.


...............*****"Que la prudència no ens faci traïdors"
(Jordi Carbonell, 1924-2016, polític i filòleg)*****

dimecres, 31 de març de 2010

Dretes i esquerres

Dreta conservadora i esquerra progressista, una equació molt repetida però al meu entendre poc convincent. Tan poc convincent com la que resultaria d’invertir els adjectius: dreta progressista i esquerra conservadora. Tant el conservadorisme com el progressisme són políticament transversals, cada dia més. De formes de ser de dretes n’hi ha moltes, i d’esquerres també. Per posar només un exemple, no hi ha un lloc amb més conservadorisme que dins del Comitè Central del Partit Comunista de Cuba. És de dretes o d’esquerres aquest partit? La resposta la deixo pels experts, només sé que és un partit manifestament conservador. Per la mateixa regla del tres hauríem d’acceptar amb normalitat que hi pugui haver una dreta de caire progressista, i que tan ètica o poc ètica pot ser una opció com l’altra.

Si a una persona que se sap que és més aviat de dretes se li pregunta per la seva ideologia política i no li ve de gust manifestar-se, el més segur és que per no mullar-se respongui que és apolític. És la sortida clàssica, la resposta fàcil que t’acostumen a donar moltes persones de dretes quan els preguntes si són de dretes. Sembla com si hi hagués un impediment ideològic per manifestar-se obertament de dretes. En canvi, un que es consideri d’esquerres normalment t’ho diu sense complexos, jo soc d’esquerres, fins i tot amb un cert orgull. Cóm és possible això? És necessàriament dolent ser de dretes? Són necessàriament bones les esquerres? Les respostes a aquestes preguntes no són blanc o negre.

Quan em pregunten per la meva ideologia política sempre dic que vaig per lliure i que voto allò que en cada moment crec que em convé, sense estar casat políticament amb ningú. Si classifiquem les opcions polítiques entre dretes i esquerres puc dir que he votat tant els uns com els altres. Ep, això sí, sempre que siguin partits d’aquí. I diguem-ho tot, de vegades he anat a votar tapant-me el nas. El possibilisme en política sovint et porta per camins a primera vista difícils d’entendre. De dretes o d’esquerres? Depèn, sóc més aviat partidari d’aprofundir una mica més, de portar l’anàlisi una mica més lluny. Hi podem anar pensant durant la progressista Setmana Santa o, si us agrada més, les conservadores Vacances de Primavera. O potser aquí també hem d’invertir els adjectius?

dimarts, 30 de març de 2010

Lleis o homilies?

Fa temps vaig llegir no sé on aquesta frase: "¿Una llei sense sancions? Això no és una llei, és una homilia!" Com a filosofia general hi estic d’acord. En un règim democràtic com se suposa que és el nostre les lleis es fan per complir-les, però massa sovint no es compleixen, i sobretot no es compleixen quan saps que si no la compleixes no et passarà res. Per tant, hi ha d’haver un mecanisme que obligui a complir-les, i aquest mecanisme no pot ser cap altre que la sanció per incompliment. Vull dir també que no crec en el premi per complir la llei sinó en el càstig per incomplir-la doncs complir la llei no és cap mèrit sinó una obligació ciutadana.

Amb això no vull pas donar a entendre que estigui d’acord amb totes les lleis vigents que hi ha en aquest país. De fet, estic en desacord amb la majoria de les nostres lleis, unes per il·lògiques, altres per estar mancades de sentit comú, moltes per la seva nul·la utilitat, unes altres per redundants, i la majoria per ser excessivament intervencionistes. Si per mi fos de lleis n’hi haurien moltes menys però mentrestant les que tenim s’han de complir, encara que no ens agradin.

Amb un exemple ho entendrem millor. L’article 32.3 de la llei 1/1998 de política lingüística estableix que la senyalització i els cartells d’informació general de caràcter fix i els documents d’oferta de serveis per als usuaris dels establiments oberts al públic han d’ésser, almenys, en català. Aquest és un dels articles de la llei de política lingüística que jo suprimiria doncs fa referència a una activitat privada, i sempre he defensat que sense molestar el veí a casa seva cadascú hauria de poder fer el que vulgui. Vull dir que si un iranià establert a Girona vol posar el rètol de la seva botiga de catifes només en llengua farsí no veig cap motiu per impedir-li.

Però mentre la llei sigui vigent s’ha de complir encara que no ens agradi, i és propi dels països seriosos aplicar les sancions establertes a qui no compleixi la llei. La solució no pot ser mai incomplir la llei sinó en tot cas anul·lar-la o canviar-la, i això només es pot fer per l’únic camí que tenim establert, la via parlamentària. Són els peatges de la democràcia.

dilluns, 29 de març de 2010

Respecte per l’accionista

Qui és l’amo del Banco Santander? Sense rumiar gaire algú podria respondre que l’amo és el senyor Botín. Doncs no, no és el senyor Botín. Aquest senyor és un accionista més del banc, un accionista important si es vol, tot i que segurament tampoc és el més important. Això sí, és el president, el primer gestor, és qui apareix com la cara visible del banc. Però els gestors d’una empresa no haurien d’oblidar mai que ells representen un col·lectiu de milers d’accionistes als qui deuen un mínim respecte. No tinc res contra aquesta empresa, només poso com exemple el Santander ja que és una empresa on sovint s’identifica una persona concreta amb la seva propietat, una situació que no s’acostuma a donar en altres grans empreses.

Anem al tema. La setmana passada vaig assistir a la junta general de accionistes d’una altra gran empresa. Cal recordar que aquest acte, la junta, és l’única vegada de l’any que els accionistes, en la seva qualitat de copropietaris, es troben cara a cara amb els consellers i administradors de l’empresa on tenen invertits els seus diners. Se suposa que alguns van allà no només a escoltar les explicacions dels administradors i a recollir la memòria sinó també, si ho consideren convenient, a fer suggeriments i demanar explicacions i aclariments sobre qualsevol tema del seu interès relacionat amb l’empresa. Doncs bé, només començar a parlar un accionista que va participar en el torn obert de paraula ja va rebre un avís per part de la taula dient-li que no s’allargués (i tot just havia començat a parlar!), que no fes enfadar –textual- a qui dirigia aquell minidebat. L’accionista va quedar tan sorprès que va preguntar-li que ja m’està renyant?, i la persona que dirigia el debat li va respondre encara no, però no m’obligui a fer-ho. Allò semblava una classe de pàrvuls amb el mestre que té ganes de plegar com més aviat millor, prescindint de qualsevol altre consideració. Buscant-hi una explicació vaig deduir que el membre del consell potser no tenia un bon dia, o que tal vegada tenien pressa per anar a sopar, doncs d’altra manera no s’entén aquella inoportuna i sorprenent manca de respecte.

Francament, situacions com aquesta dissortadament sovintegen massa en aquesta mena d’actes. Demanaria que no es repetissin. El dia de la junta d’accionistes els protagonistes haurien de ser els accionistes. De fet, és l’únic dia de l’any que d’alguna manera tenen la possibilitat d’intervenir públicament en els assumptes de la seva empresa. Seva, sí, ells en són els propietaris. I si el torn obert de paraula ha de durar més del que tenen previst els organitzadors no passa res. Com tampoc crec que passi res si la cosa s’allarga més del compte i els membres del consell han de deixar el sopar del consell per un altre dia. Perquè potser cal recordar que el sopar del consell també el paga aquell accionista al que des de la taula de vegades s’intenta silenciar de manera com a mínim poc educada. És a dir, aquí no estem parlant de cortesies sinó directament de mala educació.

divendres, 26 de març de 2010

Prohibició de la burka?

Ahir feia zàping radiofònic i em vaig trobar amb una tertúlia on discutien sobre la possibilitat de prohibir la burka. Un dels participants va dir més o menys això (potser no és textual, mentre condueixo no acostumo a prendre notes):

Si en nom de la tolerància tolerem situacions d’intolerància, la intolerància se’ns acabarà imposant.

No recordo el nom de l’emissora ni el de la persona que va fer aquesta afirmació però jo també penso que la burka és –també- el reflex d’una claríssima situació d’intolerància, i com a ferm defensor de la tolerància aspiro a que en el futur la intolerància no se’ns acabi imposant.

dijous, 25 de març de 2010

Unes conclusions surrealistes

Mayor Oreja va manifestar que el govern Zapatero no ha deixat mai de parlar amb Batasuna. Fins aquí jo estic d’acord amb el senyor Mayor o, més ben dit, m’agradaria que fos veritat que el govern no hagués trencat el diàleg amb uns personatges que, ens agradi o no, políticament representen un percentatge important dels ciutadans bascos. Al marge del que diguin els jutges sóc dels que intento fer l’esforç de no barrejar les activitats d’un partit polític amb les d’una organització de caire terrorista, i si hi han hagut determinades sentències que les han barrejat aprofito per mostrar una vegada més la meva discrepància amb unes lleis que emparen aquest totum revolutum legal que no seria possible en països de democràcia més consolidada que la nostra.

El problema és que, a partir d’aquesta afirmació, el senyor Mayor n’ha tret unes conclusions surrealistes, que semblen més pròpies d’una persona a la que li comença a patinar la neurona que les d’un polític responsable. I dient això no voldria pas que se’n tragués la conclusió que estic qualificant de responsable el govern actual, doncs penso que és dels més irresponsables que hem sofert des d’allò que es coneix com el fet biològic. Però, pel que deia abans, seria encara més irresponsable si el govern, aquest o qualsevol altre, hagués trencat tots els ponts de diàleg amb Batasuna.

Evidentment no estic d’acord amb les conclusions que a partir de l’existència del presumpte diàleg n’ha tret el senyor Mayor, i observo que amb això coincideixo amb la majoria. Fins i tot se li han tirat a sobre des del seu propi partit, tot i que en aquest cas amb poca convicció. Però faríem bé tots plegats de saber separar el gra de la palla, de saber identificar on s’acaba el diàleg (en una democràcia el diàleg no pot ser mai delicte) i on comença la connivència denunciada pel senyor Mayor entre un govern democràtic i una organització terrorista.

dimecres, 24 de març de 2010

Prenem un cafè?

Tenim moltes maneres de comunicar-nos. De paraula, per escrit. Amb la mirada, amb un simple gest. Amb el silenci. Sí, en silenci; el silenci de vegades és molt cridaner, el silenci també ens diu coses o, com a mínim, ens pot donar pistes. Ens podem comunicar en veu baixa, a crits, parlant normalment. Ho podem fer per carta, per telegrama, per telèfon, per tèlex, per fax, per videoconferència. Internet amb totes les seves múltiples possibilitats com el correu electrònic, el skype, el blogger, el twitter, el facebook, són unes fantàstiques eines de comunicació personal. Encara hi podríem afegir altres sistemes més antics com el codi Morse i las senyals de fum. I deixem-ho aquí, amb aquesta relació ja és suficient.

Com es pot veure els mitjans per comunicar-nos són molts i molt variats. Cada dia en tenim més, i sempre en trobarem algun que s’adapti millor al nostre gust personal. És a dir, la manca de mitjans ja no pot ser una excusa per no comunicar-nos. Però per altra banda els experts ens diuen que cada dia hi ha més incomunicació entre les persones. Sembla ser que estem davant d’una curiosa contradicció: com més mitjans tenim per comunicar-nos més incomunicació es posa de manifest.

On és, doncs, el misteri? És molt senzill. Sovint oblidem que, per comunicar-nos, primer de tot necessitem complir amb una premissa prèvia: la nostra voluntat de fer-ho. Sovint és això el què ens falla. Si no ens volem comunicar, si no hi tenim cap predisposició, per més mitjans que tinguem al nostre abast no ens comunicarem. Tot plegat és tan simple com que disposem d’un munt de mitjans per comunicar-nos però de vegades ens falta la voluntat o l’excusa per utilitzar-los. I l’excusa pot ser tan banal com quedar un dia per prendre un cafè. Prenem un cafè?

dilluns, 22 de març de 2010

Berlusconi

Al diari El Punt d’avui em publiquen un article on intento explicar els motius de l’èxit polític del premier italià Silvio Berlusconi.

diumenge, 21 de març de 2010

Dèiem ahir

Després de cinc anys d’absència de les aules Fray Luis de Leon es va adreçar als seus alumnes amb el conegut decíamos ayer. Jo només he estat una setmana absent del blog i ara hi torno amb un dèiem ahir, no pas amb cap pretensió de res sinó tan sols perquè no se m’acudia amb quin títol batejar la meva rentrée blogaire. Finalment m’ha semblat que el que he triat feia el fet.

Fa una setmana vaig desconnectar del blog però no només del blog. He estat uns dies lluny d’aquí i sempre he pensat que desconnectar de l’entorn habitual, posar-hi distància, ens permet mirar-nos els nostres assumptes amb una perspectiva més àmplia. Podríem dir que la distància ens permet pensar amb menys urgència i tal vegada amb més profunditat.

Què m’he trobat a la tornada? Una de les coses que m’han cridat l’atenció són les reaccions a l’enquesta de La Vanguardia de fa una setmana. En primer lloc crida l’atenció l’atribució de quasi una majoria absoluta a CiU, però també m’han sorprès dues coses més: que quasi no hi hagi càstig per a la colla d’en Saura (aquí hi veig molt votant masoquista) i que els d’Esquerra només perden la meitat dels diputats que tenen ara, tot i que penso que en perdran uns quants més. Diu també l’enquesta que els socialistes baixen una mica però no gaire, i finalment ens mostra un PP estabilitzat, confirmant el topall del 10% que aquest partit ha consolidat a Catalunya.

Finalment CiU es troba amb molta feina feta a favor seu pel govern autoanomenat catalanista i d’esquerres (que consti que la definició no és meva), i recull els guanys -és un dir- de les destrosses causades pel tripartit. Amb el que es demostra que de vegades les eleccions es guanyen per mèrits propis i de vegades pels errors aliens, i en aquest cas penso que la victòria de CiU vindrà per una combinació d’ambdós factors.

I de la resta? Carretero, Ciutadans, Laporta, Nebrera, UPyD, etc.? Connais pas. Ara bé, intueixo que l’Anglada i la seva plataforma assoliran representació parlamentària, diguin el que diguin les enquestes.

Fet aquest repàs sembla fora de discussió que el tripartit quedarà lluny de sumar els 68 escons i, per tant, no tornarà a governar. Això fa que els socialistes darrerament es mostrin molt nerviosos. Per exemple, la setmana passada Mònica Terribas va fer-li una entrevista al president Montilla que també ha estat molt comentada. El seu to mitjanament incisiu però sense ser res de l’altre món no va agradar gaire a la franquícia catalana del PSOE, que potser s’esperava un massatge amable d’aquells que tant sovintegen quan l’entrevistat és el que mana. Alguns dirigents del partit van reaccionar perdent totalment els papers, algun posant en evidència una total manca d’educació combinada amb un tronat pensament masclista impropi d’un partit que s’autoanomena progressista. Tot plegat molt lamentable.

diumenge, 14 de març de 2010

Síndrome d’abstinència?

De vegades es comenta mig en broma mig en serio que quan un agafa l’hàbit d’actualitzar el blog massa sovint, de gestionar els comentaris més o menys al dia, tant els deixats directament al blog com els que es reben privadament, si llavors es deixa de cop aquesta activitat hi ha el risc de contraure el que en podríem dir un síndrome d’abstinència blogaire.

En altres paraules, hi ha qui diu que la gestió d’un blog és com una droga dura que produeix addicció. Jo, en canvi, estic segur que se’n pot prescindir tranquil·lament sense patir cap malaltia ni síndrome estrany, i de tant en tant m’ho demostro a mi mateix parant uns quants dies. Ara he pensat que és el moment de tornar a deixar el blog en repòs, aquesta vegada durant una setmana.

Això sí, em sabria greu que aquesta absència blogaire provoqués cap mena de síndrome estrany entre els lectors d’aquest blog, amb el benentès que quan aquí s’usa el plural masculí (lectors) queda clar que, com no podria ser d’altra manera, el terme inclou també la quota femenina de lectores. Ja em perdonareu però és que per més que ho intento a mi això de lectores i lectors o lectors i lectores encara em grinyola molt, i per això no m’expresso mai en aquests termes.

divendres, 12 de març de 2010

Alternatives per anar a Madrid

Abans viatjar en avió era un luxe, i només qui no es podia permetre el luxe de volar agafava el tren. En poc temps, però, això ha canviat. Ara els pobres -és una manera de parlar- viatgen en avió i els rics ho fan en tren. Em refereixo concretament al trajecte entre Barcelona i Madrid. Actualment resulta bastant més car viatjar en aquell tren que ells anomenen AVE i que altres en diem TGV que fer-ho en una de les companyies aèries low cost que ofereixen aquest trajecte.

Tenim també el cas molt especial d’Iberia, la companyia aèria espanyola -aviat deixarà de ser-ho- que en el transcurs dels darrers anys ha demostrat amb escreix el seu nul respecte per Catalunya i pels viatgers catalans, deixant l’aeroport de Barcelona sense cap vol, talment com si no existís (excepte el pont aeri per alimentar la seva T4 de Madrid). El resultat pràctic d’aquesta peculiar política de màrqueting és que cada dia hi ha més viatgers catalans que ho tenen clar: si has d’anar a Madrid, qualsevol cosa abans que utilitzar Iberia. I si només hi has d’anar per agafar un altre avió de la mateixa companyia per anar més lluny, qualsevol aeroport europeu (Amsterdam, Frankfurt, Londres, Munic, Paris, etc.) i qualsevol altre companyia aèria són millors alternatives que Madrid i Iberia. Ells s’ho han buscat i com que aquest és un país de desmemoriats alguns procurem recordar-ho de tant en tant.

Resumint, pels viatgers catalans anar a Madrid en avió (excloent Iberia) és de pobres, fer-ho en TGV és de rics, i volar amb Iberia és com a mínim propi de desmemoriats, o de persones que accepten amb normalitat allò de ser cornuts i pagar el beure.

dijous, 11 de març de 2010

La nevada de dilluns. Catalunya

Resulta evident que en la gestió de la nevada hi ha hagut i encara hi ha un greu problema de comunicació. El responsable d’aquest problema és qui comunica malament o qui simplement no comunica. Com, per exemple, el president Montilla, absolutament mut durant tot el dia de la nevada mentre el país literalment s’aturava. La comunicació és un dels problemes endèmics de la nostra administració i no sembla que de moment hi hagi massa interès en posar-hi remei, potser perquè només és la conseqüència d’una greu incompetència política.

Si a això hi afegim la coneguda prepotència d’alguns consellers i alts càrrecs i tot plegat ho combinem amb la manca d’una mínima dosi d’humilitat, ens dóna com a resultat un còctel explosiu. Això per no parlar de la falsedat de determinades informacions provinents del govern com, per exemple, afirmar solemnement i amb tota rotunditat que ja no quedaven persones atrapades als trens quan, simultàniament, a les ràdios i les teles s’estaven rebent dotzenes de trucades de persones que portaven moltes hores atrapades.

Toca parlar, doncs, també, dels efectes de la nevada a Catalunya, amb dotzenes de carreteres tallades i milers de persones incomunicades i atrapades a les carreteres i als trens. I milers de persones sense llum des de dilluns i, per tant, sense calefacció, en uns del dies més freds de l’any. I molts sense aigua. I sense telèfon mòbil. I el que és pitjor, sense perspectives fiables d’una ràpida solució.

Però si hem de parlar dels efectes de la nevada a Catalunya, ens agradi o no, ens hi tornem a trobar l’inefable conseller Saura, així com qui el va nomenar i el manté en el seu càrrec. Que hi ha un problema? Saura. Un incendi? Saura. Una nevada? Saura. Imposició de ridícules velocitats de tartana a l’autopista? Saura. Problemes amb els mossos? Saura. Problemes amb els bombers? Saura. Impediments per construir infraestructures imprescindibles pel normal desenvolupament del país? Saura. I compartint mèrits amb Saura, Montilla, per no enviar-li el motorista amb la carta de cessament.

Confiem que aquest estiu no haguem de patir una nova campanya d’incendis amb un conseller tan incompetent com Saura al capdavant dels corresponents operatius. Pel bé del país espero que ja que Montilla no el cessa almenys ens convoqui a votar abans que comenci la propera temporada d’incendis.

Per acabar, un recordatori: què deien fa vuit anys Montilla i Saura en ocasió d’una altra nevada de característiques similars, però llavors amb un govern de CiU? Ai, les hemeroteques!

dimecres, 10 de març de 2010

La nevada de dilluns. Barcelona

Només cal veure aquesta foto per adonar-se que l’alcalde de Barcelona no sembla estar prou preparat per afrontar una nevada com la de dilluns. Una nevada a l’hivern no hauria de ser mai notícia però dilluns va nevar a la ciutat de Barcelona, i la nevada va col·lapsar la ciutat. I això sí que és notícia, tant pel fet de produir-se la nevada arran de mar com pel col·lapse ciutadà que es va produir, un col·lapse que potser no es correspon massa amb la pretensió municipal d’organitzar aquella esquiada del 2022.

L’alcalde Hereu i el seu equip de govern són responsables de moltes de les coses que passen a Barcelona, bones i dolentes, però evidentment ells no són els responsables que es posi a nevar a la ciutat. Sí que ho són, però, de les mesures municipals que es prenen o no es prenen per tal de minimitzar l’impacte que una nevada provoca en la ciutadania. I les mesures municipals que es van prendre dilluns a Barcelona van ser al meu entendre entre poc rumiades i clarament insuficients.

Mesures poc rumiades? Per exemple, no aturar la fal·lera de multar que tenen els vigilants de les zones blaves i verdes, així com no frenar l’actuació de caràcter merament recaptatori de les grues municipals, que últimament es dediquen a raptar cotxes que es troben perfectament aparcats sense dificultar la circulació (estic tip de veure-ho). Ara diuen des de l’ajuntament que els ciutadans que van pagar el rescat per poder recuperar els seus vehicles podran presentar un recurs i tal i qual, quan tornar-te els diners de manera automàtica juntament amb una carta de disculpa hauria de ser la norma.

Mesures clarament insuficients? Aquí podríem parlar de la política informativa de la casa gran. Bàsicament em refereixo a les falses informacions que anava donant l'ajuntament als ciutadans, com dir-te, per exemple, que el tren de Sarrià funcionava amb normalitat en tot el seu tram barceloní quan era evident que almenys a les set del vespre només funcionava el ramal que va de l’estació de Gràcia a l’avinguda del Tibidabo, però no el que va de Gràcia a les estacions de Sarrià i Reina Elisenda.

Tampoc és massa normal que se suspengués el servei de TOTS els autobusos i tramvies de la ciutat. Tinc repetidament comprovat que en ciutats amb nevades molt més importants que la de dilluns a Barcelona el servei públic de superfície segueix funcionant amb relativa normalitat.

Proper article: La nevada de dilluns. Catalunya

dimarts, 9 de març de 2010

Uns fets lamentables

Divendres passat la líder d’UPyD Rosa Díez va anar a la Facultat de Ciències Polítiques de la Universitat Autònoma de Barcelona per fer-hi una conferència, però qui la va convidar no va preveure algunes conseqüències de la visita. I si les va preveure i no va fer res per evitar-les, encara pitjor. Com era d’esperar, un cop allà la comitiva de la diputada va ser escridassada, insultada, increpada i atacada amb pots de pintura i altres objectes, per part d’uns presumptes estudiants que presumptament tenien unes presumptes idees polítiques presumptament no coincidents amb les de la senyora Díez. Aquests són els fets, força lamentables, i aquestes són les meves reflexions:

1/ Quan dic “com era d’esperar” no ho faig per justificar les agressions verbals i físiques, ni molt menys, sinó per deixar constància que segons on va segons qui és sabut que s’acostumen a produir aldarulls. Això és així i, sabent-ho, qui organitza aquests actes hauria de prendre les mesures necessàries per tal de garantir-ne el seu normal desenvolupament. I si no s’hi veu capaç, que no els organitzi.

2/ El paper de Salvador Cardús, degà de la facultat, que va acabar amb la roba i la cara tacades de pintura vermella (la foto de la portada d’El Mundo és ben eloqüent), va ser lamentable. Afirmar com ell va fer després que “l’opció de trucar als Mossos és impensable ja que aniria contra la llibertat d’expressió” és d’antologia. Perquè a veure, quan Cardús parla de la llibertat d’expressió, a qui es refereix? A la gent que boicotejava l’acte? I de la llibertat d’expressió de la senyora Díez, convidada a la seva facultat per fer-hi una conferència, què n’ha de dir? És potser una llibertat de segona, una llibertat supeditada a la dels brètols que boicotejaven l’acte?

3/ Ja sé que aquestes coses passen massa sovint (Ibarretxe també s’hi va trobar fa uns dies) però penso que els boicotejadors de l’acte haurien de ser exemplarment sancionats per les autoritats acadèmiques. Aquests brètols van demostrar desconèixer quins són els principis bàsics de la democràcia i el significat del respecte a les idees dels altres, per més estrafolàries que siguin. Estar en desacord amb les idees d’aquesta diputada –jo tampoc les comparteixo- no els dona cap dret a saltar-se les normes bàsiques de la convivència.

4/ Cap sorpresa quant a la reacció de la premsa espanyola, tant la d’aquí com la d’allà. Van resumir la bretolada dient que els culpables de l’agressió havien estat els nacionalistas i els independentistas, i es van quedar tan amples. Sembla ser que tot val per tal de criminalitzar les seves bèsties negres de sempre. Val a dir, però, que els boicotejadors són quatre gats, tot i que semblem comptar amb el suport implícit d’algunes autoritats acadèmiques.

5/ Un petit detall que no va passar desapercebut. La diputada Rosa Díez es mostrava en tot moment força somrient. Ella sap que tot això són vots, tant aquí com més enllà. En l’estrany i peculiar món del màrqueting polític el victimisme ven, i els polítics ho saben i ho aprofiten sempre que poden.

diumenge, 7 de març de 2010

Avatar, notes prèvies als Oscars

No m’agrada el cine de ciència ficció, sempre he pensat que la vida real ja és prou interessant en sí mateixa com per no sentir cap necessitat de complicar-me-la amb aquesta mena d’històries. Però tot i això ahir al vespre vaig decidir anar al cine a veure Avatar. Abans d’anar-hi no havia llegit absolutament res sobre aquesta pel·lícula i, per tant, no hi anava gens condicionat. Pel mateix motiu hi he volgut anar precisament ara, abans de la cerimònia de l’entrega dels Oscars que tindrà lloc aquesta nit, per no anar-hi condicionat per uns més que previsibles premis. Què pot dir una persona a qui no agrada el cine de ciència ficció sobre aquesta pel·lícula? Primer de tot que m’ha agradat molt veure-la i que la recomano; sé que la meva recomanació no em farà quedar malament. Al marge de tractar-se d’una història gens complicada i amb un desenllaç més que previsible, Avatar és francament espectacular, un prodigi de la tècnica, d’una imaginació desbordant. Avatar és una pel·lícula que s’ha de veure. Òbviament, tractant-se d’una pel·lícula en 3D s’ha de veure, necessàriament, al cinema, amb aquelles ulleres especials Made in China que et cobren a 3 euros al Cinesa Diagonal de Barcelona (a més a més dels 7,80 euros de l’entrada; numerada, això sí). És a dir, quan la passin per la tele, si la passen, perdrà una bona part del seu interès. La pel·lícula dura dues hores i mitja però no se’m va fer excessivament llarga, i això em fa pensar que tot i ser de ciència ficció deu ser francament bona. Aquesta nit Avatar rebrà uns quants Oscars, i seran molt merescuts. Segur.

dissabte, 6 de març de 2010

Censura

Ahir el Partido Popular va fer retirar d’una exposició pública 10 fotos que no eren del seu gust. Si això no és censura ja em direu què és la censura.

divendres, 5 de març de 2010

Societats masclistes

Jo tenia vint-i-pocs anys i em trobava viatjant per feina per l’Amèrica del Sud. Concretament aquesta anècdota em va passar a Montevideo. Una senyora ja madura que podríem definir com de tarannà més aviat conservador era la representant a l’Uruguai de l’empresa on jo treballava llavors, i em va convidar a dinar. Em va portar a un bon restaurant on hi anava la societat més chic de Montevideo. A l’hora dels cafès em va dir que estava amoïnada, que tenia un problema i que ja feia una estona que hi pensava però que no sabia com dir-m’ho per si m’ho prenia malament. Li vaig preguntar de què es tractava i em va dir que en una societat com aquella no estaria socialment massa ben vist que pagués ella el dinar, doncs se suposa que és l’home qui ha de pagar en aquests casos, i que tal vegada fins i tot jo mateix també em podria sentir incòmode si pagava ella. Li vaig dir que per la meva part cap problema, però que si el problema el tenia ella ja pagaria jo el dinar i assumpte resolt. Em va contestar que de cap manera, que era ella qui m’havia convidat, i llavors em va demanar per favor que agafés un bitllet que em passava amb molta discreció per sota la taula i demanés jo el compte al cambrer. Així ho vaig fer, vaig pagar jo (amb els seus diners) i la senyora ja és va quedar tranquil·la. Aquest va ser un dels detalls que em van fer veure que aquella societat encara tenia molt camí per recórrer.

dijous, 4 de març de 2010

Posar-se en el lloc de l’altre

Fer l’esforç d’intentar posar-se en el lloc de l’altre és un exercici que ens ajuda a ser tolerants amb les persones que ens envolten. Jo intento fer-ho però admeto que no sempre me’n surto. Quan llegeixo una carta al director sempre intento fer l’esforç de posar-me en el lloc de la persona que l’ha escrit, i d’entendre els motius que ha tingut per fer-ho. Per això em sulfuro cada cop que un polític o un alt funcionari és l’encarregat de respondre la carta destacada de La Vanguardia sota l’epígraf el lector expone; normalment a la respuesta mai contesten el què toca, mai es posen al lloc de qui fa la pregunta, i molt sovint sembla que se’n burlin i tot.

Segur que heu vist alguna pel·lícula amb la típica escena que descriuré. L’acció sol passar a l’Àfrica subsahariana. El granger, de raça blanca, apareix conduint una camioneta d’aquelles que tenen una petita cabina tancada al davant, i a la caixa del darrere, oberta, hi va un treballador negre. En diuen pick-up, com la de la foto. La part de càrrega igual serveix per transportar materials que per encabir-hi un treballador. Sempre que veig un escena d’aquestes intento posar-me en el lloc del negre, m’imagino què deu pensar del seu patró, que té lloc de sobres a la cabina però que prefereix que l’empleat viatgi dret al darrere mantenint un equilibri força inestable i perillós, prenent la fresca... i la pols del camí.

Un dia, ja fa anys, vaig arribar al petit aeroport de Gaborone, capital de la República de Botswana, on tenia previst visitar un client. En teoria a l’aeroport m’havia de recollir un xofer de l’empresa i portar-me a una fàbrica que es trobava a més una hora de distància per carretera. Però en aterrar el meu avió a l’aeroport no hi havia ningú. Per tal de no allargar el relat, ho resumiré dient que em vaig trobar totalment desemparat en aquell indret per a mi inhòspit, sol, sense un banc obert per poder comprar pulas, la moneda local, i sense cap telèfon públic per poder trucar. Llavors els mòbils encara no existien. Em trobava allò que se’n diu totalment penjat.

La ciutat de Gaborone es troba a prop de l’aeroport així que vaig decidir sortir de l’edifici i demanar que algú m’hi portés. Ho vaig aconseguir al primer intent. Una pick-up amb dos homes, naturalment negres, sortia en aquell moment i els vaig demanar si em podien deixar al centre. Em van dir que sí, que pugés, però no a la cabina on encara hi havia una plaça lliure sinó a la caixa. Heus aquí l’escena de la pel·lícula que dèiem abans però amb els papers invertits: el blanc, encorbatat, viatjant a la plataforma de càrrega, i els negres, amb roba de treball, a la cabina. Durant aquell surrealista viatge jo em sentia molt observat per la gent, és evident que allò cridava una mica l’atenció. Aquella lliçó d’humilitat que vaig rebre sense demanar-la em va fer veure que intentar posar-se en el lloc de l’altre ajuda a entendre moltes coses.

dimecres, 3 de març de 2010

Coses que criden l’atenció

1/ Dissabte passat varem anar de calçotada, concretament a Cal Ganxo de Masmolets. Ja hi havia estat fa uns anys però no ho recordava. Organització perfecte, servei molt eficient i agradable, plats que arriben a taula calents i sense fer-se esperar, una mena de puzle capaç de combinar qualitat i bon servei que té força mèrit tenint en compte la gran quantitat de clients que hi mengen alhora. Tot plegat em va cridar l’atenció molt agradablement. Segur que hi tornaré.

2/ Diumenge hi ha haver una nova tongada de referèndums a vuitanta poblacions de Catalunya. El “sí” va guanyar per una aclaparadora majoria, tot i que de manera molt previsible han tornat a sortir els demòcrates de sempre interpretant a favor seu el sentit del vot d’aquells que es van abstenir. Em va cridar l’atenció el tractament informatiu que els diaris de paper en van fer dilluns. Em limitaré a comparar-ne dos agafats a l’atzar. El Punt, amb les catorze primeres pàgines incloent-hi la portada, més l’editorial, dedicats en exclusiva al tema. La Vanguardia, amb només un article que ocupava un tros de la pàgina 14. Entre poc i massa.

3/ Diumenge a les sis de la tarda. Sabadell. Teatre La Faràndula. Vàrem anar a veure la representació de l’òpera Carmen. Ja he explicat alguna altra vegada que a mi l’òpera no m’acaba de convèncer. Trobo que és un espectacle poc àgil, necessiten hores per desenvolupar un tema que es podria enllestir fàcilment amb un parell de minuts. La mezzosoprano Sanya Anastasia en el paper de Carmen ho va fer força bé, tot i que pels moviments del cos es notava de seguida que no és andalusa. Em va sorprendre la mitjana d’edat dels espectadors, força elevada. Ho va explicar molt gràficament una senyora que tenia asseguda al darrere: la majoria de nosaltres demà no ens hem d’aixecar d’hora. Jo sí.

4/ Dilluns passat, a les dotze del migdia, un camió d’escombraries puja per la Rambla de Catalunya de Barcelona fent la seva feina. Aquell carrer té un carril únic de circulació en cada sentit. Atura’t aquí, agafa el container i buida’l, torna’l a deixar al seu lloc, avança uns metres més i torna a repetir la mateixa història. A ningú se li escapa que, a aquest ritme, per recórrer una illa de cases de l’eixample es necessita temps. Darrere del camió es va formar una cua de cotxes atrapats sense poder sortir d’aquella trampa municipal. Alguns conductors tocaven inútilment el clàxon. Aquesta feina no es podria fer dotze hores més tard, o dotze hores abans? L'alcalde està per altres coses, ara el tenim molt ocupat amb l'esquiada del 2022.

dilluns, 1 de març de 2010

Cuba és una dictadura, Veneçuela va pel mateix camí

Penso que ni que només sigui de tant en tant és bo recordar-ho. Una cosa són els discursos i la propaganda oficials, les platges paradisíaques i l’imatge de festa generalitzada que se’ns intenta transmetre de Cuba, i una altra de ben diferent és la dura realitat del dia a dia dels cubans que estan condemnats a viure en aquell paradís, sense ni tan sols poder-ne marxar lliurement. Cuba és la clàssica dictadura amb tots els ets i uts de les dictadures clàssiques. És bo que les persones que amb els motius més diversos viatgen a Cuba, i de gent d’aquesta n’hi ha molta (jo mateix també hi he anat, i no precisament de vacances), sàpiga que va a un país que és una dictadura.

Las dictadures només s’aguanten amb una forta repressió interna i tancant-se cada dia més a qualsevol influencia exterior. A Cuba pots llegir el Granma i el Juventud Rebelde però no els diaris normals que et trobes quan viatges per altres indrets. A Cuba, quelcom tan senzill com poder utilitzar lliurement internet és una quimera per a la majoria de la població. Cal recordar que les dictadures només s’aguanten castigant el pensament lliure i ficant els dissidents a la presó. Una de les característiques comunes de totes les dictadures és l’existència generalitzada de la figura del presoner polític derivada de l’antidemocràtica figura legal coneguda com delicte d’opinió. I és que potser també cal recordar una altra obvietat, i és que el pensament és lliure, és una de les poques coses lliures que encara ens queden, i vull pensar que cap demòcrata amb dos dits de front pot justificar mai la criminalització del pensament i/o la seva plasmació en un full de paper. Amb això vull dir que quan escolteu algú que digui això no ho pots pensar o això no ho pots escriure poseu-vos en guàrdia. De dictadors en potència n’hi ha un fotimer.

Però curiosament països com Cuba compten sempre amb el suport i la simpatia d’uns personatges que si en els seus països s’establís una dictadura segurament serien els primers d’anar a la presó. Dictadures com la cubana compten amb l’entusiasta suport exterior de polítics i sindicalistes, i persones que no són ni una cosa ni l’altra, però que tots ells viuen en països democràtics, i sovint te n’adones que aquests personatges no són conscients que no podrien exercir les seves activitats si visquessin sota uns règims com aquells que diuen defensar. La seva actitud sempre m’ha semblat una contradicció. I no només ho sembla, és una contradicció flagrant.

Veneçuela va pel mateix camí, i també compta amb les al meu entendre inexplicables simpaties d’aquells personatges que dèiem abans, que miren cap a una altra banda cada vegada que des del poder s’estableix un nou element que ens recorda que l’objectiu del colpista Hugo Chávez és assemblar-se cada vegada més als seus homònims cubans.