L’striptease fiscal ha esdevingut tot un clàssic abans d’unes eleccions. Tinc un cotxe vell i una bicicleta, un pis hipotecat, una segona residència heretada de la família i 5.000 euros en una llibreta d’estalvis de la Caixa. No sóc ric però sóc molt transparent. Aquest és el missatge. Alguns caps de llista fan aquests dies striptease fiscal, ens informen amb més o menys detall sobre el seu patrimoni particular. Encara que no ho manifesten obertament, tinc la sensació que els candidats que decideixen lliurement fer striptease fiscal ens volen transmetre dos missatges, un de clar i l’altre de subliminal. El primer, que presumeixen de ser persones que no han acumulat un gran patrimoni a la vida, com si això ja fos un actiu polític o personal per si mateix. Evidentment hi discrepo. El segon missatge que ens volen transmetre, aquest més subliminal, és que una persona amb un gran patrimoni no pot ser mai un bon gestor públic perquè, d’entrada, ells estan convençuts que disposar d’un determinat estatus econòmic està mal vist i és sospitós. Encara hi discrepo més.
Com no podria ser d’altra manera, respecto les persones que els hi agrada exhibir-se en aquesta mena d’espectacles, si és que l’striptease és un espectacle, que aquí potser també hi hauria molt a discutir. Però els candidats que en són partidaris ens haurien d’explicar els motius reals del seu exhibicionisme, més enllà d’una pretesa actitud de transparència. Tal com jo ho veig, una persona amb un gran patrimoni pot gestionar la cosa pública tan bé o tan malament com una persona que amb prou feines arriba a final de mes. I de robar o de ser honest, tantes possibilitats en tenen els uns com els altres. Tant m’és que els meus governants siguin rics o pobres, el què vull i exigeixo és que siguin honestos i que ens gestionin bé uns recursos que són nostres, i que fruit del resultat d’unes eleccions ells ens administraran temporalment. Per tant, en primer lloc els exigeixo que no oblidin mai que els diners públics també tenen amo.
Sobre la suposada transparència que hi ha al darrere de l’striptease fiscal, cal dir que si un polític es proposa incrementar el seu patrimoni de manera irregular des d’un càrrec públic, ja se’n ocuparà ell mateix que aquest augment no figuri en la seva declaració de patrimoni quan deixi el càrrec. Vull dir que el fet que faci una declaració pública de patrimoni al principi del seu mandat i una altra quan deixi el càrrec per a mi no és garantia de res. Si el que es pretén és controlar millor les finances particulars dels polítics s’han de buscar altres mecanismes de control més efectius, i un cop establerts fer-los extensius i obligatoris per a qualsevol persona que aspiri a ocupar un càrrec d’aquesta naturalesa.
Com no podria ser d’altra manera, respecto les persones que els hi agrada exhibir-se en aquesta mena d’espectacles, si és que l’striptease és un espectacle, que aquí potser també hi hauria molt a discutir. Però els candidats que en són partidaris ens haurien d’explicar els motius reals del seu exhibicionisme, més enllà d’una pretesa actitud de transparència. Tal com jo ho veig, una persona amb un gran patrimoni pot gestionar la cosa pública tan bé o tan malament com una persona que amb prou feines arriba a final de mes. I de robar o de ser honest, tantes possibilitats en tenen els uns com els altres. Tant m’és que els meus governants siguin rics o pobres, el què vull i exigeixo és que siguin honestos i que ens gestionin bé uns recursos que són nostres, i que fruit del resultat d’unes eleccions ells ens administraran temporalment. Per tant, en primer lloc els exigeixo que no oblidin mai que els diners públics també tenen amo.
Sobre la suposada transparència que hi ha al darrere de l’striptease fiscal, cal dir que si un polític es proposa incrementar el seu patrimoni de manera irregular des d’un càrrec públic, ja se’n ocuparà ell mateix que aquest augment no figuri en la seva declaració de patrimoni quan deixi el càrrec. Vull dir que el fet que faci una declaració pública de patrimoni al principi del seu mandat i una altra quan deixi el càrrec per a mi no és garantia de res. Si el que es pretén és controlar millor les finances particulars dels polítics s’han de buscar altres mecanismes de control més efectius, i un cop establerts fer-los extensius i obligatoris per a qualsevol persona que aspiri a ocupar un càrrec d’aquesta naturalesa.
11 comentaris:
Miquel, el més interessant seria comparar el patrimoni actual amb el que tenen un cop ha finalitzat el seu mandat, per allò del 'antes' i el 'después'. Alguns polítics experiementen un creixement difícilment explicable a través del sou que tenen assignat. En aquest sentit, seria molt d'agrair la transparència!
Ho sento Clara però discrepo, en Miquel ho diu i jo t'ho podria corroborar: el patrimoni no els augmenta mai, és més, és possible que la declaració de la renda els surti "a tornar". Res més fàcil que augmentar-lo per altres bandes, o és que no hi ha dones, parelles, fills, pares, germans, comptes a Suïssa o a les Caiman ...?
A mi el que em rebenta és aquests associació a què ens han acostumat els iniciativeros sobretot, que només un pobre pot ser honrat. Justament tinc tendència a refiar-me'n poc d'un pobre en política. Un pobre normalment ha de treballar moltes hores per sortir-se'n i no té temps per la política. O sigui que l'exhibició impúdica de la "pobresa" que fa algun candidat diu més coses negatives d'ell que no pas positives.
El que cal és que no facin abús de poder, i que tinguem clar que "qui remena oli els dits se n'unta", o sigui que hem d'aclarir què és el que volem dels polítics i que podem oferir a les persones vàlides per què s'hi vulguin dedicar, que aquesta és una altra: avui, ningú amb dos dits de front i amb un bon currículum s'hi vol dedicar. Caldria que ens preguntéssim el perquè també.
I en Miquel diu una cosa molt important i que molta gent ha oblidat, en la política i en les grans empreses (també els bancs):
els diners tenen amo, no són "de ningú", són de tots nosaltres i els seus gestors tenen permís per tocar-los, fins i tot per equivocar-se, però no per quedar-se'ls. Ah! i la seva retribució ha de ser la suficient i el control prou clar com perquè no els en vinguin temptacions.
Amb permís, em sembla interessant l'apunt d'avui de l'Alcoberro, per veure'l AQUÍ
No amago la meva adscripció política, ni tampoc la crítica que en faig.
La seva entrada és d'allò més políticament incorrecta.
Ignoro si per aquesta raó o només pels arguments exposats però comparteixo fil per randa el que diu, en especial l'exigència d'honestedat i de respecte a uns diners que SÍ tenen amo.
Permeti'm afegir una segona derivada: insinuar que si jo dic que sóc transparent, aquell que no ho digui és que no ho és.
Crec que hauríem d'abandonar aquest discurs de que els altres tenen males intencions (fins que no es demostra el contrari).
Gràcies per la reflexió.
P.S. Tampoc aniria malament per evitar aquestes despullades, tenir una bona llei de finançament de partits.
Aquestes declaracions van lligades al que diu l'AVUI d'avui. p-11. LLISTES: 'Només el 28% dels candidats han tingut altres feines'. El 78%, doncs, son i/o han estat funcionaris dels partits colocats a la política, i aquest és el perfil que donen (de pena!).
Jo preferiria candidats amb perfils de triomfadors a la vida. Que han tirat endavan iniciatives amb èxit, i si això els ha fet rics, doncs millor per ells.
En tot cas les declaracions de patrimoni s'han de fer al accedir a un càrrec públic. Fer-ho abans, però, és d'agraïr perquè demostren el poc que han fet.
El més greu de les declaracions de patrimoni que estan fent és que una de dos: o menteixen com a lladres o tenen la mà foradada.
I les dues coses fan feredat.
Clara,
La transparència sempre és d’agrair, és clar que sí, però dubto molt que aquestes "declaracions de pobresa" serveixin per esperonar el vot dels indecisos.
Clidice,
Ho expliques tan bé que em sembla que només hi afegiria que un polític que cobra un bon sou des de fa anys, com és el cas de la majoria dels caps de llista d’aquestes eleccions, si no ha estat capaç d’estalviar una mica més no em mereix gaire confiança.
Jordi,
Estic encantat i alhora m’alleuja que avui vostè coincideixi amb mi. Vaig arribar a pensar que vostè s’havia enfadat amb mi per alguna cosa que vaig escriure l’altre dia sobre el seu partit, i res em sabria més greu que perdre clientela del blog per unes simples opinions escrites amb la millor intenció.
Ramon,
És cert, el fet que entre dues terceres parts i tres quartes parts dels membres del Parlament provinguin del funcionariat és l’origen de molts dels nostres mals. Aquesta és una dada clara que demostra que el Parlament no reflecteix la societat a la que representa, on el percentatge de gent que cobra un salari públic no arriba al 10%.
Esparver,
També es podria donar el cas que fos una combinació d’ambdues males practiques.
Crec que en part ve de la idea errònia, originada probablement pel ara caduc progressisme socialista que en el seu moment, en els seixanta i setanta va captivar bona part d'Europa: "el ric és probablement dolent i sempre sospitós. Contràriament els pobres ho són per culpa dels rics i, a més, són bons". L'ètica comunista identifica el bé amb la pobresa i el mal amb la riquesa.
També el cristianisme ha fomentat aquesta idea. El Nou Testament ho insinua, si més no les seves traduccions. Altrament en el judaisme la riquesa és un premi per seguir la Llei de Moisès i el Cel és el premi pels que no l'han obtingut a la terra. L'altre vida no és un tema significatiu en el judaisme.
De la mateixa manera, i tornant al tema del post, per a les esquerres "empresa privada" és sinònim de problemes i corrupció, essent "la cosa pública" la millor forma d'aconseguir la gestió. Si fem una anàlisi exhaustiva veurem que el que és privat funciona bé. El que és públic, com la justícia, els permisos d'obra municipals i la burocràcia sembla que no vagin de cap manera.
Artur,
Insistir com fan alguns que el debat principal ha de ser entre públic o privat és un error. El debat ha de ser sobre la qualitat. Dit això, trobo una mica agosarat que diguis que “Si fem una anàlisi exhaustiva veurem que el que és privat funciona bé.” Normalment sí, perquè si no l’empresa hauria de tancar, però tampoc hem de caure en l’error de dir que el que és públic necessàriament funciona malament i el que es privat funciona bé. Per tot hi ha de tot.
Miquel,
No tot el privat funciona bé ni tot el públic, malament, òbviament! Però curiosament el que ha de ser exclusivament públic, com la justícia o la seguretat, no acaba de funcionar. És ben cert que el debat no està en públic o privat sinó, tal com bé dius, en la qualitat, però jo entenc que la competitivitat fa millorar.
Insisteixo: s'ha sacralitzat el que és públic donant-li una aurèola de perfecció moral. En el fons, són les persones que, davant de les organitzacions, amb els seus valors, imposen unes polítiques de qualitat i treball.
Artur,
Ara sí, 100% d'acord.
Publica un comentari a l'entrada