Junts, l'enemic a batre

Ara l'enemic a batre és Junts. Mirat des de Catalunya, Junts és, òbviament, la bèstia negra de les franquícies catalanes dels partits espanyols. Però no només això, el càstig que es vol infligir a Junts és molt més transversal. Així, els altres dos partits catalans que oficialment encara es declaren independentistes, també veuen Junts com l'enemic a batre. Parlo molt conscientment d'enemic i no d'adversari, ja que d'un temps ençà els atacs de tota mena estan superant tots els límits.

Mirat des d'Espanya no cal entrar en gaires detalls, les posicions polítiques respecte al futur de Catalunya que tenen el PP, el PSOE, Bocs i Sumar són exactament les mateixes, potser amb algun matís molt lleuger en les formes. I això no canviarà.

Des de l'òptica independentista i tot i els molts errors comesos per Junts —d'això en parlarem aviat—, aquest és l'únic partit amb representació parlamentària que, a la seva manera, intenta mantenir el pavelló independentista amb una certa dignitat.

I què es pot dir de la CUP? En l'eix nacional ni ells mateixos saben què volen, i als fets em remeto. La meva sensació és que si han de triar entre l'eix nacional i l'eix social, donaran preferència absoluta al segon, com han fet fins ara. No semblen capaços d'entendre que des d'una Catalunya independent tindrien més facilitat per desenvolupar amb molta més efectivitat les polítiques socials que prediquen.

I d’aquells que encara creuen en Esquerra, què podem dir? Ells sabran què els convé, però mentre el partit estigui governat amb mà de ferro per Oriol Junqueras, un senyor que ha enganyat massa als catalans, poc avançarem. Si Esquerra fos una empresa privada, a Junqueras faria temps que li haurien ensenyat la porta de sortida.

Mentrestant, com dèiem, tots contra Junts. Tots contra Puigdemont. Tots contra Waterloo. Una cosa hem de tenir clara el 52% dels catalans, i és que la prioritat d'un partit independentista és la independència. Estic segur que als dirigents i simpatitzants d'aquest partit els agrada tant com a mi, és a dir, gens, que al país veí Bocs pugui arribar a tenir un protagonisme a les institucions. Però seria molt més trist que Junts donés prioritat al negoci de salvar Espanya a costa d'oblidar-se del seu negoci principal, el negoci de salvar Catalunya, la independència de Catalunya. Aquest paperot tan galdós ja el fa Esquerra, no cal que Junts caigui en els mateixos errors.

Diumenge, uns apunts desordenats

Per més que ens intentin convèncer del contrari alguns que defensen uns determinats interessos polítics que no són els meus ni els del 52 % dels catalans, diumenge els espanyols no van votar sobre "el desencuentro" de Catalunya vs. Espanya. Els catalans, òbviament, tampoc. L'expedient del contenciós Catalunya vs. Espanya no avançarà; tampoc empitjorarà, diguin el que diguin uns i altres.

Diumenge només es votava sobre qui viuria a la Moncloa a partir d'ara, amb dos candidats a ser-ne els futurs inquilins: Pedro Sánchez i Alberto Núñez. A partir d'aquesta realitat, treure més conclusions és anar massa més enllà.

A Catalunya hi havia un corrent abstencionista-sobiranista, tan respectable com qualsevol altre, tot i que sempre convé tenir present que, en democràcia, qui no vota, no compta. Mai sabrem quina part de l'abstenció de diumenge es podrà atribuir a aquest corrent, tan respectable com, al meu entendre, equivocada.

A la colònia catalana va guanyar les eleccions el PSOE, la franquícia catalana del PSOE per ser més precisos. Només des de l'òptica de la militància més abrandada es pot entendre aquesta insistència que les va guanyar el PSC, unes sigles que només són això, unes sigles amb una gran història al darrere, però que d'uns anys ençà han esdevingut un marca sense més contingut.

Diumenge vam votar, i dilluns es va reactivar la mecànica judicial i policial anticatalana. Així, la fiscalia ("de quien depende la fiscalia?", Sánchez dixit) va demanar al jutge Llarena reactivar l'ordre de detenció contra el MHP Puigdemont. A Barcelona, l'eurodiputada Ponsatí va ser detinguda per la policia, a la recerca de la foto; a la poca estona, un poc obtinguda la foto, la van deixar marxar. El dia que els jutges de la cúpula judicial d'aquest país, com Llarena, deixin de fer política partidista i es limitin a fer de jutges potser es podran fer respectar. Mentrestant, no ha de sorprendre que cada dia que passa aquesta institució es vagi degradant una mica més.

Esquerra s'ha fotut una altra patacada monumental, de les que fan història; mentrestant, la direcció del partit té entretinguda la seva fidel militància amb la "taula de diàleg", "l'acord de la claredat" i altres cosetes inútils per l’estil. El seu cap de llista encara no s'ha disculpat amb la militància, i tot indica que no ho farà, com tampoc ho va fer fa un parell de mesos amb els votants de Santa Coloma de Gramenet.

A Espanya ha guanyat clarament el PP, però els resultats electorals ens diuen que el seu líder difícilment podrà anar a viure a la Moncloa. I tot indica que el líder del PSOE, tot i haver perdut, podrà continuar vivint en aquell palau. Coses de la política. I dels partits comparsa, Bocs i Sumar, què en podem dir? No n'han sortit ben parats.

A Catalunya, partits en liquidació. Abans va ser Parera (Valents), ara Montañola (PdeCat). La primera, concurs de creditors i a la paperera de la història. El segon ho veurem aviat. Són personatges que no han entès la realitat del país on viuen.

Per cert, ara ja es pot dir que a partir de l'any que ve tornarem a pagar peatges, amb una fórmula encara per determinar. És normal que durant la campanya els candidats ho hagin negat repetidament. Negar-ho forma part de les tradicionals mentides electorals. Però en això dels peatges mana Brussel·les, no Madrid.

El vol vital

(Article original publicat el 14/7/2023 a La Veu de l'Anoia, núm. 2130, pàg. 2)

Com cada any des del 1997 Igualada ha tornat a ser la ciutat dels globus. Cada any al juliol té lloc un esdeveniment que marca l'agenda ciutadana, i les seves vint-i-sis edicions celebrades fins ara han ajudat molt a posar la capital de l'Anoia al mapa internacional. Es tracta de l'European Balloon Festival, la concentració internacional de globus aerostàtics més important del sud d'Europa. Durant els quatre dies de l'esdeveniment globus i pilots vinguts de tot el món participen en diferents espectacles, proves i competicions.

Vaig descobrir aquesta modalitat de volar fa anys, i sempre que puc intento aprofitar l'ocasió per volar. És una activitat que té molts atractius, entre els quals que no pots preveure on acabaràs aterrant. Un vehicle 4x4 va seguint el vol des de terra per fer el rescat de globus i passatgers un cop han aterrat. Abans el seguiment es feia de forma visual i per ràdio, i ara hi ha mitjans tecnològics que faciliten molt la feina. La sorpresa de la destinació final és una de les característiques del vol en globus aerostàtic. Saps d'on surts, però mai saps on acabaràs aterrant. T'enlaires sense un destí garantit, i només jugant amb el vent pots intentar acostar-te a l'objectiu desitjat.

Aquests artefactes no tenen timó, i el seu rumb només depèn del vent que et vagis trobant a les diferents altituds. Si, posem per cas, pretens volar en direcció est i el vent va en direcció sud, has d'anar variant l'altitud fins que trobes el vent que t'interessa. El mitjà per fer-ho és escalfant amb el cremador, o refredant, l'aire del globus per fer-lo pujar o baixar, respectivament. Tot això és senzill d'explicar, però per fer-ho amb èxit has de tenir uns coneixements tècnics i una habilitat com a pilot que s'han d'aprendre. I com que jo no tinc el carnet de pilot, haig de tenir plena confiança en l'expertesa de la persona que pilota el globus. He volat moltes vegades i mai he tingut cap problema.

La tècnica de volar en globus aerostàtic també es pot aplicar al nostre recorregut vital. Ho explicava fa uns mesos Bertrand Piccard, psiquiatre, explorador, aventurer i pioner de les tecnologies netes. Així, aplicant els principis de la navegació en globus, que quan et toca lluitar contra el vent l'única solució viable és canviar l'altitud a la recerca d'un vent més favorable als teus interessos, Piccard deia que a la vida això s'aconsegueix identificant tot allò que et perjudica i deixant anar llast, és a dir, deixant anar determinades certituds, hàbits i creences.

Paraula de candidat

A Extremadura (Espanya) una senyora que es dedica a la política semblava que potser seria l'excepció de la regla, i com que la discrepància dels polítics amb els dirigents dels seus partits no és habitual, alguns ho vam celebrar. Es diu Maria Guardiola, i va estar deu dies negant que acabaria pactant amb Bocs. Però, des de divendres, gràcies a uns pactes signats amb Bocs que durant deu dies va estar negant amb contundència, ja és la presidenta d'aquella regió. Guardiola no és tan criticable per haver pactat amb Bocs sinó per haver-se passat deu dies negant que acabaria pactant amb Bocs. Guardiola ha acabat fent exactament el contrari del que deia. Guardiola ha acabat acceptant que "donde hay patrón, no manda marinero", i ha mentit. Mig plorosa davant de la militància del seu partit, va intentar justificar un canvi radical de postura dient que els interessos dels ciutadans extremenys havien d'estar per sobre de la seva paraula. Textual. A partir d'ara, doncs, tothom sap que la paraula de Guardiola —ara ja amb el càrrec al sarró— no val per res. Complint les ordres del partit i donant un valor zero a la seva credibilitat, Guardiola s'ha empassat un gripau incomplint el que va prometre de manera reiterada, demostrant així la seva nul·la credibilitat. Al principi d'aquest vodevil, persones benintencionades que creuen en el valor de la paraula donada es van creure Guardiola, i veient la seva actitud posterior van tenir una decepció. Jo mateix, sense anar més lluny. Si Guardiola estigués entre els meus contactes professionals, ja l'hauria esborrat de la meva agenda. És de la mena de persones que prefereixo que tractin amb la competència. No són de fiar, al marge del partit al qual pertanyen.

Barcelona, una ciutat d’esquerres

(Article original publicat el XX/7/2023 a El Jardí de Sant Gervasi i Sarrià núm. 97/7-2023, pàg.18)

Amb l'excepció del govern Trias del període 2011-2015, des de les primeres eleccions democràtiques de 1979 Barcelona ha estat sempre governada pels sociacomunistes.

Perdudes les eleccions del 28 de maig, els socialcomunistes van argumentar que sumats els regidors socialistes, comunistes i republicans tenien majoria absoluta, i, a partir d'aquí, van exigir que governés un tripartit d'esquerres. Però com que els republicans no van voler entrar en aquest joc ja no sortien els números, i els socialcomunistes van buscar una alternativa que impedís que la capital de Catalunya tingués a Trias d'alcalde.

L'alternativa implicava sumar socialistes, comunistes, peperos i els dos regidors de Bocs, per tal que governés un multipartit unionista sòlid, amb el vistiplau de la Moncloa i dels despatxos nobles dels carrers Ferraz (PSOE) i Génova (PP). Al capdavall, si en una cosa coincideixen aquests quatre partits és en la defensa a qualsevol preu de l'statu quo unionista. Però com que només els tres primers ja sumaven majoria absoluta, es va poder prescindir de Bocs, i evitar un escàndol majúscul.

Liderant amb intel·ligència l'anticolauisme, Trias va guanyar les eleccions com a contrapartida a la prepotència, l'autoritarisme i la nefasta teoria del decreixement que des del 2015 s'ha pretès imposar als barcelonins. Les decisions sempre han estat en negatiu: no luxe, no turisme, no hotels, no avions, no Hermitatge, no cotxes, no motos i no competència entre taxistes —contra el criteri de la justícia europea—. Ha estat el govern del no a tot, amb l'excepció del sí a la bicicleta i el sí al caríssim tramvia privat per la Diagonal.

Els comuns no només no van guanyar les eleccions sinó que ni tan sols van ser capaços de quedar segons. Han patit allò que a l'oest en diuen “un severo correctivo”, i la prepotència dels seus dirigents va impedir que tinguessin en compte les crítiques raonades dels barcelonins que no els havien votat. Ara Colau ha deixat el càrrec, però manté el sottogoverno; continuarà tutelant el nou alcalde des de l'ombra, i després de l'estiu ja veurem què passa.

Barcelona és una ciutat d'esquerres, com ho és Bolonya a Itàlia. A la Itàlia rica saben molt bé que ser d'esquerres no està renyit amb el progrés econòmic, però aquí encara no n'hem après. Ara venen quatre anys per esmenar els disbarats perpetrats en els últims vuit anys. Si més no, això és el que va prometre fa pocs dies el nou alcalde, amb la credibilitat que puguin tenir les seves promeses, que com ja ens ha demostrat repetidament és més aviat escassa.

Pagesos, ramaders i pescadors

(Article original publicat el XX/6/2023 a El Jardí de Sant Gervasi i Sarrià núm. 96/6-2023, pàg.21)

Quan en el sector relacionat amb l'alimentació humana veus que des de l'administració pública van augmentant els funcionaris que el regulen i el controlen mentre els productors que en viuen van disminuint, estem davant de la prova del cotó que no anem en la bona direcció. Aquest podria ser el cas del Departament d'Acció Climàtica, Alimentació i Agenda Rural de la Generalitat de Catalunya, encapçalat per una cúpula política amb molta més teoria i ideologia que coneixença pràctica del sector.

He llegit que aquesta conselleria ja té més funcionaris adscrits que la suma dels pocs pagesos, ramaders i pescadors que encara sobreviuen a Catalunya, però com que no he trobat les dades oficials per comprovar-ho, no ho puc assegurar. El sentit comú ens diu que l'administració pública hauria de col·laborar activament amb el sector privat en defensa i protecció de la seva supervivència. Però els ciutadans sovint tenim l'estranya sensació que decretant mesures impossibles de complir decidides sense una mínima dosi de sentit comú, els governants només posen bastons a les rodes fins a provocar en molts casos la desaparició de l'activitat.

Això està passant a Catalunya, i productors i activitats que fins fa relativament poc es desenvolupaven amb una certa normalitat han acabat desapareixent. La seva activitat va quedant substituïda per nous negocis comercials dedicats a la importació de productes provinents de països en els quals les administracions demostren ser més responsables que les nostres. Escoltant la consellera del ram veus de seguida que parla d'aquest negoci amb tanta aparent seguretat com poc coneixement pràctic del sector. Dissortadament, aquesta és una sensació força habitual quan tractes amb càrrecs públics.

Aquesta consellera em fa pensar en alguns consellers d'empresa que han passat pel Govern de la Generalitat; l'actual titular, sense anar més lluny. Alguns d'aquests personatges et fan passar vergonya. Recordo un conseller de Manresa el qual, reunit amb un grup d'industrials d'un sector d'activitat que rep molta pressió mediambiental de l'administració, els va aconsellar sense posar-se vermell que si volien evitar problemes amb l'administració el millor que podien fer era tancar les fàbriques i reobrir-les en polígons industrials de països del nord d'Àfrica, i deixar reduïda l'activitat de Catalunya a una mera oficina d'importació. No cal dir que la pèrdua de llocs de treball que aquella recomanació hagués comportat no va ser objecte de cap consideració per part d'aquell conseller. Quan es diu que els catalans estem en males mans és també per coses com aquestes.

Sánchez KO

Ahir, a l'hora de sopar tenia la intenció de veure sencer el debat televisat organitzat pel grup periodístic presidit pel català José Crehueras. Però només vaig aguantar quinze minuts i ho vaig deixar córrer. El meu comentari d'avui està basat, per tant, en les valoracions que del debat n'han fet els diaris de paper de Barcelona, els de Madrid (Espanya) i alguns de digitals.

Els mitjans de comunicació no són neutrals, això no és pas cap secret, i tots tenen i no amaguen les seves preferències polítiques. Alguns intenten dissimular una mica, altres ni això, però a tots se'ls veu el llautó ideològic d'una hora lluny. I feia temps que no veia tanta unanimitat periodística en la valoració d'un debat polític. Sánchez va perdre el debat, tot i que això no comporta necessàriament que el guanyés Feijóo.

Ahir, l'objectiu dels dos aspirants era no perdre, i des d'aquest punt de vista Sánchez va perdre clarament el debat. Està per veure quines conseqüències tindrà això d'ahir en els resultats electorals del dia 23. Però, com diuen més al nord, que Sánchez aquesta nit no ha dormit bé, ça va de soit. Per la part que ens toca, esperem que el dia 23 guanyi el menys dolent.

Suar

Diuen els meteoròlegs que avui i demà farà molta calor. Parlem, doncs, de la sensació de calor en els humans. A l'estiu hi ha persones que, per més calor que faci, diuen que no suen. Si fos veritat, els envejo molt. Sigui com sigui, van per la vida assegurant que no suen. Van en bici en plena canícula, i com si res. Però potser també suen i no ho diuen, simplement ho dissimulen. Acostumen a ser persones contràries a l'ús de l'aire condicionat, i neguen els avantatges del progrés tecnològic que ens proporciona una existència més confortable.

Ara bé, si reaccionen així per un tema de salut (al·lèrgies, etc.), òbviament cal respectar-ho. Però si només actuen així per ideologia, i la seva decisió contrària al progrés afecta terceres persones, em resisteixo a acceptar-ho. Acostumen a ser les mateixes persones que van estar encantades de la vida amb aquell decret que limitava la potència dels aires condicionats fins a uns extrems que, en molts llocs, els fa inoperatius. Ara et trobes amb aparells que continuen fent el mateix soroll que abans, però ja no refresquen. No cal dir que faig aquestes consideracions des del punt de vista del meu termòstat personal.

Alguns posem la nostra salut per davant de la ideologia, i pensem que, sempre que es pugui, és més que raonable intentar posar remei a una calor excessiva amb els mitjans tecnològics que tenim al nostre abast, especialment als llocs on hi ha molta humitat i serveix de molt poc posar-se a l'ombra. Com a resum del meu punt de vista sobre aquest tema, crec que s'ha de prioritzar la salut i el benestar personal per sobre d'altres consideracions. Només després ve la ideologia. Per aquest ordre.

Tutories exteriors

(Article original publicat el 30/6/2023 a La Veu de l'Anoia, núm. 2128, pàg. 2)

Catalunya és un país petit. Agafes el cotxe, condueixes menys de dues hores per qualsevol carretera en qualsevol direcció, i ja ets fora del país. Vull aclarir que mirant cap a l'oest, l'exterior, o, si vostès ho prefereixen, l'estranger, per mi comença a la simpàtica ciutat de Fraga. En altres paraules, més enllà de Fraga és l'estranger. I no m'agradaria que això es pogués confondre amb un menysteniment per part meva cap a les persones estrangeres. És exactament al contrari: no només tinc uns quants estrangers a la família sinó que estic feliçment casat amb una senyora que també ho és.

Dels quatre partits que tenien possibilitats de guanyar les eleccions municipals de Barcelona (Comuns, Esquerra, Junts i PSOE), els dos partits que governaven fins ara (Comuns i PSOE) són els que durant la campanya electoral més suport polític van rebre dels seus tutors de l'estranger, els seus referents espanyols. Els franquiciats barcelonins d'esquerres pensaven que presumir de tenir ministres espanyols en els mítings de la campanya electoral els podria beneficiar, i no els va anar tan malament. Així, gràcies al pacte estrany amb els Comuns i el PP, el candidat del PSOE ja és l’alcalde de Barcelona. Els comuns, per despistar, de moment s'han quedat fora del govern, però aviat trobaran una excusa per tornar a formar part de l'equip del govern municipal barceloní.

A uns altres dos partits amb menys rellevància política, però també totalment dependents de la metròpoli (PP i Bocs), unes franquícies que durant la campanya també van rebre suport provinent de Madrid, tampoc els va anar malament. Van obtenir quatre i dos regidors, respectivament. Van triplicar la collita, ja que abans de les eleccions només tenien dos regidors entre els dos partits. Ara bé, tot i el pes que ha tingut el PP per evitar que Trias fos l'alcalde, a Catalunya no deixen de ser dos partits amb una mínima rellevància política. Potser de tant en tant tindran el seu minut de glòria, però poca cosa més.

Al consistori barceloní només hi ha dos partits sense cap dependència forana: Junts i Esquerra. El primer va guanyar folgadament les eleccions, però no podrà governar la ciutat gràcies al pacte en clau unionista cuinat a Madrid. Trist, decebedor i molt frustrant pels seus votants, però es tracta d'un pacte que està cent per cent dintre de la legalitat. Evidentment, aquí no estem parlant en termes d'ètica política, sinó només basant-nos en la llei electoral espanyola que regula les eleccions municipals i permet aquestes coses.

L'herència dels vint mil

La persona que en l'àmbit estatal representa els interessos electorals de les escorrialles del comunisme espanyol, Yolanda Díaz, ha promès que si guanya les eleccions del dia vint-i-tres, donarà a cada jove que compleixi divuit anys una propina pública de vint mil euros. Encara que d'aquesta propina la senyora ministra en diu herència, això d'herència no en té res, ja que els deu mil milions d'euros necessaris per pagar-ho encara no hi són, sinó que s'hauran de recaptar mitjançant un impost de nova creació que hauran de pagar els ciutadans més rics, aquells que encara no han traslladat els seus patrimonis a indrets fiscalment més amables que l'espanyol. No deixa de ser la típica promesa electoral que es fa en campanya, i poca cosa més es pot dir. És una manera d'intentar comprar el vot sense arriscar gaire. Si aquest disbarat s’acaba de concretar, veurem quina és la lletra petita de la proposta, que segur que n’hi haurà, i n'hi haurà tanta que els vint mil euros se'ls hauran de pintar a l'oli.

Una derrota clara: el cas de Santa Coloma

Santa Coloma de Gramenet pretenia ser el laboratori d'Esquerra per demostrar a la societat catalana que el camí correcte era la via d'allò que van batejar com l'eixamplament de la base. Però Esquerra i el seu candidat van demostrar que ni tan sols van ser capaços d'evitar fer el ridícul. A Santa Coloma, t'ho miris del dret o del revés, l'estratègia del partit s'ha demostrat que és del tot equivocada.

Esquerra, però, en comptes de fer autocrítica, va fer uns malabarismes matemàtics per concloure que les eleccions municipals tampoc els han anat tan malament. I és cert, no els han anat malament, els han anat molt malament. I tot i el fracàs personal i del partit, a Rufián l'han premiat amb tornar a encapçalar la candidatura de les eleccions espanyoles del 23 de juliol. Un premi al perdedor, tenint en compte que, a Santa Coloma, a Rufián el van forçar a presentar-se, ja que ell, ensumant-se la derrota, diuen que no volia.

Però ara mateix el problema principal d'Esquerra no és Rufián, tot i ser ell la cara visible de la derrota. El problema ve de més amunt, de dalt de tot, però ja sabem que, pel risc personal que comporta la crítica, des de la militància difícilment es porta la contrària al sanedrí. Mentre no rectifiquin l'estratègia, tenen molt mala peça al taler. El segon episodi es veurà a les vuit del vespre del pròxim dia 23. Serà un altre fracàs electoral que veu tothom menys qui dirigeix el partit amb mà de ferro.

La importància d'un accent obert

Veient les primeres conseqüències pràctiques dels acords escrits i no escrits a Espanya entre el PP i Bocs (València i les Balears), cada dia queda més clar que un dels objectius prioritaris d'aquesta gent és carregar-se la llengua pròpia dels territoris que pretenen governar. Carregar-se el català és l'obsessió malaltissa d'aquests partits, els dirigents dels quals no semblen disposats a intentar buscar solució a un problema que té tota la pinta de ser més psicològic que lingüístic.

Que ho faci Bocs no ha de sorprendre, aquesta gent no enganya, i des del primer dia han dit que es carregarien la llengua pròpia de Catalunya, sempre amb la pobra excusa de protegir la llengua del país veí. Que el PP també entri en aquest joc pervers només demostra que aquest partit encara no ha entès la realitat lingüística d'aquest país, i a partir d'aquí és capaç del que sigui per tal d’assegurar-se uns quants despatxos i uns quants sous públics. Genteta.

Els dirigents del PP farien bé de donar una ullada a Extremadura, on Maria Guardiola ha deixat molt clar a Bocs que abans d'acceptar segons quines condicions prefereix anar a unes noves eleccions, tot i el risc que això comporta. A l'altra banda, els encarregats de les franquícies populares de València i de les Balears han tingut més pressa per tocar poder al preu que sigui.

I el preu que sigui passa per un detall no menor com és la supressió d'un accent obert, d'un simple accent. Així, des de la setmana passada i per voluntat expressa de la nova alcaldessa del PP, València (amb accent) torna a ser Valencia sense accent, com en temps del dictador Franco. La pèrdua d'aquest accent és una de les condicions de Bocs acceptades pel PP. S'ha renunciat a un accent important a canvi d'uns despatxos i uns sous públics.

Amb el risc que em titllin de negacionista

He descobert un personatge molt interessant, Fernando del Pino Calvo-Sotelo, un senyor que gestiona una pàgina web de lectura molt recomanable, fpcs.es, una web que està presidida per aquest lema: Nec laudibus nec timore, sed sola veritate. Això ja ens dóna una pista sobre el seu contingut i el tarannà del personatge.

Però si són vostès seguidors convençuts dels discursos únics i políticament correctes sobre, per exemple, la bondat absoluta i inqüestionable de les vacunes de la Covid, els orígens del canvi climàtic, la maldat absoluta del capitalisme i la bondat fora de qualsevol dubte del decreixement econòmic, i altres religions laiques que darrerament s'han posat de moda entre una part de la nostra societat, em permeto aconsellar-los que no llegeixin els articles d'aquest senyor. Els podria agafar un cobriment de cor, i no voldria que me'n fessin responsable a mi per aconsellar lectures que s'allunyen del discurs únic i políticament correcte que tant agrada a la majoria dels dirigents polítics, de dretes i d'esquerres, i a molts dels seus votants.

Sóc perfectament conscient que fent publicitat del senyor del Pino potser corro el risc de ser titllat de negacionista de la Covid i del canvi climàtic, i ho assumeixo amb resignació. He publicat suficients articles durant molts anys per deixar molt clara quina és la meva postura sobre aquests i molts altres temes d'actualitat. Em preocupa entre poc i gens que algú tregui una conclusió equivocada sobre la meva manera de pensar; és aquest algú qui té el problema, no jo.

Els extrems

Partint de la base que l'extrema dreta de caràcter feixista serien Bocs i companyia (alguns també hi inclouen, erròniament, AC), i que Podemos/Comuns/Cup i companyia serien l'extrema esquerra, moltes persones d'extrema esquerra sostenen que l'extrema dreta és socialment més nociva que l'extrema esquerra. És un mantra tan pesat com, alhora, gens sostingut amb arguments sòlids, però el van repetint a qui els vulgui escoltar. I alguns ciutadans fins i tot l'acaben comprant i els voten.

L'argument principal de les esquerres és que és així perquè ho diuen ells, i no va massa més enllà. La meva percepció, però, no és aquesta. Mesurat des d'una visió democràtica de la societat i en termes de llibertats individuals i col·lectives, dos conceptes poc amics dels dos extrems de la política, no negaré que determinades mesures defensades per l'extrema dreta siguin socialment molt nocives, però ho són en una mesura similar que algunes propostes defensades per l'extrema esquerra.

L'extrema esquerra s'atribueix el monopoli de la solidaritat, el respecte a la diversitat, la igualtat i les llibertats, i titlla l'extrema dreta de totalitària, xenòfoba, generadora d'odi i contrària a tota diversitat social. Això em deien no fa gaire. Parlem-ne, i fem-ho utilitzant els mateixos conceptes. Els països governats per l'extrema esquerra —posem per cas Corea del Nord, Cuba, Nicaragua, Veneçuela i alguns països de l'Europa de l'Est que després de la caiguda del Mur de Berlín encara no han fet els deures—, al meu entendre no gaudeixen de més solidaritat, igualtat, llibertats i respecte per la diversitat que en el món capitalista.

La meva conclusió és que tots els extrems són dolents, i que la perfecció no existeix enlloc, tampoc en la política. Tots els partits defensen coses que fan avergonyir les seves respectives militàncies. Cap partit pot estar satisfet de tot allò que defensa. Tots els partits defensen algunes mesures que són clarament antidemocràtiques, i com més extremistes són els partits més allunyades de la democràcia són algunes de les mesures que promouen. Quan anem a votar ho faríem amb més comoditat si ens tapéssim els ulls i el nas. Al capdavall, gairebé tothom acaba triant l'opció que considera menys dolenta, no pas la més bona, ja que aquesta no existeix.

Seguretat de l'estat

(Article original publicat el 16/6/2023 a La Veu de l'Anoia, núm. 2126, pàg. 2)

Com que la pudor de les crispetes em molesta molt, al cine hi vaig poc, però fa pocs dies vaig anar a veure la pel·lícula "El caso Padilla", del director cubà Pavel Giroud. És un apassionant documental polític sobre uns fets ocorreguts a l'Havana fa mig segle. I com que les bones pel·lícules acostumen a durar poc a la cartellera, aquesta la recomano a tothom, també a les persones que, amb carnet de militant o sense, encara defensen el comunisme; potser aquesta pel·lícula els farà caure la bena dels ulls. Però no diré res més de la pel·lícula; cal veure-la i prestar-hi tota l'atenció que es mereix, i que cadascú en tregui les seves pròpies conclusions.

Un dels objectius de tot governant és tenir ben controlada la ciutadania que li paga el sou. El governant, en general, no suporta la crítica, i la intenta evitar o, com a mínim, minimitzar amb tots els mitjans disponibles, sense excloure els no democràtics. I si pensa que cal utilitzar unes eines que no passarien la prova del cotó d'una mínima exigència ètica, ho fa i normalment no li passa res. Els governants disposen de mitjans molt sofisticats de control i espionatge. I tot això no és un monopoli de la dreta o de l'esquerra, sinó una obsessió malaltissa molt generalitzada entre els governants.

"El caso Padilla" explica els excessos de la seguretat de l'estat. (A Espanya en diuen "Cuerpos y Fuerzas de Seguridad del Estado". A Cuba ho fan més curt: "Seguridad del Estado". A Catalunya, dissortadament, encara no tenim un estat). Els governants no defensen la seguretat de les persones sinó la seguretat de l'estat, com si l'estat hagués d'estar per sobre dels interessos de les persones que el conformen. Recentment, a Espanya s'han conegut episodis criminals de l'espionatge de l'estat a tot déu: empresaris, advocats, dirigents polítics, parlamentaris, i també ciutadans anònims sense rellevància pública. Les clavegueres de l'estat com a part substancial de la seguretat de l'estat.

Aquests escàndols normalment queden en res, o en gairebé res. Com que el nostre no és un país normal, les altes instàncies judicials que hi haurien de posar una mica d'ordre no mouen un dit, ja que també participen del joc pervers de considerar que la defensa d'una revolució en el cas cubà, o la defensa de la unitat de la pàtria en el cas espanyol, han d'estar per sobre de tot, i tot inclou, òbviament, la democràcia. Un concepte tan pretesament patriòtic com "Seguretat de l'Estat" esdevé tot sovint "Inseguretat del Ciutadà". A casa nostra també.

Victòries personals: el cas de Badalona

Amb una campanya electoral molt més intel·ligent que l'anterior, el 28 de maig Xavier García Albiol va guanyar l'alcaldia de Badalona per majoria absoluta. Badalona és un altre cas de victòria personal del candidat, ja que durant la campanya les sigles del partit gairebé no es van veure. A Badalona no va guanyar el PP, va guanyar Albiol. L'oposició, demostrant una sorprenent miopia política, no ha estat capaç d'entendre què hi ha al darrere d'aquesta victòria. Mirat des de fora, es veu clarament que hi ha un divorci molt marcat entre alguns dirigents polítics i el carrer. Alguns dirigents de l'oposició fins i tot han arribat a una conclusió infantiloide, poc rumiada i del tot equivocada: Badalona ha esdevingut una ciutat fatxa. No ho diuen, però alguns ho pensen: votant massivament Albiol, els badalonins s'han equivocat, no han votat bé. El pensament no és delicte, però pensar que el poble, massivament, s'ha equivocat, és el pitjor que pot fer un polític, i el passaport cap a la irrellevància. Com que no han entès res, els opositors a Albiol tampoc semblen disposats a fer cap esforç per treure'n una lliçó de cara al futur. Ideologies al marge, el cas de Badalona és molt similar a aquelles majories absolutes de l'alcalde Antoni Farrés (EPD) a Sabadell. Però ni Badalona és ara una ciutat fatxa, ni Sabadell era una ciutat comunista en l'època de Farrés, ja que en les eleccions nacionals i estatals els ciutadans optaven per altres partits, però a les municipals tothom votava per Farrés. A Badalona, amb aquesta oposició, per poc bé que ho faci com a alcalde Albiol pot estar tranquil unes quantes legislatures.

Quan la transparència és poc transparent

En determinats ambients de l'esquerra, guanyar-se bé la vida està mal vist, fins al punt que alguns polítics populistes presumeixen d'abaixar-se el sou pensant que d'aquesta manera poden atraure uns quants votants desinformats. La senyora que fins abans-d'ahir era alcaldessa de Barcelona forma part d'aquest grup. Quan el 2015 va arribar a l'alcaldia va sotmetre a votació del plenari de l'ajuntament una rebaixa generalitzada del sou dels regidors. Però com que va perdre aquella votació, el seu salari es va mantenir en els 100.000 € que cobrava el seu antecessor. Sempre que li han preguntat l'alcaldessa culpa de cobrar un salari tan alt als regidors que van votar en contra d'aquella proposta.

La pàgina municipal de la transparència —que a hores d'ara ja hauran desactivat—, és buscadament enrevessada i poc transparent, com si des de l'Ajuntament de Barcelona es volgués amagar que l'alcaldessa haurà cobrat 800.000 € en els vuit anys que ha exercit el càrrec. El ciutadà es pot preguntar si això és molt o és poc. Tenint en compte el pressupost i la complexitat dels temes a gestionar, al meu entendre és un salari ridículament baix, i a partir d'aquí no costa tant d'entendre que les persones més preparades de la societat no optaran mai a dedicar-se a la política.

A la web municipal se'ns explica que una part dels ingressos l'alcaldessa els ha dedicat a diversos temes, però sobre això els ciutadans no n'hem de fer res i la web no hi hauria d'entrar. Hi ha qui es gasta els seus diners anant al bingo, o se'n va de vacances a Punta Cana amb la família, o fa unes donacions, o es compra un Ferrari. Amb els diners propis cadascú pot fer el que li vingui de gust. No és cosa nostra. Ara bé, és important que el ciutadà sàpiga que el salari de la màxima autoritat de la ciutat són cent mil euros.

A la pàgina de la transparència poc transparent es barregen salari brut anual amb salari net mensual. Aquestes coses no funcionen així. Quan parlem del salari d'una persona, sigui o no sigui un polític, només hi ha una xifra que no genera dubtes i tothom entén, i és el salari brut anual. Tot el que sigui parlar de salari net sense explicar que el percentatge de retenció per IRPF es pot augmentar a demanda del treballador, és fer populisme. Si per llei toca una retenció del 30%, el treballador pot demanar a l'empresa —l'ajuntament— que l'augmenti, posem per cas, fins al seixanta. Això és perfectament legal. Llavors, òbviament, el salari mensual net que rep el treballador és més baix. Però quan al juny de l'any següent presenta la declaració de l'IRPF, i això no surt a la pàgina de la transparència, Hisenda li tornarà els diners retinguts de més.

Em sembla que no és demanar massa que el nou alcalde ordeni redissenyar la pàgina municipal de la transparència, i és d'esperar que tindrà la voluntat política de començar el seu mandat sent més transparent que la seva antecessora. I és que sovint s'oblida que els diners que gestiona l'ajuntament, i això inclou el sou de l’alcalde, són del ciutadà.

Ple de la llàgrima a Sarrià

 

(Foto: El Jardí)

Els ciutadans que hem seguit habitualment els Consells Plenaris del Districte de Sarrià-Sant Gervasi sabem que la foto de l'abraçada entre el regidor del districte Albert Batlle (Units) i el conseller portaveu i cap de l'oposició Pol Lliró (Junts) és significativa. Diu més del que pot semblar a primera vista.

Dimarts es va celebrar el Consell Plenari de comiat, una sessió de tràmit que només té un punt a l'ordre del dia: aprovar l'acta de l'última sessió ordinària. Alguns l'anomenen el ple de la llàgrima, ja que regidors, consellers i altres càrrecs de confiança s'acomiaden del càrrec que han ocupat durant uns quants anys.

Alguns consellers intueixen que repetiran a la legislatura vinent, però com que la seva continuïtat en el càrrec depèn d'una decisió arbitrària dels dirigents del seu partit, encara no ho saben del cert. Altres, en canvi, per culpa d'uns resultats electorals que no els han estat favorables, ja saben que no repetiran en el càrrec.

Durant aquesta legislatura el conseller Lliró ha fet bé la seva feina, i precisament per això les seves intervencions no sempre han agradat al regidor Batlle. Així, hem assistit a diverses picabaralles, i de vegades s'han acabat perdent els papers.

Alguns semblen oblidar que la tasca d'oposició del conseller Lliró inclou posar al descobert les misèries i els incompliments del govern representat pel regidor Batlle. La feina del regidor implica escoltar la crítica i respondre amb arguments sòlids. No sempre ha estat així.

Un exemple: insistir que l'augment de la inseguretat al districte és una falsa percepció ciutadana amb l'argument que les denúncies oficials diuen el contrari, és fer trampa. Si per voler denunciar un robatori la policia no et permet fer-ho fins al cap d'una setmana, molta gent opta per no denunciar. El fet delictiu hi és, però no figura a l'estadística.

Sigui com sigui, quan s'acaba el mandat toca oblidar-se de les misèries, i els polítics intenten acabar la legislatura fent les paus amb els seus adversaris. Potser després no aniran junts a jugar al pàdel com va suggerir algú, però almenys deixaran una imatge més amable al ciutadà que els ha estat pagant el sou.

El comunisme residual

Tant a Espanya com a Catalunya, els primers anys de la democràcia el comunisme oficial disposava d'una representació parlamentària sorprenentment alta. Però llavors encara no s'havia produït la caiguda del Mur de Berlín i la desfeta ideològica que tot allò va representar. En aquests últims anys el comunisme s'ha donat per liquidat moltes vegades, però sempre torna a ressorgir de les seves cendres. Això sí, cada vegada és una colla més petita, amb menys clientela electoral i, per tant, amb menys incidència a la societat.

A Espanya tenien aquelles majories absolutes de l'alcalde de Marinaleda, sempre amb el mocador palestí al coll i tot el que representa portar-lo. A Catalunya, l'alcalde Farrés també treia majories absolutes a Sabadell. Però no són casos comparables. El de Marinaleda jugava amb la gana de la gent, i quan un té gana i algú li promet que deixarà de tenir-ne, compra el discurs més estrafolari. El cas de Sabadell no tenia res a veure, Farrés era una excepció de la norma, i allà el votaven els comunistes, sí, però també els socialistes i els convergents els quals, en altres eleccions, votaven les llistes dels seus partits. A Sabadell es votava la persona i el mèrit era exclusivament de Farrés, tot i que el seu partit s'atribuïa indegudament aquelles majories com a pròpies. El fet és que desaparegut Farrés de l'escena política, a Sabadell els comunistes mai més han tornat a guanyar unes eleccions.

Amb els anys els comunistes han anat canviant de líders, han anat canviant de nom i han deixat de tornar crèdits bancaris sempre que els ha convingut. En cas de dubte, pregunteu als directius de laCaixa. Però amb un nom o amb un altre, els comunistes no s'acaben d'extingir mai. A Barcelona ciutat ignoro quin polític lidera formalment la representació d’aquesta ideologia, tot i que podríem dir que la seva representant oficiosa és Ada Colau; això sí, amb una marca pròpia per dissimular. Ara que Colau ha caigut en desgràcia, els pocs comunistes que encara queden hauran de buscar un altre referent mediàtic. No tindran dificultats en trobar-lo, hi ha persones pertanyents a aquest col·lectiu que no cauen mai del cavall.

Desaparèixer amb els deures fets

Amb la ridícula collita electoral de les eleccions municipals del 28 de maig i l'anunci de no presentar-se a les eleccions estatals del 23 de juliol, podem donar per liquidat el partit de l'odi lingüístic anticatalà. S'ha dit poc, però, que els objectius fundacionals de Ciudadanos, lluny d'haver fracassat com podria semblar a primera vista, s'han anat imposant a tot arreu, sempre amb l'ajut inestimable de l'entramat polític, judicial, fiscal, parlamentari, monàrquic i policial de l'estat espanyol. La consigna era i és A por ellos!, tots contra el català, que és el mateix que dir tots contra Catalunya, ja que el català és LA llengua pròpia del país. Des de la fundació de Ciudadanos els seus dirigents han intentat inocular a tot arreu on han pogut el seu menysteniment per la llengua pròpia de Catalunya, puerilment dissimulat en forma d'una suposada defensa de la llengua del país veí. Han creat un greu conflicte artificial de convivència allà on no hi havia conflicte, i un cop ben adobat el camp de batalla passen els trastos de matar —utilitzo el llenguatge taurí, una manera simpàtica d'expressar-ho— als tres partits espanyols que s'estan fent càrrec del llegat ideològic de Ciudadanos. Tots sabem quins són aquests partits. Només cal observar com es van recol·locant políticament els que fins ara han actuat com a dirigents i càrrecs institucionals del partit. El penúltim cas conegut és el trànsit polític del diputat Nacho Martín Blanco cap al PP. Al final, quan s'acabi imposant el sentit comú i per la voluntat majoritària dels catalans Catalunya esdevingui un estat independent, de Ciudadanos només en quedarà una entradeta a la Wikipedia.

Apropiació indeguda del progressisme

(Article original publicat el 2/6/2023 a La Veu de l'Anoia, núm. 2124, pàg. 2)

S'ha de reconèixer que els partits d'esquerra han sigut molt més hàbils que els partits de dreta per apropiar-se del terme progressisme gairebé en exclusiva, fins al punt que si tractes de convèncer algú que l'esquerra, només pel fet de ser-ho, no per això és necessàriament progressista —jo mateix defenso sovint aquesta tesi—, et poden respondre que no hi ets tot, i això sent generosos. Ep, no m'ho han explicat, ho visc cada dos per tres amb allò que alguns en diuen resignació cristiana. I és que avui en dia és una batalla perduda intentar raonar amb persones d'esquerres que el progressisme no és necessàriament un monopoli de l'esquerra.

Enlloc està escrit que sigui impossible tenir una sensibilitat socialment progressista des de la propietat d'una empresa, o des de la seva direcció general. Tampoc està escrit enlloc que es pugui ser terriblement conservador des de l'alta direcció d'un sindicat de classe, o des del politburó d'un partit de l'òrbita neocomunista. No parlo del treballador que surt al carrer amb una pancarta reivindicant drets laborals més que raonables, sinó dels alts funcionaris del sindicat que no han treballat mai en l'economia productiva, que és la que genera riquesa per al conjunt de la societat. Sóc molt conscient que dir tot això no és gaire popular, però analitzant-ho sense apriorismes ideològics i amb la ment oberta no hauria de resulta difícil compartir aquesta conclusió.

Tot i que és una visió molt reduccionista de la realitat que ens envolta, allà cadascú si creu que el progressisme va lligat necessàriament a l'esquerra. Però si convenim que progressisme és mirar endavant i conservadorisme és mirar endarrere, podríem perfectament concloure que de tots els candidats a l'alcaldia de Barcelona els més conservadors eren els comuns, ja que no amaguen una certa nostàlgia de la ciutat del segle XIX, i la intenten ressuscitar a força de carregar-se els avenços aconseguits durant el segle XX.

Ser progressista no és generalitzar la pobresa com semblen buscar algunes persones, sinó defensar que no es posin traves a la creació de riquesa, de manera que amb els impostos generats es puguin anar resolent les inevitables necessitats socials de la nostra societat. Hi ha personatges amb signatura als diaris oficials que tot i presumir de ser molt progressistes només semblen aspirar a fer que els rics deixin de ser rics. No ho diuen en veu alta, però en el fons els molesta més la riquesa que la pobresa. Això sí, es declaren convençudament progressistes.

Si Esquerra fos una empresa

Esquerra Republicana —l'afegitó "de Catalunya" que fins fa poc hi havia a continuació ja no surt gairebé enlloc, ves a saber per què— no és formalment una empresa. Només és un partit polític. I no tractant-se d'una empresa, potser no seria adient aplicar automàticament la mateixa recepta a un partit polític (l'empresa), la seva direcció (el consell d'administració), la seva militància (l'accionariat) i els seus votants (la clientela) que si es tractés formalment d'una empresa.

O potser sí, ja que a les eleccions municipals Esquerra ha rebut una gran clatellada. Tres exemples. A Barcelona, d'haver guanyat les eleccions fa quatre anys, ara Esquerra no només les ha perdut sinó que ha quedat lluny de les posicions de podi. A Santa Coloma de Gramenet, el seu prepotent candidat s'ha estimbat, i deixem-ho aquí. I a Igualada, tot i presentar-hi com a candidata una senyora amb un llarg currículum institucional, han fet el ridícul més estrepitós, amb el que es demostra que l'electorat no valora tant un llarg currículum com la qualitat de la gestió.

Però la matemàtica creativa dóna molt de joc, i sempre es poden fer malabarismes amb les xifres. Així, escoltant alguns membres de la direcció d'Esquerra, semblaria que els resultats electorals obtinguts no són tan dolents. Però no reconèixer un fracàs estrepitós és persistir en l’auto engany. Esquerra ha aconseguit un fort vot de càstig, i aquest té com a causa principal les giragonses polítiques de la direcció dels últims cinc anys, combinades amb el silenci còmplice de la militància.

La baixada de les vendes d'Esquerra —ha perdut més de tres-cents mil vots— és inqüestionable, i resulta patètic negar que molts dels que havien sigut votants tradicionals d’Esquerra es van quedar a casa. Quan una bona part dels teus votants es queda a casa, s’han d’encendre totes les alarmes amb la màxima urgència, però no sembla que aquest sigui el plantejament que es fa des de la direcció. És per això que, ben mirat, el problema d'Esquerra encara és molt més greu del que sembla.

Tornem al principi. El sentit comú ens diu que si Esquerra fos una empresa amb voluntat de continuïtat, que no dubto que la té, l'accionariat, és a dir, la militància del partit, potser faria bé de plantejar-se com més aviat millor el relleu del CEO i d'algunes persones que l'envolten. Encara que només sigui per un motiu: no haver assolit els objectius que ells mateixos s'havien fixat.

Ripoll: no saber llegir la realitat

 

Quan una cosa no surt com li agradaria que sortís, el polític pot reaccionar de dues maneres. Una consisteix a intentar negar la realitat i continuar actuant com si res no hagués passat. Dissortadament, la sortida fàcil d'amagar el cap sota l'ala és la més habitual entre els nostres polítics. Potser no en saben més.

Però es pot reaccionar d'una manera intel·ligent. Ja que rectificar el passat no és possible, aquesta consisteix a estudiar a fons què ha passat i mirar de trobar solucions de cara al futur per evitar repetir errors. El cas de Ripoll ens està mostrant com van quedant en evidència els polítics dels partits tradicionals i aquells que els donen suport, dos col·lectius que no semblen saber llegir la realitat que es viu al carrer.

A Ripoll ha guanyat les eleccions un partit petit que s'ha centrat en els problemes derivats d'una taxa d'immigració provinent del nord d'Àfrica. Es tracta d'un col·lectiu que, amb poques excepcions, no té cap voluntat d'integrar-se a la societat que ha escollit per venir a viure, i a ningú ha de sorprendre que l'actitud intransigent de molts nouvinguts comporti problemes creixents de convivència.

A Catalunya, la majoria dels partits tradicionals tenen un error de plantejament. Consideren que són els catalans els que s'han d'integrar en la cultura dels nouvinguts, vinguin d'on vinguin, i no que siguin els nouvinguts els que s'han d'integrar en la terra d'acollida que han triat per venir a viure. Això implica, entre altres requisits, un respecte per a les nostres normes de convivència.

Lidera el partit guanyador de Ripoll una senyora que parla molt bé, que és molt educada, que parla sempre molt clar i que no perd el temps amb les ambigüitats políticament correctes que conreen els partits tradicionals. I què fan els seus contrincants polítics? Opten per la sortida fàcil d'ignorar la realitat que els envolta, i busquen un pacte de govern de perdedors del qual en quedi fora el partit guanyador de les eleccions.

El termini legal per constituir els ajuntaments s'acaba la setmana que ve, i aviat veurem com queda configurat el govern de Ripoll. Els partits tradicionals són perfectament conscients que els problemes que denuncia la guanyadora de les eleccions són reals. Però, tot i això, consideren que no s'ha de canviar res; i qui dia passa, any empeny. Segons quin sigui el desenllaç ripollès, la pròxima vegada Sílvia Orriols (a la foto) assolirà la majoria absoluta.

Excés d’ombres a l'Acord de Claredat

(Article original publicat el XX/5/2023 a El Jardí de Sant Gervasi i Sarrià núm. 95/5-2023, pàg.23)

De les persones designades pel govern per formar part de l'equip d'acadèmics que haurà d'elaborar un document que ja té títol, Acord de Claredat, qui més ha cridat l'atenció és la politòloga Astrid Barrio. És una persona amb una llarga trajectòria pública, i ja sabem de quin peu unionista calça: el més extrem. Dit això, no deixa de ser curiós que un document que encara no existeix ja tingui un títol, i que es doni per fet que serà fruit d'un acord entre acadèmics de visions polítiques absolutament oposades.

La realitat és, però, que aquesta és una via que el govern s'ha tret de la màniga amb l'objectiu d'anar tirant de la rifeta per tenir entretingut el personal. Des de la plaça de Sant Jaume s’intenta justificar el gir polític que ha fet el partit que governa Catalunya, un partit que últimament es declara més republicà que independentista. El terme republicà pot tenir molts significats, i amb aquesta ambigüitat juguen aquells que el defensen, mentre que la independència d’un país tothom sap què significa.

Astrid Barrio, com altres membres de l'equip d'acadèmics, no és independentista, però no per això se'ls ha de criticar. A Catalunya hi ha de tot, i Barrio representa l'unionisme més abrandat. I no se n'amaga. Ara bé, no hem d'oblidar que segons els últims resultats electorals, més de la meitat dels catalans va votar partits independentistes, i no sembla que s'hagi tingut en compte una majoria similar per decidir l'equip d'experts. No és un detall menor.

Tampoc és sobrer recordar que en una democràcia el vot popular ha d'estar per sobre de l'acord d'uns acadèmics, o d'unes enquestes fetes a la mida de qui les encarrega. Franco també signava acords i feia enquestes, però en democràcia es vota. Però hi ha més. Barrio no només es posiciona en contra de l'independentisme —repeteixo, hi té tot el dret— sinó que va molt més enllà, ja que també està radicalment en contra que es pugui preguntar als catalans si volen que Catalunya sigui un país independent. I només per aquesta negativa, ja hauria de quedar exclosa de l'equip d'acadèmics.

L'Acord de Claredat no tindrà recorregut polític, i una part de la militància del partit que governa Catalunya n'és perfectament conscient. Càrrecs polítics i militants de base no amaguen el seu descontentament a qui els vulgui escoltar. Els mitjans de comunicació no controlats pel govern estan qualificant tot això com una enredada política, gairebé de forma unànime. Amb tot el meu respecte per a les posicions polítiques discrepants —cadascú és lliure de pensar com vulgui—, seria d'agrair que els nostres dirigents deixessin de tractar-nos com si fóssim pàrvuls.

Com es valora el suport a l'independentisme?

Hi ha qui, sovint per interessos polítics partidistes o interessos personals disfressats d'interessos generals, defensa que les eleccions municipals del 28 de maig també han servit per demostrar que l'independentisme català ha pujat, o ha baixat, o es manté, depenent del lloc on es faci la comparació. Són els mateixos que ens diuen que a les eleccions espanyoles que tindran lloc el 23 de juliol podrem tornar a mesurar la fortalesa de l'independentisme. I acostumen a ser els mateixos que no volen que es pregunti directament a la ciutadania si volen ser independents o prefereixen seguir sota la dependència, tutela i control del país veí.

Però aquesta pretensió de valorar el suport a l'independentisme tots sabem que és tramposa. Tots sabem també que aquest suport només es pot mesurar mitjançant un referèndum d'independència, com, per exemple, el que ja es va celebrar l'1 d'octubre del 2017, amb els resultats coneguts. Com a mal menor, també podem valorar la força de l'independentisme mitjançant unes eleccions al Parlament de Catalunya, com, per exemple, les últimes celebrades el 14 de febrer del 2021. Llavors la força de l'independentisme va ser del 52%.

Seria molt convenient que quan es presenten dades de suport a l'independentisme no ens deixéssim entabanar per aquells que sempre faran tot el possible per evitar que es conegui oficialment la realitat, sense menystenir que els unionistes només són el 48% dels catalans. Encara són molts, sí, però 52 és més que 48.

Una nova derrota de Colau

A Barcelona, mentre resulta indiscutible que Xavier Trias ha guanyat clarament les eleccions, resulta igualment inqüestionable que el tàndem Colau-Collboni que ha governat la ciutat fins ara les ha perdut. La gran notícia de la nit ha sigut que Ada Colau ha tornat a perdre, tal com va passar a les eleccions del 2019. Dit això, dels dos objectius que tenien la majoria dels barcelonins —que Colau no guanyés, i que Colau no continuï sent alcaldessa—, el primer ja s'ha complert. Ara, però, venen els pactes discrets dels despatxos, i en les pròximes tres setmanes pot passar de tot. I de tot vol dir de tot.

Fa quatre anys Ernest Maragall va guanyar les eleccions, però un pacte de perdedors posterior el va deixar sense l'alcaldia. Va ser el pacte de la vergonya, tan legal com, al meu entendre i al de molta gent, difícil de pair. Ara és més difícil que això es repeteixi, però no és impossible. No s'ha d'excloure un pacte de perdedors en favor d'un nou/vell tripartit d'esquerres. Esperem que no torni a passar, i em permeto dir-ho en plural perquè intueixo que aquesta és l'opinió majoritària dels barcelonins (vots canten). Colau ha perdut les eleccions, aquesta és la gran notícia, i Trias les ha guanyat. El comunisme s'allunya dels despatxos de la banda de mar de la plaça de Sant Jaume, i això és una molt bona notícia. Crec que els barcelonins hem d'estar contents.

S'han produït uns efectes col·laterals de caràcter menor i, per altra banda, perfectament previsibles. La gran patacada d'Esquerra, i no només a Barcelona, no ha estat cap sorpresa; tan sols la militància més abrandada i junquerista del partit no la volia veure venir. En política els errors es paguen a les urnes, i aquesta derrota sense pal·liatius tindrà una continuïtat quan d'aquí a menys de dos anys es convoquin unes noves eleccions nacionals a Catalunya; Esquerra té temps de rectificar, però dubto que ho faci.

Aquests comicis han estat també la confirmació de la desaparició de Ciudadanos/Valientes, la crónica de la muerte anunciada d'una manera tòxica de fer política que ha introduït una gran crispació en la nostra societat. Ara només els queda la celebració d'uns funerals discrets i sense aplaudiments. La CUP torna a quedar-se fora del consistori barceloní, i no per previsible no deixa de ser una bona notícia. El PP ha doblat resultats, passant de dos a quatre regidors, però continuarà sent un partit políticament irrellevant. I, per acabar, cal deixar constància d’una molt mala notícia per a la nostra ciutat: l'entrada de dos regidors de Bocs.

De festa, res de res

Diuen que avui és jornada de reflexió. Doncs apa, reflexionem una mica, que reflexionar no fa cap nosa. Fa molts anys a algú se li va acudir definir la jornada electoral com la festa de la democràcia. Al principi, després de quatre dècades de sequera democràtica, potser tenia algun sentit que alguns associessin el fet de poder votar amb una festa. Avui en dia, però, ja no té massa sentit. Amb alguns exemples agafats a l'atzar s'entendrà millor el perquè demà no serà una festa.

A Catalunya no tenim una llei electoral pròpia. En més de quatre dècades d'activitat del Parlament de Catalunya recuperat, els nostres representants polítics no han fet una llei electoral moderna i adaptada al país i als temps actuals. Les excuses que uns i altres donen —més o menys representació dels territoris amb poca població, en detriment o benefici de la representació metropolitana— potser tenen algun sentit, però el fet és que no han estat capaços de consensuar la llei electoral de Catalunya.

Aquesta mancança legal ens porta a constatar que encara no podem votar telemàticament. Som a l'època d’Internet, però, electoralment, ens vam quedar aturats a l'època del tèlex. Són vergonyoses les dificultats burocràtiques que tenen els expatriats catalans per poder votar. La compra escandalosa de vots, més estesa del que ens podíem imaginar, és una conseqüència més de tenir una llei mal feta. Les trampes legals de les candidatures unipersonals, així com les llistes fantasma de candidats amb nul·la presència al territori, persones que mai han trepitjat els municipis els quals aspiren a governar, en serien dos exemples.

Cal no oblidar tampoc que de les eleccions municipals en surten també la composició dels consells comarcals, les diputacions i l'àrea metropolitana. Són uns càrrecs polítics molt ben remunerats que no es decideixen mitjançant el vot popular sinó per un repartiment digital de càrrecs que fan secretament els partits entre els seus afins. Trobeu normal que les cúpules polítiques d'aquestes tres importants institucions no les voti la ciutadania?

Per acabar, demà no elegirem les persones que ens semblin més adients per defensar els nostres interessos des de les institucions, sinó unes llistes tancades fetes des dels despatxos dels partits i formades per persones obedients. D'aquesta manera, els càrrecs elegits no han de passar comptes amb els ciutadans, com semblaria lògic, sinó amb el secretari d'organització del partit que els ha col·locat digitalment a la llista. Oi que tot això no és normal? Doncs de festa, res de res.

Decréixer no és la solució

(Article original publicat el 19/5/2023 a La Veu de l'Anoia, núm. 2122, pàg. 2)

Conec persones intel·ligents que estarien encantades de la vida si els alemanys anunciessin el tancament de la fàbrica Seat. Persones que no volen ni sentir a parlar de l'ampliació de l'aeroport de Barcelona perquè no miren més enllà de la punta del seu nas, i associen l'ampliació exclusivament amb un augment del turisme. Persones que aplaudeixen que l'alcaldessa de Barcelona es carregui el Pla Cerdà. Persones que tenen el somni d'acabar convertint la Via Augusta, que és la via urbana natural d'entrada a Barcelona des del Vallès, en una mena de Via Amish exclusiva per a vianants, bicicletes i patinets. Persones que defensen la teoria del decreixement fins a l'extrem de dificultar que les noves generacions de barcelonins es puguin quedar a viure a la ciutat per manca d'una oferta més àmplia de llocs de treball. Persones que defensen més les granotes i els coloms que als seus conciutadans. Persones, en definitiva, que massa sovint associen empresa amb delinqüència, i que arriben a l'extrem de criminalitzar l'empresari de la distribució més important de l'estat, potser ignorant que tracta els seus treballadors bastant millor que la competència.

Són persones, sens dubte benintencionades, les quals, amb poques excepcions, tenen el lloc de treball i el sou assegurats de per vida (funcionaris i assimilats). O jubilats amb la vida resolta, i aturats de llarga durada que ja han llençat la tovallola de poder tornar a treballar. O els quatre cupaires que s'ho volen carregar tot. O els pocs comunistes que queden els quals són incapaços d'acceptar que l'experiment que fa cent anys potser sobre el paper era engrescador, ja s'ha demostrat que no és socialment ni econòmicament viable. O els joves que defensen les okupacions, joves que el dia que el pis okupat sigui el de la seva família deixaran ipso facto de ser-ho. O polítics amb càrrec institucional que no saben ni tenen gens d'interès a saber com funciona l'economia productiva. I tot el món anti-emprenedor que, amb la millor de les intencions, pensa que l'administració pública ha de decidir la nostra manera de viure i tenir cura de tots els aspectes de la nostra vida.

Aquesta relació podria ser bastant més llarga. Són persones que pel soroll que fan sembla que siguin moltes més de les que són realment, però elecció rere elecció els vots posen la gent al lloc que li correspon. Són persones que potser obliden que en una democràcia els problemes no es resolen okupant ni fent soroll al carrer, sinó treballant de valent i votant.

El deute pendent

 

Estem a quatre dies de les eleccions municipals. A Barcelona, en contra dels estatuts dels comuns, però gràcies a l'assentiment còmplice d'una militància molt acostumada a l'obediència deguda als seus líders, Ada Colau ha optat a repetir mandat. És el moment de recordar-li que té un deute pendent. Així, en aquesta campanya electoral Colau ha continuat negant que en la campanya electoral del 2015 utilitzés informacions falses que van perjudicar greument el seu adversari polític, Xavier Trias. Ningú pot negar que sense aquelles interferències presumptament criminals, Trias hagués tingut més opcions per continuar quatre anys més com a alcalde de Barcelona.

Encara que ja han passat vuit anys i Colau ho negui, és bo recordar que l'any 2015 l'ara alcaldessa aprofitava qualsevol faristol que se li posés al davant per esbombar en públic la porqueria política llardosa i mentidera provinent de les clavegueres de l'estat, i amplificada per pamflets en forma de diari com OK Diario, El Mundo i companyia. Uns altaveus mediàtics que tenen la seva quota de protagonisme en la feina bruta que fa l'estat en contra d'una determinada concepció de Catalunya, precisament aquella que és majoritària a les urnes. Estem parlant, doncs, d'una doble mentida: la mentida pròpiament dita que va ajudar Colau a accedir a l'alcaldia, i la mentida posterior negant repetidament que Colau i els comuns s'aprofitessin d'aquella mentida.

Colau i companyia poden continuar negant que la terra és rodona, però les hemeroteques de paper i els arxius d'àudio i vídeo sempre acaben deixant els mentiders en evidència. A la vida, i això inclou especialment el món de la política, s'haurien de respectar unes mínimes normes ètiques, i el 2015 Colau se'n va saltar algunes. Dit tot això, que no és poc, Xavier Trias va tornar a demostrar que és tot un senyor intentant suavitzar la relació personal amb Colau, convidant a dinar l'alcaldessa, una alcaldessa que en pocs dies potser estarà obligada a tornar-li el càrrec.

Colau encara no s'ha disculpat en públic per haver fet trampa a la campanya electoral del 2015. I és que aquell episodi va traspassar tots els límits de l'ètica política. I com que les repetides acusacions falses de Colau buscant perjudicar el seu adversari polític van ser públiques, les disculpes han de tenir el mateix tractament mediàtic. Així, mentre no es disculpi públicament, Colau estarà en deute amb Xavier Trias, amb la ciutadania barcelonina i potser, també, amb la seva consciència.

Tripijocs electorals

Llegint la lletra petita de la normativa que regula les eleccions municipals, ens trobem amb la figura curiosa i bastant desconeguda de les candidatures electorals unipersonals. Són candidatures amb un candidat únic, i normalment acostumen a ser de persones molt vinculades al partit (allò que en diuen funcionaris del partit), però sense vinculació amb el poble per on es presenten. Però com que hi ha uns avantatges econòmics —als partits els paguem diners per cada regidor elegit, però també cobren per cada vot obtingut— aquests aprofiten totes les escletxes legals.

Les candidatures unipersonals també serveixen per poder presumir d'haver-se presentat a moltes poblacions, és a dir, de tenir una millor posició en el rànquing pre-electoral de sortida. Segons un estudi publicat recentment per Vilaweb, qui més profit treu d'aquesta possibilitat, i que acapara més de la meitat de les llistes unipersonals de Catalunya, és la franquícia catalana del PSOE, un partit conegut oficialment com a PSC(PSC-PSOE).

Amb un exemple s'entendrà millor. Per a les eleccions del 28 de maig, el candidat de la llista unipersonal de Tírvia, al Pallars Sobirà, és un conseller socialista de Barcelona, del districte de Sarrià-Sant Gervasi. Fa quatre anys la mateixa persona ja va ser candidat unipersonal, llavors al municipi de La Molsosa (Solsonès), on va treure quatre vots. Tot aquest tripijoc és molt estrany, però és cent per cent legal i els partits se n'aprofiten.

La plaça Artós

A Sarrià tenim una plaça que a la majoria de sarrianencs no ens faria res que se l'emportessin lluny i la perdéssim de vista. És la plaça Artós, en termes urbanístics una plaça lletja amb ganes. Fora de les terrasses de la part baixa, que tenen la seva clientela, d'aquesta plaça no se'n salva res, ni tan sols un paviment antic i mal apedaçat que és un insult a les mínimes normes del bon gust, una dificultat per a les persones que arrosseguen un cotxet o que es mouen en cadira de rodes, i un perill per a la seguretat dels vianants. L'edifici de Telefónica de la part de dalt, mig abandonat, tampoc ajuda gaire a fer d'Artós una plaça amable.

Després hi ha el personal que freqüenta la plaça. Aquest indret ha sigut de sempre el lloc de concentració d'alguns seguidors molt sorollosos de l'Espanyol els quals, abans dels partits, anaven desfilant a peu des d’Artós fins al camp de General Mitre. Ara l'estadi de Cornellà els queda més lluny però, quan l'Espanyol juga a casa, alguns seguidors sorollosos continuen trobant-se a la plaça Artós abans del partit, ben protegits per la policia. I per una evident afinitat anti-Barça, també és el lloc de concentració dels seguidors del Real Madrid quan els blancs juguen a Barcelona, tant és si juguen contra el Barça com si juguen contra l'Espanyol.

D'uns anys ençà, la plaça Artós també és el lloc on la gent de Bocs perpetra mítings polítics. Artós té l'avantatge que, com que és petiteta, amb poca gent ja sembla que estigui plena. Diumenge passat no van omplir ni una quarta part d'aquell espai. Segons s'havia anunciat, era el gran míting que en aquesta campanya electoral faria a Catalunya la plana major de Bocs, i haurà estat l'única visita a Barcelona del conducător indiscutible del partit, Santiago Abascal. Va fer un discurs pujat de to, com fa sempre, després d'haver perorat els seus teloners: el candidat a regidor per Barcelona, un tal Oro-Pulido que no coneix ningú, i el diputat encarregat de la franquícia catalana del partit, Ignacio Garriga. L'estètica habitual, rojigualdas grans i petites, castellanor lingüística unànime i, òbviament, cap bandera catalana. El país de Bocs és un altre, i no se n’amaguen.

No, no va d'això (2/2)

(Ve d'aquí)

En unes eleccions locals no té gens d'importància si a Catalunya els partits independentistes sumen més que els partits unionistes; aquestes eleccions no van d'això. I encara que sembli una provocació, també ens podríem preguntar quins són avui en dia els partits independentistes catalans, ja que, amb tota franquesa, jo m’he perdut. Però, com dèiem ahir, aquestes eleccions no serviran per esbrinar la força de l'unionisme espanyol, ni la força de l’independentisme català. Per mesurar-ho, fa dos anys els catalans ja vam votar en unes eleccions nacionals, i va quedar clar que els independentistes són més que els unionistes.

En canvi, m'interessa molt saber què pot acabar passant a la meva ciutat, Barcelona, i al meu barri de Sarrià. Se'n diuen interessos de proximitat. Vull saber si ens acabaran fent aquell jardí que reclamem des de fa anys, o si la biblioteca del barri s'acabarà de construir sense més retards, o si es faran aquells equipaments municipals tan necessaris i reivindicats per la gent del barri.

Però l'objectiu de molts barcelonins passa, per sobre de tot, per fer fora Colau. No m'agrada fer campanya a la contra, i potser és una posició poc constructiva. Però aquesta vegada no tinc cap opció millor. Són tantes les estripades ciutadanes d'aquesta senyora i el seu equip que avui m'estalviaré de recordar-les. Deixant de banda els seus fans incondicionals, Colau és perfectament conscient que no deixarà un bon record a la ciutat. Molts volem que a partir del dia 28, Colau només sigui mereixedora d'un oblit pietós per part de la majoria dels barcelonins, els quals ja tindran prou feina per pagar els seus capricis ideològics. L'herència que ens deixa Colau és esfereïdora.

No, no va d'això (1/2)

 

Alguna vegada, poques, penso que la majoria dels comentaristes estan equivocats, i d'aquí ve la il·lustració d'aquest article. Aquests dies, politòlegs i altres persones suposadament expertes en política, opinaires i tertulians seriosos i també els de tot a cent, enfoquen la campanya de les municipals com si Pedro Sánchez i Alberto Núñez a Espanya, o Pere Aragonès a Catalunya, fossin també candidats. I resulta que no ho són. Les eleccions locals són, com diu l'adjectiu, d'àmbit estrictament local, i els resultats no són extrapolables.

Se me'n refot si a Santa Coloma de Gramenet guanya Parlón o Rufián, de la mateixa manera que se me'n refot qui sigui el guanyador a les altres capitals de província catalanes al marge de Barcelona. (Heu llegit província, sí, un mot proscrit per la catalanor nostrada; però és que, ens agradi o no, les nostres circumscripcions electorals encara són les províncies). Se me'n refot si en el conjunt de Catalunya, o en el conjunt d'Espanya, treu més vots/més regidors/més alcaldes un partit o un altre. Insisteixo, crec que és erroni fer plantejaments electorals en clau nacional o estatal.

Els resultats de les eleccions municipals són importants, però, repeteixo, no van més enllà de l'àmbit municipal, i no són extrapolables. Quina importància té que el PP recuperi o no les alcaldies de Castelldefels i de Badalona, per no deixar sol l'únic alcalde pepero de Catalunya, aquell senyor de Pontons? Cap. Per cert, sorolls polítics al marge, molts catalans ignoren que entre els 947 ajuntaments de Catalunya, entre Bocs i els Ciudadanos Valientes tenen, entre tots tres, zero alcaldes a Catalunya.

(la segona part d'aquest article es publicarà demà)

Campanya electoral, dues imatges

La portada de dissabte del diari El País reflecteix dues coses: que Pedro Sánchez, una vegada més, ha sabut aprofitar les oportunitats internacionals que se li presenten, i que Joe Biden, president dels Estats Units, també sap treure rendibilitat de les visites que rep a la Casa Blanca. Sánchez, que no és candidat a cap càrrec en les eleccions del dia 28, és molt conscient que ha estat rebut al despatx oval perquè serà el president d'Europa a partir de l'1 de juliol. Així, Biden no ha rebut només al president espanyol, sinó al futur president d'Europa. Però per poder entrar a la Casa Blanca, Sánchez ha hagut de pagar un peatge important, amb el seu compromís d'acollir un nombre indeterminat d'immigrants hispans que són o volen entrar als Estats Units. Si les despeses associades d'aquest moviment migratori cap a Espanya les pagarem directament els espanyols o tot això es pagarà amb fons de la Unió Europea —els quals, òbviament, també són en part espanyols—, encara està per veure. Sigui com sigui, mentrestant Sánchez ja té la portada que buscava per començar la seva llarga campanya electoral de les eleccions espanyoles que toquen a finals d’any, amb un èxit d'imatge difícilment discutible.

Simultàniament, la candidata ciudadana Anna Grau s'ha retratat sense camisa, però sense ensenyar més del compte. M'estalvio d'incloure la foto perquè no crec que aporti res, i tampoc se m'acut cap comentari mínimament original. Podríem dir que Ciudadanos ja ho ha perdut tot, fins i tot la camisa de la seva voluntariosa candidata. Però potser aquesta conclusió seria massa fàcil.

El dia 28 a Barcelona

(Article original publicat el 5/5/2023 a La Veu de l'Anoia, núm. 2120, pàg. 2)

En campanya electoral, els que volem mantenir una certa neutralitat política hem de ser molt curosos en tot allò que escrivim, i intentem que ningú pugui interpretar que estem fent propaganda política a favor d'una determinada candidatura. Ara bé, no amagaré la meva ideologia, ja que en tants anys d'escriure aquesta columna quinzenal, el lector de La Veu ja pot intuir de quin peu calço. Però no vull anar més enllà. A Igualada, això sí, m'agradaria que guanyés les eleccions una candidatura netament igualadina, sense interferències externes. I a partir d'aquesta premissa general i allunyant-me seixanta quilòmetres d'Igualada, avui centraré els meus comentaris en els resultats que el dia 28 es poden donar a la capital de Catalunya.

A Barcelona el dia 28 es podran veure situacions interessants. La menys probable és que un partit, el que sigui, tregui com a mínim 21 regidors, que seria la majoria absoluta en un consistori de 41. En aquest cas hipotètic, el guanyador podria governar la ciutat sense necessitat de pactes. Però tot indica que, sortosament, això no passarà. I dic sortosament perquè les majories absolutes mai m'han agradat.

A partir, doncs, de la possibilitat més probable, és a dir, que cap partit assoleixi la majoria absoluta, caldrà veure quin partit treu més regidors. Si qui treu més regidors són els Comuns, o Esquerra, o els socialistes —perquè ningú se m'enfadi, els he posat per ordre alfabètic—, i tots tres sumessin la majoria absoluta, em costa imaginar que a Barcelona no es formés un govern tripartit d'esquerres liderat pel partit amb més regidors.

Però per a qui confiï en les enquestes —com explico sovint, no és el meu cas—, la possibilitat més factible és que Xavier Trias sigui el candidat guanyador. En aquest cas, Trias tindria possibilitats reals de ser alcalde si la suma dels tres partits mencionats abans no arribés als 21 regidors. Això és molt difícil però no impossible, i a partir d'aquí començarien les negociacions per tancar un govern de coalició liderat per Trias.

No s'ha d'excloure, però, la possibilitat del factor sorpresa d'última hora que capgirés totes els pronòstics. Així, podria sorgir un regidor o més d'un, del partit que sigui, els quals fessin el paperot que fa quatre anys va fer aquell polític parisenc de trista memòria, el qual actualment torna a viure a París. Els barcelonins no hem oblidat que va ser gràcies a Manuel Valls que la senyora Colau, coneguda per alguns com la destroyer de Barcelona, va continuar ocupant l'alcaldia.

Les veritats incòmodes

 

Sempre he viscut al Districte de Sarrià-Sant Gervasi de Barcelona, i conec una mica el meu barri i la seva gent. Imaginem un matrimoni amb dos fills que viuen en un pis de lloguer, o que estan pagant una hipoteca, que els fills van a l'escola concertada —no és una excepció, a Sarrià l’oferta de places públiques és limitadíssima, gairebé totes les escoles del barri són concertades—, i que tenen uns ingressos familiars mensuals d'uns tres mil euros. Imaginem també que aquesta família disposa d'un cotxe utilitari, amb totes les despeses que això representa (quota, garatge, combustible, impostos, assegurança, ITV, revisions, imprevistos). Coneixent el preu mitjà dels pisos, les escoles i els cotxes, i afegint les altres despeses bàsiques com l'alimentació, etc., és exagerat dir que aquesta família potser passarà dificultats econòmiques per arribar a final de mes?

La meva resposta és, òbviament, que no és cap exageració, i per això no puc entendre les crítiques desmesurades que se li estan fent a un candidat a l'alcaldia de Barcelona per haver dit més o menys el mateix que esteu llegint. Molt possiblement el candidat s'hauria pogut expressar amb una mica més de diplomàcia i empatia cap a les famílies que ni tan sols arriben als dos mil euros d’ingressos mensuals, però per això ja es va disculpar. Altres candidats diuen cada dia disbarats de l'alçada d'un campanar (en aquest sentit, la senyora cupaire és una mina) i alguns encara els hi riuen les gràcies.

Comprar el vot

Tot i que és una pràctica molt reprovable, la compra del vot és força habitual en països de l'Amèrica del centre i del sud, però no només. La proposta del comprador de vot és una equació ben senzilla: si em votes, cobraràs. En podríem dir una persuasió pensionada, allò que a l'oest en diuen toma y daca. Així, polítics que ja estan instal·lats en llocs de comandament i opten a la reelecció (presidents, ministres, consellers, alcaldes, regidors...) de vegades tenen la temptació d'intentar comprar el vot, i que ho puguin acabar fent o no també depèn dels controls parlamentaris i polítics que s'hagin establert.

El pagament no s'acostuma a fer amb diners propis, que tampoc estaria gens bé, però almenys no ens afectaria directament la nostra butxaca, sinó amb els diners de tots, els diners públics provinents dels nostres impostos. Sí, ja sabem que tota una senyora ministra socialista de trista memòria va afirmar molt seriosament que els diners públics no són de ningú, però la realitat és que els diners públics són meus. I teus. I del conjunt dels contribuents.

Encara no ha començat la campanya per a les municipals i alguns polítics ja ens prometen xecs per pagar el material escolar del curs que ve, o ajuts per poder anar de vacances en tren si tens menys de trenta anys, o per subvencionar una part de les hipoteques si ets un jove que no has passat dels trenta-cinc. La qüestió és tenir la població contenta i entretinguda, amb l'objectiu no declarat que el votant es mostri agraït amb el polític... esperant rebre el xec promès... que molt possiblement no arribarà mai, ja que en campanya electoral la lletra petita no s'explica.

En societats serioses aquestes coses no passen, però no és cap secret per a ningú que el nostre país encara és lluny d’assolir la categoria de país seriós. Per cert, allò que va dir la ministra socialista sobre els diners públics no va ser una simple relliscada. Tenim persones molt ineptes en llocs de comandament que pensen aquestes coses, i per això en campanya electoral es permeten la frivolitat de prometre xecs amb aquella alegria. I així ens va.

Debat electoral a Sarrià, una contra crònica

 

(Foto: Les Veus de la República)

La campanya electoral de les municipals comença oficialment el dia 12, però ahir ja es va fer el debat tradicional que abans de cada elecció organitza la Casa Orlandai. Sala Foix, de les 7 a les 9 del vespre. Ple a vessar, incloent-hi el distribuïdor annex des d'on també es podia seguir l'acte via pantalla. La periodista moderadora Carme Rocamora i les persones d'Orlandai que la van ajudar van fer una bona feina.

Segons les enquestes —per a qui se les cregui—, de les set persones que representaven els partits polítics (cinc són regidors de l'ajuntament), quatre d'aquests partits tenen més o menys possibilitats d'assolir l'alcaldia: els comuns, Esquerra, Junts i els socialistes, representats, respectivament, per Jordi Martí Grau, Ester Capella, Jordi Martí Galbis i Albert Batlle. Però cap d'aquestes persones serà cap de llista el dia 28. Posats a triar, a mi m'hauria agradat més que els participants haguessin estat els caps de llista, Ada Colau, Ernest Maragall, Xavier Trias i Jaume Collboni, però les coses són com són.

Els tres partits restants presents en el debat (Ciudadanos, PP i Valents) tenen zero possibilitats d'assolir l'alcaldia, i els seus representants en són molt conscients, però només ho diuen en petit comitè. L'Anna Grau, l'Antonio Verdera i l'Eva Parera van tenir la cortesia de fer totes les seves intervencions en català, tot i que a les xarxes socials aquests tres partits utilitzen gairebé en exclusiva l'espanyol. Ells sabran per què ho fan, però, sigui com sigui, va ser tot un detall.

Tots set van ser educats en les seves intervencions, es van respectar els temps, i m'atreviria a dir que excepte algun tema molt concret de caràcter més ideològic que ciutadà, les seves propostes van ser força compartides per la resta. Novetats? Cap ni una, tot molt previsible. Amb tota franquesa, a mi m'hauria agradat que el debat hagués estat més intens, però entenc molt bé que un debat a set no és un debat a dos, i es fa el que es pot. Tot i això, em va agradar haver-hi anat.

El format del debat no permetia que el públic fes preguntes en directe com a mi m’hauria agradat, i em vaig dedicar a observar petits detalls simpàtics, aquells que no acostumen a sortir a les cròniques. N'explico alguns. 1/ Els discrets policies d’escorta presents a la sala, vestits de paisà, com sempre, s’ho miraven tot plegat amb cara d’avorriment. 2/ No tractant-se d’un acte institucional sinó dels partits polítics, jo no hauria reservat uns seients destinats als consellers del districte; ahir no tocava. 3/ Érem on érem, i no van sorprendre alguns discrets murmuris de desaprovació quan la senyora Grau, amb tota la raó del món, va criticar els okupes del districte. 4/ En un moment determinat va fallar la megafonia, però això ja és tot un clàssic en els actes que es fan al districte; van resoldre el problema en pocs minuts. 5/ El premi a la més riallera seria per a la senyora Parera, potser perquè intueix que difícilment podrà revalidar el càrrec de regidora (com diuen a l'oest, al mal tiempo, buena cara). 6/ També va cridar l’atenció que una senyora que es trobava entre el públic estava tranquil·lament donant el pit a un nen una mica crescudet. 7/ A meitat de l’acte, unes senyores amb samarretes reivindicatives de Can Raventós van fer una mena d’ofrena silenciosa de plantes, i després se les van emportar. 8/ En defensa del criticat carril bici de la Via Augusta, el regidor dels comuns va explicar que havia arribat a Orlandai en bicicleta, i tot la mar de bé. 9/ A la sortida de l’acte, uns quants cotxes oficials esperaven els seus clients al mig del carrer per tornar-los cap a casa.

Quan el benefici d'una minoria va en detriment de la majoria

El lobby ciclista de Barcelona està format per una petita part dels barcelonins, una minoria entre els 1.639.981 habitants de la ciutat. Això sí, els ciclistes estan bastant ben organitzats, i quan volen fan soroll mediàtic mitjançant accions vistoses i, de vegades, arriscades, però tolerades per les autoritats. A ningú se li escapa que algunes de les seves accions poden molestar a la gran majoria dels barcelonins, que són els vianants.

Una de les últimes accions del lobby ciclista ha consistit a saltar-se la prohibició de circular pel túnel de Vallvidrera. No cal dir que els ciclistes anaven pel túnel com van per Sarrià, és a dir, sense placa de matrícula, la majoria sense llums ni casc protector i, és de suposar, sense assegurança. Què hagués passat en cas d'accident al mig d'un túnel on les bicicletes tenen prohibit accedir? El fet és que qui tenia l'obligació d'impedir aquella excursió simpàtica, l'ajuntament, ho va tolerar. Si un motorista circula sense matrícula, sense llums i sense casc sap a què s'exposa. I és que no són només els cotxes, les motos també estan en el punt de mira dels comuns i socialistes que governen la nostra ciutat.

Amb el disseny i la posada en marxa d'alguns carrils bici molt reivindicats pel lobby ciclista, l'objectiu de l'Ajuntament de Barcelona no sembla ser només beneficiar el petit col·lectiu dels ciclistes urbans, molt respectable però minoritari, sinó perjudicar el col·lectiu més nombrós de la ciutat, els vianants. S'acosten eleccions i hi ha pressa per inaugurar carrils bici, i potser l'alcaldessa i el seu equip han tirat pel dret sense rumiar gaire. Però això no és excusa.

El perill principal que corren els vianants quan surten al carrer no són els atracadors ni els violadors sinó els ciclistes incívics. Parlo d'aquells ciclistes, gairebé tots, que se salten els semàfors en vermell, i els que amb l'aquiescència municipal baixen en direcció contrària i a tota pastilla per Major de Sarrià, com si fossin els usuaris únics de la via pública. Més perillosos són els que circulen per voreres en les quals la normativa no permet que hi circulin bicicletes ni patinets. Però molts ciclistes es mouen al marge de la normativa i del sentit comú, i massa sovint obliden que a la vorera qui té preferència sempre és el vianant.

Per als vianants que han d'agafar el bus en una parada per on passa el carril bici, pujar al bus és una operació de risc, ja que les bicicletes passen entre la marquesina de la parada i la porta del bus. Pretendre que els ciclistes s'aturaran a la parada quan coincideixin amb el bus, quan ni tan sols s'aturen en un semàfor vermell, seria allò que en diuen wishful thinking. El perill augmenta quan el vianant baixa del bus, ja que no té cap visibilitat. Aquest nyap ja es va denunciar quan van fer el carril bici de l'avinguda Vallcarca, i ara a la Via Augusta estan repetint l'errada. No voleu caldo? Doncs dues tasses!

Qualsevol polític amb sentit comú hauria de saber que és lleig beneficiar una minoria de ciutadans, els ciclistes, en detriment dels legítims interessos de la gran majoria, els vianants. Els ciclistes voten, sí, però els vianants també. Cal deixar molt clar que la majoria dels vianants no està en contra dels ciclistes sinó només de les seves males pràctiques, així com dels polítics que les permeten i no les castiguen, o que dissenyen els carrils bici sense mesurar abans les conseqüències negatives d'unes decisions tècniques que aviat es demostrarà que són errònies.

Emancipar-se

(Article original publicat el XX/4/2023 a El Jardí de Sant Gervasi i Sarrià núm. 94/4-2023, pàg.23)

Tres persones que tenim, respectivament, un, dos i tres fills majors d'edat, ens fèiem una sèrie de preguntes. Quin ha de ser el paper dels pares quan els fills assoleixen la majoria d'edat? Se'ls ha d'esperonar a emancipar-se, o és aconsellable retenir-los a casa uns anys més? Donant per fet que, per manca d'experiència, els fills emancipats cometran equivocacions, és positiu deixar-los fer, i que a partir de les seves equivocacions els fills vagin aprenent com funciona el món? És normal que a trenta anys molts joves, cada dia més, encara visquin a casa dels pares?

Són preguntes que no tenen una resposta única, ja que aquesta dependrà de les circumstàncies personals de cadascú, sense ignorar que el problema de l'habitatge condiciona la decisió de marxar de casa. Així, si el sou mitjà es considera correcte, el preu dels pisos està pels núvols, i si el preu de l'habitatge és el que toca, llavors és el salari el que està molt desfasat. A Catalunya és pràcticament inexistent l'oferta d'habitatge públic a preus raonables, i els governants que s'omplen la boca amb el problema de l'habitatge no fan res per pal·liar-lo. Des de la mort de Franco ens han governat polítics de tots colors, i no han fet els deures. En aquest sentit, l'Ajuntament de Barcelona, amb quaranta anys de governs socialcomunistes (la dreta només ha governat quatre anys), és un exemple de pèssima gestió.

Els fills no tenen dret a viure a la mateixa ciutat on van néixer, ni tampoc al mateix barri. Fa uns anys a Sarrià es va fer un debat públic sobre si viure al nostre barri és un luxe o un dret; recordo que alguns pretenien convèncer l'audiència que viure a Sarrià és un dret. No sé pas d'on ho han tret. Diguem-ho clar, el dret constitucional a l'habitatge no comporta el dret a viure en un barri determinat. A partir d'aquí, podríem discutir si això ens agrada o no, però aquest seria un altre debat.

Seria bo que els fills s’emancipessin dels pares a una edat raonable, com passa en països més evolucionats que el nostre. Això no vol dir que s'hagi d'ignorar que l'accés a la vida independent comporta el risc d'ensopegar, però de les ensopegades també se n'aprèn. Potser seria raonable que els fills s'emancipessin en acabar la universitat, a partir dels vint-i-pocs anys. Soc conscient que dient aquestes coses algú em retraurà poca empatia amb la gent més jove. És exactament el contrari. En descàrrec meu li contestaria que la protecció exagerada dels fills majors d'edat, que tant sovinteja a la nostra societat, encara els dificultarà més l'aterratge a la vida adulta que tard o d'hora hauran d'afrontar.