Lliçons d’economia a l’abast de tothom

A aquestes alçades estic segur que la majoria dels lectors d’aquest blog saben perfectament qui és o almenys han sentit a parlar del blogaire Leopoldo Abadía. I dic expressament el blogaire i no l’enginyer (que també ho és), o l’empresari (que també), o l’exprofessor del IESE (que també) amb tota la intenció. I és que Abadía s’ha donat a conèixer al món mitjançant un blog d’internet que a aquestes alçades ja supera el milió i mig de visites. Abans Abadía només era conegut dins del seus àmbits d’activitat educativa, empresarial i familiar. Però ara, gràcies al seu blog, és conegut arreu. Els que encara no hagin visitat mai el seu blog i el vulguin conèixer poden clicar aquí.

Hi ha persones que són capaços d’explicar les coses més complicades de manera que les pugui entendre tothom, amb la màxima facilitat i sense fer cap esforç. Aquesta gent sempre m’ha causat una barreja de profunda admiració i sana enveja. Hi ha molta gent que en sap molt sobre un tema determinat però no ho sap transmetre, no és capaç d’explicar-se. Però és menys corrent trobar-te amb persones que tenen la capacitat d’explicar de manera entenedora per a tothom temes que a primera vista semblen molt complexes.

Leopoldo Abadia és un d’ells. Aquesta crisi econòmica tan complicada que se’ns ha presentat quasi de sobte, i sobre la que tothom es veu capaç de dir-hi la seva, ell l’explica de manera molt entenedora. Abadía és capaç de posar un tema aparentment complicat a l’abast de tothom. Per aquells que encara no han tingut ocasió d’escoltar la seva molt didàctica i divertida explicació de la crisis, clicant aquí hi trobareu un vídeo que segur que no us deixarà indiferents.

Les cues del cine

Ja he explicat algunes vegades que no m’agrada gens fer cues. Sempre que puc tracto d’evitar-les. A vegades, però, són inevitables. Fa uns dies vaig anar al cine i per entrar em vaig trobar amb una cua de cal ample, una cua com feia temps que no feia. S’ha de dir que la pel•lícula El abogado del terror s’ho valia. Però avui no parlaré d’aquesta pel•lícula-reportatge, molt recomanable, sinó de les cues del cine.

Mentre feia cua pensava en l’elevat grau de conformisme i també, per què no? de masoquisme de la gent. Tots plegats som bastant masoquistes. Fer cua per segons quines coses encara es pot arribar a entendre. Per passar el control de líquids a l’aeroport si has d’agafar l’avió, per comprar una mica de menjar a La Havana amb la cartilla de racionament si la gana apreta, per que t’atenguin a urgències d’un hospital si et trobes fotut, etc. Però en ple segle XXI i ficats de ple en la societat 2.0 (o això diuen els que hi entenen) fer cua per anar al cine és una cosa que ja s’hauria d’anar suprimint, especialment tenint en compte que hi ha mitjans per fer-ho.

No em consola el fet que la cua sigui igualitària, és a dir que tothom sigui igual de maltractat per aquest sistema obsolet de venda d’entrades i d’entrada a la sala, un sistema gens pensat en el client. Les empreses exhibidores es queixen de que la gent va cada cop menys al cine però no fan res per tal d’evitar-ho. Jo al cinema procuro anar-hi tan poc com puc, i un dels motius principals són les cues; un altre, la gent que menja crispetes.

Se m’acudeixen un parell de suggeriments:

1/ Tornar al sistema de butaques numerades a tots els cines. Amb les eines informàtiques disponibles avui en dia això no seria pas tan complicat i per alguns potencials clients seria sens dubte un incentiu.

2/ Introduir la possibilitat de venda anticipada per internet per aquells que no vulguin passar per taquilla ni tan sols a recollir l’entrada. D’aquesta manera s’evitarien dues cues: la de comprar l’entrada a la taquilla i la d’intentar entrar al cinema com més aviat millor per tal d’agafar un bon seient.

I ja que parlem de cines, es podrien habilitar sales on estigués prohibit menjar crispetes (encara que això encarís una mica l’entrada), o almenys sales on els que en mengen estiguessin ben separats de la gent que no en menja. Per exemple, tots els que mengen crispetes al galliner, o al darrera de tot, i separades ambdues zones per un vidre o un bon sistema d’extracció d’aire que evités que les pudors arribessin a la zona de non-crispeting o com es volgués batejar la zona neta. Aquella pudor de crispetes que impregna tota la sala no m’agrada gens.

Mentrestant, ens hem de conformar amb observar quatre llocs per davant nostre a l’Antoni Bolaño fent cua pacientment (és aquell personatge que quan manava molt a la Generalitat es va dirigir a aquell periodista de La Vanguardia i li va cridar davant de molta gent allò tan maco de “¡Barbeta, estás muerto y aún no te has enterado!”), i quatre llocs per darrera al senyor Joan Tapia, ex director del mateix diari, i tanta gent coneguda, tots fent cua pacientment com la resta de mortals.

Obama & Obama

Actituds davant d’un idioma que no és el teu

L’Urko és un jove economista basc. Deu tenir vint-i-tants anys. Fa tres anys es va traslladar a viure a Barcelona on ara treballa en el sector financer.

Me’l van presentar l’altre dia i vàrem estar xerrant tot compartint un esmorzar. Com solc fer amb tothom a qui no conec i m’hi adreço per primera vegada vaig començar la conversa en català (si després m’haig de canviar, per exemple, al francès, sé que sempre hi sóc a temps). L’Urko em va respondre amb tota naturalitat parlant un català més que correcte, quasi sense cap mena d’accent forà. Haig d’admetre que per mi va ser una grata sorpresa.

Li vaig preguntar on i com havia estudiat el català per haver assolit un nivell tan bo amb tan sols tres anys d’estada a Catalunya. Em va contestar que enlloc, que només hi va tenir interès des del dia de la seva arribada a Catalunya, fixant-s’hi molt i començant a parlar-lo de seguida, prescindint de vergonyes i complexes. Cap classe, cap acadèmia, només un interès actiu per part seva, i suposo que combinat amb una certa facilitat innata per les llengües. L’Urko va veure de seguida que, si no s’espavilava, ell mateix es discriminava.

L’Urko ens va explicar que mentre encara estudiava a Euskadi va anar a fer un Erasmus d’uns mesos a Finlàndia. Doncs bé, tot i la dificultat de l’idioma finès i que allà tota la gent del seu entorn parlava també l’anglès, ell va fer l’esforç d’aprendre l’idioma local i se’n va sortir.

Crec que no cal posar cap exemple d’altres actituds, en aquest cas negatives i de rebuig absolut per la llengua del lloc on viuen, per part d’altres persones, moltes, moltes més del que seria desitjable. Estic segur que tots tenim al cap un munt d’exemples en aquest sentit.

Certificats de responsabilitat del diputat Fernández

Com que de diputats Fernández n'hi ha uns quants, convé aclarir que em refereixo a Daniel Fernández, portaveu adjunt del Grup Socialista al Congrés dels Diputats de l'estat espanyol. És un senyor que a les darreres eleccions es va presentar com a candidat en una de les llistes del PSOE a Catalunya.

Hi ha polítics que tenen una tendència malaltissa a donar lliçons de tot i a tothom. Es pensen que per haver estat inclosos en unes llistes electorals tancades i elaborades a les cuines dels partits pels quatre que remenen les cireres ja tenen carta blanca per dir qui és responsable i qui no ho és.

El suport dels partits nacionalistes basc (EAJ) i gallec (BNG) combinat amb el rebuig de CiU als pressupostos generals de l’estat espanyol sembla que fan grinyolar una mica aquell invent contra natura d’agrupar els anomenats nacionalistes perifèrics sota les sigles Galeuscat. I dic contra natura doncs no veig tan clar que hi hagi d’haver necessàriament una convergència d’interessos.

El diputat Fernández va dir que CiU quedava fora de joc a la vegada que va elogiar les posicions més moderades i assenyades dels seus companys nacionalistes de Galeuscat, que han preferit ser responsables i, al mateix temps, útils per als seus territoris.

Fernández va insistir que mentre una part de Galeuscat ha demostrat ser responsable i útil, Mas ha preferit jugar a la irresponsabilitat, ha abdicat d’influir en la política espanyola i ha renunciat a defensar els interessos de Catalunya.

És a dir, en veure que els pressupostos generals de l'estat espanyol només reben el suport d'un dels dos grans partits nacionalistes espanyols, precisament el seu, i d'alguns dels partits nacionalistes de la perifèria, el diputat Fernández es va afanyar a concedir els certificats de responsabilitat als partits que hi votaran a favor, i a retirar-los als que no ho faran.

Potser algun dia el diputat Fernández tindrà l'amabilitat de explicar-nos com ha arribat a aquesta estranya conclusió, la de considerar que defensar Catalunya equival a donar un suport incondicional als pressupostos d'Espanya, i no donar-hi suport equival per a ell a renunciar a defensar els interessos de Catalunya.

Mentrestant i per la mateixa regla del tres algú també podria dir que els 25 diputats del PSOE que van sortir elegits de les seves quatre llistes catalanes (que aquests sí, serien decisius) seran uns perfectes irresponsables si acaben donant suport a uns pressupostos tan negatius per a Catalunya que ni tan sols contemplen l’acompliment d’una llei vigent (de moment encara ho és) com l’Estatut.

Monòleg d’un taxista a Bolonya

Intentaré reproduir amb tota l’exactitud que la meva memòria em permeti el monòleg que vaig escoltar la setmana passada anant des de la ciutat de Bolonya fins a l’aeroport Guglielmo Marconi que, per cert, diuen que és el tercer aeroport intercontinental més important d’Itàlia.

Jo només escoltava. De tant en tant, però, li havia de dir a l’esverat taxista si us plau, no es giri, miri endavant que si no ho fa correm el risc de patir un accident i ara mateix jo això no m’ho puc permetre, que haig d’agafar l’avió sens falta. Va ser tota la meva intervenció que, això sí, vaig haver de repetir més d’una vegada.

El taxista, un home simpàtic i molt gesticulador, de més de mitja edat, vull dir que estava més a prop de la jubilació que del servei militar (suposant que aquesta antigalla a Itàlia encara existeixi, aspecte que desconec), em va començar explicant que la gran especialitat dels polítics italians és crear problemes al ciutadà. Em va aclarir que això no és una cosa d’ara sinó que ell ho percebia així des de sempre. Tots els polítics, em deia, ens creen problemes, i d’això, a Itàlia, ningú en té el més mínim dubte. Però un cop aclarida aquesta característica general que adorna la classe política italiana, l’home va tenir interès en especificar-me que de polítics n’hi ha de dos tipus.

Per una banda ens trobem amb els polítics que ens creen un tipus de problemes que ells són molt conscients que seran capaços de resoldre’ns; d’aquesta manera, amb l’aparició del problema primer el ciutadà s’emprenya però al final aquests polítics s’acaben posant totes les medalles en ser capaços de resoldre’l. Sense fer esment al petit detall de que, molt sovint, el problema l’han generat ells mateixos. Segons el taxista aquest col•lectiu és clarament minoritari dins del panorama polític italià.

Hi ha una segona classe de polítics. Són aquells que també ens creen problemes però que, un cop creats, són incapaços de resoldre’ls. Aquests polítics són els més abundants i quan de tant en tant en surt un dels primers, els segons intenten fer-lo fora del panorama polític per tal d’evitar que els posin en evidència.

Llavors vàrem arribar a l’aeroport, vaig pagar els quinze euros que em demanava i es va acabar l’interessant monòleg. Jo m’escoltava les teories d’aquell taxista i, sense voler assenyalar a ningú, tenia la sensació que aquella música em resultava bastant familiar.

(Aquest article potser no agradarà gaire als polítics. Però repeteixo, jo no estic assenyalant en cap direcció concreta. He viatjat bastant i ves a saber quina associació d’idees vaig fer perquè el monòleg d’aquell home em resultés familiar. Puc aclarir, però, que els meus contactes italians sempre em diuen que, a Itàlia, quan el país va millor és quan no hi ha govern. I deu ser per alguna cosa. I això d’estar desgovernats, des del final de la segona guerra mundial, allà ha passat molt sovint)

La reina consort d’Espanya té tot el dret a dir-hi la seva. Jo també

Pilar Urbano, una periodista de llarga trajectòria, ha tret un llibre on la reina consort d’Espanya es despatxa amb unes opinions sobre diversos temes socialment conflictius, unes opinions que no han agradat a tothom. Vull dir que han agradat força a la gent de la corda de la periodista i han agradat menys a la gent de l’altra banda. Ras i curt, la reina consort d’Espanya ha donat la seva opinió sobre determinats assumptes i sobre determinades lleis aprovades democràticament pel parlament espanyol, tot criticant uns temes que generen debats importants en la nostra societat. La novetat no són, però, les opinions de la reina consort d’Espanya, que més o menys tothom ja intuïa que no era precisament una persona massa d’esquerres (progressistes que se’n diuen ara), sinó el fet que s’hagin fet públiques per primera vegada.

M’han dit i m’ho crec que el senyor Lara, editor d’aquesta biografia, està encantat de la vida amb el rebombori que aquestes opinions han generat ja que aquesta propaganda gratuïta no farà altra cosa que augmentar encara més les vendes del llibre. I d’això es tracta. No em queda clar, però, si els drets d’autor són a repartir entre periodista i entrevistada, com semblaria lògic, o se’ls queda tots una de les parts.

La meva posició és que tothom, des de la reina consort fins al cambrer del bar de la cantonada, té dret a tenir les seves opinions i també, faltaria més, a expressar-les amb total llibertat. Si fins ara els membres de la família Borbón-Grecia no s’han prodigat en declaracions d’aquesta mena és perquè saben que si entren en aquest joc en poden sortir escaldats.

Ara bé, si en l’exercici dels seus drets opten per entrar en allò que se’n diu el debat polític, llavors han d’acceptar les rèpliques i crítiques que puguin rebre. Aquestes reaccions ja s’han començat a sentir des de diferents escenaris.

Jo no voldria pas ser menys i aprofitaria per recordar a aquesta senyora que si ocupa el lloc que ocupa és perquè l’anterior cap de l’estat espanyol, Francisco Franco, així ho va decidir a finals dels anys seixanta del segle passat. Deu anys després d’aquella decisió personal, amb la modèlica transició política i el pacte de l’amnèsia que aquell peculiar procés portava implícit, i que tot just ara també es comença a qüestionar per part d’algun membre significat de la judicatura, es va incloure dins del paquet constitucional el detallet de la nova monarquia espanyola instaurada per Franco, i es va posar a votació com un tot o lo tomas o lo dejas. I llavors va sortir lo tomas.

D’això en fa ja trenta anys i llavors la majoria d’edat estava establerta en vint-i-un anys. És a dir, tots aquells que repeteixen com a lloros que la sacrosanta constitució espanyola és el reflex (en present) de la voluntat de la majoria dels espanyols no ens estant dient tota la veritat. La veritat és que els més joves que fa tres dècades van tenir l’oportunitat de votar en aquell referèndum avui ja passen dels cinquanta anys. I per tant seria més exacte dir que la majoria dels espanyols que avui tenen dret a vot no s’han pogut expressar mai sobre si aquella senyora que dèiem al principi i el seu marit havien d’exercir el paper que l’anterior cap d’estat els havia reservat per quan es produís allò que se’n va dir el hecho biológico. Sovint la memòria dels espanyols és curta i és per això que de tant en tant convé recordar aquests petits detalls de la història recent.

Foto per a un cap de setmana passat per aigua

Desconnexió temporal

Això de fer un blog és molt distret però dissortadament aquest divertimento de moment no em proporciona ingressos. Com que alguns tenim la mala costum de menjar cada dia, ni que sigui frugalment, i per altra banda els blogaires que anem per lliure no tenim subvencions de cap mena, resulta que de tant en tant un s’ha d’espavilar i ha d’intentar guanyar-se la vida fora de blogosfera. I si això, aquí, amb el tema de la crisi, cada dia que passa resulta més complicat, un ha d’anar allà on hi vegi negoci.

Així que ara marxo uns dies a l’estranger i aprofitaré aquesta excusa per desconnectar totalment del blog fins dilluns vinent.

Mentrestant i sense deixar el tema dels blogs, us recomano el darrer article de la meva col•lega blogaire Yoani Sánchez, una llicenciada en filologia resident a La Havana. Si us interessa saber què passa a la Cuba real us puc garantir que el blog de la Yoani us serà de molta utilitat.

Mentrestant queda oberta la bústia dels comentaris per si hi voleu deixar suggeriments o crítiques.

El nombre de sigles els delata

Si s’observa el panorama polític de Catalunya resulta curiós constatar que el nombre de sigles que, per donar-se a conèixer, necessiten els partits polítics amb representació parlamentària, acostuma a tenir una relació molt directa amb la seva ideologia.

Així, com més de dretes és el partit (o liberal, que ara la paraula dreta no els agrada gaire i ha caigut una mica en desús) menys sigles necessiten per presentar-se, i com més d’esquerres és el partit (o progressista, que el mot esquerra tampoc els acaba de fer el pes) més n’utilitzen. Ja explicàvem l’altre dia que dretes i esquerres són termes que en el món de la política han anat quedant obsolets i diria que fins i tot superats per les noves tendències del màrqueting polític. És per això que s’han anat introduint succedanis més atractius als ulls del client, és a dir, del potencial votant.

Així, posats per ordre, des de l’extrema dreta fins a l’extrema esquerra, en trobem en primer lloc amb el PP (amb 2 lletres en tenen prou), després CiU (3), i a continuació ICV-EUiA (7), Esquerra (8), Ciutadans (9) i PSC(PSC-PSOE) (10).

Aclariments necessaris:

• Encara que el partit Ciutadans juga bàsicament amb visió de lliga espanyola també ha estat inclòs en aquesta relació ja que temporalment gaudeixen d’una petita representació parlamentaria a Catalunya. El fenomen no s’acaba d’entendre gaire però ens agradi o no és així. I l’hem situat entre els partits d’esquerra ja que ells mateixos es proclamen d’esquerres. Tot i que molt sovint semblen una segona marca del PP no tenim perquè dubtar de les seves intencions.

• Els socialistes els hem posat al darrera de tot, a l’extrema esquerra, per dos motius. En primer lloc perquè darrerament Iniciativa (que anys enrera hagués ocupat sense cap dubte aquesta plaça d’honor) s’ha anat decantant cada cop més cap al conservadorisme, entès en el sentit de conservar peti qui peti els càrrecs polítics obtinguts, quasi sense excepció, gràcies als seus mentors socialistes. I en segon lloc perquè, amb tota franquesa, si no es feia així la meva teoria de les sigles hagués començat a trontollar.

Conclusió: no és cap secret que, en general, les dretes són més estalviadores i contingudes en la despesa pública que les esquerres. Les esquerres sempre han sigut més despreses i rumboses, especialment quan la despesa la paguen amb diners del pressupost públic.

El penúltim exemple d’aquestes exageracions amb la despesa pública el tenim amb el pollo que s’ha muntat a l’entorn de l’Audi oficial del president Benach, tan criticat per Saura. I el darrer cas podria ser, per exemple, l’Audi oficial i altres despeses supèrflues del conseller Saura, de moment encara no criticat per ningú. Sí, perdó, me n’oblidava. Saura ha rebut ja la crítica de Saül Gordillo, director de l’Agència Catalana de Notícies (per cert, una empresa pública que segurament depèn de la quota de poder que Esquerra té al tripartit). Tot queda a casa... y Dios en la de todos.

Doncs bé, amb les sigles escollides per definir-se passa més o menys el mateix: a més sigles més despesa.

Moderació de comentaris als blogs

No tinc cap dubte de que el que s’entén com a moderació de comentaris als blogs és cent per cent legítima. A casa seva cadascú fa el que vol, i els blogs no tenen més regles de funcionament que les que s’imposa lliurement el seu autor. Però no ens enganyem, aquesta mena de moderació és censura, molt legítima però al cap i a la fi censura.

Saül Gordillo ens recordava fa uns dies que hi ha tres opcions per a la gestió dels comentaris que es reben als blogs: no admetre'n, acceptar-los indiscriminadament i acceptar-los prèvia moderació. Gordillo ha optat ara per apuntar-se a la tercera opció, i ho ha fet amb la mateixa legitimitat que El radar de Sarrià segueix optant per acceptar-los tots indiscriminadament.

Segons els diccionari de l’Enciclopèdia Catalana, moderació significa “acció de moderar”, i moderar es defineix com “disminuir la violència, la desmesura, d'un fenomen, una acció, un sentiment, etc., reduir a una justa mesura allò que és excessiu.”

Al meu entendre crec que tots ens entendríem millor si d’aquesta peculiar moderació de comentaris als blogs en diguéssim censura prèvia. Segons la meva interpretació, la moderació de comentaris consistiria més aviat en suavitzar-los, eliminar-ne els mots barroers, o els insults i, un cop quedessin mínimament presentables, publicar-los.

Però amb la moderació de comentaris no és això el que es fa. Els comentaris o be es publiquen en la seva versió original, sense introduir-hi cap modificació, o simplement s’eliminen. Els comentaris no es tunejen, no es moderen; els comentaris es censuren o no es censuren.

La visió particular d’un blogaire independent sobre el 24è congrés d’UDC (i 2)

(La primera part d'aquest article la trobareu aquí)

Un cop acreditat em van acompanyar a la sala de premsa on es trobava la canallesca seguint l’acte per una gran pantalla de tele aprofitant la zona wi-fi que oferia l’organització.

Vaig preguntar si a banda de la sala de premsa podia assistir a algun acte in situ, i em van contestar que tots els actes eren a porta tancada excepte la intervenció que començava en aquells moments, que era la presentació de l’informe de gestió que feia Josep Maria Pelegrí, llegida en el seu acostumat to diguem-ne que poc engrescador.

Vaig decidir doncs anar a l’auditori del pis de sobre per seguir l’acte en directe. A l’entrada em van advertir que un cop s’hagués acabat la lectura de l’informe jo hauria de sortir de la sala ja que no era possible quedar-se a la votació. Em van fer seure a l’última filera de butaques, que tenia un rètol que deia “Reservat Premsa”. Tot i que l’auditori era força ple de gent, l’única butaca ocupada de la filera reservada a la premsa era la meva.

Altres detalls curiosos:

• Els congressistes eren més aviat gent endreçada i ben vestida. Moltes americanes i poques corbates. Mitjana d’edat definitivament més elevada que en altres congressos. El pàrking de l’hotel era quasi ben ple, i la majoria dels cotxes eren de categoria mitja-alta i alta.

• a la meva arribada a la sala de premsa hi havien diaris a discreció a la nostra disposició, concretament l’ABC i La Razón. Cap més. Vaig preguntar per la curiosa selecció i em van respondre que els altres ja s’havien exhaurit. No tinc cap motiu per dubtar-ho.

• a la mateixa sala hi havia cafè i sucs a discreció. Les pastes també s’havien acabat, només quedaven les safates buides. Segurament va ser culpa meva, per arribar massa tard.

• dintre de la cartera que dèiem abans hi havia a més uns fulls en blanc, el discurs imprès que s’estava fent en aquells moments, un bolígraf de promoció i un ratolí d’ordinador (mousse), també de propaganda del partit, que curiosament disposava d’una connexió d’aquelles rodones en lloc de la connexió rectangular USB que s’utilitza avui en dia. Resulta estrany que oferissin aquesta connexió que ja no és operativa per la majoria dels ordinadors actuals. Però cap problema, s’agraeix igualment el detall; tinc un parent que encara utilitza un ordinador antic i segur que l’aprofitarà.

Vaig marxar de Sitges al cap d’una hora de la meva arribada a l’hotel. Sense la possibilitat d’anar a altres actes del congrés in situ (una decisió dels organitzadors lògica i respectable) jo ja havia acabat la feina.

Deixant de banda aquests petits detalls millorables de cara al futur, haig de dir que l’experiència va ser força positiva. Vull pensar que aquestes notes meves els seran d’utilitat de cara a propers congressos.

Vaig arribar a la conclusió que l’únic blog que com a tal va demanar per anar al congrés va ser El radar de Sarrià. Tot un honor!

De moment encara no ho diuen però m’atreviria a dir que alguns ja ho pensen

La visió particular d’un blogaire independent sobre el 24è congrés d’UDC (1)

Dissabte passat vaig ser a Sitges, amablement convidat per Unió Democràtica de Catalunya, per assistir al seu 24è congrés en la meva específica qualitat de blogaire.

A banda de la proposta de Duran i Lleida d’anar cap a la sociovergència, com si això fos una cosa tan fàcil d’empassar per les respectives militàncies d’uns partits que proposen per a Catalunya uns projectes polítics, econòmics i socials totalment oposats, m’atreviria a dir que en aquest congrés no hi ha hagut res més a destacar, i els diaris d’ahir així ens ho confirmaven.

De fet sota el lideratge de Duran Unió és quasi com una bassa d’oli i ho tenen tot molt ben organitzat i controlat per tal que res ni ningú grinyoli. El meu interès per anar al congrés anava, per tant, una mica més lluny, o potser més a prop, del que políticament pogués passar en el transcurs de l’esdeveniment.

Jo només pretenia veure, en primer lloc, com reaccionava un partit de llarga trajectòria com UDC davant la demanda inesperada (em consta que ho va ser) d’una invitació per assistir al seu congrés nacional per part d’un quasi (o sense el quasi) desconegut blogaire com jo.

Vaig enviar el primer missatge a UDC plantejant el meu interès amb més d’un mes d’anticipació. Després d’un intens intercanvi de missatges (nou en total), finalment vaig tenir la conformitat del partit per assistir al congrés, amb els mateixos drets (així m’ho van especificar a Sitges) que els periodistes que representaven els mitjans de comunicació tradicionals.

(Aprofitaré per dir que els blogs d’internet també són igualment uns mitjans de comunicació, amb dues diferències respecte als tradicionals. Per una banda tenen, en general, menys audiència, i per altra tenen la particularitat de que els seus lectors també hi poden participar activament mitjançant els comentaris on line. Així, podríem dir que mentre els mitjans tradicionals estarien qualificats com a 1.0, els blogs interactius entrarien dintre de la categoria 2.0)

Com dèiem, el congrés va tenir lloc durant aquest cap de setmana al Hotel Meliá de Sitges. Hi vaig arribar dissabte a 1/4 de dotze del matí. Després de que a les diferents persones que em van atendre els quedés clar que jo ni era militant ni periodista ni convidat especial, sinó que segons s’anaven comunicant per telèfon aquelles persones ha arribat el senyor que té un blog, em vaig acreditar al mostrador de premsa. Allà em van fer a mans el programa d’actes i una cartera portadocuments senzilla però discreta, que pot servir per altres usos. Res a veure amb la cridanera cartera de color butà que donaven al congrés de CDC.

(La segona part d’aquest article la trobareu aquí)

Mucha i un tal Fermín al CaixaForum: la cara i la creu

Alphonse Mucha, 1860-1939, Seducció, Modernitat i Utopia. Amb aquest títol es va obrir el mes passat l’exposició que sobre l’artista txec es pot visitar al CaixaForum de Barcelona, i que romandrà oberta fins a principis de l’any vinent. Visita molt recomanable. És la primera vegada que tenim l’oportunitat de veure al nostre país una gran exposició dedicada a Mucha.

Em permeto copiar el primer paràgraf del fullet de l’exposició: Alphonse Mucha (1860-1939) fou un dels artistes més coneguts del seu temps, creador i difusor de l’estil Art Nouveau, pioner en l’aplicació de l’art a la publicitat i un dels pares del disseny gràfic modern. Els seus cartells i les seves pintures van causar admiració a Paris i en van sorgir imitadors arreu del món. L’art de Mucha aspira a la bellesa. Les seves acurades composicions posen en joc elements teatrals i al•legòrics, i creen una atmosfera de misteri propera a la poètica simbolista.

No hi afegiré res més. Si teniu interès en el modernisme de principis del segle XX no heu de deixar passar aquesta oportunitat. Val molt la pena i difícilment es repetirà.

Escales amunt (també es pot agafar l’ascensor) es troba la petita sala 5 del CaixaForum. Allà sempre hi ha alguna exposició o muntatge sorprenent, alternatiu em sembla que en diuen ara. Sent políticament correcte diria que són muntatges que van bastant més enllà de l’art, i sense ser-ho, que jo no en sóc, no em fa res dir que es tracta d’una presa de pèl sense pal•liatius. Aquesta vegada l’invent portava per títol “Eufòria_05: Actes Oficials”, d’un tal Fermín Jiménez Landa. Ni art ni res que s’hi assembli. A l’entrada hi ha l’explicació (per dir-ne alguna cosa) del comissari, que m’imagino deu ser de la mateixa corda artística. No vaig ser capaç d’entendre res del que David Armengol pretén explicar als visitants sobre l’obra d’en Fermín.

Però tot i sabent-ho sempre que vaig al CaixaForum acabo pujant a la Sala 5 (total, ja que hi som), i sempre surto d’aquell petit espai dient-me a mi mateix aquí no m’hi veuran més el pèl. Però la propera vegada segur que hi tornaré a pujar. Un cert grau de masoquisme que intueixo forma part de les meves virtuts però que no reconec com a propi em deu impel•lir a repetir una vegada i una altra aquestes absurdes pujades a la Sala 5. Després de diverses experiències crec estar en situació d’assegurar que la visita a la petita sala d’aquest complex cultural és bàsicament un acte de masoquisme.

Mucha, Sitges, UDC

Avui volia parlar de Mucha i fins i tot ja tenia penjada al blog aquesta il•lustració com a complement del meu post. Però no he matinat prou i ara haig de marxar cap a Sitges. Vull anar a donar una ullada al 24è congrés d’Unió Democràtica de Catalunya, tal com acostumo a fer darrerament amb els partits polítics que tenen la cortesia de convidar-me quan celebren els seus congressos. Així que de Mucha en parlaré dilluns, i del congrés d’UDC quan hagi fet l’article.

El tuteig asimètric

No sé si també us passa però hi ha cosa que em treu bastant de polleguera. Em refereixo al tuteig asimètric que els personatges públics tracten sempre d’imposar-nos. Són aquells que es pensen que estan per sobre del bé i del mal, aquells que semblen estar convençuts que els ciutadans que anem a peu els hem de tractar amb reverència i de vostè mentre ells es permeten la llicència de marcar distàncies i tutejar a tothom, amb independència de qualsevol altra consideració.

Em refereixo concretament als personatges que ocupen càrrecs polítics, o a aquells altres que pel sol fet de formar part de certa família tenen determinades expectatives d’ocupar la jefatura de l’estat o, si més no, de gaudir de les benèfiques familiars que el càrrec té reservades per a la seva parentela. Són aquells personatges que tracten a la gent de tu però no permeten de cap manera ser correspostos amb el mateix tractament. A vegades es diu, al meu entendre equivocadament, que amb el tuteig es mostren propers al poble. Jo ho veig justament al contrari, ens tutegen per marcar distàncies.

Concretament, m’estic referint a tutejadors nats com el rei d’Espanya i els membres de la seva cada dia més nombrosa família. O al ministre Bermejo que diu que ens resoldrà el tema Companys ja que es veu que això s’ha convertit de sobte en un assumpte urgent. Em refereixo a la consellera de Justícia de la Generalitat que ara pretén regular també (com els agrada regular-ho tot!) i intervenir en les converses privades d’una família que té un fill adoptat. O al conseller que no ens deixa circular a més de 80 per l’autopista amb arguments ecològics que no s’aguanten per enlloc, més falsos que una moneda de tres euros. Parlo també, por posar un altre exemple, del president de la Diputació de Barcelona que, per cert, quasi ningú sap qui és ni quina feina fa com a tal.

(Per cert bis, ara que la crisi ja està acceptada per tothom, fins i tot pel jefe dels socialistes que la negava fins fa quatre dies, i quan es constata que falten calés arreu, no seria hora de suprimir les diputacions i utilitzar els diners dels seus pressupostos en coses més útils? No en tenim prou amb les administracions dels barris i els districtes, els municipis, els consells comarcals i la Generalitat? De veritat s’han de mantenir les diputacions i a sobre afegir-hi les projectades vegueries? No n’estem fent un gra massa amb tantes administracions públiques? Estic convençut que tota aquesta inflació de càrrecs s’hauria de racionalitzar (reduir) dràsticament. Ara, amb la crisi, seria un bon moment per fer-ho però molt em temo que proposar això és picar en ferro fred.)

Fet aquest parèntesi sobre l'evident inflació de funcionaris que tenim, em queixo dels polítics de tots colors que sempre tutegen i no els agrada gens que se’ls tutegi a ells. S’ha de dir, però, que de tant en tant te’n trobes algun que es mostra educat i agraït amb qui li paga el sou. Dissortadament aquests són minoria.

Estaria bé que quan un ciutadà, incloent-hi evidentment els periodistes, fos tractat de tu per un d’aquests personatges, aquest rebés en justa contrapartida el mateix tracte, i es fes amb la mateixa normalitat que ells ens tutegen a nosaltres. I que corregués la veu que aquesta pràctica s’anirà imposant. Jo ja ho faig. Si tothom ho fes en quatre dies el problema estaria resolt.

Coses que darrerament m’han cridat l’atenció

Peregrinos, una pel•lícula francesa que ha passat molt desapercebuda, i que si s’eliminessin les escenes de somnis que hi surten gratuïtament de tant en tant encara seria més recomanable.

Que el PP sigui tan contrari a la independència de Catalunya tenint en compte que l’actual status li impedeix governar a Madrid. És a dir, si es prescindís dels diputats catalans al parlament d’Espanya, el PP disposaria allà d’una confortable majoria per a governar.

Un restaurant barceloní de cuina índia que no pica (vull dir que no pica a la butxaca ni, per poc que es vigili, al paladar): Maharaja, Rambla del Raval 14. Informació addicional: el farmacèutic que hi ha al costat ens van dir que els amos del restaurant havien treballat abans al Botafumeiro. Nosaltres no ho vàrem notar però queda dit.

Que després de tot el que es diuen els seus socis dia sí i dia també encara no s’hagi trencat la coalició Convergència i Unió.

Que tanta gent s’estranyi de que la Citroën hagi decidit no participar en el proper Saló de l’Automòbil de Barcelona. Sembla que no s’hagin assabentat que degut a la crisi les vendes de cotxes baixen en picat, i que si es té ànim de supervivència s’han de retallar despeses d’allà on es consideri convenient.

La particular visió que sobre la llei de la memòria històrica ens donava dissabte passat Gregorio Morán en el seu article de La Vanguardia. Per emmarcar-lo!

Que si a Catalunya la taxa de funcionaris públics és del 8% sobre la població activa, el 68% dels diputats del Parlament de Catalunya siguin funcionaris. En altres paraules, resulta força simptomàtic que la taxa de funcionaris entre els diputats sigui entre 8 i 9 vegades superior a la que hi ha al carrer. Això ja ho vaig dir fa poc però a mi encara em fa rumiar; la desproporció és excessiva.

Una dada que vaig sentir l’altre dia: cada més o menys cent dies es duplica el número de blogs d’internet que hi ha al món, però només el cinc per cent segueixen vius amb actualitzacions més o menys periòdiques. Ara mateix esteu llegint un blog d’aquesta minoria, un blog que des de fa més d’un any s’actualitza quasi cada dia.

Que ara els partits autoanomenats progressistes (d’esquerra) exigeixin als governs polítiques liberals tradicionalment dretanes. Increïble!

Que ara els partits autoanomenats liberals (de dreta) exigeixin als governs polítiques intervencionistes tradicionalment esquerranes. Més increïble encara!

Que encara quedi gent que associï el progressisme amb l’esquerra, i el conservadorisme amb la dreta, i no s’adonin de la transversalitat dels termes.

Que es reclami a La Vanguardia que tregui al mercat la versió catalana del diari, tal i com va fer El Periódico fa uns anys. Si aquesta gent a qui tant agrada donar lliçons de projectes empresarials als altres troben a faltar un altre diari en català, potser s’haurien de plantejar buscar finançament i fer-se’l ells, no? S’equivocaran o no, però si els Godó encara no ho han fet és que no hi veuen negoci.

Que molts s’hagin estirat els cabells perquè el líder de l’oposició d’Espanya digués que la desfilada militar de diumenge passat era un coñazo. Per una vegada que un polític parla sense embuts i diu la veritat, encara el critiquen!

Un assaig que com quasi tot el que escriu aquest autor us farà rumiar: La dictadura de la incompetència, el darrer llibre de Xavier Roig, enginyer, empresari i escriptor.

Que els sindicats de classe s’estranyin de que les fàbriques de cotxes (i altres que no són de cotxes, i moltes altres empreses que ni tan sols fabriquen res) es plantegin el tancament i el trasllat a altres indrets més competitius que el nostre, competitius en tots els sentits (salarial, fiscal, mediambiental, etc.)

Que els sindicats de classe no mostressin la mateixa estranyesa quan fa poques dècades aquestes empreses que ara marxen es van instal•lar aquí, després de tancar les instal•lacions que tenien més al nord, en països que van esdevenir menys competitius que el nostre. La situació és EXACTAMENT la mateixa, amb l’única diferencia que ara en diuen deslocalització degut a la globalització de l’economia, mentre que abans només es parlava de les bondats de la inversió estrangera al nostre país, com si allò fos un xec en blanc de per vida.

Que el Tribunal Constitucional encara no hagi tombat l'Estatut. A què esperen? Si els membres del TC no es posen d’acord sobre la data adient per fer pública la seva previsiblement ja presa decisió, els en podem suggerir una: el 2 de novembre, dia dels Difunts. Si l’acceptessin, disposarien encara de quasi tres setmanes per acabar de passar el ribot i enllestir el text definitiu.

Una llarga pregunta gens innocent

Quan de temps passarà fins que un economista ens digui que l’actual crisi és només la demostració fefaent del fracàs de l’economia de mercat, i que en realitat (nosaltres ja ho dèiem!) el sistema comunista que fa uns anys va passar a l’arxiu de la memòria històrica de la humanitat era de fet el camí correcte, i que si aquelles aventures van acabar com van acabar només va ser degut a que uns polítics ineptes i corruptes van aplicar incorrectament les excel•lents teories econòmiques que hi havia al darrera d’aquella ideologia?

Ho dic perquè quan ara fa exactament trenta anys vaig ser a Cuba aquesta era més o menys l’explicació que em donaven els responsables polítics del Mincex (Ministerio de Comercio Exterior), amb els que jo llavors feia negocis, quan comentàvem amistosament les més que evidents mancances del sistema. Intueixo que aquests dies els cubans germans Castro i el nordcoreà Kim Jong-il deuen estar la mar de satisfets veient con trontolla el capitalisme.

Aclariment. Sóc un dels catalans que no poden presumir d’haver militat al PSUC. Políticament parlant tots tenim el nostre pecat original particular. El meu potser podria ser aquest.

Ateneuesfera vs Premis Blocs Catalunya

Darrerament alguns pocs i privilegiats blogaires catalans entre els que em compto hem assistit a dos actes que tot i el que els separa a tots nivells, és a dir a nivell d’organització, de format, de distància física (cent quilòmetres) estan molt relacionats. Han estat dos actes que giren en torn dels blogs d’internet.

Cronològicament parlant, el primer acte va tenir lloc el primer dissabte d’octubre a l’Ateneu Barcelonès. Aquest cop ens vam reunir 14 blogaires d’un grup que no arriba a vint persones que formem part del que es coneix com l’Ateneuesfera. Es tracta d’un grup molt heterogeni de gent que només tenim en comú dues coses: que fem blogs i que ens agrada parlar-ne. I dic només amb tota la intenció doncs ens trobem en franges d’edat diferents (des de vint i molt pocs fins a cinquanta llargs), omplim el dia amb activitats més diferents encara (des d’un que és estudiant de periodisme fins a un altre que es dedica al comerç internacional). Tot i que no n’hem parlat mai m’imagino que tenim ideologies polítiques ben diferents, que no ens agrada anar als mateixos llocs, ni escoltar la mateixa música, ni menjar les mateixes coses. Però a tots ens agraden els blogs i en tenim almenys un d’actiu, i de tant en tant ens trobem presencialment i en parlem. No hi ha guió previ ni ordre del dia, ni ningú que presideixi (tot i que l’amic Guillem Carbonell, l’inventor i l’ànima de l’Ateneuesfera, sempre procura posar temes concrets de debat sobre la taula). És el més semblant al que molts entenem com una trobada 2.0. Allà tothom aporta i tothom rep, tothom parla i tothom escolta, sense cap autoritat ni normativa.

El segon acte va tenir lloc ahir a Girona. Es tractava de la cerimònia de lliurament dels Premis Blocs Catalunya, una excel•lent iniciativa d’Stic.cat, entitat privada presidida per la també blogaire Trina Milan. El format d’aquest acte era evidentment molt més acotat i allunyat de qualsevol improvisació. La presencia d’assistents impressionant, amb l’Auditori Palau de Congressos de Girona ple a vessar, uns conferenciants de campanillas, una presidència política de l’acte molt lluïda i encapçalada per un altre conegut blogaire, el president del Parlament de Catalunya Ernest Benach. Uns càterings pre i post acte més que correctes. Una organització excel•lent en tots els sentits, i jo personalment hi afegiria un desig generalitzat de que això tingui una continuïtat en el temps i esdevingui cada any la gran festa catalana dels blogs d’internet. Els organitzadors ja ens han demostrat que en saben, i que en saben molt. Doncs ara que no ho deixin!

Només tres petits “peròs” que des de la meva coneguda visió crítica no em puc estar de mencionar, esperant que s’esmenin de cara a properes edicions dels premis.

Primer “però”: la puntualitat o, més ben dit, la manca de puntualitat. Si pretenem ser moderns amb la promoció d’un ús generalitzat de les TIC a la societat catalana, si ens volem assemblar als països més endreçats que tenim al nord, si volem que els de fora ens prenguin seriosament, no és acceptable que la primera conferència anunciada per les cinc comencés amb 22’ de retard, i més tenint en compte que el conferenciant hi era a l’hora fixada. Tampoc és acceptable que l’acte de lliurament de premis pròpiament dit, anunciat per les vuit del vespre, comences amb 17’ de retard. Resulta que 22 minuts més 17 minuts sumen 39 minuts, un temps que pel que explicaré tot seguit molts dels assistents vam trobar a faltar.

Segon “però”: l’impossibilitat dels assistents a l’acte de poder interpel•lar als conferenciants, amb l’excusa de la manca de temps. I els 39 minuts perduts que dèiem abans?

Tercer “però”: Ningú es va disculpar per aquests retards injustificats, tothom semblava trobar-ho d’allò més normal. Bé, potser sí que per a molta gent el fet de no començar a l’hora entra dins de la normalitat d’aquest país però jo no ho veig així i ho dic sempre que m’hi trobo.

Espero que els organitzadors no se m’enfadin però intueixo que si no en parlo jo segurament ningú gosarà fer-ho, i l’any vinent correríem el risc de que es repeteixin aquests petits “peròs”.

De tots els premis lliurats ahir el que més il•lusió em va fer va ser el que va rebre la Núria Masdéu, en la categoria de les TIC. La Núria també forma part del privilegiat grup de blogaires que dèiem al principi d’aquest post. Felicitats Núria!

(Algunes idees d’aquest article van sorgir a partir d’una conversa informal mantinguda ahir a Girona amb en David Rodríguez, un altre dels privilegiats blogaires que han assistit als dos actes. Vull dir que si filéssim prim potser una part dels drets d’autor li correspondrien a ell. Queda dit).

Funcionaris públics

Sovint em diuen que jo sóc contrari a la figura laboral del funcionari públic. Vull que quedi clar que no ho sóc i avui intentaré explicar la meva postura al respecte.

És obvi que el funcionari no és dolent per naturalesa. En tot cas el que és dolent és un sistema pervers com el nostre que permet que n’hi hagi molts més dels que raonablement es necessiten per dur a terme les tasques bàsiques reservades a l’administració. Estic convençut que a casa nostra tenim un excés de funcionaris. No sé quants però segons diversos estudis publicats darrerament ens en sobren dotzenes de milers. No em consola gens saber que a Extremadura la taxa de funcionaris sigui tres vegades més alta que a Catalunya. Això només vol dir que si aquí tenim un problema d’excés de funcionaris allà el problema és molt més greu.

L’excés de funcionaris és degut a dos motius. El primer és que tenim una administració excessivament intervencionista, que fa tasques que no hauria de fer ja que haurien d’estar reservades a la iniciativa privada. L’altre és que per segons quines feines hi ha massa gent per fer-les. Aquí gaudim d’una inflació de burocràcia que massa sovint esdevé el que molts coneixem com a burrocràcia inútil, allò que només serveix per justificar l’excés de funcionaris a base de fer-los fer tasques absolutament inútils.

Al meu entendre, tampoc és acceptable que els funcionaris tinguin més privilegis laborals que els altres treballadors. Com a ciutadà i contribuent fiscal reivindico la fi d’aquesta discriminació. Exigeixo una igualtat de tracte. Això vol dir, entre altres coses, que si en determinades circumstàncies a un treballador de l’empresa privada se’l pot acomiadar, de donar-se els mateixos motius a l’administració pública també s’hauria de poder acomiadar al corresponent funcionari. Penso que la figura del lloc de treball de per vida només té avantatges pel funcionari però tot són inconvenients per al correcte funcionament de la societat. S’hauria d’anar acabant. No reivindico res més, ni res menys.

Sé que això que proposo és una cosa semblant a picar en ferro fred ja que segons s’acaba de publicar més de dos terços dels diputats del Parlament de Catalunya són funcionaris. De passada diré que si el pes laboral dels funcionaris no arriba al deu per cent de la força laboral de Catalunya, resulta com a mínim sorprenent –almenys ho és per a mi- que el 68 per cent dels diputats del Parc de la Ciutadella ho siguin.

Economia

Aquests dies tothom parla d’economia. Tothom vol dir-hi la seva. Tothom pretén entendre-hi. Tothom ens vol convèncer del que s’ha de fer i del que no s’ha de fer. Tothom té la fórmula magistral per resoldre aquesta situació o per evitar-ne les conseqüències negatives. Tothom. O més ben dit, quasi tothom.

Hi ha excepcions. Hi ha gent, poca, això sí, que admet sense embuts la seva incapacitat més absoluta per posar sobre la taula una recepta efectiva que ajudi a apaivagar els efectes negatius d’aquesta crisi. Hi ha persones que estan sobrepassades pels esdeveniments, i ho reconeixen sense vergonya. Hi ha gent que no té aquella ràpida capacitat de reacció dels nous experts en economia que darrerament estan sorgint com a bolets. Hi ha persones que es miren cada dia amb més recel tota aquesta colla de polítics i tertulians dels mitjans de comunicació que en poques hores s’han reciclat llegint quatre coses aquí i allà, i s’han convertit en uns grans experts sobre l’actual crisi econòmica.

Jo sóc un dels membres d’aquest segon grup. I no em fa res dir-ho aquí. Reconec la meva incapacitat per donar receptes. Els darrers esdeveniments em superen i com que no disposo de referències directes sobre una situació similar anterior que jo hagi viscut personalment no tinc propostes sobre el que s’hauria de fer. Això d’ara no té res a veure amb la crisi del petroli dels anys 70 del segle passat. Res a veure. Això és molt més greu.

Tothom parla també de que s’ha de generar confiança, de que el més urgent és restablir la confiança de la gent. Hi estic d’acord. Aquesta tasca hauria de ser prioritària. Però seguint amb la meva franquesa, la veritat, jo de confiança en els nostres governants (nostres en el sentit geopolític més ampli del terme) en tinc cada dia menys. Els governants que ens haurien de resoldre tot això diuen avui EXACTAMENT el contrari del que deien ahir. Els grans principis que ahir semblaven inamovibles avui trontollen i sembla que ja se’n pot prescindir alegrement. I tot això passa a la dreta i passa a l’esquerra. I passa al centre. No se’n salva ningú.

Davant d’aquesta crisi jo no em quedaré assegut a la butaca. De moment, però, només se m’acut una recepta que, per altra banda, ha funcionat sempre: treballar més. I mentre ningú em proposi una millor alternativa és la recepta que personalment estic posant en pràctica. Si per tirar endavant s’han de treballar 65 hores setmanals, cap problema. Estic convençut de que si tothom ho fes el final de la crisi seria molt més proper. Diguin el que diguin els polítics i els sindicalistes.

Felicitació del president d’El Corte Inglés

No sóc ni he estat mai un gran client d’El Corte Inglés (de fet quasi que ni petit). Aquestes botigues tenen per a mi dos grans inconvenients i per això no tinc massa tendència a deixar-m’hi caure. Hi vaig només molt de tant en tant i, més que res, per resoldre alguna urgència. En tinc una a prop de casa i s'ha de reconèixer que aquesta gent té quasi de tot.

El primer inconvenient d’aquestes botigues és que no són gens barates. Sovint dic que els preus del corte serveixen per saber quins són els preus que no s’han de pagar mai per aquell producte que busquem. Així que hi vas, preguntes quant val i ho compres més bé de preu en un altre lloc.

El segon defecte, per a mi no menys important que el primer, és que la direcció no exigeix un bilingüisme actiu als seus empleats. És a dir, allò tan senzill de contestar en català si el client se’ls dirigeix en català allà encara no ho han copsat. Hi ha molts empleats d’aquella empresa que no deixen l’espanyol ni que vegin que seguint per aquest camí de prepotència lingüística tenen el risc de perdre el client. A mi m’han perdut més d’una vegada. I més de dues. Casualment o no, els que des del seu monolingüisme militant sempre tracten d’imposar el bilingüisme al client acostumen a ser aquells que tenen més triennis a l’empresa. La gent jove s’adapta més al client (com ha de ser).

Però bé, tot i que no hi vaig gaire, el president d’aquella empresa, Isidoro Álvarez, té el costum de felicitar-me cada cop que s’acosta el meu sant. M’envia una carta d’allò més formal que, pel que recordo d’altres anys, sempre té el mateix text, dirigida a “Don ...” i encapçalada amb un “Dintinguido Sr. ...”, i amb un text que, francament, després de tants anys el començo a trobar una mica carrincló (En este día tan señalado para usted y los suyos ...).

Em sembla recordar que l’anterior president de l’empresa, Ramón Areces, oncle d’Isidoro Álvarez, ja m‘enviava les mateixes cartes. Vull dir que en aquest aspecte de felicitar als clients pel dia del seu sant, els presidents d’El Corte Inglés són amables i detallistes. A més a més, per recordar les dates dels seus milions de clients han de tenir molt bona memòria. O potser en tenen prou amb un secretari eficient que cada matí entri al seu despatx tot dient-li: Mire, Don Isidoro, que dentro de cinco días es el santo de aquel cliente que tenemos en Barcelona y que, aunque no nos compre mucho, quizá merece el honor de recibir su felicitación...

Doncs és això el que volia dir. Potser algun día Don Isidoro donarà instruccions al seu eficient secretari per canviar el text de la carta, o l’idioma en que està escrita segons a qui s’envia, o dirà a aquells empleats amb tants triennis i que ara es mostren tan repatanis amb l’idioma que el client sempre té raó, i que si se’ls dirigeix en català ells han de seguir la conversa en el mateix idioma.

Els negocis barcelonins d’Allan Stewart Konisberg

Això no és una crítica de cine. L’autor d’el radar no entén de cinema i és bàsicament per aquest motiu que en aquest blog no hi trobareu mai la crítica d’una pel•lícula. Evidentment el “mai” s’ha d’agafar amb aquella relativitat que em permeti, si més endavant em ve de gust, fer una crítica de cinema sense que ningú m’ho hagi de retreure. Però avui no trencarem la norma ni amb l’excusa de parlar de Mr. Allan Stewart Konisberg, més conegut com a Woody Allen, tot i que el tema de l’article hi està d’alguna manera relacionat al tractar-se del finançament públic del film Vicky Cristina Barcelona.

Avui tractarem sobre els substancials ajuts municipals, al meu entendre fora de tota lògica i de tota mesura, que ha rebut aquest gran director, així com dels detalls personals extraordinaris que l’alcalde de Barcelona i alguns regidors li han dispensat a ell i a la seva família, tant aprofitant les visites de la família Allen a Barcelona, com en alguna nombrosa expedició municipal feta a la ciutat de Nova York per afluixar la mosca i, de passada, fer-se la foto amb ell. Parlo de les subvencions a fons perdut rebudes per aquest director tan emblemàtic i/o els seus productors. Tot això, no ho oblidem, pagat amb diner públic, amb diner dels barcelonins.

L’import total de la benèfica concedida a Mr. Allen no el sabrem mai doncs els conceptes són molt diversos i estan comptabilitzats en diverses partides, però no crec equivocar-me si parlem d’una xifra molt propera als set dígits d’euros, o d’un quaranta per cent més si ho calculem en dòlars USA, la divisa del director novaiorquès.

Fa pocs dies vaig anar a veure la darrera pel•lícula de Mr. Allen, evidentment en versió original. I dic evidentment perquè en el cas concret que tractem hi ha unes escenes, per a mi de les poques que se salven de la pel•lícula, en que es va canviant d’idioma (ara espanyol ara anglès, ara anglès ara espanyol) i que per no perdre la gràcia entenc que s’han de veure en versió original.

Fora d’això no hi veig enlloc el rendiment barceloní de la inversió feta amb diners públics dels barcelonins. Dubto que la projecció de la pel•lícula porti més turistes a Barcelona, suposant que la ciutat necessiti encara més turistes, cosa que potser no tots tenim tan clara. Tal vegada es podrien haver arribat a entendre unes subvencions municipals per la promoció de la ciutat si s’haguessin fet fa vint anys, quan Barcelona era encara força desconeguda. Però a partir dels Jocs Olímpics del 92, amb el nom de Barcelona conegut arreu del món, crec que la decisió municipal no es justifica.

Barcelona té prioritats d’inversió i de despesa molt més urgents que el finançament d’una pel•lícula de Mr. Allen que, a més a més, no cal ser un entès en cinema per saber que no passarà a l’història del setè art.

Afrontar la crisi amb uns somriures

CARPE DIEM

Descortesies i incorreccions socials massa corrents de les que quasi mai ningú es queixa

Per situar-nos, i a tall d’exemple. Seu d’Òmnium Cultural al carrer Diputació de Barcelona, ahir dimecres a les 7 del vespre, hora anunciada per començar l’acte de presentació del llibre Nosaltres, els catalans, de Víctor Alexandre. Sala d’actes plena de gom a gom.

Programa previst.
A/ Intervencions dels membres de la taula: Isidor Cònsul, editor del llibre, Àngel Colom, que feia la presentació, Jordi Porta, amfitrió de l’acte i l’autor, Víctor Alexandre.
B/ Breus intervencions de set dels vint protagonistes del llibre: Patrícia Gabancho (Argentina), Pius Alibek (Iraq), etc.
C/ Torn obert de paraules (precs i rocs).
D/ Actuació d’un quintet de violoncel. Per cert, al fulletó d’Òmnium en deien viol•loncel però m’atreviria a dir que tot i l’autoritat lingüística d’aquella institució comparada amb la meva ignorància, són ells els que van relliscar.

Primera incorrecció. Comença l’acte amb 12’ de retard. Explicació de la taula (textual): “ens ha semblat que el senyor Porta es retardaria però finalment hem decidit començar sense ell”. Convé recordar que el senyor Porta és el president d’Òmnium i era, per tant, l’amfitrió de l’acte. L’acte, doncs, va començar sense amfitrió.

Segona incorrecció. L’amfitrió es va presentar amb 33’ de retard. Com a tota explicació ens va dir que “es que vinc de Sabadell i ja havia avisat”. Doncs bé, venir de Sabadell, així, sense més, no és excusa. Jo mateix ahir venia de més lluny que Sabadell i vaig arribar a l’hora.

Terceres incorreccions. Durant les intervencions dels protagonistes del llibre es van produir tres interrupcions, sense demanar permís, per part de persones del públic que no estaven d’acord amb algunes manifestacions que es feien des de la taula. Lleig. Per mostrar la seva discrepància entenc que s’haurien hagut d’esperar als precs i rocs.

Quarta incorrecció. Arribada l’hora dels precs i rocs l’autor del llibre, que portava la veu cantant, va dir que sentint-ho molt no n’hi podrien haver, amb l’excusa que anem retardats i Òmnium tanca a les 9. El president d’Òmnium, assegut al seu costat, no va dir aquesta boca és meva donant doncs per bo que Òmnium tanca a les 9. Com a mínim, curiós. Per cert, Òmnium ahir no va tancar a les 9 doncs l’actuació musical, força interessant, va acabar més tard d’aquella hora.

És evident que si l’acte hagués començat a l’hora que ens havien dit hi hauria hagut temps per a una estoneta de diàleg entre els ponents i el públic. Sovint és la part més interessant d’aquesta mena d’actes però lamentablement ahir no ho vam poder comprovar.

Del llibre no en puc parlar perquè encara no l’he llegit. Ja l’he posat a la pila de les meves lectures pendents. En principi sembla que promet.

El Miquel ja dóna la cara

Aquesta és la foto guanyadora del 6è. Concurs fotogràfic European Balloon Festival, convocat per l’Ajuntament d’Igualada i l’Agrupació Fotogràfica d’Igualada.

Data de la foto: matí del 5 de juliol de 2008
Lloc: afores d’Igualada
Fotògraf: Joan Vidal

Pilot (el que llença el testimoni verd a la diana taronja que hi ha al terra, a l’esquerra): Carles Lladó, d’Ultramàgic, que en aquesta prova es va quedar a només uns pocs centímetres de la diana.

Passatger (el que s’ho mira, a la dreta): L’autor d’El radar de Sarrià, de qui ara ja no es podrà dir que només ensenya les sabates.

Trobareu més detalls de l’European Balloon Festival aquí i aquí.

Alerta! Vueling també fa trampetes

Antecedents més antics. Des de fa bastants anys procuro evitar volar amb Iberia i altres companyies del seu grup. Sovint em retreuen que la meva postura és una mena de boicot. Doncs sí, és un boicot en tota regla. Deixant de banda el boicot que Iberia, amb l’ajut inestimable de l’estat espanyol, sempre ha fet a Catalunya, mitjançant pràctiques comercials força atípiques com ara prohibir via convenis diplomàtics que altres companyies utilitzin Barcelona com a destinació, quan Iberia era un monopoli jo no em sentia ben tractat i ara que es pot triar ho faig. A vegades, però, no es pot triar, vull dir que si no tinc més remei hi volo sense cap remordiment. Però quan algú em diu que segons on s’ha anar (fora d’Europa) un ha d’acabar passant forçosament per Madrid per agafar l’avió intercontinental sempre contesto que per agafar un avió jo no passo mai per Madrid i vaig allà on em convé passant per Munich, Frankfurt, Zurich, Amsterdam, Londres... i fins ara me n’he sortit.

Antecedents més recents. La companyia Vueling va començar a volar al Juliol de 2004. Quan en una data indeterminada de la primavera d’aquell any vaig veure per primera vegada un anunci de Vueling vaig comprar uns bitllets per viatjar en un dels seus primers vols, concretament a Paris. Vaig ser un dels primers clients de Vueling i des de llavors els hi he comprat dotzenes de bitllets. Recordo que al principi Vueling només disposava de dos avions, nous de trinca, amb base a l’aeroport de Barcelona. El que vaig utilitzar en la meva estrena tenia menys de cent hores de vol. En aquests anys crec que he estat un bon client de Vueling tot i que també he aprofitat, però sense abusar-ne, alguns vols a zero euros taxes incloses. Deixant de banda el reduït espai entre les fileres de seients i el poc lloc disponible que queda per encabir-hi les cames, estic encantat amb el servei d’aquesta companyia. Hi he volat dotzenes de vegades i sempre en parlo bé. És allò del boca a boca, la millor propaganda d’una empresa. O si l’empresa ho fa malament, la pitjor.

La trampeta. Darrerament Vueling et cobra apart la reserva de seient, i els imports d’aquest sobrepreu oscil•len en funció de si vols anar a davant de tot, o a les fileres 12 i 13 (també més amples), o al passadís, etc. Res a dir, ells t’ho anuncien abans i tu ho agafes o no. La setmana passada havia d’anar a Paris i per primer cop vaig voler fer la prova de viatjar sense haver escollit prèviament un seient. Com sempre faig, el dia abans del vol vaig intentar imprimir les targetes d’embarcament per l’anada i la tornada. El sistema em deia que si no havia escollit seient ells me n’assignarien un aleatòriament. Així va ser, em van assignar uns seients a la part del darrera de l’avió. La sorpresa va venir quan al clicar l’opció de que fos Vueling qui triés el meu seient (sense un seient determinat no es pot imprimir la tarja, això ja ho havia provat abans sense èxit) em va sortir un càrrec addicional inesperat de sis euros per escollir seients, tres euros per l’anada i tres més per la tornada. La trampeta consisteix en que enlloc es diu que si el client no escull seient i vol imprimir-se prèviament la tarja d’embarcament ells t’ho acaben cobrant igual que si ho haguessis fet. Vueling abans no queia en aquestes pràctiques comercials atípiques. Es veu que la perspectiva de passar aviat a formar part de l’escuderia d’Iberia s’ha de notar d’alguna manera. Els nous directius deuen haver considerat que aquesta era la més indicada: mirar d’arreplegar uns pocs euros extres per aquí, fent trampeta, i que el client es vagi acostumant a les noves pràctiques.

Reclamació. Vaig intentar fer-la al mateix aeroport però no em van deixar, amb l’argument que Vueling només admet reclamacions via internet. Els vaig dir que d’acord, que ho faria per internet però a la meva manera, que és aquesta: fer-ho públic mitjançant el blog i fer arribar després aquest post a la companyia via correu electrònic.

La ironia. Per un problema informàtic de Vueling que ells mateixos em van admetre finalment no vaig poder imprimir amb la necessària claredat les targetes d’embarcament, i vaig haver de matinar més i passar igualment pel mostrador de l’aeroport. És allò de cornut i pagar el beure. Pagar per escollir uns seients que no has escollit, i tot plegat per poder imprimir unes targetes d’embarcament que finalment tampoc has pogut imprimir.

El sentit comú. El personal de cabina de Vueling acostuma a ser molt jove i força simpàtic. Sempre demostra tenir ganes de quedar bé amb el client. Un cop ha pujat tothom a l’avió sempre et permeten canviar de seient, sense restriccions. Jo solc aprofitar aquesta cortesia i evidentment aquesta vegada també em vaig canviar de lloc.

Avui és Sant Miquel, i jo també marxo

Ibarretxe

(Nota prèvia: Avui tenia previst deixar la política una mica de banda i parlar d’un restaurant que vaig descobrir fa pocs dies al barri del Raval de Barcelona. L’actualitat més immediata, però, s’imposa. De menjars ja hi haurà ocasió de parlar-ne més endavant).

Ja sé que això que escric avui potser no és gaire políticament correcte i fins i tot hi pot haver qui ho consideri una petita provocació. Doncs bé, m’he llegit el discurs que va fer ahir Ibarretxe al Parlament de Vitòria i només puc dir que hi estic d’acord. Observo que sobretot des d’Espanya molta gent se’l carrega però, amb tota franquesa, des d’un plantejament democràtic jo no hi he sabut trobar res que grinyoli. Però és que res de res.

La conclusió que en torno a treure de tot això és que aquí no agrada gens la discrepància i que molta gent dóna per fet que qui se surt d’unes determinades idees polítiques prefixades ja és mereixedor d’una condemna. I jo ja he deixat clar moltes vegades que les idees polítiques, siguin quines siguin, poden ser objecte de crítica però sempre s’han de respectar. Encara que surtin de la boca del senyor Ibarretxe.

La (no) separació de poders a Espanya

Per si algú encara ho dubtava, la prova del cotó de la no separació de poders a Espanya ha estat el llarg procés polític que ha desembocat en la recent renovació política del CGPJ. Aquestes són les sigles del Consejo General del Poder Judicial, la cúpula judicial espanyola. Amb el nomenament dels seus nous membres (18 titulars: 9 del PP i 9 del PSOE; i 2 comparses: 1 de CiU i 1 del PNV) queda en evidència que es tracta de vint persones lligades amb més o menys intensitat a uns determinats partits polítics. Amb tota aquesta comèdia ha quedat confirmat que la independència judicial, a Espanya, no existeix ni en la imaginació del polític més optimista. O que ha desaparegut suposant que abans hagués existit, tot i que jo crec que ja no existia. Tots aquells discursos que des de les altes institucions de l’estat ens fan sobre la separació de poders (executiu, legislatiu i judicial) i la no ingerència dels uns amb els altres només són pura xerrameca. Aquí el que hi ha són uns polítics que han escollit als membres del Consejo, membres que seran els encarregats de jutjar als mateixos polítics que els han nomenat si es donés el cas, Déu no ho vulgui, que fessin determinades malifetes. Oi que sembla que no pugui ser? Doncs sí, és així d’esperpèntic. La justícia espanyola no sé si és un cachondeo com deia aquell simpàtic polític andalús però ara ha quedat clar que és l’expressió del desprestigi més absolut i com a ciutadà vull expressar la meva desconfiança en aquesta justícia. Per què s’ha de pagar el sou i altres benèfiques als vint membres del CGPJ si al cap i a la fi les decisions les prendran entre els dos partits polítics majoritaris?

Ara tenim una justícia tan independent que quasi sempre se sap per endavant què votaran els blaus i què votaran els vermells. O almenys això ens diuen els entesos dia sí i dia també. Doncs bé, jo proposaria amortitzar el CGPJ, acomiadar els seus membres indemnitzant-los segons marqui la llei, i substituir aquest organisme per dos funcionaris de la confiança dels dos grans partits espanyols, PP i PSOE. Penso que el resultat final no seria massa diferent i el cost pel contribuent seria sensiblement menor.

La Mercè, el radar i els francesos

Avui és la Mare de Déu de la Mercè, patrona de la ciutat de Barcelona, i els barcelonins fem festa.

El radar de Sarrià avui fa mitja festa. Només pengem aquesta cosa curteta que esteu llegint i tornem a tancar la barraca, no perquè ho digui un decret de l’alcaldia sinó simplement perquè ens ve de gust. De fet, afortunadament, la xarxa virtual d’internet no té calendari de festes, ni regulació d’horaris, ni cap normativa. Cadascú s’autoregula a la seva manera. Tothom fa el que li sembla, sense intervenció de governs, partits polítics, organitzacions patronals, sindicats de classe i dels altres, etc. Aquí rau la gràcia dels blogs.

Demà tornarem a treballar però no ho farem des de Barcelona sinó des de la capital d’un país situat al nord d’Andorra que, en contrast amb el nostre, té la particularitat de que els seus nacionals poden votar democràticament el seu cap d’estat. A França això ho fan cada cinc anys. Al nostre país no ens ho deixen fer, algú ja ho va decidir per nosaltres aviat farà quaranta anys. De tant en tant cal recordar-ho doncs si no es fa algú pot arribar a pensar que això que passa aquí és normal. I de normal no en té res.

Un nou domini d’internet “.bcn”? (i 2)

Tres notes finals i un prec:

Primera. Fa uns anys l’Ajuntament de Barcelona es va encapritxar de la web www(punt)barcelona(punt)com. Per raons que ara no venen al cas jo llavors tenia relació amb l’empresa propietària d’aquella web i vaig seguir el tema bastant de prop. Estem parlant de l’empresa Barcelona.com, Inc., registrada als Estats Units. L’ajuntament primer va intentar arribar a un pacte extrajudicial amb els propietaris, i jo hi afegiria que ho van fer amb un plantejament massa prepotent per part del consistori. En no arribar a cap acord, l’ajuntament va iniciar un plet contra ells als Estats Units, un procediment que va resultar caríssim i que òbviament vam acabar pagant tots els barcelonins. Poca broma, estem parlant de més de mig milió d’euros en minutes d’advocats espanyols i americans. Tal com era de preveure, finalment l’ajuntament va perdre el plet i l’empresa Barcelona.com, Inc. segueix sent la legítima propietària d’aquella web. Potser com a premi a l’eficàcia del regidor que va portar aquell assumpte, al cap d’un temps el seu partit el va promoure a conseller de la Generalitat. De fet encara exerceix com a tal des del seu despatx de la Via Augusta.

Segona. Que en ple segle XXI les administracions públiques lluitin per obtenir determinats dominis d’internet o llocs web em sembla una activitat totalment sobrera i fora de lloc. Fa uns anys això potser encara es podia entendre però avui ja no té cap sentit. Bàsicament perquè aquests capritxos municipals costen molts diners i crec que tots coincidirem en que la ciutat de Barcelona en general i, per posar un exemple encara més proper, el barri de Sarrià en particular, tenen altres prioritats de despesa. Tampoc és irrellevant el fet que, pel que sembla, aviat es liberalitzaran els dominis d’internet i se’n podran crear de tota mena. Això és el que vaig sentir fa poc i, sent així, ara potser no caldria precipitar-se en dispendis innecessaris com s’està fent.

Tercera. Com deia abans no he entès mai aquesta fal•lera que tenen algunes administracions públiques per batejar les seves pàgines web i els corresponents dominis d’internet amb determinats noms geogràfics i/o amb certes connotacions polítiques i lingüístiques. Tant a nivell particular com professional jo sempre m’he mogut amb dominis neutres del tipus “.net” “.com” “.org” “.biz” etc., i haig de dir amb tota franquesa que no he tingut mai cap problema identitari. A la meva edat tinc molt clar què sóc jo i a la vegada tinc encara més clar que la xarxa d’internet és global. És com allò de les matrícules dels cotxes, que si la E que si no la E, que si el CAT que si no el CAT. No necessito que la xapa que dugui el meu cotxe m’identifiqui. De fet, prefereixo identificar-me jo quan ho consideri convenient i no sempre que aparqui el cotxe. Com a persones adultes que som no tenim cap necessitat de que el polític de torn ens autoritzi o ens prohibeixi posar unes lletres de més o de menys a la matrícula. I és que si seguim per aquest camí acabarem tots amb un rètol a la solapa informant a la gent sobre la nostra vida i miracles.

El prec. Aprofitant que el Pisuerga passa per Valladolid el que sí que voldria i que ara capritxosament determinats polítics no em deixen fer és poder circular a més de 80 per l’autopista, amb quatre objectius que ja vaig explicar no fa gaire: arribar abans, consumir menys gasolina, contaminar menys i deixar de fer el ruc veient com els consellers que ens haurien de donar exemple m’avancen a 160 amb total impunitat quan jo haig d'anar a 80 vigilant que no em retratin els radars.

Un nou domini d’internet “.bcn”? (1)

Aquest dies s’ha sabut que l’Ajuntament de Barcelona té unes gestions en marxa per intentar la creació del domini d’internet “.bcn”. Fins aquí la informació diguem-ne oficial. El que suposadament hi ha al darrera de tot això no és altra cosa que l’intent de fer desaparèixer el domini “.cat” que ara utilitzen les webs municipals de la ciutat. Accepto que fer aquesta afirmació potser constitueix un judici d’intencions sobre la voluntat de Hereu, Martí i Cía. Però s’ha de suposar que si el consistori ha tirat endavant aquestes gestions, amb tota la despesa que l’assumpte comporta, és amb la voluntat d’acabar utilitzant el nou domini. Evidentment el portaveu de l’ajuntament va desmentir tot seguit la intenció de canviar el domini però... què voleu que us digui, jo no me’l crec.

Per fer-ho més entenedor, es tractaria de substituir el domini “.cat” que ara utilitzen les webs municipals pel domini “.bcn” amb el que, nacionalment parlant, les nostres autoritats se sentirien més còmodes. Des d’aquest punt de vista ho trobo coherent. Cadascú té els interessos que té i no és cap secret que els del PSC són sempre subsidiaris dels de la seva casa central, el PSOE. Però el que no m’agrada és la despesa que aquest canvi ens comportarà als ciutadans.

No va constituir cap sorpresa que la proposta socialista rebés de seguida el suport incondicional del PP, un partit amb uns interessos polítics determinats que tothom coneix i que lògicament tampoc se sent gens còmode amb el “.cat”. Res a dir, pura coherència també per part del PP.

Els grups dels partits genuïnament catalans, és a dir aquells que no depenen de Madrid, van posar el crit al cel. Per raons igualment nacionalistes –però en el sentit oposat- CiU i ERC no volen renunciar a que el consistori segueixi utilitzant el domini “.cat” mentre no arribi la possibilitat d’utilitzar el “.ct”, un tema que, ara per ara i pel que sembla, va més aviat per llarg.

(Continuarà demà)

Els somnis

Aprofitant que durant el cap de setmana l’autor d’aquest blog es troba fora de sa península, el seu blogmaster ha decidit penjar aquell post sobre “els somnis” que estava pendent des de feia temps. Si no us acaba de fer el pes, avui el Miquel no n’és pas responsable. Gràcies i fins a la tornada (Clickair mediante...)

“The New York Times” i “El radar de Sarrià”

El primer títol que vaig posar a aquest post era “Radarejant” des de Sarrià” però després m’ha semblat que posant-hi l’altre potser tindria una mica més de ganxo. Un dia ja vaig explicar que el títol d’un article venia a ser l’equivalent de l’embolcall d’un regal. Sempre he pensat que si abans d'obrir-lo el regal t’entra per la vista ja tens molt de guanyat encara que segurament sortirà aquell simpàtic que dirà que aunque la mona se vista de seda, mona se queda.

Avui, 18 de setembre, fa 156 anys que va aparèixer als Estats Units el diari The New York Times. Estic segur que per a molta gent (per exemple, els seus editors i els periodistes que hi treballen) avui serà una data rellevant i potser en aquells despatxos novaiorquesos ho celebraran de manera especial.

També avui, 18 de setembre, fa exactament un any que vaig endegar El radar de Sarrià. Per tant i per motius molt diferents la data del 18 de setembre té també, per l'autor d'aquest blog, la seva importància, en aquest cas per ser l’aniversari de la sortida a la xarxa.

Tal com es pot comprovar en aquests exemples tot és relatiu i allò que per a uns pot ser molt important per a uns altres ho és menys o no ho és gens. Assumint el risc que corro en expressar-ho públicament, per a mi és molt més important El radar de Sarrià que The New York Times. No hi ha color. Vull dir que posats en la tessitura d’haver d’escollir entre una cosa i l’altre em quedo sense dubtar-ho amb el meu blog encara que sigui a canvi de renunciar a la lectura d’aquell gran diari. I és que de grans diaris el món n’és ple però de El radar de Sarrià només n’hi ha un.

Si transcorregut un any aquest blog que esteu llegint encara està obert es degut principalment a dos motius: que encara tinc coses a dir i que encara tinc gent que em llegeix. De fet, si l’analytics de Google no menteix (a vegades en tinc seriosos dubtes), El radar de Sarrià té cada dia més visitants. Es tracta d’una progressió lenta, modesta, més aviat aritmètica que geomètrica, però sempre positiva.

Vull aprofitar el post d’avui per deixar constància expressa del meu agraïment als lectors que segueixen habitualment El radar de Sarrià. També i molt especialment als seus comentaristes, tant els que deixen comentaris directes al blog com els que me’ls fan arribar de manera privada. I ja que hi estic posat aprofitaré també per disculpar-me doncs no sempre puc contestar totes les aportacions que rebo. Encara que algunes es quedin sense resposta les agraeixo igualment.

Ens anirem llegint... espero.

Alerta! El bilingüisme pot provocar tartamudeig

El Mundo deia l’altre dia que el bilingüisme pot provocar quequeig. Es basava en l’estudi que havia fet una revista anglesa sobre una mostra de 317 nens que parlaven l’anglès i un altre idioma.

Bé, al marge de si la mostra es pot considerar suficientment representativa, i de que el lloc on s’ha fet l’estudi (Gran Bretanya) sigui extrapolable a Catalunya, jo això del tartamudeig ja ho tenia molt clar abans de llegir aquell diari. Vull dir que tinc molt clar que per tal d’anar cap a l’objectiu ja gens dissimulat de fer desaparèixer el català a Catalunya, alguns espanyols (sortosament no tots, n’hi ha alguns que no es deixen enredar) són capaços de qualsevol cosa. Fins i tot de justificar el suposat quequeig que pateix una bona part de la població europea que, com tothom menys El Mundo sap, és com a mínim bilingüe des que són nens. I dic suposat perquè jo que m’he mogut una mica per Europa això del tartamudeig de les persones bilingües no ho havia observat mai. A partir d’ara m’hi fixaré més. Sort en tenim del diari El Mundo que ens il•lumina i ens il•lustra sobre determinats temes que suposadament ens afecten i que la premsa d’aquí ens amaga i no gosa tractar.

La realitat és, però, que la majoria dels catalans no tartamudegen. Els uns perquè només parlen espanyol (aquests poden estar tranquils, mentre no parlin català no corren cap risc) i molts dels altres perquè a banda del català i l’espanyol s’adonen que amb aquestes dues llengües no en tenen prou per anar pel món i en necessiten una tercera. Alguns fins i tot som capaços de fer-nos entendre en més idiomes. Tot sigui per allunyar el risc de quequejar degut al bilingüisme.