Ja fa 75 anys

Un amic meu que és més aviat de la dreta tradicional, un amic que asseguraria que la seva simpatia política pot estar perfectament propera a l’opció popular, un amic amb qui tot i discrepar políticament força sovint sempre ho fem amb educació i respecte mutu, en definitiva, un bon amic meu em deia la setmana passada a l’hora d’esmorzar: “Miquel, diumenge es compliran 75 anys de l’arribada de les tropes de Franco a Barcelona. A veure si en dius alguna cosa al teu blog. Al capdavall, és un episodi molt important de la nostra història.”

El meu amic té tota la raó, però també sap perfectament que sóc un partidari convençut d’una Catalunya que es desempallegui dels peatges espanyols, polítics, fiscals i de tota mena, i intenti passar comptes directament amb Brussel·les. Sap, per tant, que les meves simpaties per seguir formant part de l’estat espanyol són, per dir-ho suaument, més aviat escasses. I tot i que el meu amic sabia que parlant-me de l’entrada de les tropes franquistes a Barcelona (a la foto) no em molestaria, m’ho agafo com una provocació simpàtica i, tal com em va suggerir, en diré alguna cosa.

Jo sóc d’una altra generació. No he viscut la guerra incivil espanyola ni la immediata postguerra, la més difícil. Però evidentment n’he sentit a parlar i n’he tret les meves conclusions. I les meves conclusions són tan simples com contundents: sense entrar en les raons d’uns i altres per agafar l’escopeta, que això ja seria un altre debat, la guerra incivil espanyola va ser un error monumental, i espero que mai més ningú prengui la decisió de tornar a agafar les armes, sigui qui sigui i amb l’excusa que sigui.