S’ha acabat la festa

La festa d’Spanair es dóna per acabada. Divendres el govern de la Generalitat va tenir un moment de lucidesa intel·lectual i, aplicant per primera vegada el sentit comú en aquest tema, va dir prou, fins aquí hem arribat. Spanair era com aquell malalt terminal irrecuperable que es trobava amb un diagnòstic inqüestionable de mort cerebral tot i que, per motius mai explicats, els nostres governants el mantenien connectat a una reguitzell de recursos financers públics gairebé il·limitats. Uns privilegis que donaven a l’empresa una certa aparença de vida però que no passava d’això, de la pura aparença. I parlo en passat perquè, sortosament, ara ja només falta el seu enterrament oficial i passar ràpidament pàgina d’aquest desgraciat episodi. O, tal vegada, abans s’haurien de buscar altres responsabilitats que vagin més enllà de les estrictament polítiques.

Des del seu plantejament inicial Spanair va ser una mala idea de negoci d’alguns il·luminats de la mal anomenada societat civil catalana, que es caracteritza perquè en molts casos gaudeix d’una generosa connexió pública més o menys encoberta. L’aventura que divendres es va donar per acabada va comptar des del primer dia amb un suport mediàtic gens menyspreable dels mitjans informatius dependents de les diverses patums catalanes, i disposava també d’una crossa financera pública pràcticament il·limitada. Diguem-ho clar: els responsables polítics últims d’aquesta fallida són els governs de la Generalitat, des del presidit per Montilla que va inaugurar l’obra fins al govern actual que ha decidit donar-la per acabada i abaixar el teló. I entremig no oblidem la Fira, l’Ajuntament, la cambra de comerç del senyor Valls i tutti quanti.

En aquests tres anys s’han escrit moltes coses sobre Spanair, des de tots els punts de vista, i evidentment se n’ha parlat encara més des que divendres la companyia va declarar-se en fallida i va deixar els seus passatgers i avions a terra. M’estalviaré, doncs, de referir-me als arguments d’uns i altres que, per altra banda, són ja prou coneguts. Jo mateix també he comentat algunes coses al respecte, fins i tot ABANS que els escandinaus ens col·loquessin el mort. I dic “ens” sent ben conscient que tots nosaltres, els soferts contribuents catalans, en som els grans perjudicats. Com a exemple, suggereixo la relectura d’un article meu de desembre del 2008 així com els comentaris ben il·lustratius que el mateix va generar, perquè tot i que llavors encara no havia començat la festa catalana d’Spanair ja s’intuïa que allò que es plantejava no podia acabar bé.

Com que, a banda de les aportacions directes de diner públic en forma de capital i préstecs diversos, existeixen també altres partides, fins ara poc o gens explicades, provinents de diversos inversors institucionals, no queda gens clar quants centenars de milions d’euros s’han evaporat en aquesta desgraciada aventura. Vull suposar que, per vergonya de tots els personatges implicats, el cost total de la festa s’acabarà sabent. Per altra banda surten ara també els que sempre busquen l’enemic fora. Parlo d’aquells que diuen que si Aena, que si el govern espanyol, que si Iberia, que si Qatar, que si els xinesos, que si els hubs, que si naps, que si cols. Però no ens fem trampes al solitari: per trobar els responsables del fracàs d’Spanair no hem d’anar gaire lluny; els tenim a casa. També resulta molest haver de llegir que els mateixos que fins fa quatre dies feien una aposta clara i decidida per aquest disbarat empresarial ara diuen exactament el contrari del que deien. Ara diuen allò que, des d’alguns àmbits minoritaris, ja es deia fa més de tres anys. Parlo d’alguns periodistes amb el cul llogat, de la societat civil subvencionada que dèiem abans i de polítics de tota mena i condició pertanyents a tot l’arc parlamentari. Veient el que deien abans i el que diuen ara t’agafa vergonya aliena, i només se m’acut dir que alguns tenen una cara tan dura que se la trepitgen. Aprendrem tots plegats la lliçó?

Decidir en democràcia

L’any 2011 l’Scottish National Party va guanyar les eleccions. En el seu programa electoral hi havia la promesa inequívoca de convocar abans del 2015 un referèndum sobre la independència d’Escòcia. L’SNP és un partit seriós, i els partits seriosos dels països seriosos acostumen a complir les seves promeses electorals. Alex Salmond, Primer Ministre d’Escòcia, va anunciar ahir que, d’acord amb aquell compromís, a la tardor del 2014 els escocesos podran decidir el seu futur polític mitjançant un referèndum. I de moment deixem-ho aquí, que més endavant ja hi haurà temps de parlar-ne més a fons. De moment quedem-nos amb que els escocesos, de forma democràtica, podran finalment decidir el seu futur. És tan senzill com això, però repetim-ho per si no ha quedat prou clar: el futur d’Escòcia, sigui el que sigui, serà el que decideixin els escocesos a les urnes. Aquesta és la grandesa de la democràcia. Però una decisió política tan senzilla i democràtica com aquesta a alguns europeus del sud els resulta tan estranya que encara no l’han paït. Doncs que prenguin til·la que segur que la necessitaran. I ara mateix no penso precisament en Escòcia.

Ni Chacón ni Rubalcaba

Ja s’han acabat els congresillos provincials i regionals del PSOE d’on han sortit escollits els centenars de delegats que, d’aquí a deu dies, viatjaran a Sevilla per participar en el 38è congrés del partit que servirà per escollir el nou secretari general en substitució de Zapatero. Però tot i que ho he buscat, en aquest procés no he trobat cap debat d’idees. Enlloc no he trobat res més que un gens dissimulat debat de persones amanit amb una col·lecció de tòpics polítics ben suats. Que si l’estat del benestar amunt, que si els mercats avall, que si tomba, que si gira. I pel que fa als temes personals, que és d’això del que s’ha tractat aquests dies, que si Chacón és més jove i riu millor que el seu oponent, que si Rubalcaba és gat vell i té molta més experiència de govern; que si Rubalcaba va formar part del govern dels GAL, que si Chacón ni tan sols és membre del PSOE (sembla ser que només ho és del PSC, que alguns encara sostenen –ha, ha, ha!– que és un altre partit). I per acabar-ho d’adobar, Chacón, més Carmen que Carme en aquest procés precongressual, juga amb el handicap afegit de la tara catalana, és a dir, la d’haver nascut a l’únic lloc de l’estat on no pot haver nascut un aspirant a governar Espanya. Chacón s’esforça tant com pot per distanciar-se de tot el que faci olor de Catalunya però, pel que sembla, no se’n sortirà.

Amb Chacón i Rubalcaba només hi sé veure dos membres destacats dels governs Zapatero i, com a tals, directament responsables del desgavell governamental que tardarem anys a oblidar. És per això que resulta obscè haver d’escoltar com, sense ni tan sols posar-se vermells, els candidats diuen ara que cal fer allò i allò altre, i que no s’ha de fer el de més enllà, és a dir, actuant com si la cosa aquella de Zapatero no anés amb ells, com si fins ara haguessin governat uns altres. És un insult a la intel·ligència que els mateixos que amb total impunitat ens han ficat en aquest pou ara ens diguin que s’ha de fer exactament el contrari d’allò que, com a governants amb signatura al BOE, ells mateixos han fet fins fa quatre dies. Els socialistes semblen no haver entès una pura obvietat, i és que el canvi passa pel canvi, també i molt especialment pel canvi de les persones que han perdut estrepitosament les darreres eleccions. Ni Chacón ni Rubalcaba poden ser el futur, i els populares, que ho saben, es deuen estar fregant les mans de satisfacció. Saben que, per poc bé que ho facin, amb un d’aquests dos candidats com a oponent electoral tenen assegurat el govern d’Espanya com a mínim durant vuit anys, si no són dotze. Al tiempo!

Fraga i la memòria selectiva

En un comentari que em va deixar fa uns dies, la Clidice em deia que “... al final, la memòria selectiva no resulta privativa de cap ideologia política. Ho estem veient amb en Fraga, amb en Garzón, amb en ...”. Vaig contestar dient-li que “... utilitzaré el mateix argument quan properament escrigui una entrada comentant les reaccions d’uns i altres sobre la mort de Fraga. Per a uns, un sant; per a uns altres, un dimoni.” Així, amb la desaparició d’aquest personatge, s’ha tornat a posar en marxa la memòria selectiva d’aquest país. Es tracta d’una gimnàstica intel·lectual consistent en destacar determinades actuacions de Fraga i minimitzar-ne unes altres en funció de les pròpies idees polítiques, fins al punt que aquests dies, segons qui els escriu, els comentaris sembla que es refereixin a dos personatges diferents i políticament oposats.

Fraga va morir fa vuit dies, i la setmana passada vaig reproduir al meu twitter aquesta frase seva: “No he sido cómplice de ninguna dictadura. Sólo tengo motivos de satisfacción de lo que hice entonces en mi propia conciencia”. I també aquesta altra perla: “Cataluña fue ocupada por Felipe IV, fue ocupada por Felipe V, que la venció; fue bombardeada por el general Espartero, que era un general revolucionario; y la ocupamos en 1939 y estamos dispuestos a ocuparla tantas veces como sea necesario”. Són dos botons de mostra sobre la moralitat i el pensament polític del personatge, que es comenten per sí mateixos. De frases famoses de Fraga n’hi ha per donar i per vendre. Es tracta d’afirmacions pròpies d’un pensament clarament dictatorial i, com a tal, gens respectuós amb qualsevol idea de discrepància política. Són aquesta mena de vomitades mentals de qui sempre es considerava per sobre del bé i del mal.

Ens agradi o no, però, l’ex-gairebé-tot Manuel Fraga Iribarne passarà sens dubte a la història d’Espanya. No es pot pas negar el seu indiscutible protagonisme polític al llarg dels últims seixanta anys, la meitat col·laborant amb els governs de Franco i l’altra meitat amb els de la monarquia que el propi dictador ens va deixar en herència. Però que Fraga formi part de la nostra història no vol pas dir que s’hagin de justificar sense objecció tantes alabances com hem pogut veure aquests dies, fins al punt que llegint segons què molts hem sentit vergonya aliena.

Cal desmitificar el personatge. Fraga no va lluitar mai per la democràcia. Ben al contrari, una bona part de la seva carrera política va treballar de valent per consolidar la dictadura franquista, fins i tot després de la mort de Franco. A partir de la desaparició del dictador es va dedicar a anar a remolc dels esdeveniments, i a intentar ficar cullerada en la reorganització de la dreta espanyola, sempre amb l’objectiu de liderar-la. Una dreta ultramuntana que, a la mort de Franco, s’havia quedat políticament orfe i desorientada. És en aquest sentit que no he vist mai a Fraga com a un promotor de la democràcia sinó només com a un polític oportunista i molt intel·ligent que es va saber moure en ambients polítics força canviants, sempre amb l’obsessió de manar.

No coincideixo gairebé mai amb les opinions polítiques del catedràtic de Dret Constitucional de la UAB Francesc de Carreras. De fet, molt sovint hi estic radicalment en contra, i alguna vegada n’he deixat constància en aquestes mateixes pàgines. Però a La Vanguardia del dia 19 penso que Carreras la va encertar de ple quan va escriure que hi ha polítics amb passió per les idees i els valors, d’altres simplement amb passió pel poder. Fraga ha estat un clar exemple dels segons.

L’esquerra espanyola

L’altre dia vam parlar de la dreta espanyola i avui parlarem d’una esquerra en hores baixes. Ens trobem, per una banda, amb l’esquerra més extrema formada per comunistes, amb o sense carnet oficial, i assimilats, és a dir, aquells que encara donen suport moral als règims polítics de caire comunista vigents a Pyongyang i La Havana. Per cert, parlant de Corea del Nord i Cuba, obro parèntesi. Es tracta de dos règims polítics, ambdós comunistes, on el poder es transmet entre els membres d’una mateixa família: a Corea del Nord, de pares a fills, com a Espanya; a Cuba, entre germans. Res, només em venia de gust recordar-ho. Tanco parèntesi. Els defensors espanyols d’aquesta ideologia es mostren molt contundents a l’hora de criminalitzar Fraga però es van fer l’orni quan ara fa poc va morir el dictador de Pyongyang. I ja veurem com reaccionaran quan mori Fidel Castro, màxim referent mundial de l’esquerra, tot i que ja ho podem intuir. Igual que passa amb l’extrema dreta, els d’extrema esquerra tampoc són gaires tot i que, quan s’ho proposen, també fan molt soroll.

Per altra banda tenim l’esquerra diguem-ne més endreçada, el PSOE per entendre’ns, que regularment obté majories parlamentaries que li permeten governar, sola o en coalició. Encara que es proclamen socialdemòcrates, o socialistes sense adjectivar, i tenen un discurs polític molt ideològic, a l’hora de governar poden fer tranquil·lament pactes amb qui més els convingui, ideologies al marge. Poden governar fins i tot amb el suport de la dreta del Partido Popular que tant critiquen. Com a Euskadi, per exemple, tot i que les eleccions les van guanyar els nacionalistes bascos. En els temes considerats d’estat que enllacen amb l’article 8 de la Constitución Española ambdues formacions polítiques pensen i actuen de manera molt similar, i de la mateixa manera que van pactar a Euskadi podrien fer-ho a Catalunya si els seus escons parlamentaris sumessin. De moment, però, sortosament queden molt lluny de sumar, i tot això que ens estalviem.

A partir d’aquesta descripció tan esquemàtica de les esquerres espanyoles, si ens fixem en els mitjans de comunicació que consumeixen podem intentar conèixer els trets bàsics de la seva ideologia. A Espanya, una persona d’esquerres tradicionalment escolta la SER i llegeix El País, que des de la seva aparició l’any 1976 és el seu diari de capçalera. Però des de fa un temps aquest diari està fent un tomb, alguns diuen que no necessàriament cap a millor. Així, sense haver deixat mai de ser un clar defensor del socialisme, darrerament, quan es refereix al PSOE, els seus suports a aquest partit grinyolen una mica. Diuen que això pot ser degut als seus problemes financers, però de problemes financers en tenen tots els diaris sense excepció. L’altre diari de l’esquerra és el Público, que darrerament també experimenta creixents dificultats econòmiques. Té una línea editorial més clarament d’esquerres que El País, però sempre he tingut la sensació que Público és un producte que no s’ha acabat de consolidar al mercat. Diguem, de passada que, a Catalunya, la gent d’esquerres també es mira El Periódico. I dient es mira en comptes de dir es llegeix em sembla que no cal afegir-hi gran cosa més.

Les ombres d’un jutge estrella

Si es creu veritablement en la justícia i en que tothom és igual davant la llei, tot i que personalment cada dia tinc més dubtes sobre la validesa d’ambdues afirmacions, s’ha d’acceptar amb naturalitat que ara es jutgi Garzón pels presumptes delictes que aquest jutge hagi pogut cometre. L’acusació a la que s’enfronta Garzón (ordenar escoltes als advocats d’uns detinguts mentre exercien les seves tasques de defensa) és molt greu; són pràctiques pròpies de les dictadures. Afortunadament, però, som a Europa, tot i que Garzón potser es va arribar a pensar que això era Veneçuela o Cuba, i que tot valia per tal d’assolir l’objectiu que buscava. I no, en democràcia no tot s’hi val. La fi no justifica els mitjans. Al llarg de la seva carrera Garzón ha tingut actuacions exemplars però, com tothom, ha tingut també les seves relliscades professionals. Garzón no és infalible com encara ara alguns ens volen fer creure. Entre l’esquerra més esquerranosa hi ha una certa tendència a oblidar o minimitzar les ombres del jutge estrella. Per exemple, s’amaga que una sentència del Tribunal Europeu de Drets Humans contra l'estat espanyol va donar la raó a uns independentistes catalans torturats per la policia i injustament condemnats i empresonats per Garzón. En altres paraules, s’intenten passar per alt els excessos judicials d’aquest jutge amb, entre d'altres, el moviment independentista català. Amb Garzón hi ha com una mena de devoció exagerada així com una memòria molt selectiva, que tendeix a oblidar alguns foscos episodis de la que es considera una brillant carrera judicial. Però no s’han de barrejar les coses, i les actuacions molt valentes i meritòries d’un jutge (el cas Pinochet, per exemple) no serveixen per tapar episodis de la seva carrera absolutament reprovables com, per exemple, els que ara es jutgen. A Garzón l’ha perdut el seu desmesurat afany de protagonisme. Garzón volia ser ministre i finalment no ho va ser. Va marxar de la política donant un sonor cop de porta i amb un clar ànim de revenja. Durant aquests últims anys Garzón s’ha guanyat adversaris tant a la dreta com a l’esquerra. Segurament Garzón es va arribar a creure que era tan intocable que fins i tot se li perdonarien els seus propis presumptes delictes, i ara en paga les conseqüències. Respectant, això sempre, la presumpció d’innocència a la que té dret qualsevol acusat.

Tornen els grisos?

Sembla ser que els mossos tenen un conflicte laboral amb l’administració pública de la que depenen, però no entraré en els detalls d’aquestes reivindicacions laborals perquè, com a ciutadà, han deixat d’interessar-me. Si els mossos no em respecten, ja s’ho faran! El meu desinterès sobtat prové d’una decisió esperpèntica presa pels mossos que va molt més enllà de la seva ridícula visualització lingüística. La decisió presa divendres consisteix, ras i curt, en deixar d’utilitzar professionalment la llengua catalana, una estrafolària mesura tan equivocada i mancada de sentit comú com poc respectuosa amb els ciutadans que els hi paguem el sou. Així, els mossos han decidit que a partir d’ara utilitzaran exclusivament la llengua espanyola, tant en les seves relacions amb la ciutadania com en els informes que redactin, relació amb els seus caps, etc. Gràcies a aquesta mesura de càstig lingüístic a la població, podem dir que el franquisme lingüístic torna a la nostra policia. Després de trenta anys de democràcia tornen els grisos del hableencristiano!, encara que ara vesteixin de blau i portin una petita senyera a l’uniforme.

No descobreixo res de nou si dic que, en aquest país, allà on hi ha un sindicalista normalment es parla en espanyol, com si per a ells la llengua pròpia de Catalunya fos una nosa imposada. Partint d’aquesta realitat, la mesura dels mossos tampoc hauria sorprendre gaire tenint, com ens asseguren que té, una clara paternitat sindical. Però això no la fa menys criticable. Els mossos creuen que parlant en espanyol faran més pressió als seus caps polítics, com donant a entendre que aquesta nosa del català és quelcom que afecta exclusivament la classe dirigent. Que en ple segle XXI els mossos pretenguin imposar-nos el neofranquisme lingüístic només demostra que aquest col·lectiu de funcionaris no ha entès res, com també sembla que no sàpiguen on viuen els dirigents sindicals d’aquest país que, amb poquíssimes excepcions, tenen l’espanyol com a llengua única de treball. I si en teniu dubtes només cal que pareu l’orella a les consignes que es criden en la majoria de les manifestacions sindicals, o que aneu a qualsevol seu d’un sindicat i us fixeu en quina llengua es comuniquen els seus funcionaris.

Com a resposta a les moltes crítiques rebudes fins ara els mossos argumenten que l’espanyol també és una llengua oficial a Catalunya i que, per tant, canviant de llengua ells no fan res il·legal. La mesura presa pels mossos, vull pensar que molt poc rumiada, potser queda dintre de la legalitat. Dic potser perquè no ho sé del cert ja que ignoro si el seu règim intern especifica alguna cosa al respecte. El que sí sé del cert és que els mossos, amb la seva actitud lingüísticament franquista, en primer lloc estan malmetent la seva pròpia imatge i, per extensió, la del seu país. Un dirigent sindical dels mossos que defensa la mesura franquista va dir dissabte que l’únic problema és que la ciutadania no ho ha entès, i no se n’adona que són ells els que no han entès en quin país viuen. És d’esperar que els mossos retirin la mesura i demanin disculpes a la població, de manera clara i sense ambigüitats. I dic sense ambigüitats perquè encara que s’han sentit algunes veus crítiques amb la mesura, ho han fet amb la boca massa petita. Ahir mateix mossos fora de servei encara li cantaven el Vivaspaña al president Mas.

Senyores i senyors immigrants:

"Els immigrants cal que s’adaptin. Estic cansat que aquesta nació es preocupi tant de saber si ofenem a determinats individus o a la seva cultura. La nostra cultura s’ha desenvolupat en lluites convertides en victòries per milions d’homes i dones en recerca de la llibertat. La nostra llengua pròpia és el català. En conseqüència, si vostès volen formar part de la nostra societat, aprenguin-la! Nosaltres acceptem les seves creences sense qüestionar-les. L’única cosa que els demanem és que acceptin les nostres i que visquin en pacífica harmonia amb nosaltres. Aquest és el nostre país, la nostra terra i el nostre estil de vida. Els oferim l’oportunitat d’aprofitar-ho tot. Però si estan cansats del nostre estil de vida, els recomano vivament que aprofitin una altra gran llibertat catalana: el dret a marxar. Si no són feliços aquí, vagin-se’n. No els hem obligat a venir. Han demanat estar aquí. Acceptin, doncs, el país que han escollit." (*)

La lluita constant d’Espanya en contra de la normalització de l’ús de la llengua catalana a Catalunya no és cosa de fa quatre dies. Encara que de vegades pugui semblar que Partido Popular, Ciudadanos i companyia en reivindiquin la paternitat, el fet és que aquesta lluita ve de lluny. Fa tres segles, per exemple, el Decret de Nova Planta ja deia, entre altres coses, que a Catalunya s’havien de posar todos los esfuerzos y el mayor cuidado en introducir la lengua castellana, con disimulo, para que se consiga el efecto sin que se note el cuidado, prohibint d’aquesta manera l’ús oficial de la llengua catalana a Catalunya. Si aquell decret borbònic no va ser suficient per eliminar el català del catàleg de llengües vives del món, no permetem ara que per la via de la desídia d’uns immigrants el català s’acabi finalment extingint. No podem permetre que passi que entre todos la mataron y ella sola se murió.

(*) Adaptació lliure a la realitat catalana actual del text d’una intervenció recent que François Fillon, Primer Ministre de França, va adreçar a determinats col·lectius d’immigrants renuents a integrar-se en el país que lliurement van escollir per anar a viure, aclarint que al meu entendre tan immigrant és una senyora vinguda fa cinquanta anys de Granada (Espanya), com un senyor vingut de Timisoara (Romania) en fa cinc, o com un jove arribat l’any passat des de Guayaquil (Equador).

La dreta espanyola

Per les seves afinitats ideològiques podem classificar la població espanyola en tres grans grups: la dreta, l’esquerra i els liberals. Si us plau, no confondre aquests últims amb els que ara estan governant Espanya. Es pot ser d’esquerres o de dretes, o fins i tot un autèntic liberal, però a una persona oberta de mires i mitjanament intel·ligent segur que li semblarà interessant conèixer millor els seus adversaris polítics. Com més es coneix l’adversari més fàcil resulta discutir-hi i, si s’escau, combatre’l políticament. Així, avui parlarem de la dreta i un altre dia ho farem de l’esquerra. Amb els liberals potser no cal perdre-hi massa el temps ja que són tan pocs que, als efectes pràctics, pràcticament no tenen incidència política en la nostra societat. Parlo evidentment dels autèntics liberals, res a veure amb els polítics peperos que, per intentar confondre el personal, es declaren liberals. Els fets ens demostren que, quan els deixen, són tan intervencionistes com els polítics d’esquerra.

Dintre del grup de la dreta hi trobaríem tres subgrups. En primer lloc la dreta més extrema, és a dir, els neofeixistes i altres companys de viatge. Són molt pocs tot i que quan s’ho proposen fan molt soroll. Després vindria la dreta diguem-ne més endreçada, aquella que regularment obté majories parlamentàries que li permeten governar, sola o en coalició. Aquests s’acostumen a definir com de centre o de centredreta. Finalment tenim la gran majoria silenciosa dels que es declaren apolítics, aquells que quan se’ls pregunta per la seva adscripció política proclamen als quatre vents que no són de cap partit; aquesta majoria silenciosa també acostuma a ser de dretes. A partir d’una definició tan esquemàtica de les diferents famílies de la dreta política podem intentar conèixer els trets bàsics de la seva ideologia, i els mitjans de comunicació que consumeixen ens poden donar algunes pistes.

Víctor Amela, el crític de TV de La Vanguardia, escrivia l’altre dia que cal mirar Intereconomia TV per saber què es cou als intestins de la dreta espanyola. Jo hi afegiria que, encara que només sigui de tant en tant, cal escoltar també els debats d’altres cadenes de ràdio i televisió, així com llegir l’ABC, La Gaceta, La Razón i El Mundo. Fa mandra, ja ho sé, però per estar correctament informat sovint s’han de fer sacrificis. No cal llegir-los cada dia però, per exemple, un viatge en avió resulta ideal per fer una ullada a l’ABC -un diari de format petit i ben grapadet- sense haver de molestar el veí de seient. Sí, de tant en tant també sóc consumidor d’aquests mitjans, i sé que fent-ho corro el risc que segons qui tregui conclusions equivocades, com si pel fet de llegir segons què un ja s’estès definint políticament. Vaig estar una setmana sencera a Cuba, per feina; a l’hora d’esmorzar cada dia fullejava el Gramma i al vespre feia una ullada al Juventud Rebelde, i puc assegurar que no em vaig pas tornar comunista; això sí, tot s’ha de dir, tampoc em vaig assabentar massa del que passava pel món. Bé, com a resum diria que si es vol estar ben informat sobre la dreta espanyola s’ha de fer us esforç extra; no n’hi ha prou amb llegir diaris clàssics com El País, El Periódico, Público i La Vanguardia.

La tara catalana

Carme/Carmen Chacón és el prototip del nacionalisme espanyol sense complexos. Chacón sap perfectament quin és el seu país. En cas de conflicte d’interessos entre el seu país i Catalunya, una situació que es dóna sovint, ella sempre s’ha posicionat sense dubtar-ho a favor del seu país. Per alguna cosa va ser precisament Chacón la primera persona que va aplaudir la sentència del TC contra Catalunya. Sobre el seu espanyolisme militant a Chacón no se li pot negar coherència. Però Chacón té un problema, i el problema és que va néixer a Catalunya. Tant a ella com al seu equip els sembla que a Espanya encara veuen una Chacón massa catalana, i tot indica que no van gens desencaminats. No és cap secret que pels seus interessos polítics la tara catalana no resulta gens convenient. Ep, no és que Chacón negui la rica peculiaridad regional de ser catalana i tota la pesca, el acento que deia ella mateixa l’altra dia, però a continuació hi posa molta cura en aclarir que, tot i ser-ho, ella és “néta d’uns andalusos meravellosos, néta d’una castellana règia i néta d’un aragonès indomable i anarquista”, com volent fer-se perdonar la seva tara catalana.

Chacón sap que si vol liderar el PSOE i, més tard, aspirar a liderar Espanya, com a catalana no hi té res a fer. Així, amb l’excusa agafada amb pinces que en aquell poble és on va néixer el seu pare, Carme/Carmen Chacón es va presentar dissabte a Olula del Rio (Andalusia, Espanya) per confirmar el que ja sabia tothom des de feia dies, és a dir, que en el proper congrés del seu partit optarà a dirigir el PSOE. No hem d’oblidar que d’aquí a quatre dies hi hauran unes eleccions a Andalusia que pinten molt malament pels socialistes. També s’ha de tenir present que aquella regió és la que més delegats enviarà al congrés dels socialistes que el mes que ve haurà d’elegir el successor de Zapatero. És per tot això que Chacón va decidir presentar la seva candidatura precisament a Olula del Rio i no a, posem per cas, Esplugues de Llobregat, que casualment és el seu poble. O a Madrid, que és on viu amb la seva família des de fa anys. L’objectiu principal de l’excursió andalusa de dissabte era intentar rebaixar el fet que ella és catalana, i per això allà va posar tant interès en parlar dels seus orígens no només andalusos sinó també castellans i aragonesos. Catalana també, però només de naixement. Tot fa pensar que l’excursió no li servirà de res. Siguem realistes, la tara catalana no agrada gens a Espanya.

Cal suprimir els “binladens”?

Ara el govern popular es proposa limitar l’ús de determinats bitllets de curs legal, prohibint que es puguin fer pagaments amb bitllets de 500 euros. Són els anomenats binladens (tothom sabia que Bin Laden existia, però ningú sabia on s’amagava). Però si se’ns prohibeix utilitzar-los, de què serviran els binladens? Per què serveix un bitllet de banc si no és per fer pagaments? Què en farem d’un binladen quan ni tan sols ens serveixi per pagar una factura? Sigui com sigui, si els bitllets de 500 no agraden al Govern espanyol, el camí que cal seguir ha de passar necessàriament per Brussel·les. Tota vegada que la nostra moneda l’emet el Banc Central Europeu, és a les autoritats monetàries europees a qui s’ha de plantejar la desaparició d’aquests bitllets per tal que en suprimeixin la circulació. I si Brussel·les en fes cas, que ho dubto, llavors pagaríem amb bitllets més petits. Però no necessàriament pagaríem amb targeta de crèdit, que és el que en el fons pretén el govern amb l’objectiu declarat de lluitar contra l’existència del diner negre, i el no declarat d’ajudar a la banca (pobres banquers!) mitjançant les comissions associades a aquest sistema de pagament. Quan es discuteixen aquestes coses cal recordar que darrere dels pagaments amb targeta i mitjançant transferència hi ha tot un immens negoci de milers de milions en comissions bancàries que, d’una manera o altra, sempre acaba pagant el consumidor.

La solució per disminuir el pes de l’economia informal no passa per anular els binladens, perquè llavors aquests bitllets quedarien substituïts pels de 200. En comptes de dos binladens, mil euros en efectiu serien cinc bitllets de 200. Als efectes pràctics poca cosa canviaria. Tot això suposant, que ja és molt suposar, que s’hagi de donar per bo que qui ara utilitza un binladen és perquè trafica amb diner negre. La recepta per lluitar contra l’economia submergida és una altra, i s’hauria de començar per estudiar els motius de la seva existència. I un dels motius de més pes té molt a veure amb la fiscalitat. Per reducció a l’absurd, amb una fiscalitat zero el diner negre desapareixeria i l’economia submergida no existiria. Però com que la fiscalitat zero no és possible, la recepta hauria de passar per fixar una fiscalitat raonable. No és gens raonable que a partir d’un cert nivell salarial et cobrin el 56% d’IRPF. Amb aquestes tarifes, afegides a la quota de la Seguretat Social i a l’IVA que paguem a la botiga, al final resulta que de cada 100 que guanyes només et queda un poder adquisitiu real de 30. Es miri com es miri aquesta política impositiva és delirantment confiscadora. El diner és poruc, i si el castigues massa té una certa tendència a defensar-se, i això només ho pot fer fugint a altres indrets que tinguin una fiscalitat més raonable. Però diner que marxa és diner que no s’inverteix aquí i que, per tant, no s’utilitza per a inversions productives i creadores de llocs de treball. És això el que es pretén? És això el que ens convé?

Premsa de paper en crisi

Ara hi ha hagut el concurs de creditors del diari Público, amb un passiu de 21 milions. Un diari que en els quatre anys que fa que va sortir al carrer porta unes pèrdues acumulades de seixanta milions. Poc abans el mateix diari havia presentat un ERO que es va saldar amb la sortida de l’empresa del vint per cent de la plantilla, i una important reducció del salari per a la resta de treballadors, però que no va resoldre res. La majoria dels seus competidors també han experimentat reduccions de personal similars, així com la lenta substitució de periodistes amb molts triennis per joves becaris amb sous de misèria. En alguns diaris la paga extra s’ha cobrat amb retard i en altres casos s’ha ajornat sine die, que és una manera menys brusca de dir-te que més val que te n’oblidis i te la pintis a l’oli. Per cert, d’extres, aquestes pagues no en tenen res, ja que només són el resultat de dividir el salari anual convingut entre empresa i treballador per una xifra superior als dotze mesos de l’any. No és un extra que l’empresa concedeix graciosament al treballador sinó una part del seu salari.

Fa pocs dies va desaparèixer sense pena ni glòria el diari gratuït ADN. Abans vam assistir a la gradual devaluació del mític diari Avui, devaluació en tots els aspectes, fins a la seva definitiva desaparició burdament disfressada d’integració en un altre diari. Entremig ens trobem amb les subvencions públiques concedides a les empreses editores amb tota mena d’excuses. Parlem de les subvencions directes que surten al DOG amb tots els ets i uts, però parlem també de les subvencions encobertes i disfressades de publicitat institucional i subscripcions gratuïtes massives per a diversos col·lectius pagades amb diner públic. Sovint et posen el diari gratuïtament a la teva disposició, i te’l trobes tant al seient del tren com a l’entrada de fires i esdeveniments de tota mena on també te l’ofereixen de franc. I podríem seguir repassant la llarga llista d’irregularitats –al meu entendre ho són– a l’entorn de les subvencions públiques concedides a les empreses editores. No se’n salva cap.

El problema principal dels diaris de paper (que per diferenciar-los dels digitals alguns insisteixen erròniament en anomenar premsa escrita, com si la premsa digital no ho fos, d’escrita) és que cada dia se’n venen menys. La premsa de paper és un format que ha quedat obsolet. Avui en dia la gent ja no necessita comprar un diari per informar-se. De fet, quan tu vas al quiosc a comprar el diari allò que hi llegeixes et sona a informació vella, de fa dies. Potser només són notícies del dia abans, o de fa dos dies com a màxim, però amb internet i els mitjans de comunicació digital actuals allò que llegeixes en format paper et sona més a història ja arxivada que a actualitat viva. I sort en tenen les empreses editores de diaris de paper que una part de la nostra societat encara necessiti tocar el paper. Però que no s’enganyin, no ens enganyem, les persones amb aquesta necessitat són cada dia menys. I tot plegat és com el peix que es mossega la cua, perquè l’altra font de finançament dels diaris són els cada dia més reduïts ingressos publicitaris. Com que de diaris cada dia se’n venen menys i tenen, per tant, menys audiència i difusió, d’anuncis també cada dia n’hi ha menys, i les tarifes publicitàries no fan més que baixar. Per tot plegat i sent optimistes, si no fan un veritable esforç de reinvenció del seu negoci la continuïtat futura d’aquestes empreses és molt incerta.

La croada anticatalana que no descansa

María de Llanos de Luna (a la foto), una diputada popular del Parlament que demostra el seu grau d’estima i respecte per la llengua catalana no utilitzant-la mai, i quan dic mai vull dir mai (*), deixa ara el seu escó per ocupar el càrrec de virreina d’Espanya a la colònia catalana, o Delegada del Gobierno en la Comunidad Autónoma de Cataluña com s’anomena oficialment el seu nou càrrec. Em costa d’imaginar que una nació seriosa nomenés un representant oficial amb aquesta manca de consideració per la llengua pròpia del seu lloc de destinació. Es tracta d’un nou episodi de caire típicament colonialista, si es vol anecdòtic, de l’estratègia política anticatalana (anticatalana en sentit lingüístic) d’Alícia Sánchez-Camacho i el Partido Popular, responsables directes d’aquest nomenament. Parlem d'uns personatges que tenen l’objectiu no declarat d’anar arraconant la llengua pròpia de Catalunya a l’àmbit estrictament privat. Escoltant-los, de vegades alguns tenim la sensació que els populares, així com els seus imitadors lingüístics ciudadanos, pretenen tornar a la política lingüística del franquisme, on el català era un dels objectius polítics i culturals a batre. I si em diuen que no és així els contestaré que ho dissimulen molt bé.

Per altra banda, Sánchez-Camacho no s’ha esperat gaire per demanar formalment que s’acabi el monopoli ideològic -paraules textuals- del català a TV3, un suposat monopoli que, per altra banda, no ha existit mai. I no ha existit mai per dues raons. La primera, perquè quan a TV3 algú es proposa parlar en espanyol, hi parla i llestos. I la segona, perquè la qualitat del català que es parla a TV3 és tan minsa que de vegades no se sap ben bé en quina llengua parlen. Que això ho faci un convidat encara es pot entendre, però que ho facin els col·laboradors que apareixen regularment en pantalla em sembla impresentable. No s’ha d’oblidar que quan fa tres dècades es va decidir la creació de TV3 l’objectiu principal era el de potenciar i defensar la llengua catalana, que si no la defensem nosaltres no ens la defensarà ningú. En conseqüència, és de sentit comú que a TV3 no hi hauria de poder treballar ningú dels que apareixen en pantalla que no parli correctament el català.

En la seva estrafolària demanda Sánchez-Camacho es va permetre la gosadia de relacionar el moviment independentista amb l’ús del català. Una irresponsable lleugeresa que pretén perversament transmetre a la seva potencial clientela política que l’ús de la llengua catalana podria ser assimilable a una activitat gairebé delictiva (des del seu particular i equivocat punt de vista, és clar). O sense el gairebé. No se sap quin serà el final d’aquesta renovada creuada popular en contra de la llengua catalana, però si finalment a TV3 s’hagués d’acabar imposant el bilingüisme, el millor que podria fer el govern és privatitzar-la o tancar-la, i tot això que ens estalviaríem. Si l’objectiu principal desapareix, i recordem que l’objectiu principal de TV3 és el foment i la defensa de la llengua pròpia de Catalunya, res no justifica la futura existència d’aquesta cadena en un format bilingüe. I dit això, que comparat amb altres cadenes a TV3 hi ha una escandalosa inflació de personal és una evidència més que contrastada. Aquest, però, no és el tema d’avui.

(*) Ara llegeixo que ahir, en prendre possessió del seu nou càrrec, va dir alguna cosa en català. Tot és começar!

Ens pensàvem que érem rics

Ens pensàvem que érem rics i no ho érem. No parlo a nivell individual, que això cadascú s’ho sap, sinó a nivell col·lectiu, nacional, europeu. Però en primer lloc i per no oblidar-me’n, vull dir-vos que l’autor d’El radar de Sarrià us desitja un molt bon any 2012, tot i ser molt conscient que, per a la gran majoria, l’any que ara comença serà pitjor que el precedent. Tinc una certa tendència a tocar de peus a terra, i penso que seria deshonest si digués el contrari del que penso. Seria deshonest amb mi mateix si avui us transmetés un missatge de cap d’any irresponsablement ensucrat, de flors i violes i d’aquí no passa res. Siguem, doncs, realistes, perquè aquí estan passant moltes coses, i molt lletges. Busquem els culpables, sí, però busquem encara amb més urgència les solucions.

Aquesta crisi ens ha de donar moltes lliçons, i espero que ens acabi convencent que allò del papà estat que s’ocupa sense límit de totes les nostres necessitats, les més bàsiques però també les més prescindibles, és una figura que s’ha exhaurit. De fet, no ha existit mai. La crisi ens està demostrant que l’estat del benestar il·limitat que alguns encara reivindiquen era un miratge. La primera cosa que tots hem de tenir present és de sentit comú: l’estat del benestar finançat amb diner públic s’ha de limitar estrictament als recursos disponibles per finançar-lo. A manca d’aquests recursos, endeutar-se irresponsablement com s’ha fet fins ara no és res més que viure enganyats i amagar el cap sota l’ala. És immoral acabar deixant a les generacions futures una societat tan endeutada com la nostra. Nosaltres això no ho podem fer, no hi tenim cap dret, perquè els nostres fills i els fills dels nostres fills de tot això no en tenen cap culpa. Els hem de deixar un país endreçat.

Amb aquest objectiu bàsic, posem-nos tots a treballar de valent, que si ens ho proposem seriosament segur que ens en sortirem. Això sí, haurem de treballar més que abans i, més important encara, haurem de treballar millor. En definitiva, haurem de ser més competitius que els nostres competidors, sigui en el sector d’activitat que sigui. Només així ens en podem sortir. Bon any!!!

Brometa o presa de pèl?

El discurs nadalenc del rei espanyol conté una frase que a més d’un li va cridar l’atenció: la justícia és igual per a tothom. El cinisme borbònic que s’endevina al darrere d’aquesta afirmació és que la va pronunciar, precisament, l’únic espanyol que pot fer i desfer a discreció saltant-se les lleis, sabent que, faci el que faci, sempre quedarà al marge de l’acció de la justícia. Encara que des d’una mínima lògica i el sentit comú pugui semblar difícil d’entendre, la legislació espanyola vigent especifica amb tota claredat que el rei no és penalment responsable dels seus actes; vaja, que és un perfecte irresponsable. Faci la barrabassada que faci no se’l pot jutjar. Llavors, amb aquesta frase que gairebé tots els diaris van destacar en portada, un es queda amb el dubte de si aquest peculiar personatge, herència política directe del franquisme (Franco: “lo dejo todo atado y bien atado”), només volia fer una brometa nadalenca als seus súbdits, com aquell que posa el caganer al pessebre i, rient per sota el nas, l’ensenya als seus visitants, o directament els hi estava prenent el pèl.

Quotes

Cada vegada que es produeix un canvi de govern es parla de les quotes. La quota femenina, la quota catalana, la quota ics. Aquest govern disposa d’una quota femenina percentualment més baixa que a l’època de les senyores Leire Pajín i companyia, i ja han sortit els torracollons de torn per criticar-ho. Però el que els torracollons de torn amaguen és que, tot i ser més baixa, ara la quota femenina mana molt més que amb Zapatero de president. Zapatero va optar per la foto, és a dir, per un govern sexualment equilibrat entre homes i dones. Rajoy, en canvi, ha deixat de banda la calculadora de les quotes però, com dèiem, ara les dones manen molt més que en el govern anterior, començant per una vicepresidenta única que mana com mai cap dona ha manat abans a Espanya. ¿Quantitat, és a dir, quotes, o qualitat? Jo ho tinc clar: crec molt en la meritocràcia de les persones i gens en les quotes, siguin del tipus que siguin.

Els governs espanyols gairebé sempre han tingut l’anomenada quota catalana. La quota catalana del govern Rajoy es diu Jorge Fernández Díaz. Un senyor que es diu Jorge, sí, i que va néixer a Valladolid, també, però que ha viscut des de molt petit a Barcelona tot i que, pels càrrecs que ha ocupat, no hi ha viscut sempre. Tot i això Fernández parla un català bastant més correcte que el de la segona autoritat del país i, al marge d’aquestes dades, el que és més important és que ell se sent català. Només amb això ja n’hi hauria d’haver prou, però hi ha qui encara nega la catalanitat del ministre Fernández. En fi, de talibans defensors de no se sap quines essències i expenedors de carnets de bon català, o de bon espanyol o del que sigui sempre n’hi ha hagut, i al meu entendre només es mereixen un gran menyspreu. Que Fernández sigui català, però, no treu que, per raó dels càrrecs públics que ha ocupat des que l’any 1980 va ser nomenat governador civil d’Astúries, aquest ministre estigui fortament identificat amb Espanya. A l’època d’Aznar no va ser ministre pels pèls, però durant aquells vuit anys va ser secretari d’estat de diverses coses: administracions territorials; educació, universitats, investigació i desenvolupament; relacions amb las Cortes. Aquests últims anys ha sigut vicepresident del Congreso de los Diputados. Tot això són feines que es fan a Madrid, sí, i Fernández té les idees polítiques que té, unes idees, per cert, molt allunyades de les meves. Però aquestes són circumstàncies que no demostren pas que Fernández no sigui català. Recordem-ho un cop més: Catalunya és un país molt plural. Afortunadament.

Però deixant aquests ridículs debats al marge, fem ara una mica de memòria. ¿Quin avantatge ha tingut Catalunya que sigui directament atribuïble als ministres catalans dels governs espanyols? Posem alguns exemples. ¿Durant la llarga etapa de Felipe González com a president, per exemple, potser van evitar la LOAPA, de molt trista memòria? ¿Es va fer el TGV entre la frontera francesa i Barcelona, i a continuació entre Barcelona i Madrid, que el sentit comú demanaven com a prioritaris, o se’n va fer un a mida de la quota sevillana, és a dir, de Madrid a Sevilla, i aquí ens vàrem haver d’esperar vint anys? Darrerament, ¿els ministres Clos, Corbacho, Montilla i companyia han fet alguna cosa positiva per Catalunya des del Consejo de Ministros? Molt em temo que la resposta és no. L’última quota catalana abans de Fernández es diu Carme Chacón. No puc evitar recordar amb un profund fàstic els seus aplaudiments gens dissimulats a la sentència del Tribunal Constitucional d’Espanya contra Catalunya. Sí, ja ho sé, formalment aquella va ser una sentència contra l’Estatut, però com que es tractava d’una llei que havia rebut el suport dels catalans en referèndum així com de la majoria dels seus representants polítics, aquella sentència es va convertir en un atac frontal a Catalunya. Carme Chacón potser era la quota catalana, però molts catalans no ens podíem considerar representats per aquella mena de barreja patriòtica entre la doctrina Peces Barba i tot el que representa la cabra de la Legión. Chacón és l’Espanya del ¡Capitán, mande firmes! y ahora griten conmigo: ¡¡¡Vivaspaña!!! Caldrà veure com ens anirà amb el senyor Fernández de ministre, però de la seva gens dissimulada obsessió lingüística gairebé malaltissa en contra de la normalització de la llengua catalana segur que ara en sentirem molt més a parlar. ¿Quota catalana de ministres catalans a Madrid? Com deia aquell, ¡todos al suelo, que vienen los nuestros!

Quan es creua la línia vermella

La greu crisi econòmica que estem patint supera el nostre àmbit geogràfic, però potser cal recordar que els seus efectes són molt pitjors aquí que en altres indrets d’Europa. Tant el govern tripartit a Catalunya com el govern espanyol van perdre molt el temps negant la realitat. No es van tirar endavant les imprescindibles reformes estructurals quan tocava ni es van prendre les mesures econòmiques que el sentit comú ens imposava. A Catalunya, a més, els socialistes i els seus socis ens van deixar un país econòmicament trinxat, així com una comptabilitat més falsa que un bitllet de sis euros. Tot això és així però... ja ha passat un any. Cal tenir memòria i convé no oblidar aquell desastre per tal que no es torni a repetir mai més però... ja ha passat un any. I un any dóna per molt. Entre altres coses, per fer unes previsions econòmiques fiables, que és el mínim que es pot esperar del govern dels millors.

Ara el govern ens ha sortit amb aquesta immoralitat de no pagar quan toca el sou dels funcionaris. Diuen que el pagaran uns dies més tard, però diuen també que només en pagaran una part, i que deixaran la resta pendent de pagament sine die. L’excusa -que jo em permeto definir com una pobra excusa de mal pagador- és que la metròpoli no ens transfereix 759 milions corresponents a una partida d’inversió de fa tres anys. A veure, podem discutir si de funcionaris en falten o en sobren (jo penso que més aviat en sobren), podem discutir també si cobren poc o molt (no es pot pas generalitzar, a l’administració hi ha de tot), i es pot plantejar si se’ls ha de canviar el seu estatus laboral i/o suprimir determinats privilegis. A l’entorn del funcionariat podem discutir sobre moltes coses, però el que no s’hauria de discutir mai és que el pagament del salari és quelcom sagrat que s’ha de fer el dia que toca. Abans d’endarrerir el pagament d’un sou s’ha de buscar qualsevol altra alternativa. Puc parlar amb aquesta contundència perquè sé què és haver de pagar sous amb una tresoreria escassa, i sé també els malabarismes que he hagut de fer per tal que el treballador cobri el dia que toca. Ho sé perquè personalment m’hi he trobat, i llavors tant a la meva empresa com a la meva família he hagut de decidir quines eren les prioritats. I repeteixo, els sous dels treballadors són sagrats, i abans de deixar-los de pagar t’has de quedar tu sense cobrar, sense pagar el col·legi dels fills, sense sortir a sopar ni anar-te’n de vacances, sense moltes altres coses menys importants que el sou d’un empleat.

Un dels problemes d’aquesta societat és que la majoria dels nostres governants no ha tingut mai cap experiència directiva a l’empresa privada. Dissortadament, gairebé tots els nostres dirigents polítics no saben el que significa la gran responsabilitat que representa haver de pagar un sou. He fet quatre números. Els famosos 759 milions que de moment no arribaran són molts diners, sí, però només representen el dos per cent del pressupost anual de la Generalitat. Estic absolutament convençut que, tractant-se d’un percentatge tan minso, hi ha moltes altres partides a tocar abans de deixar de pagar els sous. Amb la decisió de declarar-se morós el govern ha traspassat una línia vermella que no s’hagués hagut de traspassar mai. Espero que el govern reflexioni i que rectifiqui, i que amb els seus treballadors mai més torni a utilitzar la via de la morositat per solucionar una manca puntual de tresoreria. Si els nostres governants no es veuen capaços de fer la seva tasca amb una mínima dosi d’ètica, més valdria que ho deixessin i es dediquessin a una altra cosa.

PS: a la nòmina de desembre cobrada ahir dimecres la Generalitat ha deduït el 100% de l'IRPF corresponent a la paga extra de Nadal encara no cobrada, i que previsiblement es pagarà, tot i que només en part, la setmana que ve. Al marge d'altres consideracions ètiques aquest disbarat em sembla directament delictiu, i els advocats especialitzats hi haurien de dir alguna cosa amb urgència.

Amaiur vs. UPyD

La setmana passada es va constituir a Madrid el Congreso de los Diputados resultant de les eleccions del 20-N. El reglament especifica quins són els requisits mínims per poder constituir un grup parlamentari. Si un grup determinat no compleix aquests requisits mínims, els seus diputats han de passar a formar part del grup mixt, un totum revolutum on t’hi pots trobar des d’un independentista declarat fins a un unionista del morro fort, i des d’un neofalangista fins a un marxista-leninista. Les eleccions del 20-N van donar com a resultat que, per manca d’unes poques dècimes sobre el percentatge de vots mínim requerit, dos partits polítics no podien constituir grup parlamentari propi. Ideològicament a les antípodes un de l’altre, els independentistes bascos d’Amaiur i els neofalangistes d’UPyD s’havien d’incorporar al grup mixt. Aquestes eren les regles del joc.

Fins aquí la cosa semblava estar clara. Però hi havia un petit problema, i el problema és que això passa a Espanya, un país més aviat poc seriós en el compliment de lleis i reglaments. A Espanya hi ha una norma no escrita que diu que les lleis i els reglaments, encara que siguin textos molt clars, sempre són interpretables. I ho són, evidentment, a voluntat de qui té la potestat d’interpretar-los. Les eleccions del 20-N les va guanyar el Partido Popular per majoria absoluta, i això vol dir que aquest partit també disposa de majoria absoluta a la Mesa, l’òrgan que ha d’aplicar -i, per tant, interpretar- el reglament que dèiem abans. I aquí és on es presentava el problema. Dels dos partits que dèiem abans, un és més aviat de la corda del partit guanyador de les eleccions, i l’altra és de la corda política oposada. Així, el Partido Popular es mostrava favorable a fer una lectura generosa del reglament, com per altra banda sempre s’havia fet abans en casos similars, que permetés que UPyD formés un grup propi, però no estava disposat a que Amaiur pogués gaudir també d’aquesta generositat interpretativa.

El Partido Popular podia haver reformat el reglament o, sense modificar-lo, se’n podia haver fet una lectura estricta o una de generosa, però sempre, òbviament, partint de la base d’eliminar qualsevol favoritisme. Doncs bé, no es va fer res d’això, i els guanyadors de les eleccions van decidir fer una interpretació del reglament a la carta, seguint els seus propis interessos particulars. D’aquesta manera, UPyD, sense complir els requisits, ja té grup parlamentari propi, mentre que Amaiur, amb una situació molt similar, gairebé calcada, d’incompliment de la norma, s’ha quedat sense i s’ha hagut d’incorporar al grup mixt. Alguns diuen que al Partido Popular hi conviuen dues sensibilitats, un de moderada i una altre de més extremista. Amb la constitució dels grups parlamentaris ha quedat clar que ha guanyat la sensibilitat més extremista; per entendre’ns, ha guanyat la tendència Mayor Oreja. Esperem que aquest lamentable episodi només sigui una excepció, i esperem també que finalment el Tribunal Constitucional, que de vegades fa les coses bé, acabi imposant el sentit comú i Amaiur pugui disposar també del seu propi grup parlamentari. O tots moros o tots cristians.

Nou PSC? Un congrés tancat en fals

Per el manteniment de la salut democràtica del nostre país i amb vistes a una futura alternança política, que també en això consisteix la democràcia, no ens podem permetre que el partit socialista s’acabi d’enfonsar. Però no sembla que els socialistes facin masses esforços per evitar-ho. Diuen que han tocat fons i que ara toca canvi, però dubto que ni ells mateixos s’ho creguin. Divendres, gairebé dos terços dels delegats del 12è congrés dels socialistes van aprovar l’informe de gestió del primer secretari sortint, el senador José Montilla. Vist des de fora del socialisme i des de fora del congrés, aquesta ha estat la gran notícia del cap de setmana congressual. Venim de set anys de governs tripartits amb un balanç global que, sent indulgents, podríem qualificar de bastant desgraciat. Venim de tres naufragis electorals socialistes en els darrers mesos –eleccions nacionals, municipals i estatals-, amb uns resultats tan desastrosos com no s’havien vist mai abans. Amb uns antecedents tan poc lluïts un es podia esperar que, com a mínim, l’informe de gestió del primer secretari sortint seria àmpliament rebutjat. I constatant amb sorpresa que ha passat exactament el contrari, un es comença a plantejar que potser hi entén bastant menys del que es pensava. Per altra banda, intueixo que amb un suport a la seva gestió tan inesperat com ampli, Montilla deixa el càrrec alleujat i més que satisfet. Ara podrà presumir a Madrid que, tot i les nombroses crítiques rebudes durant el seu mandat, els seus l’han avalat de forma majoritària.

En general, però, la premsa ha fet més esment al vot en contra, o vot de càstig com l’anomenen alguns, i se’ns ha presentat la votació com quelcom molt negatiu per a Montilla. No hi estic d’acord. La notícia no és que un terç dels congressistes no aprovessin l’informe de gestió, sinó que gairebé dos terços el donessin per bo. Intueixo que els primers representen més la sensibilitat de l’antic votant socialista que ha deixat de ser-ho mentre que, amb la seva decisió, els segons només ens han demostrat, un cop més, que viuen aïllats de la realitat. El resultat de la votació és, però, molt significatiu, i ens pot ajudar a entendre què ha passat en aquests darrers anys, i què pot passar en el futur més immediat. El congrés socialista ha escenificat la consolidació del divorci que hi ha entre la direcció del partit i la majoria dels congressistes per una banda, i l’antic votant que els ha deixat de votar per l’altra. El suport majoritari de divendres a la gestió de Montilla, difícil d’entendre per a un que, com jo, s’ho mira des de fora, justifica també que dissabte s’hagués elegit per a primer secretari a Pere Navarro, un alcalde que tenia com a mèrit principal el fet d’estar apadrinat pel politburó sortint del partit gairebé en bloc. A partir d’aquestes evidències la votació sobre el grup propi a Madrid, una proposta àmpliament rebutjada, així com la llista de la nova executiva, no tenen la més mínima importància. Queda clar que a partir d’aquest congrés encara hi haurà més PSOE que PSC. Més que fins ara, que ja és dir. Però tenint en compte el perfil del potencial votant socialista tampoc no ha de sorprendre.

Un detall gens anecdòtic. En el congrés anterior (2008), l’informe de gestió -presentat també per Montilla- va ser aprovat per unanimitat dels més de mil congressistes assistents. Cal recordar que llavors ja governava el segon tripartit encapçalat per l’ara senador. Algú es pot preguntar cóm pot ser que en només tres anys s’hagi donat aquest fenomen d’una certa desafecció, i la resposta fàcil seria justificar-la en la pèrdua de les tres darreres eleccions. Però aquesta no és, al meu entendre, la resposta correcta. L’explicació la podem trobar en que, fins ara, en aquests congressos es votava a mà alçada, i una possible discrepància s’hagués posat clarament en evidència. El conegut lema guerrista que diu el que se mueva no sale en la foto és especialment vàlid quan hi ha un congrés i un s’ha de mullar en públic. La por de quedar-se sense feina, sense càrrec, sense aquella poltrona tan llaminera i generosament finançada amb diner públic, sense la subvenció, sense el favor del que mana, en definitiva, sense l’aixopluc del partit, aquesta por deu ser molt intensa. I ho ha de ser especialment per aquells militants que, professionalment parlant, no han fet res més que viure del partit des de fa molts anys. És gent molt conscient que a fora hi fa molt fred. Però divendres un nombrós grup de valents congressistes va exigir deixar de banda la tradicional votació a la búlgara i la direcció sortint es va veure forçada a acceptar una votació democràtica com cal, és a dir, secreta. Divendres es va poder votar en contra de la línia oficial sense significar-se públicament i, per tant, sense la por a ser castigat. Esperem que aquest sistema de votació no és quedi en una simple anècdota del 12è congrés socialista, i que s’encomani a altres partits.

Jo no sóc catalanista

Però tu no ets catalanista? Quan em fan aquesta pregunta acostumo a respondre: no, jo no sóc catalanista, jo sóc català i prou. Això d’anomenar-se catalanista és una de les senyals que ens demostra que Catalunya no és un país gaire normal. El nostre és un país que, dissortadament, massa sovint ni se’l creuen els mateixos catalans. On s’és vist que els nacionals d’un país es defineixin d’aquesta manera? Algú s’ha trobat amb xinesistes a la Xina, o alemanyistes a Alemanya, o italianistes a Itàlia, o americanistes als Estats Units? Jo no me n'he trobat mai cap, i això que en aquests països hi he estat bastantes vegades. Allà et diuen amb tota naturalitat que ells són xinesos, alemanys, italians o americans. No tenen cap necessitat d’afegir l’ista. Al meu entendre, mirat des de dins del propi país, els istes i els ismes són sobrers. A Espanya, per posar un exemple geogràficament més proper que els anteriors, no hi ha ningú que es defineixi com a espanyolista. Els espanyols tenen clar què són i quin és el seu país, i en tenen prou amb definir-se com a espanyols.

Jo no sóc catalanista, i quan vaig pel món i m’ho pregunten em basta, i de sobres, definint-me com a català. I si molt m’apuren, que quan ets lluny de casa sovint et trobes que això de Catalunya alguns, molts, no saben on para, els dic que sóc un català de Barcelona, i llavors ja surten de dubtes. Ara potser algú em dirà: i què hi posa a la tapa del teu passaport, o a l’imprès de l’IRPF? Hi posa el que hi posa, és clar, però que un viatgi pel món amb un passaport espanyol de conveniència i pagui els impostos a un país que no és el seu no el converteix automàticament en espanyol. Al marge de les etiquetes, un ha de tenir molt clar què és, perquè si comencem a anomenar-nos catalanistes ja estem llençant la tovallola, ja estem donant per perduda la batalla de la nostra identitat, la que algun dia ens permetrà anar pel món amb el passaport que ens pertoca, i pagar els nostres impostos a la nostra pròpia administració tributària, prescindint dels actuals intermediaris. Catalanista? No, català.