Allargar l’agonia

L’expressió es refereix a la decisió de Montilla d’esperar fins l’últim moment per convocar eleccions, d’aprofitar els quatre anys de poder fins a l’últim sospir, d’esgotar fins al darrer segon una legislatura més que conflictiva que, aplicant el sentit comú i amb visió de país i no de partit, s’hauria d’haver donat per acabada ja fa uns quants mesos. Trobo que és una bona definició: allargar l’agonia del govern tripartit. La gràcia afegida, per no dir-ne sarcasme, és que l’autor d’aquesta expressió tan gràfica sembla ser que és un dels puntals del propi govern tripartit. O sigui, que per una banda ho qualifica d’agonia i per l’altra es mostra totalment en contra de practicar l’eutanàsia política, que és el que tocaria aplicar per tal d’evitar-nos tots plegats més patiments innecessaris. Diuen que Puigcercós és l’autor de la feliç expressió, en una de les poques coses sensates que s’han escoltat darrerament provinents d’Esquerra, un partit que fa set anys va optar pel pájaro en mano en comptes dels ciento volando, és a dir, que va optar pel pragmatisme de l’Audi oficial per davant de qualsevol altra consideració.

La rentrée

A finals d’agost la majoria de la gent torna de les seves vacances, i aquests dies totes les converses acostumen a començar amb la clàssica pregunta “què tal les vacances?”. Normalment la resposta acostuma a ser “curtes”. Si amb això el tema es dóna per tancat no se’n parli més, però si hi ha una segona pregunta aquesta acostuma a ser “on has anat?”. I si en conèixer la destinació encara no et dónes per satisfet i insisteixes una mica més, corres el risc que el teu interlocutor et comenci a explicar fil per randa els quinze dies passats a Punta Cana, i hi poso aquesta destinació clàssica perquè sembla ser que és un lloc molt turístic tot i que jo no hi he estat mai ni tinc cap previsió d’anar-hi.

Ahir, però, en trobar-me un conegut i preguntar-li “què tal les vacances?” em vaig trobar amb una resposta sorpresa. Em va contestar més o menys això: “les vacances curtes, com sempre, però no vaig poder evitar pensar quasi cada dia si l’empresa on treballo, que ja fa temps que no va gaire bé, encara estaria oberta un cop acabades les vacances, o haurien aprofitat l’agost per tancar definitivament les portes. I en arribar-hi aquest matí he tingut la grata sorpresa de trobar-la oberta. Aquest fet ha estat la millor notícia de les meves vacances”.

El temor expressat per aquesta persona té tota la justificació. Aquest és un país una mica destraler, i sempre hi ha empreses en situació delicada que aprofiten les vacances d’estiu per tancar portes definitivament, i quan els treballadors s’hi incorporen a finals d’agost i la troben tancada, és allò de marchó sin dejar señas i campi qui pugui, i ves a reclamar al Fogasa. I els creditors ja cobraran de l’assegurança, si en tenen. Aquest és el país real.

Convergència demana la lluna

Quan s’explica què es farà en cas de guanyar les eleccions, el fet d’aparèixer en les enquestes com a clar guanyador no és cap garantía de tenir un discurs polític mínimament creïble. Un exemple el tenim en el discurs actual de Convergència. Per una banda diuen que defensen el dret a decidir dels catalans, però això tots sabem que no és res més que una afirmació ambigua, fins al punt que el dret a decidir el defensa tothom. Fins i tot el defensen els dos grans partits espanyols, socialistes i populars, només que el concepte dret a decidir cadascú l’interpreta a la seva manera. Montilla, per exemple, va dir l’altre dia que el dret a decidir dels catalans s’exercirà a les properes eleccions al Parlament triant entre les diverses paperetes disponibles, i es va quedar tan ample. Intueixo que aquesta afirmació els populars també la fan seva. Doncs ja està tot dit, tot i que quan es parla del dret a decidir dels catalans alguns ens referim a una altra cosa.

Convergència ens parla ara d’un objectiu polític a curt termini, previ a l’exercici del dret a decidir dels catalans: l’obtenció del concert econòmic. Però els convergents haurien de saber que obtenir el concert econòmic és quelcom tan inviable com la pretensió d’alguns socialistes que Espanya esdevingui un estat federal, quan tots sabem que els federalistes d’Espanya es poden comptar amb els dits d’una mà i encara ens en sobren. Prometre el concert econòmic és crear irresponsablement falses expectatives a l’electorat, tan falses com les dels nous partits polítics que ens prometen que en quatre dies convocaran un referèndum d’autodeterminació. Convergència ens hauria de dir què farà quan tingui clar allò que molts ja tenim clar, és a dir, que el concert econòmic no el veurem ni en pintura.

Quan un partit està a punt de tornar a governar no pot anar pel món amb aquesta mena de propostes impossibles que només fan els que saben que no governaran mai. Espanya ho té clar i no baixarà del burro, per raons històriques el concert econòmic es limita estrictament a Navarra i Euskadi, i no cal donar-hi més voltes. Per tant, senyors convergents, quines són les seves propostes concretes i mínimament viables al marge de demanar la lluna?

Els polítics també són humans

Preguntat fa un parell de dies a TV3, Montilla va dir que legalment les eleccions poden ser “fins a mitjans de desembre”, i no va concretar més. Res a dir, ell i només ell té la potestat de decidir la data electoral. És el factor sorpresa presidencial. Ara bé, persones de l’entorn del tripartit que diuen que hi entenen m’asseguren que la data de les properes eleccions al Parlament estarà molt relacionada amb la paga extra de desembre. Què es vol dir amb això? Es vol dir que una de les prioritats del govern sortint és assegurar-se el cobrament de la totalitat de la paga extra de desembre. A veure, no és cap secret que aquest final de legislatura és com una agonia, que cada dia que passa les enquestes són més desfavorables a la possibilitat de fer un tripartit tres. Aplicant el sentit comú, si els actuals governants estiguessin tan segurs que ells seguiran ocupant els seus actuals càrrecs, les eleccions ja s’haguessin convocat abans de vacances. Però si veuen tan clar que les perdran, és humanament comprensible que prefereixin fer-ho com més tard millor i amb el compte corrent una mica més farcit. Per la mateixa raó, també s’entén que els convergents demanin fer-les com més aviat millor. I és que els polítics també són humans. No sé si aquesta teoria és certa, i desconec com es calculen les pagues extres i altres interioritats de les nòmines governamentals, però se non è vero, è ben trovato, oi?

Ara toca parlar clar

Primer de tot, estic encantat que els segrestats tornin a ser a casa. Però sabíeu que si un grup terrorista us segresta un familiar i organitzeu una col·lecta per pagar-ne el rescat correu el risc d’anar a la presó per col·laboració amb banda armada? Doncs cóm és que aquest article del codi penal no s’aplica quan és el govern qui comet el delicte? Estaria bé que algun responsable públic ens ho expliqués. I repeteixo: estic molt content que hagin tornat, però no hem d’oblidar que a canvi de la llibertat de dues persones s’està finançant una organització terrorista que es dedica precisament a això, a segrestar persones a canvi de diners. I més diners vol dir més segrestos, és el peix que es mossega la cua.

Ara els de la caravana solidària insinuen que ja ho tenen tot a punt per tornar a l’Àfrica amb una nova expedició. En fi, tothom és lliure d’anar on vulgui però abans no marxin el govern els hauria de deixar clar que en cas d’un nou segrest el rescat se l’hauran de pagar de la seva butxaca. Almenys que sàpiguen a què s’exposen. I si el que volen és anar a Dakar a fer-se la foto solidària de l’entrega del material sense córrer cap risc poden fer com la dona d’un conegut alcalde que aviat deixarà de ser-ho, que hi va anar en avió. L’ajuda la poden enviar abans per vaixell, directament fins a Dakar, i problema resolt. Però insisteixo, aquestes caravanes solidàries tan vistoses ens costen molts diners i em sembla que aquí tenim altres prioritats de despesa. Això per no parlar de la seva discutible utilitat. Petits industrials i comerciants de la zona es queixen que ONG’s com aquesta els fan competència deslleial. I és que són faves comptades, tot el que es porta des d’aquí es deixa de comprar allà.

També estaria bé que es fes pública la comptabilitat d’aquesta ONG tan lligada, per cert, al partit socialista. Fa temps em vaig voler documentar i els vaig demanar les seves fons de finançament. Fent-se els ofesos no m’ho van voler explicar, amb la excusa que és una informació reservada als socis. Potser sí, però si com és vox populi una part gens menyspreable del seu finançament prové de l’ajuntament i de la Diputació de Barcelona, tractant-se de diner públic aquesta política d’opacitat informativa no s’aguanta per enlloc. En fi i per no allargar-me, espero que el proper alcalde de Barcelona deixi de finançar amb diner públic aquestes excursions.

Ingredients que no lliguen

Amb entrevistes generoses a l’Avui i a Catalunya Ràdio anunciant que a les properes eleccions al Parlament no es tornarà a presentar a les llistes del PSOE, a primers d’agost hi va haver una mica de rebombori mediàtic per part del conseller Castells. Una rebequeria estiuenca típica d’aquestes dates, amb tots els respectes per aquest conseller que potser és l’únic que se salva, això suposant que se n’hagi de salvar algun. Sigui com sigui el gest de Castells és massa tardà, l’havia d’haver fet molt abans per ser mínimament creïble. Bé, el que dèiem, Castells no repetirà, i com que tot allò que ens van vendre sobre l’excel·lent pacte de finançament al final ha quedat en un no-res, potser tampoc se’l trobarà a faltar. També es diu que Ernest Maragall no continuarà, i no és d’estranyar veient les moltes queixes sobre les polítiques i els resultats més aviat poc brillants que presenta el seu departament. La senyora Tura sembla que s’ho rumia i calla més que parla, i això vol dir, entre altres coses, que s’equivoca menys que els seus companys més xerraires. La senyora Geli com sempre, anar-hi anant mentre es va carregant la sanitat pública a base d’omplir els hospitals de gestors polítics que només fan informes, estudis i estadístiques, a canvi de deixar cada dia més en precari el personal sanitari d’atenció directa al malalt. I Nadal? Els Nadal de Girona són incombustibles i seguiran influint, com sempre, siguin on siguin. I aquí s’acaba el suposat catalanisme del PSOE a Catalunya, que com es pot veure no és res de l’altre món. Insisteixo en lo de suposat, doncs lligar catalanisme i PSOE sempre m’ha semblat una tasca tan voluntarista com inútil. Tal com jo ho veig, si és PSOE no pot ser catalanista, i si és catalanista no pot ser PSOE. Són ingredients que no lliguen. Com l’oli i l’aigua.

Engegar el ventilador

Estic segur que Convergència s’ha finançat irregularment, però per evitar malentesos aclareixo que amb això no estic pressuposant que ho hagi fet de manera delictiva. Com tampoc en tinc, de dubtes, sobre el finançament irregular del PSOE i les seves franquícies, així com dels altres partits polítics. La proliferació d’aquesta mala praxis té l’origen en la manca d’una normativa realista que reguli el finançament dels partits. Cal afegir que al meu entendre tant és finançament irregular els ingressos diguem-ne atípics que puguin rebre els convergents com els crèdits que els socialistes demanen i no tornen, i tot plegat a canvi de no se sap què però, això sí, segur que no és a canvi de res. Dissortadament aquestes pràctiques irregulars seguiran existint fins que no hi hagi una llei de finançament dels partits amb cara i ulls i adaptada als nostres temps. Passar per alt aquestes realitats és amagar el cap sota l’ala.

Dit això, veient que les enquestes donen per fet que això de governar se’ls acaba, els socialistes catalans amb Montilla al capdavant estan fent un intent desesperat per engegar el ventilador i mirar que s’embruti algú més que ells per tal que la brutícia pròpia passi més desapercebuda. Tot i que fins ara les derivacions judicials del cas Millet en el seu vessant polític es limiten a imputacions d’alts càrrecs socialistes, aquests es fan l’orni i, amb l’ajut inestimable dels mitjans de comunicació públics i privats que encara controlen, intenten puerilment convèncer a qui els vulgui creure que els únics dolents de la pel·lícula del cas Millet són els convergents.

La justícia d’aquest país és lentíssima i, per tant, poc eficaç i poc justa, però a manca d’altres alternatives per resoldre els conflictes ens haurem d’esperar a veure què hi diuen els jutges. Mentrestant s’hauria de respectar la presumpció d’innocència per a tothom. Per això encara s’entén menys que els socialistes i companys de viatge, en una actitud més vergonyosa que democràtica, ja donin per dat i beneït que els convergents són els dolents d’aquesta història. Ara bé, en un estat de dret per condemnar Convergència no n’hi ha prou que ho digui una comissió parlamentària creada expressament amb aquest objectiu pel tripartit. Ni és suficient que ho diguin els telenotícies de TV3 o les pàgines d’El Periódico, o que dia sí i dia també ens ho repeteixin els senyors Ferran, Iceta i Montilla des dels seus faristols estiuencs. De moment les dades objectives ens diuen que, de la colla dels polítics, uns socialistes i només uns socialistes han estat ja imputats pel jutge. Per tant, a dia d’avui els socialistes tenen pitjor peça al taler que els convergents, sense que s’hagi d’excloure que aquests no hagin trencat mai un plat.

Zones franques a la costa tarragonina

Amb el compromís no escrit però sí formal dels alcaldes de Calafell i El Vendrell i la benedicció civil verda, multiculti i sostenible d’aquell incompetent conseller de la Generalitat a càrrec dels mossos, a partir d’ara en determinades zones d’aquells municipis les autoritats faran la vista grossa amb les vendes top manta, una activitat que com tothom sap queda al marge de qualsevol legalitat. Allà no cal tenir IAE ni cap mena d’autorització municipal, no cal disposar de permís ni contracte de treball, no es controla l’origen ni la legalitat de les mercaderies que es posen a la venda, ni es paga l’IVA ni la Seguretat Social. Encara que sembli que no pugui ser es tracta d’una legalització de facto del comerç il·legal, i això al marge d’una il·legalitat afegida que també es deixa de banda, i és que en la majoria dels casos es tracta de productes falsificats. Doncs bé, els policies locals i els mossos ni s’hi acostaran. I als botiguers legals que paguen els seus impostos i que en surten directament perjudicats, què els diu el seu ajuntament? Ras i curt, que es fotin. I la legalitat vigent? Ha deixat d’existir. Això és el que passa a Calafell i El Vendrell. Que teniu alguna partida d’origen incert o de qualitat qüestionable i no sabeu com i on vendre-la? A les zones franques tolerades de la costa tarragonina ara la podreu col·locar sense problemes. No ens ha d’estranyar que l’efecte crida ja hagi començat. Maco oi?

Pacte del Majestic bis CiU-PP?

De cara a les eleccions de la tardor els membres del tripartit ja tornen a donar-nos la llauna amb la coneguda musiqueta que diu que molt de compte amb CiU, que potser pactarà amb el PP en una mena de Pacte del Majestic bis. Quina por, amb els populars! Però les coses són com són, aquesta possibilitat existeix, i l’explicació es troba en la manca d’altres alternatives de pacte més digeribles. Així doncs, donant per fet (jo ho dono per fet) que CiU tornarà a guanyar les properes eleccions al Parlament, i suposant (jo ho suposo) que no traurà majoria absoluta, repassem quines serien per a CiU les seves alternatives de pacte.

• El PSOE, que aquí es presenta amb la marca PSC encara que no se sap ben bé per què. Cal recordar que si algun partit té clara la possibilitat d’un pacte amb el PP i especialment en contra dels anomenats nacionalistes perifèrics, aquest és precisament el PSOE. Tenim ja l’exemple del govern basc, un pacte de perdedors PSOE-PP en contra del partit guanyador de les eleccions, el PNV. Sempre he pensat que si a Catalunya el PSOE i el PP sumessin, pactarien sense rumiar-s’ho ni cinc minuts, tal com van fer a Euskadi. I és que al marge d’algun matís secundari, tant l’un com l’altre defensen els mateixos interessos, és a dir, ambdós partits sempre posen els interessos generals espanyols per davant dels interessos específics catalans, peti qui peti. I així ens va.

• Esquerra, el màxim descrèdit de la política catalana, primer amb Carod i ara amb Puigcercós, uns dirigents que no semblen gaire conscients del mal que han fet al seu partit i als seus militants. Si com sembla Esquerra no suma per fer un altre tripartit (si sumessin n’hi hauria, i tant que n’hi hauria!), aquest partit haurà de fer una llarga travessia del desert. S’ho mereixen amb escreix. Vostès li comprarien un cotxe de segona mà al senyor Puigcercós? Doncs és això, confiança zero per uns quants anys.

• Iniciativa potser? Això seria un pacte contra natura, contra el progrés i contra el sentit comú. Si el que volem és la recuperació econòmica d’aquest país i tractar que les nostres empreses siguin més competitives, ara es tracta d’esmenar els errors d’Iniciativa com, per exemple, suprimir la limitació de 80 per l’autopista, i fer-ne més, d’autopistes. El comunisme que va passar a millor vida ja era prou dolent, però l’ecologisme portat fins a l’extrem d’escanyar l’economia productiva potser és molt maco sobre el paper però només és sostenible als països molt rics, i nosaltres encara no ho som. Dissortadament.

• Només ens queda Ciutadans. Ara són tres i barallats i tot indica que acabaran sent un partit extraparlamentari. Quedaria la possibilitat que un partit nou tragués algun diputat però, vistes les enquestes, a dia d’avui això sembla difícil.

Per tant, encara que a primera vista pugui semblar estrany, al final s’arriba a la conclusió que en cas que CiU necessités fer un pacte polític, l’acord amb el PP seria el que grinyolaria menys.

Escric perquè em llegeixin

Si jo només escrivís pel gust d’escriure ho faria en un full de paper qualsevol i, per tant, sense facilitar-ne l’accés a tercers. Però com que bàsicament escric perquè em llegeixin vaig obrir aquest blog d’accés lliure per a tothom. Suposo que el meu plantejament no és gens original i se’l fa qualsevol persona que mantingui un blog obert. Ara bé, tal com passa cada any per aquestes dates, des de fa uns dies les visites al blog comencen a minvar de manera dràstica. Els lectors marxen de vacances i intueixo que això inclou que els seus ordinadors s’agafin igualment un descans, sobretot quan l’ordinador que s’utilitza per llegir blogs és el de la feina. Així que agafant l’exemple del ninotaire d’El País desconnecto del blog durant uns quants dies, sense data concreta de tornada. Això sí, deixo oberta l’opció dels comentaris. Qualsevol idea, queixa o suggeriment de temes a tractar que em feu arribar seran benvinguts i, dintre de les meves possibilitats, tinguts en compte, com sempre. Encara que, ben mirat, si no queden lectors difícilment quedaran comentaristes. En fi, sigui com sigui, fins aviat!

És clar que el debat és identitari!

Vull començar dient que sóc contrari a les prohibicions de qualsevol mena. M’agradaria que la ciutadania estigués suficientment educada i preparada, que tingués el necessari criteri per poder anar pel món de manera lliure i responsable, i que no s’hagués de prohibir res. Però sóc conscient que visc en el país que visc, i que aplicar la meva tesi seria més aviat complicat. El fet és que ara els toros s’han prohibit a Catalunya per la majoria absoluta dels diputats del Parlament, i davant d’un acte democràtic com aquest poca cosa més hi puc afegir. Fins ara a Barcelona es podia anar als toros en metro i a partir del 2012 els aficionats hauran de viatjar un parell d’hores per arribar a la plaça més propera. Tampoc és cap drama, els partidaris de les lapidacions encara han de viatjar més lluny.

Dit això, que en bona mesura el debat sobre la prohibició dels toros és també identitari ens ho demostra el resultat de la votació de dimecres al Parlament: la majoria dels diputats que tenen com a prioritaris els interessos espanyols (PSOE, PP i Ciutadans) va votar a favor dels toros, i la majoria dels diputats que tenen com a prioritaris els interessos catalans (CiU, Esquerra i IC) ho va fer a favor de prohibir-los. Aquesta és una divisió de l’arc parlamentari que no té res a veure amb les dretes i les esquerres, ni tampoc amb el vot obligatori que alguns partits van imposar als seus diputats o amb la llibertat de vot d’altres (CiU i PSOE). Resumint-ho molt i amb totes les excepcions que hi vulguem posar, que segur que n’hi han, amb la votació de dimecres va quedar clar que Espanya defensava la continuïtat de la seva fiesta nacional i Catalunya defensava acabar amb aquesta salvatjada. És així de senzill i no cal donar-hi més voltes. Números canten, 68 a 55. Així funciona la democràcia.

Ja per acabar, és una ridícula falsedat dir que el propietari de la plaça de toros de Barcelona cobrarà una indemnització pública de tres-cents milions d’euros per haver-se prohibit el seu negoci. Simplement no m’ho crec. Els arguments dels defensors de la fiesta nacional haurien de tenir un mínim de credibilitat. 300 milions d’euros son cinquanta mil milions de pessetes, una quantitat que el senyor Balañá no veurà ni en pintura per més bo que sigui el seu equip d’advocats. No fotem, que ja som grandets!

No ho volen entendre

Diuen aquestes coses i es queden tan amples, com si fos quelcom tan concloent que ja no hi hagués res més a dir. Però no els hi preguntis si Espanya es conformaria amb aquest grau tan ampli d’autogovern que diuen que té Catalunya. Tots sabem que no només la resposta seria negativa sinó que molts considerarien que la pregunta és improcedent. Doncs quan parlem de les legítimes aspiracions polítiques de molts catalans és exactament d’això del que estem parlant. Ni més ni menys.

Cataluña es hoy uno de los sujetos políticos no estatales, llamados naciones sin Estado, con mayor nivel de autogobierno de toda Europa, gracias a la Constitución española de 1978 y a los Estatutos de Autonomía de 1979 y 2006.

Amb aquesta afirmació tan poc original i a la vegada tan repetida comença un article aparegut dilluns a El País, del que en són autors Carme Chacón i Felipe González (a la foto, treta del diari ABC, que per estar informat s’ha de llegir de tot!). Es tracta d’un article que pretén justificar determinades posicions polítiques, és a dir, aquelles que defensen els dos grans partits polítics espanyols, PP i PSOE, sobre l’anomenat problema catalán. Estem davant de la típica frase que se’ns repeteix dia sí i dia també com a principal i pràcticament únic argument per justificar la bondat d’un sistema clarament esgotat.

No sé si la frase de Chacón i González reflecteix la realitat o no però acceptant fins i tot que fos veritat, la meva reacció és: i què? Vostè, senyor espanyol, es conformaria amb aquest nivell tan alt d’autogovern que diu que té Catalunya? Oi que no? Oi que no voldria estar per sota del nivell d’autogovern de, per exemple, Portugal? Doncs ja som al cap del carrer. Intenti posar-se al meu lloc i ho entendrà de seguida; tot i que intueixo que no ho farà, ni intentar posar-se al meu lloc ni entendre-ho.

Uriel, quina barra!

Després d’uns quants anys com a directiu d’un partit que ha votat el tripartit d’esquerres format a l’entorn del PSOE, és a dir, un partit que ha apostat decididament, i no una sinó dues vegades, pel control del govern de Catalunya per part d’una franquícia d’obediència espanyola, ara ens surt el tal Uriel dient que no es pot admetre que un partit d’obediència espanyola formi part del govern de Catalunya. I afegeix que plega del partit i que deixa l'escó de diputat.

Tot i que hi ha qui diu que això és coherència jo ho sento, tinc una certa memòria i sóc una mica més exigent, i no puc compartir ni de lluny aquesta valoració. Tot menys coherència. Jo aquí hi veig una barreja d’oportunisme indecent, una cara dura que se la trepitja i un cinisme fastigós a parts iguales. No s’hi val a plegar quan això s’acaba, quan pràcticament ja t’estan fotent fora. L’Uriel ha tingut molts dies, molts mesos i uns quants anys per haver pres una decisió com aquesta sense esperar a l’últim moment, quan ha vist clar que la seva situació a les llistes d’Esquerra el deixaria de totes maneres fora del Parlament.

Ara ens diu que intentarà repetir el càrrec de diputat amb en Laporta i companyia, agafant-s’hi com a última oportunitat per intentar mantenir la menjadora. Patètic. Penseu-vos-ho bé si teniu previst votar-los. De gent així se’n pot esperar qualsevol cosa, però poques coses bones. Podríem també parlar de la comptabilitat creativa de Laporta a can Barça, fent aparèixer 11 milions de benefici quan en realitat eren un mínim de 77 milions de pèrdues, segons ens diuen ara els auditors de Deloitte. Però això ho haurem de deixar per un altre dia.

Tibidabo, unes preguntes incòmodes

El turisme ho justifica tot? Per què un ajuntament (per exemple, el de Barcelona) ha de tenir i gestionar un parc d’atraccions (per exemple, el del Tibidabo)? No en saben prou les empreses privades de fer aquesta tasca? És imprescindible que una ciutat com Barcelona tingui un parc d’atraccions d’aquestes característiques? O potser és que el Tibidabo és un negoci ruïnós i per això no s’hi vol ficar ningú amb dos dits de front, amb perdó de les persones amb dos dits de front que treballen a l’ajuntament, que segur que n’hi han? Però llavors encara amb més raó, per què els barcelonins hem de mantenir amb els nostres diners una empresa deficitària com aquesta? No hi han altres prioritats de despesa social a Barcelona?

I anant més al gra després del desgraciat accident de l’altre dia, és normal que si els tècnics de manteniment del Tibidabo consideren que una atracció no ofereix prou garanties de seguretat i decideixen aturar-la, això es tradueixi en una multa per l’empresa de manteniment? No s’està d’aquesta manera forçant perillosament el funcionament d’una atracció amb problemes, amb el risc evident que això comporta pels seus usuaris? No s’haurien de demanar responsabilitats a les persones que han imposat una clàusula tan perversa com aquesta, al marge de si l’acaben aplicant o no? S’ha forçat el funcionament del pèndol més enllà d’uns estrictes paràmetres de seguretat que hem de suposar que existeixen? Veurem el senyor Hereu (alcalde) i les senyores Jaurrieta i Ortiz (presidenta i directora, respectivament, de l’empresa que gestiona el parc) cridats pel jutge per tal que donin la seva versió dels fets? O tal vegada aprofitant la temporada d’estiu quedarà tot oblidat? Si el Tibidabo fos una empresa privada, tindrien els seus responsables el mateix tracte que està rebent el consistori barceloní després de l’accident mortal de l’altre dia?

Catalunya no és Kosovo però...

Coneguda la sentència del Tribunal Internacional de Justícia avalant el procés de la independència de Kosovo, ara podem dir que Espanya, defensora aferrissada de les posicions de Sèrbia contraries a un Kosovo lliure, però òbviament mirant de reüll cap a Euskadi i Catalunya, ha perdut estrepitosament la partida. Ho ha fet juntament amb els quatre països de la Unió Europea que, per motius similars, encara no han reconegut diplomàticament Kosovo: Xipre, Grècia, Eslovàquia i Romania. 22 a 5. Francament, posats a triar alguns preferim estar en el grup format per Alemanya, França, Regne Unit, Itàlia, etc., i ara encara amb més motiu.

Catalunya no és Kosovo ni Espanya és Sèrbia, això està molt clar i no cal que Espanya ens ho recordi, però tant Espanya com Sèrbia s’han afanyat a dir que tot i la sentència no pensen reconèixer Kosovo. Una sentència que no només no perjudica sinó que avala, ni que sigui moralment, les aspiracions d’independència unilateral de Catalunya quan es donin les circumstàncies i les majories democràtiques que ho permetin. És a dir, el tribunal de la ONU ens diu que la voluntat dels seus habitants resulta suficient per legitimar la independència unilateral de Kosovo, sense que es puguin admetre, com pretenien Sèrbia i Espanya, interferències foranes que ho impedissin. Si Sèrbia i Espanya no volen acceptar les tesis de la ONU estan en el seu dret: no hi ha cap llei que impedeixi fer el ridícul.

A partir d’aquesta sentència queda clar que si la majoria dels habitants d’un determinat territori (posem per cas Catalunya) volen independitzar-se però la normativa de l’estat al que pertanyen no ho permet (aquest seria el cas d’Espanya), la declaració unilateral d’independència és, a ulls de la ONU, una via igualment legítima. En altres paraules, la sobirania d’un estat no pot estar mai per sobre de la voluntat d’un poble. Alguns entenem que extrapolant aquesta sentència, allò de la indisoluble unidad de la nación española ja no serà un argument jurídic vàlid que justifiqui la intransigent posició espanyola, per més que ho diguin els seus tribunals.

Parlem clar: el PSC no existeix

L’eslògan: Fets, no paraules! (José Montilla)

Les paraules se les emporta el vent.

Els fets: les votacions, aquí “sí” i allà “no”, aquí “no” i allà “sí”, sempre en funció dels –per a ells- interessos superiors del PSOE.

Les conclusions: El PSC no existeix. El PSC no existeix. El PSC no existeix. El PSC no existeix. El PSC no existeix. El PSC no existeix. El PSC no existeix. El PSC no existeix. El PSC no existeix. El PSC no existeix. El PSC no existeix. El PSC no existeix. El PSC no existeix. El PSC no existeix. El PSC no existeix. El PSC no existeix. El PSC no existeix. El PSC no existeix. El PSC no existeix. El PSC no existeix. El PSC no existeix. El PSC no existeix. El PSC no existeix. El PSC no existeix. El PSC no existeix. Vint-i-cinc conclusions, una per cada diputat del PSOE al Congreso de los Diputados de España elegit a Catalunya.

La solidaritat va per barris

Darrerament el govern de Hamas està sotmetent a les dones de Gaza a tota mena d’abusos i pèrdua de drets ciutadans fins a quasi eliminar-los. Uns abusos que consisteixen, entre altres disbarats, en la prohibició de fumar en públic per ser considerat un acte indecorós, seure creuant les cames, caminar soles per la platja, anar en moto encara que sigui amb el seu marit, tallar-se els cabells a les perruqueries d’homes, etc. etc. A més a més, aquestes darreres setmanes l’obligació de cobrir-se amb el vel islàmic s’està imposant de manera implacable també en aquell territori palestí.

Davant d’aquests abusos, alguns trobem a faltar les grans mostres de solidaritat i missatges de protesta per part, molt especialment, d’aquells que fa quatre dies deien que defensaven, amb molt soroll mediàtic, la població de Gaza, mitjançant determinades expedicions marítimes pretesament solidàries amb els habitants d’aquell territori.

Una prova més que la solidaritat va per barris, i mentrestant els drets civils de les dones de Gaza van quedant reduïts a un no res. Però no ens deixem enganyar, determinats silencis són més cridaners que aquelles expedicions marítimes que fa unes setmanes omplien les portades dels nostres diaris.

Fer el ridícul

La situació política s’ha agreujat encara una mica més al fer-se evident que una setmana després de la massiva manifestació els partits polítics no han estat capaços d’arribar a un acord polític mitjanament presentable a la societat sobre què s’ha de fer a partir d’ara. Pocs dubten que la manifestació del Passeig de Gràcia de Barcelona va representar un veritable èxit d’assistència, i segurament serà un d’aquells actes que marcaran un abans i un després.

L’èxit de la manifestació, però, no va ser gràcies als partits polítics sinó precisament a pesar d’una desacreditada classe política que cada dia que passa es mostra més allunyada de la ciutadania que els hi paga el sou. A partir de la manifestació del dia 10 tothom es preguntava què s’hauria de fer el dia després, i em sembla que va ser Tarradellas qui va dir que la única cosa que no es pot fer en política és el ridícul. Doncs diguem les coses clares, això és precisament el que han fet aquesta última setmana els polítics catalans abans de marxar de vacances: fer el ridícul més estrepitós, al Parlament i fora del Parlament.

Relacionat amb tot això, no em puc estar de reproduir el començament de l’article de Gregorio Morán aparegut a La Vanguardia de dissabte:

No es verdad que los pueblos tengan los dirigentes que se merecen. Hay que ser muy hijo de la gran puta para pensar que Catalunya tiene los políticos que se merece. Sería demasiado fuerte. Yo creo que este país nuestro se merece otra cosa y que no saldrá de la corrupta mediocridad en la que le metió el pujolismo, y que consumó el tripartito de trileros, mientras no se subleve contra la casta, y la barra o la arrincone, y convierta la actividad política en un juego legal y no en una timba de profesionales del fraude.

No ens estranyem si la propera manifestació massiva es convoca per deixar constància explícita del rebuig ciutadà contra la nostra desacreditada classe política. Després d’un balanç tan decebedor com el que hem vist aquests dies no puc entendre que no els hi caigui la cara de vergonya i dimiteixin tots plegats deixant pas a noves persones amb noves idees, tota vegada que ells ja ens han demostrat amb escreix que no donen més de sí.

Una nació indissoluble?

Quan llegim que a la sentència contra Catalunya el tribunal d’Espanya va decidir incloure fins a catorze vegades l’expressió indisoluble unidad de la nación española, alguns pensem que aquesta pretesa indissoluble unitat no la deuen tenir tan clara com pretenen. Repetir tantes vegades en un document la mateixa musiqueta no deixa de ser una clara mostra d’inseguretat ja que si tan clar ho tinguessin amb una vegada n’hi hauria hagut prou.

Però vist des de Catalunya i considerant només el vessant polític del cas i, per tant, sense entrar en l’aspecte jurídic, entenc que els termes “indissoluble” i “unitat” són sobrers, almenys mentre Catalunya formi part d’Espanya. Sobre l’expressió “nació espanyola” evidentment no hi tinc res a dir, cadascú es defineix com vol, de la mateixa manera que Espanya no hauria de tenir res a dir sobre què som i cóm ens definim els catalans. Si tenim el dret a decidir, que el tenim i més aviat que tard se’ns haurà de reconèixer, és precisament perquè molts pensem que som una nació amb tot el dret a decidir sobre, per exemple, cóm ens organitzem políticament.

I ja que hi som i per tal de no caure en el mateix error que ara estem denunciant, seria molt convenient que a la futura constitució catalana no es fes cap esment a l’indissoluble unitat de la nació catalana.

La ressaca

Vaig dir que el tema futbol el donava per tancat. No el penso pas reobrir, tot i que aquests dies no resulta fàcil parlar d’altres temes sense que se’ns hi barregi el futbol. Alguns mitjans han tingut les galtes de dir que a Barcelona hi va haver més gent a la plaça d’Espanya i l’avinguda de Maria Cristina celebrant la victòria de la roja diumenge al vespre que manifestants per l’eixample de Barcelona dissabte a la tarda, i a partir d’aquesta bajanada alguns n’han tret conclusions surrealistes. S’ha de ser molt gamarús per dir segons què!

Dilluns demanava propostes concretes i encara no n’he vist cap. En faig una. Potser ens hauríem de plantejar, ni que només fos de forma provisional per anar tirant, la possibilitat de recuperar l’estatut del 79. És a dir, em pregunto molt seriosament si no seria convenient renunciar a les engrunes que han quedat d’aquest estatut triplement capat i quedar-nos amb l’antic. És això possible? Els experts que s’ho mirin i ens diguin quelcom perquè és més que evident que en temes com el de la llengua, per exemple, més que avançar hem anat endarrere.

Hi ha també una obsessió malaltissa per part d’alguns per intentar elevar l’anècdota a categoria. Determinada premsa ha donat molta importància a una anècdota que es va produir dissabte un cop Montilla va abandonar la capçalera de la manifestació. Resulta que algú s’hi va acostar més del compte per recriminar-li amb contundència verbal la seva estranya actitud d’intentar apropiar-se políticament d’aquella manifestació. Hi van haver corredisses però segons les cròniques la cosa no va passar d’aquí. On sí que hi van haver moltes destrosses i ball de bastons va ser a la celebració del futbol dels espanyols i no a la cívica manifestació de dissabte dels catalans. En quedi constància.

Mentrestant hi ha un fet que no hem de perdre de vista: d’Espanya ja no se’n pot esperar res, i si no vigilem ens tornaran a enredar. Tot el que no fem nosaltres no ens ho farà ningú. Així, aquesta notícia que diu que Montilla ha demanat reunir-se amb Zapatero per parlar de l’Estatut només em produeix una barreja de fàstic i renovada frustració. No té més idees el president de Catalunya?

Ara la pilota és a la teulada del Parlament

Crònica resumida dels tres últims dies. Molt oportunament divendres es va fer pública la sentència definitiva d’Espanya contra Catalunya, una sentència que es carrega els aspectes més sensibles (llengua i diners, entre d’altres) del nostre autogovern. El fet evident és que l’Estatut resultant ja no és el que es va sotmetre a referèndum sinó el que, amb la complicitat manifesta dels dos grans partits polítics espanyols, s’han fet a mida els membres d’un peculiar tribunal espanyol en tasques de poder legislatiu bis. Dissabte molts catalans van sortir al carrer a manifestar-se. Tot un èxit d’assistència. No vull entrar en la ja clàssica guerra de xifres, eren els que eren i eren molts. Moltíssims, com mai s’havia vist a Catalunya. Jo no hi era, i potser hi hauria d’haver anat. Diumenge es va jugar la final de futbol. Suposo que van guanyar els millors (això ho escric el dia abans del partit, amb un ull a la tele que retransmet la manifestació), i per part meva no se’n parli més, i per part dels altres espero que tampoc. Estic francament saturat de futbol patriòtic, o de patriotisme barato amb l’excusa d’uns futbolistes, que vindria a ser més o menys el mateix.

Però liquidats els tres grans temes, és a dir, la sentència, la manifestació i el partit de futbol, avui dilluns tornem a aterrar a la dura realitat, i em pregunto si algun responsable polític té alguna idea clara i pràctica sobre què s’ha de fer, no després de vacances sinó a partir d’avui mateix. Ha tornat ha quedar clar que els únics camins que ens deixa Espanya són dos: el de la submissió pura i dura a la metròpoli (i utilitzo el terme metròpoli per correspondre’s amb el tracte de colònia que ens donen des d’Espanya) i el de la independència, sempre que hi hagi, faltaria més, una majoria que la vulgui i la voti. Ha tornat a quedar clar que per Catalunya no hi ha una tercera via.

Ara els 135 membres del Parlament tenen l’obligació de fer política a partir d’avui mateix, i això vol dir, entre altres coses, organitzar sense més excuses barates una consulta amb tots els ets i uts, per tal de facilitar el dret a decidir dels catalans i sortir de dubtes. Si ells no ho fan, alguns començarem a pensar que aquests diputats són còmplices per acció o per omissió del que ens està passant des de fa massa temps. Per tant, és d’esperar que es posaran les piles sense més dilació no fos cas que la gent, més que farta, els comenci a escridassar pels carrers. Hem entrat en una nova etapa política i convé que tothom en sigui conscient. Ara la pilota ja no és al Tribunal Constitucional d’Espanya ni al camp de futbol de Johannesburg, ara la pilota és a la teulada del nostre Parlament.

No falla: qui paga, mana

Dèiem ahir que encara que formalment Òmnium Cultural és una entitat privada, en una bona mesura viu de les subvencions públiques, que representen una bona part dels seus ingressos. És a dir, tal com dèiem l’altre dia, Òmnium forma part de la societat subvencionada, amb tot el que això representa de positiu i de negatiu.

Ara mateix a ningú se li escapa que dir subvenció pública a Catalunya significa que són uns diners que majoritàriament gestionen els socialistes. Parlant en plata això vol dir que qui ha guanyat la partida són els socialistes, i qui ha fet un trist paperot ha estat la junta directiva d’Òmnium; el seu no nos moverán ha durat exactament tres dies.

Montilla anirà al davant de la manifestació de demà amb la senyera, però deixant de banda el lema pactat, exactament tal com ell volia. No falla, qui paga, mana, encara que pagui amb els nostres diners. Tots han fet el ridícul, i des de la nostra manifesta feblesa fer el ridícul és una de les poques coses que no ens podem permetre.

Això sí, molta sort a tots els que demà decidiu anar a la manifestació. Espero sincerament que en sortiu convençuts que ha estat un èxit.

Dissabte no m’hi busqueu

“Nosaltres decidim. Som una nació”. Aquest és el lema de la manifestació de dissabte organitzada per Òmnium Cultural. Per cert, qui ho paga això de l’Òmnium? Intueixo que el diner públic representa una part important dels seus ingressos, i aquest fet ja ens pot donar alguna pista sobre les tensions que es viuen aquests dies. Estic totalment d’acord amb el lema, són dues obvietats sobre les que no hi haurien d’haver discussions, però no ho veig un motiu suficient com per sortir al carrer un calorós dissabte de juliol. Doncs bé, els politics ni tan sols es posen d’acord sobre aquestes obvietats, però si que es posen d’acord per sortir al carrer un calorós dissabte de juliol. Coses de la política.

Si com diuen, la manifestació és bàsicament per protestar contra la recent sentència del TC, això és el mateix que manifestar-se per defensar la merdeta d’estatut que ens van deixar després de les múltiples retallades fetes a partir del text aprovat l’any 2005 per la gran majoria del Parlament. Al meu entendre tot plegat és molt senzill. La classe política catalana només pretén que amb aquesta manifestació de dissabte els ciutadans avalem la seva lamentable gestió amb el nou estatut, i jo no estic disposat a participar en aquesta farsa. Ja s’ho faran. Per motius diametralment oposats als del PP ja no vaig donar suport a l’estatut retallat i sotmès a referèndum fa quatre anys i, per tant, menys suport encara estic disposat a donar a les seves escorrialles. D’això en dic coherència.

Una cosa és clara, si Montilla va a la manifestació segur que no és per defensar el mateix que defenso jo. Montilla defensa l’Espanya autonòmica, i jo aquesta etapa la considero totalment superada pels esdeveniments. Per tant no penso anar a la manifestació, amb senyera o amb pancarta, amb Montilla o sense, tant m’és. Llegeixo que alguns independentistes hi aniran. Penso que van errats, una manifestació a la que Montilla hi dona suport mai pot ser una manifestació independentista. Llegeixo que alguns autoanomenats federalistes també hi aniran, però tots sabem que per les contrades ibèriques el federalisme només existeix en la ment de quatre benintencionats. Llegeixo que també hi aniran els que defensen l’estatut, però no l’estatut de setembre del 2005 que dèiem abans sinó el doblement retallat per polítics i tribunals forans. En definitiva, embolica que fa fort. Allà hi haurà un garbuix d’interessos gens coincidents amb els que no m’hi vull barrejar. Així que dissabte no m’hi busqueu. Però això sí, “Nosaltres decidim. Som una nació”.

Sana enveja de Bèlgica

Quan aquí es parla de la possible independència de Catalunya de seguida surten els defensors de les essències pàtries espanyoles recordant-nos amenaçadors allò que estableix l’article 8 de la Constitución Española, aquell que parla de la tasca dels militars en aquests casos. Ni se’ls passa pel cap que avui en dia, en ple segle XXI, aquestes coses es poden discutir d’altres maneres més civilitzades i democràtiques, que no passen precisament per utilitzar la violència institucional, per més constitucional que sigui.

Imaginem-nos per un moment que Bèlgica s’acaba dividint en dos nous estats, Valònia i Flandes, una possibilitat que vistos els recents resultats electorals no s’ha de descartar, tot i que mentre no es posin d’acord sobre el futur estatus de la capital belga, Brussel·les, tampoc és quelcom que s’hagi de produir d’avui per demà. Estic pensant en una partició de l’estat belga feta de manera ordenada i negociada i fruit de la voluntat majoritària del poble, i ni se’m passa pel cap, i als belgues evidentment tampoc, associar aquest procés amb cap mena de violència. El que intento explicar és que si a Flandes la majoria decideix independitzar-se dels seus veïns del sud res ni ningú ho podrà aturar. I tan amics.

Doncs bé, escoltant aquests dies els líders independentistes flamencs guanyadors de les últimes eleccions no puc evitar sentir una sana enveja de Flandes i, per extensió, de Bèlgica, on aquestes coses es poden discutir amb tota normalitat. Espero que algun dia aquí també serà possible decidir el nostre futur sense que els soldats hagin de pujar als tancs i sortir de les seves casernes per demostrar-nos qui mana. En democràcia, en cas de dubte el poble vota i es fa allò que decideix la majoria. Tard o d’hora la força de la raó –i, sobretot, la força dels vots- necessàriament s’han d’acabar imposant a la raó de la força, per més constitucional que sigui.

Societat subvencionada

Eliminar subvencions també seria una manera molt efectiva de reduir el dèficit públic, i molt més presentable que tocar les pensions dels pobres jubilats o reduir els sous de les infermeres. En aquest sentit, mentre hi hagin pensions de misèria i greus desatencions socials que en una societat com la nostra no haurien d’existir, em sembla una frivolitat subvencionar amb recursos públics un diari, una pel·lícula, una obra de teatre, uns indis de l’Amèrica central, un club d’aeromodelisme o una organització de gais i lesbianes. Parlem, doncs, d’allò que al meu entendre són subvencions prescindibles. No estic negant que l’existència d’algunes subvencions puntuals de caire social sigui quelcom necessari, però la seva generalització quasi sense límits, fent de la subvenció una norma més que una excepció, és l’origen de molts dels mals que pateix la nostra societat. La subvenció és en molts casos una eina per la compra de voluntats.

Tenim un excés de subvencions públiques de tota mena, directes o més o menys encobertes i quasi sempre absolutament discrecionals. Unes subvencions que els nostres governants disposen al seu caprici talment com si repartissin en vida l’herència familiar. Es tracta d’un fenomen que s’ha anat estenent com una taca d’oli, i el resultat és l’aparició d’una societat políticament comprada a base de subvencions de tota mena, un rebutjable clientelisme que afecta un nombre creixent de persones i entitats que depenen de la discrecionalitat del govern de torn. I és que a ningú se li escapa que, ni que només sigui per prudència, els subvencionats estan obligats a fer bondat per no posar en perill la transferència.

Tant és que es tracti de subvencions discrecionals i directes de milions d’euros concedides als sindicats com ha passat aquests dies, com que una nova subvenció a les empreses periodístiques estigui disfressada en forma de subscripcions gratuïtes als diaris pels que compleixen 18 anys. Sobre això cal denunciar que la Generalitat té la barra de presentar-ho com si fos un premi pels joves quan en realitat els joves només són l’excusa d’una nova subvenció als diaris perquè puguin anar fent la viu-viu sense emprenyar massa. Aquesta disbauxa no ens la podem permetre, i a més a més una societat excessivament subvencionada al final s’acostuma a no treballar i a donar per fet que tot ho ha de resoldre el govern de torn, i això no hi ha cap societat que ho aguanti. O potser el model a seguir és el de les peonadas andaluses? És d’esperar que el proper govern serà prou valent i responsable com per reduir les subvencions públiques de forma dràstica.

Corrupció i autisme polític

Fins no fa gaire alguns pensàvem que aquestes coses només passaven a Marbella o a Santa Coloma de Gramenet, però que Barcelona en quedava al marge. Sembla ser que estàvem equivocats.

La vessant judicial. Abans d’ahir els lladres confessos Millet & Montull van sortir de la presó on s’hi han passat menys de dues setmanes. Simultàniament, uns alts càrrecs polítics socialistes de l’Ajuntament de Barcelona (Garcia Bragado & Co.) han estat imputats pel mateix cas relacionat amb el Palau. Es tracta d’uns personatges que han passat de simples testimonis a ser formalment imputats per la jutgessa. El cercle a l’entorn de l’alcalde Hereu i el seu partit s’està estrenyent perillosament. Sense saber com acabarà tot plegat em permeto insistir que si judicialment s’arriba a la conclusió que hi ha hagut tràfic d’influències, i sembla ser que la cosa va per aquí, és lògic concloure que hi hagin també càrrecs polítics involucrats. Fins on arribarà aquesta lamentable història? De moment ha arribat al nivell de tinent d’alcalde, just per sota de l’alcalde. Simpaties i/o antipaties polítiques al marge, alguns no ens sentim gens satisfets de veure com el nostre ajuntament té part de la seva cúpula directiva imputada en un cas delictiu d’aquesta gravetat, i res ens agradaria més que tot plegat fos només un malson.

La vessant política. Per cert, mentrestant la comissió parlamentària que investiga aquest assumpte només s’interessa per les possibles malifetes dels convergents, en una mena d’autisme polític de caire selectiu que no vol ni sentir a parlar de les responsabilitats socialistes. I després encara es queixen quan se’ls diu que els diputats viuen totalment al marge de la realitat que els envolta.

Amb IVA o sense?

Avui parlarem de l’IVA que paga o hauria de pagar el consumidor final. Cada dia és més corrent que, en acabar la seva feina, l’operari que ens ve a casa a resoldre’ns un problema domèstic ens faci aquesta pregunta: amb IVA o sense? De vegades ni tan sols t’ho pregunta, ja s’entén que la factura és un simple paper en blanc. Normalment –ara parlo per mi, encara que no doni gaire bon exemple- la resposta acostuma a ser sense, i el motiu és obvi.

Però consideracions fiscals i morals al marge, als efectes de la butxaca del consumidor és com si ens preguntessin si ho volem amb descompte o sense descompte. És evident que estem davant d'un frau però qui fa el frau, el lampista o el client? Hi participen tots dos però al meu entendre, en aquest cas concret és el client qui s’emporta la major part de la culpa, ja que s’estalvia de pagar un impost del que el lampista només fa de recaptador forçat per compte de l’estat. És a dir, el lampista fa d’intermediari entre el client que hauria de pagar i l’estat que hauria de cobrar.

Per cert, aquesta feina el lampista la fa obligat i de franc, sense cobrar cap mena de remuneració per fer de recaptador d’impostos. Si l’estat pagués al lampista per aquesta feina segurament el lampista tindria menys interès en oferir la possibilitat de cobrar la seva feina sense IVA. Després diuen de l’economia submergida, però des del govern no es busquen solucions imaginatives per reduir-la. Remunerar el lampista amb un punt d’IVA per la seva tasca de recaptador forçat d’impostos potser en seria una. I és que a ningú li agrada pagar l’IVA, però treballar de franc encara menys.

El camí no és l’Estatut

Potser és bo recordar que en cas de dubte la pregunta clau que cal que ens fem és: què ens aporta de positiu continuar sota la tutela espanyola? La meva resposta és res, ser espanyol no m’aporta res de positiu, i sé que el meu punt de vista és bastant estès a Catalunya.

El camí no és l’Estatut. Alguns això ho venim dient des de fa molt temps, però ara ja ho han dit els tribunals espanyols amb tota la solemnitat del cas. Poca broma! Ara ja és definitiu, el camí de Catalunya no és un estatut d’autonomia. L’autonomia ha durat el que ha durat, que no és pas poc, però ara molts pensem que el camí és un altre que no passa pas per l’estat espanyol sinó que passa precisament per evitar-lo, per prescindir d’una vegada per totes dels peatges espanyols.

Però també sóc conscient que hi ha un sector de la societat catalana que s’ho mira de manera diferent, que pensa que ara ens tocaria tornar a abaixar el cap i demanar perdó a la metròpoli pels molts pecats comesos pels catalans, i prometre’ls solemnement que mai més tornarem a importunar-los. Doncs apa, que ho facin, i després comptem quants n’hi ha dels uns i quants n’hi ha dels altres i fem allò que decideixi la majoria.

Més aviat que tard, a la majoria dels catalans els quedarà clar que Espanya només ens vol pels doblers que ens recapta, i que donada la gran importància del negoci faran el que sigui per seguir-los recaptant. Però llavors haurà arribat el moment de dir prou, de dir hasta aquí hemos llegado perquè ho entenguin, i començar seriosament el camí que finalment ens portarà a disposar de cadira pròpia a les taules de Brussel·les i Nova York on es decideixen els temes realment importants.

No som res

Ara que juguen a futbol a l’Àfrica (això de la celebració de les victòries de la roja desfilant pels carrers de Sarrià brazo en alto i cantant el Cara el sol ho deixaríem en una anècdota sense més importància) em ve al cap el campionat mundial de l’any 1998. Durant els dies que va durar aquella competició vaig haver d’anar al Brasil. La competició es jugava a França i per la diferència horària els partits eren al migdia/primera hora de la tarda hora brasilera. Allò era una bogeria. Tan bon punt començava el partit el país sencer s’aturava. Un exemple que recordo bé: els horaris dels bancs i de moltes botigues es modificaven en funció dels horaris dels partits, per no coincidir. A l’hora dels partits allà es parava tot, fins i tot els avions deixaven de volar. Abans de pujar a l’avió tripulació i passatgers veien tranquil·lament el partit a l’aeroport, en unes pantalles gegants preparades a l’efecte, i l’hora de sortida del vol es retardava fins a l’acabament del partit, i no se’n parli més. Tothom ho trobava de lo més normal, ningú es queixava. Bé, jo sí, però amb la boca petita, no fos pas que em cridessin l’atenció. A les fàbriques, almenys en algunes que vaig visitar, hi havia grans pantalles a les naus i els treballadors o paraven de treballar o feien veure que treballaven mentre miraven el partit. No vull ni pensar què devia passar amb els productes que es fabricaven mentre els treballadors estaven més pendents de la pantalla que de la feina.

Aquells dies vaig veure clar que hi ha determinats països que seguiran sent capdavanters mundials en futbol, i és que ho porten a la sang. I n’hi ha d’altres que potser en futbol no fan gran cosa però són els que porten la batuta de les grans decisions que ens afecten a tots. No hi ha cap dubte que el nostre país no forma part d’aquest segon grup. No som res.

Fi de l’apartheid?

He estat a l’Àfrica del Sud durant l’apartheid i després de l’apartheid, i per tant puc comparar la situació d’abans amb la d’ara perquè les he viscut personalment totes dues. Fixeu-vos que dic he viscut i no he patit perquè em semblaria un gran sarcasme que això ho digués un blanc. Sé quina és l’estranya sensació viscuda per un blanc en viatjar còmodament assegut en un vagó de tren mig buit reservat als blancs veient com els vagons reservats als negres del mateix tren anaven absolutament atapeïts. He vist les platges, els bancs de les estacions, els lavabos públics, etc. exclusivament reservats als blancs, i els negres ni acostar-s’hi.

Què ha canviat a la pràctica amb l’abolició oficial de l’apartheid? Bàsicament han canviat les formes. Les lleis que establien l’apartheid evidentment van quedar abolides, ara un negre pot triar la platja que vulgui sense haver de tenir en compte els cartells de prohibició pels negres que hi havia abans. Però no ens enganyem, l’apartheid de fons segueix vigent, només que en comptes de separar blancs i negres ara separa rics i pobres. Els rics segueixen sent els blancs, que ja ho eren abans, però en aquest grup ara s'hi han incorporat alguns negres que han prosperat. Els pobres, però, segueixen sent la majoria dels negres. Podem dir, per tant, que l’apartheid a l’Àfrica del Sud ha quedat abolit? Això ho podria respondre molt millor que jo un negre que no hagi prosperat, és a dir, la majoria de la població sud-africana.

El tir per la culata

Les coses es poden forçar però només fins a un cert punt, i si es forcen més del compte hi ha el perill que es trenquin. La comissió parlamentària que investiga el cas Palau ja va començar de forma matussera degut a l’escandalosa limitació imposada pels socialistes dels temes a tractar i les persones a convocar. Aviat va quedar clar que l’objectiu d’aquella comissió quedava limitat exclusivament a allò que pogués perjudicar Convergència, sense entrar en altres aspectes del negoci on cada dia que passa sembla més clar que també hi pot haver gent del partit del govern emmerdada.

S’intueix que als socialistes tot plegat els acabarà esclatant a les mans i una de tres, o acaben amb aquesta farsa, o es replantegen l’abast de la comissió des d’un bon principi, o sortiran més escaldats ells mateixos que el partit al que des d’un bon principi pretenien castigar. Així com l’altre dia va ser notícia de portada l’entrada del lladre Millet a la presó potser aviat llegirem que en aquest afer també queden imputats uns altres protagonistes. Diguem-ho clar, per que hi hagi tràfic d’influències hi ha d’haver governants susceptibles de tenir-les i treure’n profit, i tractant-se de la Generalitat de Catalunya i de l’ajuntament de Barcelona aquests quasi que només poden ser de l’òrbita socialista.

Resulta molt curiós que totes aquestes consideracions no se les fessin ells mateixos abans de decidir tirar endavant aquella forçada comissió parlamentària. Els socialistes han demostrat tenir molt poca visió de futur ja que ara els pot sortir el tir per la culata. And last but not least, una consideració final: segons la llei, les comissions parlamentàries són per fiscalitzar el govern, no l’oposició. Alguns semblen haver-ho oblidat.

Desena Ateneuesfera

Els membres de l’Ateneuesfera ens varem tornar a reunir dissabte per celebrar la desena edició d’aquestes trobades de blogaires. Set persones més s’han incorporat al grup:

Albert Ullibarri / The daily avalanche
Alessandro Perazzo / Espatriati.it
Jaume Garrós / El Blog d’en Met
Mercè Piqueras / La lectora corrent
Montserrat Vilardosa / Un tel als ulls
Pere Andreu Jariod / El quadern de l'apuntador
Roser Caño Valls / Antaviana

Va ser un veritable plaer compartir la tertúlia de dissabte a l’Ateneu Barcelonès amb aquestes persones. Amb les noves incorporacions ja som 47 els blogaires que hem passat per l’Ateneuesfera, i cal recordar que el mèrit és bàsicament de l’impulsor d’aquestes trobades, l’amic Guillem Carbonell. A la columna de la dreta hi trobareu els 47 enllaços ateneuesfèrics.

Entrevista a Ràdio Esparreguera

La meva amiga virtual Clidice va tenir ahir la cortesia de fer-me una entrevista a Ràdio Esparreguera; la podeu escoltar clicant aquí.

Cura d’humilitat

L'excés de triomfalisme sovint passa factura, i davant d’un començament més aviat poc brillant de la roja a Durban, perdent merescudament contra un equip que tothom qualifica de modest com Suïssa, potser és bo recordar que abans de jugar-se el partit no resulta gens recomanable anar pel món amb aquest posat de prepotència i suficiència que hem vist aquests dies. Potser com diu tothom la roja és l’equip favorit d’aquest campionat, jo aquí no hi entro perquè no hi entenc, però ser favorit sense guanyar no serveix de res.

Poc seriós

Lamento ser tan crític amb els dirigents sindicals, però és que s’ho guanyen a pols. Alguns sindicats han anunciat que després de molt rumiar-s’ho finalment convocaran una vaga general... d’aquí a tres mesos i mig, precisament el dimecres 29 de setembre, Sant Miquel, el dia meu sant. Bé, que sigui el meu sant és purament anecdòtic i no té més importància, però que en comptes de fer la vaga ara la deixin per la tardor em sembla una mica estrany, i això sense entrar en l’oportunitat o no de convocar aquesta vaga. Suposo que ara no s’atreveixen a convocar vaga per por a un nou fracàs estrepitós, com va passar l’altre dia amb la fallida vaga de funcionaris públics. Dos fracassos seguits en tan poc temps seria massa per la ja molt minsa credibilitat dels sindicats. D’aquí a la tardor ja en parlarem, poden passar moltes coses en tant temps, però això sí, mentrestant els líders sindicalistes sempre podran dir que ells ja han complert amb les seves amenaces de convocar la famosa vaga general. Tot plegat resulta poc seriós.

Integració dels immigrants

No em sembla massa normal pagar el mateix preu en una gasolinera self service que quan el servei te’l facilita un tercer i per tant, preu per preu, prefereixo que la gasolina me la posi un altre. Darrerament a les gasolineres on encara t’omplen el dipòsit, que cada dia són menys però encara en queden unes quantes, aquesta tasca l’acostumen a fer persones vingudes de fora, però de vegades et trobes amb sorpreses. L’altre dia em vaig aturar a omplir el dipòsit en una gasolinera de la Catalunya interior. Quatre empleats a la vista, dos a fora posant gasolina i dos a la botiga, una noia que reposava material i un noi a la caixa. Les dues persones que posaven gasolina eren homes blancs i ja d’una certa edat. El que em va atendre a mi parlava català, l’altre no ho sé. La noia, més jove i també blanca, parlava espanyol. El caixer era el més jove de tots i parlava un català perfecte, i era negre com el carbó. És evident que de totes aquelles tasques, la del caixer era la de més responsabilitat. Una excepció o un signe de normalitat? Francament no ho sé, però una situació com aquella, gens habitual, em va sorprendre agradablement. Quan em parlin d’integració dels immigrants, en comptes de mostrar-nos un grup de senyores tapades amb el vel o una colla de senyors amb gel·laba, fent qualsevol activitat però quasi sempre per separat, seria molt més didàctic que s’utilitzessin exemples més pràctics i entenedors, com per exemple el de la repartició de tasques en aquella gasolinera.

Sense sorpreses

Vaig començar a sospitar que potser hi podria haver una sorpresa d’última hora quan el diari La Vanguardia va optar per deixar escandalosament de banda una mínima dosi de la neutralitat i va decidir jugar totes les seves cartes a favor d’un dels candidats a la presidència del Barça, menystenint els altres tres i donant per fet que el seu patrocinat seria el proper president de l’entitat. Sigui com sigui la sorpresa finalment no s’ha produït i Rosell i La Vanguardia han guanyat les eleccions, i tant el nou president com el seus patrocinadors es mereixen una felicitació, tot i que d’aquest procés també se’n poden treure dues lliçons.

La primera: com diu la dita, no diguis mai blat fins que no sigui al sac i ben lligat, i jo encara hi afegeixo, i facturat i cobrat i comprovat que el xec és bo. Rosell i La Vanguardia han pecat al meu entendre d’un excés de confiança i de prepotència que personalment no m’han agradat. Després dels desmesurats excessos pro Rosell dels últims dies hagués estat curiós veure la portada de La Vanguardia d’avui si no hagués guanyat el seu patrocinat.

La segona lliçó té a veure amb el fet que el candidat continuista que tenia el suport explícit del president sortint hagi tret uns resultats més que discrets. I és que no sempre determinats apadrinaments donen els resultats que sobre el paper poden semblar positius a primera vista. No recordo quin dels quatre candidats va dir que Laporta no ha estat el millor president del Barça sinó el president de la millor època del Barça, que no és exactament el mateix, i d’alguna manera els minsos resultats obtinguts pel seu patrocinat han deixat cadascú al seu lloc.

Maneres d’anar pel món

Hi ha persones que no haurien de sortir mai de casa. I és que hi ha moltes maneres de fer el ridícul, i potser una de les que més em crida l’atenció és la de presumir com fan alguns de la seva pròpia incompetència, incompetència lingüística en aquest cas. Sempre recordaré una vegada que a Paris vaig coincidir uns dies per temes de feina amb un senyor de Murcia que es queixava amargament però a la vegada amb un cert posat d’orgull hispà que al quiosc proper a l’hotel on ens estàvem ni tenien l’ABC ni parlaven espanyol. Aquell home només parlava la variant murciana de l’espanyol i puc entendre el seu desencís, però Déu n’hi do la vergonya que vaig passar al seu costat.

Les meves habilitats lingüístiques no són res de l’altre món però una mica més presentables sí que ho són. Me’n surto prou bé en espanyol, em puc defensar en anglès i francès, i no tinc masses problemes per fer-me entendre en italià i portuguès. A més a més, quan viatjo a altres llocs on no domino la llengua procuro com a mínim aprendre’m les quatre fórmules locals de salutació i cortesia més usuals. Si sóc a València parlo de l’eixida i quan vaig a ses illes parlo de s’hora baixa. El fet d’adreçar-te al teu interlocutor àrab dient-li salam aleikum o agrair amb un efharistó quan ets a Atenes obre més portes del que ens podem imaginar, de la mateixa manera que agraïm que un eslovè acabat d’arribar a Catalunya se’ns adreci amb un bon dia encara que el seu accent no sigui precisament el de Torroella de Montgrí.

Doncs és això el que volia dir. Sorprèn que hi hagi persones incapaces de dir bonjour quan són a França, o bon dia quan són a Catalunya, i s’agraeix l’actitud d’aquells estrangers que només arribar a casa nostra ja ens saluden amb un bon dia amb tota naturalitat. Són maneres d’anar pel món.

La vaga vista des de l’Empordà

Dimarts hi va haver una vaga de funcionaris. Segons els sindicats, 3 de cada 4 funcionaris van fer vaga; segons l’administració, 9 de cada 10 funcionaris van anar a treballar. No sóc funcionari ni pertanyo a l’administració però llegint després els titulars de diaris de totes les tendències vaig arribar a la conclusió que la vaga va fer figa, tal com per altra banda ja era mig de preveure.

Vaig passar la jornada de vaga a l’Empordà, que de tant en tant va bé desconnectar una mica. Res de l’altre món, al matí una agradable passejada d’anada i tornada pel camí de ronda que surt de Calella de Palafrugell en direcció sud cap a la banyera de la russa, també coneguda com a Cala d’en Massoni (a la foto). Després de la caminada, dinar a l’Hotel El Pati, a Peratallada, amb un menú de 18 euros força correcte. A la tarda una passejada per aquelles contrades per constatar, entre altres detalls més agradables, que aquells boscos estan plens de branques i arbres morts i molt secs que encara no ha retirat ningú. No cal ser cap expert en incendis per preveure que aquest estiu el combustible latent que hi ha al bosc ens portarà molts més problemes que altres anys.

Tornant a les xifres de la vaga és evident que algú menteix, una situació que es repeteix sempre que hi ha vaga i que, per tant, ja no constitueix cap sorpresa. Amb les vagues ens enreden sempre. Dit això em pregunto si és massa encertat que els sindicats hagin decidit convocar una vaga precisament ara. Jo m’ho miro des de fora i arribo a la conclusió que tant els convocants de la vaga com els vaguistes potser no han estat massa oportuns, tenint en compte que els funcionaris públics viuen rodejats de treballadors que corren un risc seriós de perdre el seu lloc de treball d’un dia per l’altre, així com de milions d’aturats que ja l’han perdut i tenen poques perspectives de recuperar-lo a curt termini. És evident que dimarts els vaguistes no buscaven precisament la complicitat d’aquests dos col·lectius.

Recapitulem

Recapitulem és el títol d’aquest article que m’ha publicat avui el diari El Punt, un article que surt també a les edicions en paper de les Comarques Gironines (pàgina 15) i de Barcelona (pàgina 14).

Vaga general ara, una equivocació

Els sindicats anuncien ara una vaga general, tot i que saben que no servirà de res. Això sí, estan en el seu dret a promoure una vaga, però que sàpiguen que a continuació els empresaris potser tindran la temptació de convocar un lock-out. El número d’empreses que perden diners va en augment i moltes ja han tancat. N’hi ha d’altres que entre la manca de finançament i problemes de tota mena tenen seriosos dubtes sobre la seva viabilitat. No ens enganyem, ara la cosa no està per vagues ni per lock-outs, i menys encara quan les vagues les decideixen uns personatges que no tenen cap mena de representativitat. Evidentment estic pensant en els sindicalistes, però si parlem de manca de representativitat podem posar els dirigents empresarials al mateix sac. Sabeu quin és el percentatge d’afiliació de les empreses a les organitzacions patronals? I el percentatge d’afiliació dels treballadors als sindicats? Per més baix que apunteu encara us quedareu llargs. Així que poca broma, qui tingui feina que miri de conservar-la en comptes d’arriscar-se a perdre-la. I si a canvi de conservar el lloc de treball s’ha de treballar més o cobrar una mica menys tinc molt clar quina és ara la meva opció. Cal recordar també que els dirigents sindicals no arrisquen res personal convocant una vaga. Per altra banda, ara que s’han de reduir despeses potser seria el moment dolç per eliminar per decret les generoses subvencions públiques a patronals i sindicats, i els que necessitin els serveis d’aquestes organitzacions que se’ls paguin de la seva butxaca (ara els paguem entre tots via impostos). Per cert, la CEOE què carai espera per foragitar d’una vegada el seu desacreditat president? Quina força moral pot tenir Díaz Ferrán per negociar amb els sindicats? Vivim en un país que se’n va a can taps i alguns no ho volen veure, i mentrestant aquest desgavell ja l’estem pagant amb escreix entre tots. Tot plegat no pinta gens bé però convocar ara una vaga general, rotundament no.

No ens els mereixem

Els governants que tenim no ens els mereixem. Ara el govern de la Generalitat ha anunciat que les transferències que des d’aquest organisme es fan mensualment als hospitals concertats que donen serveis públics a la població es faran unes setmanes més tard del que toca. Algunes d’aquestes empreses podran pagar a temps les seves nòmines i els seus proveïdors mitjançant un crèdit pont, i unes altres no ho podran fer i ho resoldran de la manera més fàcil, és a dir, retardant unes setmanes els seus pagaments.

No hi ha constància que el president, consellers i alts càrrecs de la Generalitat, parlamentaris, alts directius d’empreses públiques, etc. hagin acordat que les seves remuneracions també les cobraran solidàriament unes setmanes més tard. Queden per tant perfectament clares quines són pel govern les seves prioritats de pagament: primer i per davant de tot ells, els polítics; els treballadors dels hospitals concertats poden esperar.

Novament es demostra que sempre rep la part més dèbil, que ara no només cobrarà menys sinó que a més a més ho farà a deshora. És d’esperar que a les properes eleccions les persones perjudicades per aquestes mesures ho tindran molt en compte a l’hora de decidir el seu vot. Els nostres governants poden castigar-nos a tothora, nosaltres només tenim una única oportunitat cada quatre anys per tornar-nos-hi. A veure si la sabem aprofitar.

Israel té dret a existir?

Ara i no només ara lo més fàcil és dir que Israel i aquells que li donen suport són sempre els dolents de la pel·lícula, i els pobres palestins i els seus aliats uns sants barons. Però en aquell puzle no tot és tan senzill i simple com alguns ens volen fer creure, i un petit però significatiu detall ens pot ajudar a entendre una mica més el conflicte. El mateix dilluns que es va produir l’assalt marítim de l’exèrcit israelià a uns vaixells turcs en aigües internacionals, una operació del tot rebutjable des de qualsevol punt de vista, vaig sentir el president de l’ong que dóna suport als espanyols embarcats en un dels vaixells afirmant amb tota naturalitat que “l’estat d’Israel no té dret a existir”. L’home ho deia molt convençut.

Doncs bé, amb aquesta frase ja en vaig tenir prou. Si tota la seva argumentació per condemnar l’assalt, que no cal dir que jo també condemno sense pal·liatius, es basa en aquesta mena d’arguments, per mi aquests senyors deixen de tenir raó. Potser seran molt coherents amb les seves idees, i si segons ells Israel no té dret a existir lo més coherent és que defensin a qui intenta liquidar aquell estat. I emparats en aquesta coherència no ha de sorprendre que donin suport a Hamas, una organització terrorista que dit pel ells mateixos té com a objectiu principal la destrucció de l’estat d’Israel. Ara bé, que siguin coherents no vol dir que tinguin raó. No sé quina és la solució del conflicte però una cosa tinc molt clara: el mateix dret que tenen els palestins a tenir un estat propi el tenen els jueus a conservar el seu.

Barcelona low cost

L’anunciada entrada de la companyia aèria Ryanair a l’aeroport de Barcelona constitueix un pas més per consolidar una operativa low cost/low quality que no té res a veure amb el model de negoci que se’ns havia venut fins ara per l’aeroport de la nostra ciutat. S’està fent exactament el contrari del que els experts ens deien que s’havia de fer, mentre veiem amb sorpresa que en aquesta societat mig anestesiada i massa conformista quasi ningú es queixa de l’enredada. Amb Ryanair, Barcelona donarà un pas de gegant per convertir-se en el gran aeroport low cost del sud d’Europa, fins i tot en detriment dels de Girona i Reus. Recordem que el model de negoci que ens deien que es volia implantar era el d’un gran hub, és a dir, un aeroport basat en companyies aèries normals que enllaçarien a Barcelona els seus vols intercontinentals amb els europeus, però ara resulta que s’està consolidant el model basat en companyies low cost que només volen punt a punt. A ningú se li escapa que parlar dels diferents tipus de companyies aèries és parlar de les seves respectives clienteles tipus, capacitats econòmiques, etc. Dit en altres paraules, pocs directius de grans empreses veurem arribar a Barcelona amb aquesta companyia. En aquest sentit, no crec que sigui exagerat afirmar que l’arribada de Ryanair a Barcelona és una mala noticia per les justes aspiracions de la nostra ciutat, i això no exclou la possibilitat que algun dia em veieu a El Prat agafant un vol de Ryanair. No es pot dir mai d’aquesta aigua no en beuré.

Per cert, la competència s’ha posat nerviosa. Ara ha sortit el president de Vueling dient que volen rectificar l’estratègia de negoci d’aquesta altre low cost, en un intent de diferenciar-se de Ryanair. Però tothom sap que el hub del grup al que pertany Vueling, és a dir, Iberia, és i seguirà estant a Madrid. Tota l’estratègia del grup Iberia des de fa anys ha estat encaminada a potenciar Madrid en detriment de Barcelona, incloent-hi la suspensió de TOTS els vols d’Iberia exclosos els del pont aeri.