Ahir? Rebé, un èxit

(Il·lustració trobada a la xarxa; desconec qui n’és l’autor)

Per raons que no són del cas, de les últimes cinc diades només vaig participar en la primera (2012). Tot i seguir-la des de la distància, no tinc cap dubte que les concentracions populars d’ahir van tornar a constituir un gran èxit d’organització i de participació. Ara bé, entrar en el debat de les xifres d’assistents és molt cansat i no porta enlloc; no les sabrem mai. Són xifres que varien molt segons provinguin dels organitzadors, de les policies municipals, dels partits polítics, de la Delegación del Gobierno, etc. Cadascú escombra cap a casa seva, i totes les parts involucrades fan trampa. I les que no en fan, fan trampeta. El fet és, però, que en les democràcies consolidades no es compten manifestants sinó vots, i ens hem de concentrar en això, en anar a votar quan toqui per més mandra que ens faci.

Diuen a l'oest que es de bien nacido ser agradecido. Aquest any cal agrair la col·laboració especial d’un tal Margallo, ministre del Gobierno de España, pel seu ajut inestimable en relacionar independentisme i terrorisme —va venir a dir que el primer és més dolent que el segon— just el dia abans de la manifestació. Aquí teniu les seves fastigoses declaracions; són de jutjat de guàrdia. Cal agrair també la col·laboració anticatalana dels grans diaris espanyols. Anticatalana en el sentit d’anar en contra de la voluntat majoritària dels catalans, és a dir, de poder votar què volem ser de grans. Avui en dia un editorial d’El Mundo és perfectament intercanviable amb un de La Razón, i viceversa. O amb un de La Vanguardia, o d’El Periódico. La consigna sempre és: contra la deriva independentista de Cataluña, todos a una. España Una, Grande y Libre. Ah, i sense oblidar aquella màxima que diu que el toro no sufre. Insuperable. Mentrestant, nosaltres anem marxant.