Participacions preferents: una estafa legal

Al darrere de les anomenades participacions preferents que les entitats financeres van encolomar a la seva clientela hi ha un fastigós abús de confiança que, a banda dels perjudicis directes que pateixen les persones que han perdut una bona part dels seus estalvis, em provoca molta vergonya aliena. Bancs i caixes han jugat amb la gent senzilla que tenia plena confiança en el seu metge de capçalera i en el director de la caixa on tenien dipositats els seus estalvis. Doncs bé, després de l’escàndol de les participacions preferents, ara ja només poden confiar en el metge, i encara. Així, emparats en la confiança dels seus clients, majoritàriament persones senzilles i jubilats en general, directors i apoderats de bancs i caixes, amb el caramel d’un interès una mica més alt, els van vendre uns cromos anomenats participacions preferents. Uns productes que ara no es poden fer efectius perquè, com diuen aquests executius de pacotilla, ara mateix no hi ha mercat, no hi ha compradors, s’ha d’esperar que en surti algun; s’ha de tenir paciència, molta paciència.

¿Com pretenien fer-nos creure que sortirien compradors per a uns cromos d’una entitat amb greus problemes que, en alguns casos, ha hagut de ser rescatada per l’estat? ¿Com van tenir les penques de vendre a uns pobres jubilats uns productes que ni tan sols estaven coberts per l’assegurança del fons de garantia de dipòsits bancaris? ¿Com podien aquells impresentables assegurar repetidament als compradors que no es preocupessin, que amb una mica de paciència tot es recuperaria? ¿Com podien actuar amb aquell cinisme? Això sí, s’ha d’admetre que l’alt risc d’aquesta inversió i la manca de liquiditat és quelcom que es podia intuir llegint la lletra petita del document de compravenda. ¿Però quin jubilat es llegeix la lletra petita en una relació de tanta confiança? No poso en dubte que, legalment, ara bancs i caixes s’han cobert les espatlles; poc a veure amb aquell escàndol de les primes úniques de fa uns quants anys. Però avui no parlo d’això. Avui parlo de la confiança que hi havia entre l’entitat financera i el client, una confiança que ara ha desaparegut.

Barruts! Això és el que són aquests bancaris impresentables, i encara són més barruts els banquers que els obligaven a vendre aquestes porqueries. Ho repeteixo per si abans no ha quedat prou clar: la col·locació que bancs i caixes van fer de les participacions preferents, jugant amb una manifesta desinformació i aprofitant-se de la confiança de la seva clientela, és una estafa. Una estafa legal si es vol, però estafa. Conec la qüestió i sé perfectament de què parlo perquè jo mateix em vaig trobar amb aquest problema fa uns mesos, quan vaig intentar recuperar els diners d’una persona gran de la família que es considerava estafada, amb tota la raó, perquè els seus estalvis s’havien transferit a un corralito privat.

Sortosament vaig poder resoldre el meu problema familiar, però no abans d’exercir una pressió molt forta davant del director de la sucursal, que feia setmanes que se'ns torejava, dient-li: o en un parell de dies em resols el problema o el dia 1, quan tota la teva clientela vingui a cobrar la pensió, em presento aquí amb un notari i un periodista i te n’organitzo una de grossa! Vaig tenir molta sort, en aquell moment el problema de les participacions preferents encara no havia sortit a la llum pública i no se’n parlava com ara. Aquells impresentables devien pensar que era més intel·ligent resoldre un petit problema puntual amb un client que haver de fer front a la possibilitat d’una munió de reclamacions si, com jo els suggeria, el meu cabreig s’encomanava entre la clientela de la sucursal. Encara que normalment no em fa res parlar de noms propis, aquesta vegada no diré de quina entitat es tracta; al capdavall encara els hauria d’estar agraït perquè finalment em van resoldre el meu problema, suposo que a costa d’enganyar algú altre perquè es quedés amb els nostres cromos. Lamentable.