Qui ha de tornar l’escó?

Tinc més confiança en el criteri de les persones que intueixo que tenen criteri i sentit comú, que vull pensar que aquest és o hauria de ser el perfil de qui es dedica a la política, que en la disciplina estalinista de partit derivada de la dictadura fosca del politburó. És per això que sovint em mostro contrari a l’obligació que el politburó imposa als seus parlamentaris, regidors i càrrecs públics en general de votar en un determinat sentit. I és que fins ara ningú ens ha demostrat que els membres del politburó d’un partit polític tinguin més criteri i sentit comú que els càrrecs que suposadament els han d’obeir a cegues mitjançant el seu vot.

Els tribunals ja han dit repetidament que Pere Navarro no és l’amo dels escons dels tres diputats que ell considera díscols, com tampoc ho són Lucena, Balmón i companyia. Això sí, com que demanar és cortesia els poden demanar que tornin l’escó, de la mateixa manera que jo puc demanar al senyor Navarro que aquest vespre em convidi a sopar al Via Veneto. Però el que després facin uns i altres ja és una altra història. És clar que els tres diputats poden dimitir, i també ho és que el senyor Navarro em pot convidar a sopar, però això ja no depèn de qui ho demana sinó de la lliure voluntat de l’altre.

Però ja que hi som i posats a parlar de diputats díscols, m’atreviria a assegurar que els díscols no són els tres diputats que tothom assenyala amb el dit sinó la resta de diputats socialistes que van votar alineats amb el “no” de peperos i ciudadanos. El programa electoral socialista deia el que deia i, al capdavall, els tres diputats socialistes del “sí” van votar segons el contingut d’aquell programa. Per tant, posats a tornar l’escó seria tot un detall que ho fessin els setze diputats encapçalats per Navarro que es van saltar el programa electoral. Si més no, els electors que s’han sentit decebuts amb aquest incompliment segur que ho valorarien positivament.