La trampa de l’aeroport

(L’article original en versió paper es va publicar el 18 d'agost de 2017 a la pàg. 3 del núm. 1.822 de La Veu de l'Anoia)

Es veia venir que el govern espanyol ens n’organitzaria una altra, però com que des d’un bon principi això es veia venir, de sorpresa tampoc n’hi ha hagut tanta. Ara només ens cal esperar que escampi, i només escamparà quan els governants espanyols vulguin que escampi. Recordem que la gestió de l’aeroport de Barcelona, com la de tots els aeroports espanyols, està centralitzada i depèn de Madrid, cosa que a Europa només passa a Espanya i a Romania, que no són precisament uns grans referents de la modernitat de la gestió aeroportuària. Aquesta fal·lera de la centralització ens segueix mantenint a la cua d’Europa, també en gestió aeroportuària.

Després de permetre tenir mig paralitzat l’aeroport del Prat durant setmanes i perjudicar centenars de milers de passatgers, sense fer res i com si els governants de Madrid sentissin ploure, el ministre espanyol de torn es va dignar a venir i amb cara molt seriosa, com si estigués emprenyat amb la seva pròpia incompetència, ens va donar la solució màgica, és a dir, que la Guardia Civil s’ocuparà del control de passatgers que l’empresa adjudicatària del servei no fa i que, per cert, no deixa de ser una tasca pròpia de la Guardia Civil. Mentre Catalunya pertanyi a Espanya això funcionarà així.

Què busca Espanya amb aquesta sortida? No pas, com seria la seva obligació, millorar el funcionament d’una instal·lació de l’estat sinó mirar de posar-se una medalla i que hi hagi qui pensi “mira, sort en tenim d’Espanya que ve a resoldre els nostres problemes”. I com que a Catalunya també hi ha gent que no rumia gaire, a Madrid deuen pensar que tota aquesta comèdia potser es traduirà en un vot independentista menys l’1 d’octubre. Aquest numeret del ministre espanyol només té un objectiu: fer veure que Espanya vol resoldre els problemes que hi ha a Catalunya (després de setmanes de no fer-hi res), i de passada intentar transmetre el missatge que els catalans no tenen la capacitat per resoldre els seus problemes.

Insisteixo, aquest problema ens afecta a nosaltres i als nostres visitants però és un problema de l’estat que només el pot resoldre Madrid. Fins que no fem efectiva la nostra independència haurem d’anar aguantant aquestes malifetes de l’estat amb paciència franciscana. Des de fa uns mesos a Espanya només s’actua pensant a rebentar el referèndum de l’1 d’octubre, i no dubtaran a utilitzar tots els mitjans que tenen al seu abast, que són molts. Que els serveis de l’estat a Catalunya funcionin bé o malament els importa molt menys.

La CUP, 10 de 135

Resulta irrellevant que la CUP participi dissabte en la manifestació convocada a Barcelona. Acabi com acabi aquest serial, si hi són, bé, i si no hi van, cap problema. Ara mateix la CUP ajuda a conformar una majoria absoluta al Parlament i, a manca d’una altra alternativa independentista, aquest fet té la seva rellevància. Però al meu entendre seria millor que per conformar una majoria parlamentària independentista els cupaires no fossin necessaris. Representen el que representen, més aviat poc, 10 diputats de 135, tot i que escoltant les seves arengues semblaria que la de la CUP és la veu de tot un poble. L’objectiu prioritari de la CUP no és fer una Catalunya independent sinó conformar una Catalunya d’extrema esquerra anticapitalista. Per això insisteixen més en el seu model de societat que en la independència, com si el model de societat no s’anés configurant cada quatre anys per mitjà de les eleccions. És ben lícit aspirar, mitjançant la independència, a una Catalunya com la que vol la CUP. Però la gran majoria del poble català —vots canten— té clar que, si una cosa no li convé, és, precisament, un model de societat com el que vol la CUP. Si la condició per ser independents hagués de passar per admetre un model de societat com la que vol la CUP molts aparcaríem provisionalment el nostre independentisme, i més endavant ja ho podríem tornar a provar amb uns altres.

Esquirols uniformats

La setmana passada vaig passar dues vegades per l’aeroport de Barcelona, i allò dels controls anava com una seda. En el seu paperot sindical d’esquirols els guàrdies espanyols han solucionat, ni que sigui provisionalment, un problema que ja feia massa temps que durava. No nego a ningú el dret a fer vaga, i els treballadors d’Eulen tenen tot el dret a queixar-se, però s’hauria d’articular un sistema perquè el dret de vaga no entrés en conflicte amb el dret bàsic dels ciutadans a ser tractats amb un mínim de respecte i consideració. Dit això, deixem constància dels principals responsables d’aquest desgavell. En primer lloc, el govern espanyol i l’empresa Aena, de qui depèn directament el funcionament d’aquella instal·lació. En segon lloc, l’empresa Eulen, adjudicatària del servei. Sense oblidar, però, que els treballadors d’Eulen, promovent i buscant les llargues cues dels viatgers (admès per ells mateixos) tampoc són innocents. Dret a reivindicar els seus drets, tot. Dret a fer-ho buscant expressament el perjudici dels viatgers, cap.

La crisi i els galtes que ens governen

S’han fet públics els fantàstics resultats empresarials d’una companyia que darrerament està en boca de tots, Eulen (l’empresa responsable del caos a l’aeroport de Barcelona), que podrà repartir uns sucosos dividends entre els seus accionistes alhora que ha escampat la misèria entre els seus treballadors. Amb la publicació d’aquesta mena de notícies alguns tenen la barra de dir que s’ha acabat la crisi, però mirat des del punt de vista del ciutadà, és evident que menteixen. I més greu encara, són perfectament conscients que menteixen. Són uns galtes. Ells —els mentiders que ens governen i ens volen convèncer que la crisi ha quedat enrere— només estan al cas de les grans xifres macroeconòmiques, i prescindeixen de com aquesta situació de crisi falsament superada està incidint molt negativament en les persones. La gent ara és més pobra i vulnerable que abans de la crisi, la majoria dels contractes laborals són d’una gran precarietat i els sous són clarament inferiors als de fa deu anys. Però als galtes que ens governen tot això no els interessa, perquè no els interessen les persones de carn i ossos sinó només la macroeconomia de les grans xifres. I sabeu què passarà quan es convoquin unes noves eleccions? Que la gent els tornarà a votar. La gent ho aguanta tot i té una tendència malaltissa a perdre la memòria. Sap greu haver-ho d’admetre però entre uns governants que són uns galtes i una ciutadania que els torna a votar una societat no podrà avançar mai en la direcció correcta.

Propines

(L’article original en versió paper es va publicar el 4 d'agost de 2017 a la pàg. 6 del núm. 1.820 de La Veu de l'Anoia)

Potser hauríem de començar fent una diferenciació entre la propina monetària i el detall social. A un metge no seria correcte deixar-li deu euros de propina després de la visita (tot i que encara hi ha gent gran que ho fa, més als pobles que a les ciutats), però no està mal vista la gent que li deixa un fuet de Vic o una caja roja de Nestlé. A un advocat o a un assessor fiscal no se li dóna propina per la seva feina, però per Nadal no és inhabitual que el client li faci arribar una caixa de vi o un pernil. Però això no són propines que complementin els honoraris d’aquests professionals sinó simples detalls socials per deixar constància de la satisfacció del client amb la feina del professional. Establerta aquesta diferència, centrem-nos en les propines pròpiament dites.

Sempre he considerat la propina com una mala praxi de les societats poc avançades, i ara espero que ningú em retregui que en una societat tan avançada —si més no en alguns aspectes— com els Estats Units algunes propines estan tan institucionalitzades que t’afegeixen la propina a la factura. No ens enganyem, la propina no deixa de ser una correcció social més o menys institucionalitzada a uns sous de cal justet. No és cap secret que, en general, els cambrers cobren poc, i que la majoria dels clients són perfectament conscients d’aquesta precarietat. Hi ha també la tradició, i a partir d’aquí el client ni s’ho qüestiona. Deixa propina i punt. Com que s’ha fet sempre així el client deu pensar que només la tradició ja justifica la propina.

El fet és que a partir de la realitat d’uns sous extremadament baixos s’intenta apaivagar el problema amb una gratificació. És a dir, el client es fa d’alguna manera corresponsable de la precarietat salarial que ofereix l’empresariat. Parteixo de la base que una propina hauria de ser sempre opcional i, per tant, voluntària, encara que el sector dels creuers l’hagi institucionalitzat al marge que els empleats facin bé la seva feina o no. Fins i tot veig algunes ofertes de creuers on s’indica “propines incloses”, i això ja és la perversió de la voluntarietat de la propina. Em diuen que hi ha llocs on s’ha arribat a l’extrem que les propines es divideixen per meitats entre la propietat de l’empresa i els empleats; fins aquí hem arribat. Sóc contrari a deixar propines però això no exclou que de tant en tant també en pugui deixar alguna, depenent de les circumstàncies. La meva posició contrària potser també s’explica perquè a mi mai m’han deixat una propina per fer la meva feina.

Llibertat d’horaris

És un tema recurrent. Van passant els anys i un sector de la nostra societat segueix discutint sobre la llibertat d’horaris comercials i la conveniència o no de regular-los. Però no ens enganyem; en el fons, el debat no és sobre la llibertat d’horaris sinó sobre les llibertats en general. Hi ha un col·lectiu molt ideologitzat, més aviat esquerranós, que té una tendència malaltissa a pretendre retallar les llibertats individuals del ciutadà. Diuen que estan a favor de les llibertats col·lectives (de poder votar l’1 d’octubre també?) però amaguen que estan en contra de les llibertats individuals. Potser ens volen fer creure que són llibertats incompatibles.

Sóc partidari de la llibertat total d’horaris comercials, sense cap interferència dels poders públics. Fins ara no he vist cap argument sòlid per defensar la posició contrària. Alguns parlen del dret del treballador a no haver de treballar fora de l’horari laboral normal, però això no és un argument sòlid. Perquè si anem per aquest camí, ja podem començar a tancar molts establiments, privats i també públics (comissaries de policia, hospitals, etc.) cada dia a les vuit del vespre, i així evitarem que els treballadors hagin de treballar de nit. Per cert, com que qui treballa de nit mereix una compensació extra, ja cobra més que qui treballa de dia. Això ja està regulat per llei.

Oferta i demanda

N’hi ha que semblen haver descobert la sopa d’all mostrant la seva estranyesa perquè un tal Neymar ha deixat el Barça per fitxar per un altre equip que li oferia bastant més. Són els mateixos que encara s’expressen amb una emoció gens continguda, gairebé entendridora, en termes de sentir els colors i de l’orgull de l’escut, quan tot plegat és força més senzill. Això del futbol ha passat de ser un esport amb derivacions econòmiques a ser un gran negoci amb derivacions esportives. No cal dir que el negoci és el primer, i el vessant esportiu només és l’excusa perquè el negoci funcioni. És la llei de l’oferta i la demanda. Qui paga més es fa amb el producte que hi ha al mercat, i Neymar no és res més que un producte que estava al mercat en espera de comprador. Llavors ve la negociació, l’estira-i-arronsa, i l’emoció dels colors passa de seguida a un segon terme. El resultat final és que l’escut del Barça ha quedat substituït, sense cap problema, per l’escut d’un equip francès ben finançat amb capital provinent de les dictadures del golf. Els diners foscos de Qatar van ajudar a fer que Neymar pogués jugar al Barça i ara serviran perquè jugui a París. Qui paga, mana, i qui té com a objectiu fer-se ric jugant a pilota va allà on ensuma que en traurà més diners. L’esport només és l’excusa. És així de senzill, oferta i demanda. No cal donar-hi més voltes.

Autors materials vs. autors intel·lectuals

Sóc un perjudicat directe de l’acte vandàlic contra el bus turístic de Barcelona reivindicat per l’organització Arran. Resulta que, com a barceloní, comparteixo la propietat del bus, i la reparació anirà, per tant, a càrrec meu. No sóc usuari directe del bus turístic però els diners necessaris per reparar-lo els trauran d’una altra partida que m’afectarà més directament, i és per això que dic que tots els barcelonins som els perjudicats per les malifetes turismefòbiques d’Arran. Però sense perdre de vista que l’alcaldessa de Barcelona és autora intel·lectual d’aquests atacs.

CUP/Arran, potser inconscientment, estan fent la feina bruta d’Ada Colau, i amb els seus actes delictius ens estan perjudicant a tots. Colau s’ha passat més de dos anys criminalitzant el turisme, i al final un grupet de persones que no deuen tenir per costum rumiar gaire abans de passar a l’acció han llegit un discurs turismebòbic irresponsable com una invitació a actuar amb violència contra uns béns que són de tots. S’han de denunciar els autors materials de l’atemptat però, si volem ser justos, també s’han de denunciar els seus autors intel·lectuals.

La declaració judicial de Rajoy

Des de les institucions governamentals de Madrid i des del Partido Popular en particular ens han volgut fer creure que la declaració de Rajoy davant del jutge ha sigut una demostració clara que a Espanya la justícia és igual per a tothom i que, per tant, no existeixen diferències de tracte judicial entre espanyols. Doncs bé, la meva impressió és justament la contrària. Veient el tracte personalíssim que se li ha concedit a Rajoy (des del lloc privilegiat destinat a la seva declaració fins a un jutge que més que presidir i moderar la sessió semblava que actués com l’advocat defensor de Rajoy), m’ha tornat a quedar molt clar que la justícia espanyola no és igual per a tothom. Que a Espanya no hi ha una separació clara de poders ja ho tenim bastant assumit, però que aquesta vegada els poders executiu i judicial no hagin estat capaços de dissimular-ho una mica és una burla a la ciutadania.

La dictadura del funcionariat

(L’article original en versió paper es va publicar el 21 de juliol de 2017 a la pàg. 3 del núm. 1.818 de La Veu de l'Anoia)

Per evitar malentesos vull aclarir que escric aquest article pensant en alguns funcionaris públics, segurament una minoria, i no en el conjunt del funcionariat. Després d’haver estat tota la vida relacionat amb el món de l’empresa privada i gairebé desconnectat de la cosa pública, d’uns anys ençà em trobo que, per motius diversos, haig de parlar sovint amb personatges que des de les institucions públiques es dediquen a la política. El contacte amb aquesta petita part de la nostra societat, un grup de persones que s’acostumen a moure sota uns paràmetres de conducta professional força diferents dels meus és, per a mi, un fenomen nou, i el meu desconeixement del medi sovint m’ha deparat sorpreses de tota mena, agradables i no tan agradables.

Em refereixo tant als polítics elegits democràticament a les urnes (diputats i regidors) com a les persones agraciades digitalment per la seva formació política per ocupar un càrrec públic. D’aquests últims, els consellers de les empreses públiques, els diputats de la Diputació i els consellers dels districtes de Barcelona en serien tres bons exemples. Alguns d’aquests personatges t’asseguren que es dediquen a la cosa pública de manera temporal; d’altres veus de seguida que tenen per objectiu fer de la política la seva professió, i confien en mantenir-s’hi fins a la jubilació.

Deixant de banda les diferències d’accés a les institucions públiques que dèiem abans, en una cosa coincideixen gairebé tots, i és en la queixa gairebé unànime d’una realitat poc edificant i que jo anomeno la dictadura del funcionariat. Jo, il·lús de mi, sempre havia pensat que el polític, elegit democràticament pels ciutadans o designat digitalment pels dirigents del seu partit, era la persona que prenia les decisions, i el funcionari qui les havia de portar a terme. Dit en altres paraules, el polític dóna una ordre i el funcionari l’ha d’obeir.

Doncs bé, amb excuses burocràtiques de qui coneix tota la lletra petita de les institucions públiques, sovint constatem que no és així, amb totes les distorsions que aquest estrany fenomen comporta. Els funcionaris no tenen dret a posar pals a les rodes ni impediments burocràtics a les decisions que prenen els polítics, siguin encertades o no ho siguin. Al meu entendre, aprofitar-se del millor coneixement que tenen els funcionaris sobre la burocràcia interna de les institucions per buscar problemes allà on haurien d’oferir solucions excedeix les seves funcions, i d’això alguns en diem la dictadura del funcionariat.

Salut!, com a fórmula d’acomiadar-se

Excepte els que volien deixar constància pública que eren uns camarades molt esquerranosos, abans gairebé ningú s’acomiadava per escrit amb la paraula “salut”. D’uns anys ençà, però, molta gent acaba els seus escrits (cartes, mails, etc.) utilitzant la fórmula “salut”. Jo no ho he fet mai. De fet, quan la veig escrita encara em crida l’atenció. Però tot i que se’m fa estranya, és una fórmula social d’acomiadar-se que no em sembla pas forassenyada. Escriuen “salut” per abreujar, com una expressió de desig cap al seu interlocutor. Ens volen dir “que tinguis salut”, “que la salut t’acompanyi”. És, en definitiva, una manera simpàtica d’acabar un escrit amb la que dubto que algú hi pugui estar en desacord. A més a més surt de franc, així que la dono per bona, encara que jo no l’utilitzi ni formi part de cap colla left. Per cert, un dia haurem de parlar seriosament sobre què entén per ser d’esquerres la gent que es proclama d’esquerres, i segur que ens portarem més d’una sorpresa. L’amo de Mediapro, Jaume Roures, és d’esquerres? Però avui això no toca.

També hi ha qui s’acomiada amb “una abraçada”, “una forta abraçada”, “un petó”, “un petó molt fort” i altres fórmules per l’estil. Aquí ja dubto sobre les veritables intencions. Què ens volen dir quan escriuen “una abraçada”? A veure, una abraçada o la fas o te la fan, però si no hi ha la possibilitat d’un contacte físic entre els interlocutors, no entenc què ens volen dir quan escriuen “un petó”. Petons i abraçades no es fan per escrit, suposo que en això tots hi estem d’acord. No seria millor que en absència de coincidència física amb el teu interlocutor acabessis l’escrit dient, per exemple, “salutacions”, “cordialment”, “salutacions cordials”, etc., unes fórmules que no pressuposen la necessitat d’un contacte físic entre els interlocutors? Pensem-hi. Mentrestant, una salutació ben cordial als lectors que hagin tingut la paciència d’arribar fins aquí. I per una vegada i sense que serveixi de precedent, Salut!

Morán, censurat a La Vanguardia

No em va estranyar gaire quan dissabte al matí em vaig assabentar per la xarxa que el director de La Vanguardia, Màrius Carol, i el seu amo, el Conde de Godó, havien censurat la sabatina de Gregorio Morán que portava per títol “Los medios del Movimiento Nacional”, un article que podeu llegir aquí. I no em va estranyar perquè és un episodi més de la censura que exerceixen els mitjans de comunicació, cosa que, per altra banda, tampoc ens hauria de sorprendre tant.

A La Vanguardia s’exerceix la censura, és clar que sí, com a tots els mitjans de comunicació. Aquesta és precisament una de les tasques de la direcció dels diaris, la qual ha de vigilar que el diari no s’allunyi gaire de la línia editorial marcada per la propietat, sigui aquesta de titularitat pública o privada. Si la propietat és privada, i aquest és el cas de La Vanguardia, d’argument només n’hi ha un, i ben contundent: a casa meva mano jo.

Ara podríem debatre la censura en els mitjans públics. Però, abans de fer aquest debat, potser caldria anar una mica més enllà i plantejar-nos la necessitat o no d’uns mitjans públics sota control polític, és a dir, com passa aquí i no passa a, posem per cas, la BBC. La meva postura és prou coneguda: accepto uns mitjans públics amb la gestió professional independent de la BBC però rebutjo uns mitjans públics (TV3 i CatRàdio) sota la gestió política que patim a casa nostra.

Fa poc més de dos anys els mateixos personatges de can Godó van censurar un article d’Albert Sánchez Piñol que portava per títol “Zarzalejos, lejos, lejos” (el podeu llegir aquí). A rel d’aquell episodi Sánchez Piñol va deixar de ser articulista del diari comtal, i les vendes, els subscriptors i els lectors de La Vanguardia han continuat la seva davallada, sense que d’això se’n pugui deduir que la censura hi ha tingut alguna cosa a veure.

Fetes aquestes consideracions, estic a favor que Morán segueixi publicant els seus pamflets favorables al “dependentisme” allà on els vulguin publicar, fins i tot al TBO, com va passar dissabte. Morán pensa el que pensa i exerceix la llibertat d’expressió. Per acabar, cal dir també que intentar exercir la censura en l’època d’internet és tan ridícul que, amb episodis com aquest, ja no saps si riure o plorar. El fet és que, gràcies a la censura, l’article censurat haurà estat un dels més llegits del senyor Morán.

Els senglars són un problema?

Vaig anar a una xerrada sobre els senglars que es va convocar recentment a Sarrià. Em va semblar que aprendria coses sobre un tema del qual, excepte els efectes negatius més visibles, ho desconec gairebé tot. Hi anava amb la ment oberta per aprendre, sense cap predisposició intel·lectual prèvia. L’auditori estava format, en bona mesura, per persones d’una alta sensibilitat ecologista, i la persona que portava la veu cantant de la trobada també tenia aquest tarannà.

Val a dir que, pels problemes evidents que generen, jo preferiria que de porcs senglars a la ciutat no n’hi hagués cap. Però el fet és que a la part alta de la ciutat de Barcelona, i especialment a Sarrià, de senglars se’n veuen cada dia més. La seva proliferació ciutadana és un problema innegable que preocupa molta gent, tant per les destrosses que fan quan busquen menjar com pel risc de provocar accidents i transmetre malalties.

Se’ns van donar dades molt interessants sobre els senglars que ara no detallaré, però en destacaré una: quan va aparèixer l’home a la terra el senglar ja hi era des de molt abans. A partir d’aquesta dada, una persona fàcilment influenciable podria treure la conclusió fàcil —i, al meu entendre, totalment equivocada— que si ara hi ha un conflicte d’interessos entre persones i senglars, que evidentment hi és, el problema són les persones, no els senglars.

Em tinc per una persona poc influenciable, m’agrada recollir informació i després treure les meves pròpies conclusions, i no que me les tregui un altre. En aquest sentit, em vaig sentir incòmode quan la persona a càrrec de la ponència va fer una associació d’idees perversa entre caçadors i assassins. Vaig pensar que era una provocació gratuïta i totalment fora de lloc.

La persona que tenia asseguda al meu costat, que portava una carpeta de la “Federació Catalana de Caça”, va intervenir amb molta educació per discrepar de la ponència, i va rebre de valent. És el que passa quan la majoria d’un auditori està formada per persones de pensament coincident, i n’hi ha una de pensament discrepant. A mi tampoc m’agrada el pensament únic.

No m’agrada la cacera, no he caçat mai res ni tinc previst fer-ho en el futur, però no vaig poder evitar sentir una certa complicitat amb aquella persona que simplement es limitava a exposar amb tota correcció el seu punt de vista discrepant amb la ponència. Com a conclusió del petit incident, gosaria dir que la intervenció del representant dels caçadors va enriquir molt una xerrada que, amb tanta coincidència de parers, sense la seva intervenció ni tan sols hagués estat un debat.

Espanya, estat autoritari

Políticament, Espanya no és una Turquia bis com pretenen alguns analistes que només demostren no estar prou ben informats sobre la realitat turca. Per motius obvis tampoc es pot dir que Espanya sigui una còpia de Veneçuela, i poso aquests dos exemples extrems de països que des de fa un temps han creuat clarament la línia vermella que separa la democràcia no ja d’uns estats més o menys autoritaris sinó d’unes dictadures sense adjectius.

Però deixant de banda Turquia i Veneçuela, alguns episodis clarament antidemocràtics que estan passant a Espanya fan pensar en fets similars vistos recentment a Polònia, un país que, com Espanya, tot i ser membre de la Unió Europea, està a la corda fluixa dels límits de la democràcia. Qualificar Polònia com un estat autoritari d’aparença democràtica no és pas una exageració, com tampoc ho és atribuir la mateixa descripció a Espanya. Quatre dècades després del fet biològic —així es definia la mort del dictador— Espanya no ha estat capaç d’abandonar determinats tics franquistes, mentre que a Polònia els tics antidemocràtics tenen l’origen en la dictadura comunista. Els extrems sovint es toquen, i les situacions d’avui són la conseqüència lògica d’unes transicions polítiques mal fetes, tal com he exposat sovint en comentaris anteriors.

Espanya ha demostrat repetidament que quan li convé actua com un estat autoritari, i no només això sinó que el govern espanyol en presumeix públicament. Espanya ha fet lleis clarament antidemocràtiques, i que molts espanyols callin, mirin cap a una altra banda i repeteixin el vot no és un atenuant. Admetre que Espanya és un estat autoritari no és incompatible amb acceptar que a Espanya hi ha jutges independents. Tenim jutges independents, però el sistema judicial espanyol d’independent no n’és.

Espanya no respecta de facto la separació de poders, i ni tan sols dissimula les formes. Posaré un exemple ben recent. El president de Catalunya es va adreçar per carta a la presidenta del Congreso de los Diputados d’Espanya, i va ser el govern espanyol qui en primera instància va contestar la carta. Curiosa manera de respectar la separació de poders. Espanya és un estat autoritari, i tant que sí. Si no ho fos, no seria condemnada tan sovint pel Tribunal Europeu dels Drets Humans.

Hereus polítics del franquisme

(L’article original en versió paper es va publicar el 7 de juliol de 2017 a la pàg. 6 del núm. 1.816 de La Veu de l'Anoia)

S’han commemorat a Madrid els quaranta anys de les primeres eleccions després del franquisme definides per alguns, amb excessiu optimisme, com a democràtiques. Considerar el període actual com una democràcia amb tots els ets i uts s’ha de llegir més com un desig, encara no assolit, dels demòcrates sense adjectius que com una realitat que, es miri com es miri, resulta poc creïble. Que per què ho dic? Posaré un exemple ben proper. Les autoritats franquistes de l’època ni tan sols van permetre que el que avui és el primer partit de Catalunya —Esquerra— es pogués presentar a aquelles eleccions. I a ningú se li escapa que no va ser pel substantiu “esquerra” sinó per l’adjectiu “republicana”.

Tornant a la commemoració, alguns analistes polítics han assegurat que era la primera vegada en quaranta anys que el rei espanyol es desmarcava de la dictadura franquista. No vaig estar gaire al cas del discurs així que no ho discutiré, però quan llegia aquestes cròniques tan ensucrades no vaig poder evitar una certa incomoditat. Que el màxim representant d’una institució hereva directa del franquisme, una institució que només existeix per la decisió personal del dictador Franco, pretengui impartir lliçons de democràcia i fer advertiments a una part majoritària dels catalans sobre què es pot fer en democràcia sembla una broma de mal gust.  

Potser no és sobrer recordar que la monarquia actual és un invent que el dictador Franco es va treure de la màniga l’any 1969 per intentar perpetuar el seu règim (“lo dejo todo atado y bien atado”). Gairebé mig segle després Espanya té una monarquia que mai s’ha sotmès a una votació democràtica de la ciutadania, ni durant la dictadura franquista per motius obvis, ni ja en democràcia per motius que potser tenen a veure amb la negativa rotunda de l’establishment a córrer el risc que la ciutadania tornés a votar, com l’any 1931, en clau antimonàrquica, quan els membres de la família Borbón van haver de tocar el dos cap a l’exili.

Discrepant d’altres analistes, al meu entendre resulta positiu que el rei emèrit, col•laborador directe del règim franquista, no anés a l’acte. Ara bé, la cirereta del pastís d’aquesta gran commemoració espanyola va ser la medalla que les autoritats espanyoles actuals van entregar a un tal Rodolfo Martín Villa perseguit per la justícia internacional. En cas que els arguments anteriors no es consideressin suficients, aquesta medalla és molt indicativa que estem en una democràcia tutelada pels hereus polítics del franquisme.

Ni Espanya federal ni Catalunya nació cultural

El debat que tenen a Espanya sobre si tal territori o tal altre és o no és una nació se’m comença a fer feixuc. Dit en altres paraules, que un polític forà proclami que Catalunya és una nació mentre que un altre asseguri que no ho és em deixa indiferent. També em cansa molt quan el polític forà, sigui de dretes o d’esquerres, ens intenta imposar la seva visió particular sobre què entén ell pel terme nació i, sobretot, quan afegeix determinats adjectius al terme nació amb l’objectiu de no indisposar-se amb la seva sensibilitzada clientela i/o amb la seva trajectòria política. Per tal de no devaluar el debat sobre què comporta políticament el terme nació s’ha de ser mínimament rigorós, i si en una cosa ha destacat sempre el líder retornat del PSOE, Pedro Sánchez, és en una evident manca de rigor intel·lectual sobre aquest tema.

Sóc conscient que exigir una mínima seriositat a un polític tan poc consistent com Pedro Sánchez potser és demanar massa i, en aquest sentit, és bo recordar un episodi que aquest personatge va protagonitzar fa nou mesos. Just després de la seva defenestració del càrrec per part del politburó del seu partit, el tal Sánchez se’n va anar a xerrar amb en Jordi Évole, i sobre la seva concepció de Catalunya va dir exactament el contrari del que havia dit fins al dia abans. Per mi, a partir d’aquell dia la credibilitat política del tal Sánchez va passar de ser molt baixa a zero. Els dirigents socialistes de l’estat han demostrat repetidament ser tan ignorants sobre la realitat de Catalunya com els dirigents populares.

Pretendre resoldre el problema transformant Espanya en un estat federal (sense federalistes!), i definir Catalunya com a nació cultural, tal com està intentant fer el PSOE, és no haver entès res. És la constatació d’una gran ignorància política que posa en evidència, un cop més, en mans de quina mena de gent està Espanya. Qualsevol persona d’Espanya que s’hagi passejat per Catalunya i hagi escoltat una mica sap que el debat català no és un simple debat nominal com pretenen alguns. No estem davant d’un debat semàntic com a alguns els agradaria. Catalunya és una nació sense adjectius, i el debat actual és sobre els drets fonamentals d’un poble que vol decidir el seu futur. Per tant, no cal perdre més el temps buscant denominacions estranyes i adjectius acomodaticis, només cal preguntar als catalans si els semblaria bé començar un camí al marge d’Espanya.

Un globus tibetà

A l’autor d’aquest blog li agraden els globus aerostàtics, i vola en aquests artefactes sempre que se li presenta l’ocasió. Aquest cap de setmana n’era una, aprofitant la celebració a Igualada del 21th European Balloon Festival. Dissabte teníem previst enlairar-nos a les 7 del matí però unes condicions meteorològiques adverses ens ho van impedir. Mala sort. Per cert, s’ha de dir que el camp de vol igualadí, sembrat ara amb una gespa nova de trinca, s’ha millorat molt respecte a les edicions anteriors del festival.

Avui vull dedicar un petit comentari al globus reproduït a dalt, matriculat al Regne Unit, que reivindica un Tibet independent de la Xina. Lamento la baixa qualitat de la foto, culpa meva. Els seus propietaris simpatitzen amb la causa tibetana que des de fa anys reivindica un Tibet lliure, de la mateixa manera que un altre globus que està decorat amb la bandera estelada reivindica una Catalunya lliure i independent d’Espanya.

Aquests són dos globus que simpatitzen amb causes similars. No em consta que des d’Espanya s’hagi intentat impedir que el globus de l’estelada segueixi volant (no m’estranyaria gens que fos així però, amb tota franquesa, no ho puc assegurar), però tinc sospites raonables que les autoritats diplomàtiques xineses han intentat impedir que el globus tibetà participi en els diversos festivals que es fan per tot Europa.

Dissabte al matí, com deia al principi, la direcció del festival va decidir que no es volaria, una decisió molt encertada veient que al cap d’una estona es va posar a ploure. Però la meteorologia no va impedir que el globus tibetà s’acabés inflant, i que els monjos vestits amb les típiques túniques de color safrà i altres civils tibetans vinguts a Igualada per l’ocasió despleguessin les seves banderes tibetanes independentistes i es fotografiessin amb totes les persones que els ho demanaven.

Això no sortirà de franc

Falten menys de tres mesos per l’1 d’octubre, i això vol dir que s’acosta la data del referèndum d’autodeterminació de Catalunya. Aquesta vegada no serà com fa tres anys, aquesta vegada va de debò. S’acaben, doncs, els temps de les ambigüitats calculades en clau personal i/o de partit. Als polítics que encara no s’han mullat ja els queden poques setmanes per definir-se. Però no s'ha d'excloure res. Segur que en sortirà algun que emprarà aquella fórmula tan tronada de mantenir-se en la indefinició però donant llibertat de vot a la seva parròquia, com si les parròquies no fossin prou intel·ligents per exercir aquesta llibertat sense que ho hagi d’autoritzar el politburó del partit corresponent.

També acabaran passant factura les ambigüitats calculades en clau espanyola dels colauistes, comuns, podemitas i comunistes supervivents del naufragi, des dels que encara defensen posicions stalinistes fins als més moderats, suposant que el comunisme es pugui defensar des de la moderació. Ho dic perquè aquest fenomen encara no l’he constatat enlloc del món, i això que he viatjat una mica.

Les colles intransigents del no (partidàries de prohibir la votació) tenen tot el dret a criminalitzar el fet de votar, però em mereixen menys respecte —de fet no me’n mereixen cap— que els que volen votar no, que me’l mereixen tot. Els que fins fa quatre dies defensaven la política del peix al cove i el 2012, tot d’una, es van declarar independentistes, ja fa uns anys que ho estan pagant a les urnes, i de ser el primer partit de Catalunya passaran a ocupar una posició menor. En definitiva, aquest procés no sortirà de franc a ningú. Qualsevol posicionament, a favor i en contra de la independència, tindrà els seus costos. I els seus beneficis, és clar.

La Modelo, el català i més

Fa temps vaig fer una proposta lingüística per ser aplicada, sense excepció, a totes les persones que a Catalunya cobren un sou públic. Proposava que els funcionaris públics, assimilats, contractats, etc. de qualsevol administració pública com a mínim haurien d’entendre el català, i aquells que estan de cara al públic haurien de ser capaços de contestar en aquesta llengua quan el ciutadà els parli en català. Doncs bé, una proposta tan raonable com aquesta sembla que no té consens per aplicar-la. A la presó Modelo, ara sense presos, tampoc. I no és excusa que la majoria de clients d’aquella instal·lació no fossin catalanoparlants.

Un cop tancada la presó a principis de juny, ara la Generalitat permet visitar una part de les instal·lacions. Doncs bé, allà dintre els funcionaris de presons i altres persones que t’ho ensenyen parlen gairebé tots en espanyol, i en vaig trobar algun que ni tan sols era capaç d’entendre el català. No és un detall menor. És molt criticable la manca de respecte que tenen alguns cap a la llengua pròpia del país on es guanyen les garrofes, i que hagin vingut de fora no és una excusa.

Dilluns feia tres setmanes que l’últim pres havia abandonat aquelles instal·lacions, i era el primer dia que la Modelo es podia visitar. Tenia curiositat per veure la presó, de la mateixa manera que fa uns anys no vaig desaprofitar l’ocasió de visitar la presó de la Trinitat. Però no vaig sortir gaire satisfet de la Modelo. Jo pensava trobar-me amb la Modelo original, tal com estava fins fa tres setmanes quan encara estava en servei. En aquestes tres setmanes han museïtzat —alguns en diuen teatralitzat— aquell espai. I no parlo dels panells informatius en català, que fan un bon servei al visitant.

Han convertit determinades cel·les, en les que suposadament van estar-s’hi alguns personatges coneguts, en una mena de parc temàtic. Han posat músiques i sorolls de fons totalment innecessaris en diverses àrees (galeries, locutoris), quan aquesta visita s’hauria de fer en silenci, tal com els mateixos organitzadors et demanen a l’entrada. Han suprimit la majoria de les càmeres de vigilància, com volent presentar una imatge més humana d’un espai tan desagradable i deshumanitzat com aquell. Suposo que hi té a veure que el Departament de Justícia de la Generalitat, organitzadora de la visita, n’ha sigut l’organisme responsable durant molts anys, i ara que ho han de mostrar en públic els fa vergonya posar-se tant en evidència.

Zombis urbans

Quan vas pel carrer cada dia és més corrent creuar-te amb persones que van amb la vista concentrada en la pantalla del seu mòbil, persones que no se n’adonen ni tenen el més mínim interès per tot allò que passa al seu voltant. Tot sovint, com que concentren el cent per cent de l’atenció en els continguts de la seva pantalleta i no els interessa res més, si no et desviessis de la teva trajectòria, se’t tirarien a sobre. A Sarrià, un barri amb la majoria de les voreres força estretes, el problema comença a ser greu. En molts casos estem davant d’una nova patologia social que seria bo tractar-la per especialistes que en sàpiguen abans que no provoqui uns mals majors. Mentrestant, però, potser no estaria malament que l’administració dissenyés uns carrils zombi —potser de pagament, per què no?— per tenir-los a tots controlats i evitar col·lisions. De fet, tinc entès que en algun lloc ja s’han començat a posar en marxa aquesta mena de carrils zombi. Ara bé, el carril zombi només seria una solució provisional mentre el psicòleg no pogués resoldre el problema a la persona afectada per aquesta moderna patologia social.