalunya, tot i que els detalls concrets (euros concrets) ens deien que encara no es podien fer públics (?).

Es parla i s’insisteix molt sobre la importància del nou model, que uns diuen que és bo i els altres asseguren que no. A veure si parlem clar, com a models bons a la Península Ibérica en tenim tres: el portuguès, el basc i el navarrès, i la resta són trons. Dir que el nou model és bo és com aquell a qui li han robat la cartera (model antic) i després els mossos l’han recuperat (model nou) però sense els dos-cents euros que hi portava. És a dir, si el que ens volen dir és que el nou model és millor que l’anterior, des del meu escepticisme jo els responc que només faltaria que no ho fos. Sempre és millor recuperar la cartera, encara que sigui sense els diners que hi portaves quan te la van robar.

Es parla també de les xifres però com que cadascú diu les seves... unes i altres no coincideixen. El govern espanyol parla d’un total de 11.000.000.000 euros de suplement, i deixa que cada región faci els seus propis càlculs territorials. No han perdut el temps, ja ho han fet. Però com era d’esperar, la suma supera amb escreix la xifra d’onze mil milions facilitada pel govern espanyol. Qui enreda a qui?

No en tinc cap dubte, una vegada més ens enreden tots. I és que no és cert que s’hagi arribat a un acord, només hi ha una proposta en ferm de la casa central, una proposta suficientment ambigua que permet fer totes les lectures que convingui. Hi ha també l’ordre de la casa central a la sucursal catalana, en el sentit que ara toca donar-hi l’ok. I dit i fet, ja tenen l’ok. Però això no vol dir que ja tinguem un nou model de finançament. Ara comença un llarg procés que anant bé no s’acabarà fins a final d’any.

Com que tota aquesta història del finançament de Catalunya està tan contaminada per les continuades mentides i manipulacions interessades d’uns i altres, els partits polítics que ens volen vendre la moto deuen haver pensat que tampoc vindrà d’una més. La millor prova en són les presentacions públiques que fan aquests dies uns i altres del suposat acord.

Veure al senyor Puigcercós, president d’Esquerra, el partit escolanet del PSC, que a la vegada és l’escolanet del PSOE, parlant des del faristol del seu partit al darrere d’un cartell que deia 3.855 milions, em sembla una combinació a parts iguals de demagògia, ignorància i irresponsabilitat. Ells d’això en deuen dir marcar paquet i es queden tan amples, però segur que no són capaços d’explicar-nos d’on surten aquests milions. Esquerra necessita com el pa que menja una llarga travessia del desert.

Demà parlarem de les diferents reaccions dels partits polítics. Per dignitat no parlarem, però, de la gens sorprenent reacció entusiasta de la Cambra de Comerç. El seu president, el senyor Valls, diu estar encantat amb aquest pacte que encara no és pacte. Quan veig que aquests organismes oficials tipus cambres també ens els intenten incloure en el paquet anomenat societat civil no puc evitar que se m’escapi el riure, i aquest és un tema massa seriós com per barrejar las churras con las merinas, o la societat civil amb les cambres de comerç. Ells ho proven i si passa, passa. Cal potser recordar que les cambres de comerç només serveixen per cobrar, això sí, legalment, una mena d’impost revolucionari obligatori per a les empreses anomenat quota cameral a canvi de res?

No dèiem l’altre dia que en temps de crisi s’ha d’estalviar? Doncs aquí proposo una altra idea: suprimir per decret les cambres de comerç. Us asseguro que només ho notarien els seus funcionaris, que naturalment s’haurien de reciclar. Bé, les empreses també ho notarien però en sentit invers, en sentit positiu.

(Continua aquí)

Recordeu aquest cartell?

Ahir la senyora Maria va donar el seu vot al senyor Alejo com a vicepresident del Parlament Europeu. Que maco!

Cinc-cents

Aquest post que estàs llegint és el número 500 des que fa vint-i-dos mesos vaig obrir El radar de Sarrià. Conec algú que se’ls ha llegit tots, i aprofito ara per agrair-li el seu esforç. També vull transmetre el meu agraïment, com no podria ser d’altre manera, a qui no se’ls han llegit tots però se n’ha llegit alguns.

Faig extensiu el meu agraïment al col·lectiu de blogaires, que és d’on he tret el poc que sé sobre blogs. En aquest sentit, toca una menció molt especial als membres de l’Ateneuesfera que l’any passat em van acollir com a membre del grup, i aquest agraïment el personalitzo en la Sílvia Cobo, que va tramitar la meva alta, i el Guillem Carbonell que n’és l’ànima i l’inventor.

Quan al setembre del 2007 vaig obrir El radar de Sarrià no sabia pràcticament res d’aquest negoci dels blogs i ara... segueixo sent un perfecte ignorant. Una de les coses que encara no entenc i segueix sorprenent-me tant com el primer dia és que, a banda de les hores que he passat escrivint els posts, un temps que evidentment té un valor que només conec jo, el cost d’elaborar aquest blog ha sigut de zero euros.

No m’han cobrat ni cinc per utilitzar la plataforma blogger on està allotjat aquest blog, ni ningú m’ha cobrat res per utilitzar la plataforma wordpress on tinc allotjat el blog de reserva, ni m’han demanat de posar publicitat al blog com a compensació. Res de res, el cost s’ha limitat a les meves moltes hores d’escriure juntament amb una petita part de la meva factura de la llum i l’amortització de l’ordinador. Un cost, per a mi, més que raonable.

He tractat molts temes. He escrit també algunes coses que si ara em dediqués a rellegir-les potser s’haurien de modificar, o fins i tot eliminar. Però no ho he fet ni ho faré. Estic satisfet de veure que he estat capaç de mantenir el blog amb una certa dignitat i, alhora, una regularitat de producció sobre la que al principi tenia molts dubtes (es nota que no tinc àvia!)

No he amagat mai que sobre determinats assumptes tractats aquí no en sabia pràcticament res, tot i que m’he atrevit a parlar-ne si ho he considerat oportú. Massa agosarat? Potser sí. Podríem resumir-ho dient que amb aquest blog he fet, i faig, el que m’ha vingut de gust. Així s’han d’entendre els meus cinc-cents posts.


PS: A l’entranyable senyora Manuela de Madre, que ara utilitza el gran argument dels gustos particulars del president Companys per defensar la fiesta nacional davant de la seva clientela política, li diria només dues coses. La primera, que deixem els morts en pau. La segona, que Companys va cometre molts errors, entre ells la seva suposada defensa de la fiesta nacional si es que alguna vegada la va defensar, un tema sobre el que no en tinc ni idea ni el més mínim interès en saber-ho. Aprofito per dir-ho aquí i ara perquè les declaracions d’aquesta senyora no es mereixen un article sencer.

Vol en globus aerostàtic

Una nova edició de la concentració internacional de globus aerostàtics European Balloon Festival ha tingut lloc a Igualada durant els darrers quatre dies. Per no repetir-me, qui vulgui saber-ne més pot llegir la crònica que vaig publicar arran de l’edició de l’any passat; segueix tenint plena vigència.

Així, dissabte va tocar matinar més del compte per tal de poder arribar al camp de vol a quarts de vuit del matí, l’hora usual d’enlairament dels globus aerostàtics. L’explicació d’aquest horari tan matiner és senzilla. El motor que fa volar un globus és quelcom tan senzill com la diferència de temperatures. Per pujar, cal escalfar l’aire de l’interior del globus. Per baixar, cal refredar-lo. Com més alta és la temperatura ambient, més s’ha d’escalfar l’aire de l’interior del globus per enlairar-lo. La conseqüència pràctica de tot això és que s’acostuma a volar a primera hora del matí, i de vegades també al vespre, evitant així les hores de més calor.

Hi poso tres fotografies fetes dissabte amb un senzill telèfon mòbil: el procés d’inflar els globus, el moment de l’enlairament i ja en ple vol rodejat d’alguns de la cinquantena de globus que participaven en la competició. Aquesta d’Igualada és una concentració important a Europa, però es queda petita si la comparem, per exemple, amb els centenars globus (fins a mil) que s’arriben a ajuntar en altres concentracions internacionals, com la d’Albuquerque, a Nou Mèxic (USA).

El vol d’abans d’ahir perfecte, sense cap incident ni res especial a destacar. Són els avantatges de volar amb un pilot amb trenta anys d’experiència. Posats a buscar-hi un però, l’única pega potser va ser el temps, un pèl emboirat tal com mig s’intueix a les fotografies. Però això no es pot triar. A veure si la propera vegada tenim més sort!

Callar comença a ser perillós

En un entorn democràtic com el nostre les sentències judicials s’han d’acatar. Però encara no hi res que ens impedeixi criticar-les. Mentre no arribi la prohibició de comentar les decisions dels jutges, una possibilitat que al pas que anem tampoc s’ha de descartar, vull comentar la recent sentència del Tribunal dels Drets Humans d‘Estrasburg sobre el cas Batasuna. La sentència ha tombat el recurs presentat per aquell partit polític sobre la seva il·legalització per part de la justícia espanyola, i un dels arguments principals dels jutges és que Batasuna no condemna el terrorisme.

Es tracta d’una sentència molt important, que marcarà clarament un abans i un després. Fins ara, callar no era delicte. A partir d’aquesta sentència, pel fet de callar et poden condemnar. Aquesta peculiar filosofia de valorar discrecionalment segons quins silencis ja l’aplicava l’estat espanyol des de fa temps, però hi havia la confiança que a Estrasburg posarien tothom al seu lloc. Doncs ara ja ho han fet, però no en el sentit que alguns ens pensàvem. Al meu entendre, la sentència és decebedora.

A partir d’ara, qui no condemni els atemptats terroristes pot ser acusat i condemnat per terrorisme. La sentència d’Estrasburg ho diu molt clar i no deixa escletxes: la no condemna del terrorisme és també, segons la peculiar visió dels jutges, una forma de terrorisme. I no hi ha cap vot particular, unanimitat absoluta.

Allò que no queda clar són els formats de la condemna que et poden estalviar l’acusació de terrorisme. No queda clar si t’has de posar a cridar al mig d’una de les moltes manifestacions convocades a l’efecte dient que condemnes el terrorisme, o si has de signar un comunicat tipus de condemna, o si has de fer uns minuts de silenci a la porta del teu ajuntament el dia següent d’un atemptat, o quina és la fórmula concreta acceptada pels jutges per evitar-te els problemes judicials derivats de la no condemna expressa.

Em preocupa i molt la discrecionalitat que, a partir d’ara i emparant-se en aquesta important sentència, podran aplicar els jutges a aquells que, en l’ús de la seva llibertat, no tenen el costum de fer condemnes públiques. Segueixo dient que no hi ha cap llei (i espero que no hi sigui mai) que ens obligui a manifestar-nos públicament davant de determinats fets. Però dit això també dic que, a partir d’ara, callar comença a ser perillós.

Sostres ho veu així

Uns quants dies fora de Catalunya m’han servit per estar-ne encara molt més segur del que ja ho estava: que cap culpa o causa del que ens passa hem de buscar-la en cap altre lloc que no sigui a casa, ni en ningú que no siguem nosaltres. Cadascú és responsable del seu destí, individualment i col·lectivament. (...) No hi ha pretext ni excusa ni culpa que sigui dels altres. Voluntat i destí són una sola cosa. (Salvador Sostres)

Un restaurant estrellat

Ahir em van convidar a dinar a Can Jubany, de Calldetenes, a la comarca d’Osona. N’havia sentit a parlar molt però no hi havia estat mai. Haig de reconèixer que, amb molt poques excepcions, quan vaig a un restaurant d’una certa categoria (hi vaig molt poques vegades) no m’hi acabo de trobar massa còmode. Ja no parlem si es tracta d’un establiment que llueix estrella Michelin i altres merescuts guardons. Normalment tot plegat ho trobo massa tibat i teatral. Per tant, si puc triar sempre prefereixo els restaurants més informals que, par altra banda, tampoc acostumen a picar tant. Picar la butxaca, vull dir.

Però un cop conegut l’establiment, a Can Jubany no vaig tenir aquella incòmode sensació que he sentit altres vegades. El servei és molt correcte i professional però a la vegada molt discret, i gens incòmode per el client. Hi són però no els tens a sobre. És un lloc on t’hi trobes bé. Per cert, cal remarcar que tot el personal que està de cara al públic parlà català, un fet que en aquest ram cada dia resulta més difícil de trobar, fins a resultar sorprenent allò que hauria de ser normal.

El menjar (menú degustació en aquest cas) excel·lent, com no podia ser d’altra manera. Els preus... dels preus no en parlaré, anava convidat.

Un lloc recomanable. Un lloc per tornar-hi. Nandu Jubany, a qui no coneixia de res quan va venir a la nostra taula a preguntar-nos si tot anava bé, penso que s’ho mereix. Sovint tenim una certa tendència a queixar-nos de les coses que no funcionen, jo el primer. Però quan quedem satisfets d'una nova experiència penso que també s'ha de dir. El país tirarà endevant amb emprenedors com la família Jubany.

LEC, escola pública i sindicats

Amb les sigles LEC es coneix la Llei d’Educació de Catalunya, aprovada pel Parlament la setmana passada. Admeto que no m’he llegit la llei però tot i això en diré alguna cosa, encara que algú pugui pensar que el meu grau de frivolitat potser passa de la ratlla.

I és que la llei pot ser molt bona, molt ben rumiada, molt elaborada i feta des del consens d’una àmplia majoria de diputats; en aquest cas, tres de cada quatre parlamentaris li han donat suport. Tot això ja ho dono per bo i no ho discuteixo. Però de vegades sembla que oblidem que per resoldre un problema no n’hi ha prou amb una llei. La llei només és un instrument que es pot aplicar bé, regular o malament. Però el problema l’han de resoldre les persones. I tot aquest muntatge comença a grinyolar quan un s’escolta als que han d’aplicar la llei a les escoles públiques.

Sentir els discursos i les protestes dels mestres que hi estan en contra (bàsicament alguns col·lectius de la xarxa pública, al meu entendre excessivament influenciats per uns sindicats que es mantenen en el mateix discurs tronat de fa trenta anys) és adonar-se que aquesta llei pot acabar en paper mullat, com ha passat amb tantes altres lleis. De lleis benintencionades però totalment inútils el DOG n’és ple.

De fet, aquests sindicats de l’escola pública ja anuncien per al curs vinent mesures contundents en contra de l’aplicació de la llei, demostrant així el seu molt limitat tarannà democràtic. Sovint tinc la impressió que aquest col·lectiu actua com si l’escola fos de la seva propietat, i a partir d’aquí pretenen que les normatives s’adaptin tant sí com no als seus interessos particulars. Parlen de la comunitat educativa com si la comunitat educativa fossin només ells, i semblen oblidar que ells no són la comunitat educativa sinó que només en formen part, com en formen part els mestres no sindicats que, per cert, són una aclaparadora majoria (tres de cada quatre), així com els altres col·lectius involucrats.

Destaca en aquest aspecte la senyora Cañadell que, amb la complicitat de certs mitjans, sempre intenta fer-se passar per la representant dels mestres, en comptes de dir que només en representa uns quants, més aviat pocs, menys del deu per cent. I massa sovint els periodistes no investiguen què i qui hi ha al darrera d’aquesta senyora i del seu sindicat, USTEC. No ens expliquen que els mestres que voten a les eleccions sindicals són una petita minoria. Crec que s’hauria de començar per aquí per saber on som i de quins percentatges de representació estem parlant. I és que un sindicat no és un parlament. Mentre un parlament representa el conjunt de la societat, un sindicat només representa els seus votants.

En fi, segur que cal felicitar els diputats que han fet possible aquesta llei però no ens enganyem, tampoc n’hi ha per tirar coets. L’hora de la veritat començarà al setembre, i l’èxit o el fracàs dependrà en bona part de l’actitud dels que més directament han d’aplicar la nova llei a les escoles, és a dir els mestres.

I mentrestant, el jovent surt de l’escola pública com surt, més aviat bastant mal preparat per a la vida que els espera fora. Almenys això és el que diuen tots els estudis sense excepció. La majoria dels responsables polítics en són molt conscients i actuen en conseqüència, és a dir portant molts d’ells els seus fills a l’escola privada, concertada o no, o a unes poques escoles públiques que, excepcionalment, degut a unes determinades circumstàncies, mantenen un alt nivell de qualitat. En aquest aspecte, l’exemple del President de la Generalitat (fets, no paraules) portant els seus fills a l’escola alemanya és tota una declaració d’intencions.

Sobtades votacions nocturnes

Els uns i els altres és un programa setmanal de debat de Barcelona TV presentat per la Vanessa Petit. Només n’he vist un, el de dijous passat, que tractava de la valoració sobre la gestió municipal de Barcelona quan s’ha arribat a l’equador del mandat, és a dir, quan s’han complert dos anys des de les darreres eleccions.

Paral·lelament, hi ha un blog del propi programa, que s’obre el dia abans de l’emissió televisiva, on es demana la valoració dels lectors sobre el tema objecte de debat, mitjançant la possibilitat de deixar un comentari al blog i/o fer-hi una votació. En aquest cas la pregunta era: Com valoreu la gestió municipal a l'equador del mandat?, amb la possibilitat de votar una de les cinc opcions següents: Molt bona, Bona, Regular, Dolenta i Molt dolenta. No vaig tenir de rumiar gaire per triar la darrera opció, l’única que al meu entendre reflecteix la crua realitat.

En el moment de començar el programa, les opcions Dolenta i Molt dolenta sumaven una confortable majoria absoluta, i quasi tots els missatges que es podien llegir al blog reflectien més o menys el resultat provisional de l’enquesta, un resultat que, per altra banda, no crec que sorprengui a ningú que visqui a Barcelona.

El miracle es va produir durant els noranta minuts de l’emissió del programa. Un munt de votacions sobtades a favor de les opcions Molt Bona i Bona van acabar per capgirar el resultat de l’enquesta, fins al punt que en acabar-se el programa aquestes dues opcions havien passat del quasi no res a sumar una majoria absoluta. El missatge que va rebre l’espectador és que l’equip de govern de l’Ajuntament de Barcelona aprova, justet però aprova.

Veient l’aparent miracle que s’havia produït en tant pocs minuts, vaig deixar un missatge al blog del programa que, entre altres coses, deia textualment el següent:

Quant als resultats de l’enquesta, resulta estrany (bé, de fet, gens estrany) que al començament del programa les opcions Dolenta i Molt dolenta sumaven majoria absoluta, i en acabar-se l’emissió, 90 minuts més tard, la majoria absoluta havia passat a mans de les opcions Molt bona i Bona. Em pregunto en quina partida pressupostària municipal estan inclosos el costos dels sms enviats a corre-cuita per capgirar els resultats de l’enquesta.

Pensava que els responsables del govern municipal presents al programa, els senyors Carles Martí (PSC) i Ricard Gomà (ICV), potser hi tindrien quelcom a comentar tot i que, fins al moment, la seva esperada aportació brilla per la seva absència. Segurament deuen anar molt enfeinats, o tal vegada jo sóc una mica il·lús.


PS: parlar dels costos dels sms és una llicencia que em vaig prendre per animar una mica el debat, però allò que sembla innegable és que als voltants de les dotze de la nit de dijous passat hi havia personal a les ordres dels senyors Martí i/o Gomà que treballaven amb molta eficàcia en favor dels seus caps. I després encara hi ha qui diu que els de l’ajuntament no treballen!

PS bis: Aquí també se'n parla.

El republicà Carod, ara a Cuba

Llegint aquest blog hom pot pensar que El radar de Sarrià té una obsessió amb el republicà senyor Carod. No és el cas. Però el compañero vicepresidente (com m’imagino que l’anomenaran aquests dies a Cuba) ens dóna motiu, dia sí i dia també, per parlar d’ell, de les seves extravagàncies i dels seus caríssims i al meu entendre innecessaris capricis viatgers. Llegeixo que el republicà senyor Carod marxa ara cap a aquella illa del Carib a practicar allò que es coneix com a turisme polític i, de passada, intentar que el rebi algun polític dels que surt al diari Granma per tal de fer-se la foto de record.

Sent el republicà senyor Carod una persona que ha demostrat repetidament no tenir el do de l’oportunitat ni gaire sentit comú, sovint em pregunto si al seu departament no hi ha ningú amb dos dits de front que s’atreveixi a donar-li bons consells i l’assessori sobre allò que, especialment en temps de crisi econòmica profunda, seria millor deixar per a una altra ocasió més favorable.

Vista l’obsessió viatgera quasi malaltissa del republicà senyor Carod em prenc la llibertat de fer una proposta estalviadora adreçada al senyor Montilla, molt adequada als temps de crisi que estem vivint. Ras i curt, proposo la supressió immediata del càrrec de vicepresident del govern que ara ostenta el nostre personatge. Les butxaques dels catalans ho agrairien.


PS: redactat aquest post llegeixo que la senyora Alícia Sánchez-Camacho Pérez, presidenta de la franquícia catalana del Partido Popular, ha demanat també la supressió de la vicepresidència que ostenta el republicà senyor Carod. Doncs ni que només sigui per una vegada i sense que serveixi de precedent, estic encantat de coincidir amb el Partido Popular, un partit que de tant en tant també fa propostes assenyades.

El concert que no sona

No se sap encara com acabarà tot i que ja s’intueix que no acabarà gaire bé. Però potser cal recordar que el desgraciat episodi que patim darrerament amb el finançament de Catalunya té l’origen en no haver exigit, amb tota la contundència que calia i quan tocava fer-ho, el concert econòmic per a Catalunya. És a dir, quan fa tres dècades es va negociar l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, l’anomenat Estatut de Sau. No haver incorporat el concert a l’Estatut és l’origen, en bona mesura, dels importants problemes financers que patim ara. No era una tasca impossible com sovint ens diuen alguns polítics per dissimular la seva incompetència. Estic segur que llavors s’hagués pogut aconseguir, com ho van aconseguir altres comunitats històriques de l’estat espanyol. L’error imperdonable va ser del conjunt de la classe política catalana d’aquella època. Els partits que hi van intervenir, que són els mateixos que encara ara tallen el bacallà a Catalunya, haurien de tenir la valentia, la humilitat i la decència de reconèixer-ho i fer un mea culpa en públic demanant disculpes a la ciutadania. I a partir d’aquí, fer noves propostes, viables i engrescadores.

Seguint amb aquella coneguda tesi que diu que el millor i pràcticament únic argument contundent a favor de l’independentisme és saber utilitzar una senzilla calculadora electrònica que sumi i resti, intueixo que si el concert econòmic fos vigent, ara, a Catalunya, es parlaria molt menys d’independentisme. No dic que una més baixa intensitat de l’independentisme fos bona o dolenta, ara això no m’ho plantejo. Del que sí n’estic segur és que la nostra situació financera no hauria arribat als nivells d’indigència i degradació que patim ara, i tot plegat per culpa d’uns polítics incompetents que fa trenta anys van defensar amb tan poca gràcia els nostres interessos, i d’uns altres que ara donen tota la impressió de no tenir ni idea del què són els principis bàsics d’una negociació però que, per altra banda, tampoc volen reconèixer la seva repetidament demostrada ignorància. Estem en males mans.

Hondures i la democràcia

Després de les excel·lents i enriquidores experiències polítiques de Cuba, Nicaragua, Veneçuela, Bolívia, Equador..., ara sembla ser que li tocava el torn a Hondures. Dic sembla ser perquè la cuina on es decideix l’agenda estratègica de l’Amèrica llatina mal anomenada progressista està repartida entre La Havana i Caracas, i ja us podeu imaginar que jo en aquells despatxos no hi tinc una entrada franca.

El guió bàsic consisteix en canviar les lleis vigents de manera que la nova normativa permeti que el president de torn (que pot haver arribat al càrrec mitjançant mètodes democràtics o no, això ara és secundari) es pugui estar al poder de forma més o menys indefinida, per tal de poder instaurar el sistema cubà-veneçolà que tants bons resultats està donant en els països on s’ha implantat fins ara.

Arribats a aquest punt ens podem preguntar si el cop d’estat que hi ha hagut a Tegucigalpa era la millor solució per evitar la deriva chavista d’Hondures que es veia a venir. Evidentment, la resposta és no. Des d’una sensibilitat mínimament democràtica i encara que el fi (evitar una situació no democràtica) sigui lloable, els mitjans emprats (enviar a l’exili forçat el president constitucional del país, en pijama, de matinada i com qui diu sense poder agafar ni el raspall de dents) només ens poden produir rebuig.

Llavors un es pot preguntar què s’hauria de fer en aquest cas. Potser deixar que Hondures agafés el camí veneçolà i quedar-se creuats de braços mentre la democràcia de facto anés desapareixent, com passa a Veneçuela? Francament, no tinc resposta.

Això em fa pensar que una de les moltes imperfeccions de la democràcia és que mitjançant aquest sistema es pot arribar a una situació de dictadura. Ara mateix també em vénen al cap aquelles eleccions de fa uns anys a Algèria on mitjançant unes votacions democràtiques es va escollir un parlament dominat per unes idees tan extremistes que de democràtiques i respectuoses amb les llibertats individuals en tenien menys que jo de comunista.

És lícit aprofitar-se d’un sistema democràtic per arribar al poder i, un cop allà, instaurar una dictadura? La resposta és tan òbvia que no cal ni escriure-la.