.


"Que la prudència no ens faci traïdors" (Jordi Carbonell, 1924-2016, polític i filòleg)
"Error és que pensant que pots fer poc, no facis res" (Edmund Burke, 1729-1797, pensador polític britànic)
"Ningú gasta els diners dels altres amb la mateixa cura que gasta els seus propis" (Milton Friedman, 1912-2006, economista nord-americà, Premi Nobel d’Economia)
"Journalism isn’t just about the questions you ask, but the questions you don’t" (Alexandria Ocasio-Cortez, congressista nord-americana)
"Self-determination is a right, not a crime" (ANC)

dimarts, 29 de setembre del 2009

Un miratge de només quaranta-vuit hores

De vegades convé fer una mica de memòria. Ara fa quatre anys el Parlament va aprovar el nou Estatut de Catalunya amb el vot favorable del noranta per cent dels diputats. Només hi va votar en contra el Partido Popular, en una nova demostració de la seva coneguda trajectòria política que jo sovint acostumo a definir, admeto que potser amb una certa lleugeresa, com d’estratègia anticatalana. És a dir, allò que pel Partido Popular compta de veritat és Espanya, encara que sigui a costa de perjudicar Catalunya. Els compensa quedar malament aquí i perdre dos vots a Tarragona si a canvi se’n guanyen sis a Ciudad Real, Badajoz i Santander.

Aquell text aprovat pel Parlament, el text original, és el que de veritat representa la voluntat del poble de Catalunya. Res a veure amb les escorrialles que n'han quedat en forma d’un text políticament castrat i que encara està pendent de ser validat pel Tribunal Constitucional de España. Les retallades que s’hi han anat fent a partir del 30 de setembre de 2005, data de la seva aprovació solemne al Parlament, estan dintre de la legalitat però no s’hauria d’oblidar que són contràries a la voluntat dels catalans expressada pels seus representants al Parlament. Començant per aquella important passada de ribot sàviament dirigida per Alfonso Guerra @ mienmano, i acabant per una previsible sentència del TC que tothom sap que serà condemnatòria, o no absolutòria, o interpretativa a la baixa, o qualsevol altre sinònim que hi vulguem posar per expressar una nova retallada.

Una sentència que, per cert, es pot fer pública demà mateix o d’aquí uns anys. I és que aquell desprestigiat i mig caducat tribunal espanyol no té legalment cap límit de temps per dictar sentència... ni per renovar-se. Si ara des de determinades instàncies polítiques ens volen fer creure que la publicació de la sentència és imminent només és per tal que no es parli tant de la nostra taxa d’atur, la més alta de la Unió Europea.

El que ha passat amb l’Estatut des que es va aprovar el 30 de setembre de 2005 fins ara vindria a ser equivalent a que et robin la cartera al metro i després enxampis el lladre, i llavors el lladre, armat, et diu que te la torna a canvi que tu li donis els bitllets que hi tens, i també la tarja T10. T’han robat, t’han fotut els calés, finalment tu et quedes només amb la documentació, i encara hi ha gent que això ho considera positiu (mira quin lladre més guai, encara m’ha tornat els documents!). Però el fet és que t’han robat i per això molts no vàrem donar suport a aquell text descafeïnat que es va sotmetre a referèndum.

Però no hem de perdre de vista la data del 2 d’octubre de 2005, és a dir, només quaranta-vuit hores després de la solemne aprovació del text de l’Estatut celebrada per tots els partits, fins i tot pel Partido Popular tot i haver-hi votat en contra. Recordo que el llavors president dels populares a Catalunya, el senyor Piqué, sortia retratat juntament amb els altres cofois líders polítics catalans, tots amb la seva copa de cava a la mà celebrant amb cara de satisfacció el text finalment aprovat. I és que van ser només quaranta-vuit hores el temps que va tardar el President de la Generalitat en anunciar importants retallades sobre el text aprovat. O dit d’una altra manera, quaranta-vuit hores és el temps que vàrem tardar els catalans en perdre la il·lusió, en saber que tot aquell llarguíssim episodi de negociacions al Parlament i als reservats dels restaurants havia estat una gran estafa política, una impressionant enganyifa col·lectiva, una comèdia generalitzada de la que en van ser actors els membres de la classe política catalana.

7 comentaris:

Clidice ha dit...

I després n'hi ha que es pregunten què passa a la societat que hi ha tanta desafecció política. Per trencar-los la cara a tots :(

Marc D ha dit...

Si més no espero que el circ que estan fent els espanyols amb el tema de l'estatut els acabi sortint tan bé com el que van fer amb la consulta d'arenys.

El problema que tenim aqui es que quan ens tornin les quatre paperines que hauran quedat del text original, els del tripodrit diran que hem aconseguit un gran acord i podem estar satisfets. I molta gent, innocent (per no dir imbècil), s'ho creura i tot seguirà igual.

Miquel Saumell ha dit...

Clidice,
Em sembla que amb tota aquesta colla d’incompetents i mentiders que ens governa estem a punt de passar de la desafecció política al cabreig generalitzat.

Marc,
I no només això, és que a les properes eleccions segurament repetiran vot. No sempre cal anar lluny per trobar els culpables, sovint els tenim a tocar.

Miquel ha dit...

Tot i que el TC encara no hagi pronunciat el seu dictamen sobre l'Estatut, crec que l'etapa estatutària aviat quedarà enrere. Aquest text va ser l'últim intent per trobar un encaix mínimament digne i còmode per a una Catalunya dins d'Espanya.

Ha quedat demostrat que només hi ha dues vies possibles: l'assimilació, i esdevenir una Múrcia qualsevol, o la independència. La primera opció ja fa dècades que l'estant perseguint tan des de Madrit com de Barcelona, la segona opció és qüestió de deixar els complexes i les mitges tintes enrere i establir-la com una fita primordial.

Miquel Saumell ha dit...

Miquel,
Hi estic d’acord. Però no aquest text vigent ara, després de les retallades que van afectar dues terceres parts del text original, sinó l’aprovat per majoria absoluta al Parlament ara fa quatre anys. Amb el d’ara anem de pet a ser una Murcia més. De fet ja quasi ho som, o sense el quasi. El més fotut és que als que ens governen ja els està bé, i la gran majoria dels seus votants evidentment ni s’ho plantegen.

Manel PASCUAL ha dit...

D'acord emn part... ¿ningú ja no es recorda del preambul de l'Estatut? Gairabè cap ciutadà va veure ni un esborrany de l'Estatut... pràcticament ningú no coneixia els continguts... i un llarg etc., però de cop i volta va interessar de manera partidista a tots els polítics i en qüestió de relativament poc temps (uns 6 mesos si no estic errat) tothom a parlar de l'Estatut i les propostes de continguts... ¿VERITABLEMENT AQUEST ESTATUT APROVAT REPRESENTA A UNA MAJORIA DE CATALANS O CIUTADANS DE CATALUNYA?
Actualment, la memòria d'un ciutadà pot ser no arriba ni a QUARANTA-VUIT HORES!!!

Miquel Saumell ha dit...

Manel,

Benvingut al radar i gràcies pel teu comentari.

Jo sóc un dels molts (*) que penso que, en el context general d’Europa i en el particular de la península ibèrica, l’estatut d’autonomia que ara mateix necessita Catalunya és un que s’assembli molt al portuguès.

(*) Dic que som molts i em baso en la meva pròpia enquesta, amb la mateixa autoritat que uns altres diuen que nosaltres som quatre gats i es basen en altres enquestes. I és que fins que tots plegats anem a votar (és així com es funciona en democràcia, i no a base d’enquestes) no ho sabrem.