Solbes també marxa

Van marxant, quasi tots amb força discreció, amb elegància i educació, sense fer soroll. Però van marxant. Són polítics que han fet de ministres de Zapatero, o han sigut alts càrrecs. Són persones que es veuen capaces de guanyar-se la vida fora del paraigües del parlament i que, veient el que està passant, decideixen deixar l’escó de diputat i no continuar sent còmplices d’una política econòmica totalment equivocada. Ara s’acosta la transcendental votació dels pressupostos de l’any que ve i ells han decidit, al meu entendre amb molt bon criteri, que no volen avalar amb el seu vot una mala llei com la que s’està gestant entre el govern i els que ja es comencen a conèixer com els quarts vicepresidents, els líders sindicals. Una llei que segons vaticinen els experts encara agreujarà més la nostra situació econòmica. Una llei que en comptes de primar la creació de llocs de treball productius, un objectiu que ara mateix hauria de ser prioritari per a qualsevol govern responsable, encara en destruirà més. Una llei que encara posarà més entrebancs a les empreses. Una llei que allunyarà les inversions, també les provinents de l’estranger. Una llei que apujarà fortament els impostos (es parla de 15.000 milions d’euros) quan el que tocaria fer seria abaixar-los.

Des que el món és món tothom sap que el diner és molt poruc i quan veu massa risc marxa. Els anomenats rics, que juntament amb els empresaris són els que reben les diatribes governamentals, això ho tenen clar, i ja tots sabem de què estem parlant. Dissortadament tenim un govern que no està disposat a abaixar la despesa pública de manera significativa, en tot allò superflu i prescindible. Evidentment no em refereixo a la despesa social bàsica (educació i sanitat) sinó a la despesa sobrera i innecessària. Ben bé tres o quatre ministeris es podrien perfectament tancar i només ho notarien els seus treballadors. Amb dades a la mà ens diuen des d’Europa que nosaltres serem els últims en sortir de la crisi perquè no fem els deures que s’han de fer. I el govern com si sentís ploure. I això ens ho diu des de Brussel·les precisament un comissari socialista de llarga trajectòria com el senyor Almúnia, que abans de ser comissari europeu va ser ministre amb Felipe González. Però aquí el govern s’ha anat tornant autista, no escolta a ningú de fora excepte els sindicats. Uns senyors que tots sabem que de creació de llocs de treball productius en tenen una llarga experiència.

I mentrestant, el govern encapçalat per Zapatero en general, i un ministre tan nefast com Corbacho en particular, es dediquen a criminalitzar dia sí i dia també als únics potencials creadors de llocs de treball productius que ens poden ajudar a sortir de la crisi: els empresaris. Ara veiem l’ombra de Solbes que marxa però el que no veiem és el diner disponible per a la inversió que també marxa cap a altres indrets menys arriscats.