Què ens amaguen a Barcelona i a Moià?

Aquest article també podria portar per títol “Com tapar-se les vergonyes mútues mitjançant un pacte vergonyós”. Però anem a pams.

A Barcelona tenim la desgraciada particularitat que a més a més de la seva feina l’ajuntament també fa negocis que poc o res tenen a veure amb allò que el ciutadà espera d’una responsable gestió municipal. Una peculiaritat d’aquests negocis municipals és que quasi sempre se salden amb resultats ruïnosos pel contribuent barceloní. Així, entre moltes altres activitats municipals diguem-ne atípiques i limitant-nos al tema gastronòmic, l’ajuntament és un productor de vi (el vi Barcelona no cal que el busqueu a les botigues, només el podreu tastar si sou convidats a un àpat organitzat per l’ajuntament, i em penso que no sabrem mai què ens costa cada ampolla); l’ajuntament gestiona algun restaurant amb baixa clientela i elevada pèrdua, i ha participat en el capital d’hotels de súper luxe amb poc èxit. Quan és l’hora de passar comptes, per exemple en la recent desinversió municipal en l’empresa que gestiona l’Hotel Miramar (un cinc estrelles gran luxe), si escoltes el govern sembla que Barcelona no hi hagi perdut res, i si escoltes l’oposició en treus la conclusió que hi hem perdut milions. I dic hem doncs els milions són nostres, i aquest és un detall que no hem d’oblidar, encara que el senyor Hereu massa sovint fa i desfà com si els milions fossin seus. Per cert, l’alcalde de Barcelona sempre ha estat del PSOE.

Situem-nos ara en un escenari totalment diferent, el bonic poble de Moià, a la comarca del Bages. Per mi Moià té un significat especial doncs és el lloc on va néixer el tenor Viñas (a la foto), i jo vaig estiuejar uns quants anys a la Villa Maria, la casa-museo que els descendents del tenor tenen a Vallvidrera. Diuen els moianesos que els comptes del seu ajuntament tampoc no estan massa clars. Es parla d’irregularitats en despeses i adjudicacions, d’un elevat endeutament municipal que “podria tenir l’origen en suposades irregularitats a l’hora d’adjudicar contractes i en les despeses dels regidors”. El resultat de tota aquesta disbauxa és que per tal d’intentar sanejar l’elevat endeutament municipal l’equip de govern ha fixat unes quotes dels impostos municipals fora de tota lògica. Molta gent del poble n’està fins al capdamunt i ha dit prou, i ara es planteja seriosament què més s’ha de fer. Per cert, l’alcalde de Moià sempre ha estat de CiU.

Quan no hi ha manera de treure’n l’aigua clara i es vol saber qui té raó entre tanta discrepància en els números d’uns i altres, i això és vàlid tant pel cas de Barcelona com pel cas de Moià, sempre hi ha el recurs de sotmetre’ls a la Sindicatura de Comptes que, almenys en teoria, és un organisme neutral. Si en Jordi diu blanc i en Josep diu negre deixem que s’ho estudiï aquest organisme i hi digui la seva. Aquestes són les regles del joc i fins aquí no em sembla malament aquesta forma de funcionar.

El problema es presenta quan aquests assumptes s’han de discutir al Parlament i votar-los. I és que per enviar els comptes a la Sindicatura primer s’ha de votar si es fa o no es fa, i si els dos partits més importants del Parlament es posen d’acord per impedir-ho, llavors la via parlamentària queda pràcticament esgotada i poca cosa més es pot fer. Doncs això és exactament el què va passar la setmana passada al Parlament. CiU i PSOE es van posar d’acord per no enviar els comptes al síndic. Un pacte vergonyós per tapar-se les vergonyes entre ciuencs i sociates. Vull suposar que tant els moianesos com els barcelonins ho tindran molt en compte quan en les properes eleccions hagin d’escollir la seva papereta. Personalment jo ja ho tinc clar: ni els uns ni els altres tindran el meu vot.