L’ecologia i els post-comunistes

Els termes ecologia, ecologista i ecologisme segurament tenen avui més d’un significat. Tothom en parla però no tothom els entén de la mateixa manera. També intueixo que no tots els que ara es proclamen ecologistes són o han estat abans comunistes, encara que a vegades ho pugui semblar degut a l’intent que fan per monopolitzar aquestes noves sensibilitats socials.

De fet, jo mateix no he estat mai comunista (i, amb tota franquesa, no em sap greu ni m’ha quedat cap trauma pel fet de no haver passat per l’experiència) i en canvi em considero un ecologista. Faig tot el reciclatge que toca, no fumo i, per tant, no contamino l’ambient, procuro anar a peu o en transport públic (quan no hi ha vaga), etc. Així, també estic convençut de la gravetat que representa el risc de l’escalfament global del nostre planeta, i per deixar-ne constància explícita tinc penjada una prova fotogràfica a la columna de la dreta d’aquest blog, en una demostració que, al meu entendre, esvaeix qualsevol dubte sobre la meva sensibilitat en aquests temes.

En el discurs ecologista hi ha moltes veritats comprovades i algunes veritats suposades barrejades amb falsedats, algunes ben demostrades i altres només intuïdes, i tot plegat, sovint, ben farcit de demagògia. No dubto que el famós missatge tremendista d’Al Gore conté veritats, i s’ha de reconèixer que en alguns aspectes resulta fins i tot colpidor, però més que el que em diuen els polítics tinc una certa tendència malaltissa a fixar-me en el que han fet i fan aquests predicadors moderns.

Si no vaig equivocat, una de les darreres coses que va fer Al Gore com a vicepresident dels Estats Units va ser negar-se a signar el protocol de Kyoto. Si busquem a l’hemeroteca les explicacions que va donar ell mateix per justificar el seu rebuig al protocol, veurem que va ser un acte de pur convenciment al marge de la probable obediència al jefe. I si amb Al Gore preferim passar pàgina, oblidar el passat i tornar al present, resulta sorprenent veure que aquest senyor acostuma a traslladar-se sempre en un reactor privat que no cal dir que contamina molt més (per viatger) que un avió de línia convencional. Com a conclusió, podríem dir que a vegades s’agrairia una mica de coherència per fer més creïble el discurs.

Però dit això, l'apropiació indeguda que del ecologisme n'han fet els comunistes provoca que molta gent dubti del discurs ecologista en el seu conjunt, i no ens hem pas d'escandalitzar de que sigui així. Són tantes les falsedats que en nom d’aquella ideologia ens hem hagut d'empassar durant dècades que humanament és comprensible, i parlo també per mi, que qualsevol cosa que ens vingui d’aquella gent decidim posar-la, d’entrada, en quarantena.

Hi ha motius sobrats per a la desconfiança. Santiago Carrillo, durant molts anys màxim dirigent comunista d’Espanya, es movia força per l’Europa de l’Est, Corea del Nord i Cuba, estiuejava sovint a la Romania de Ceaucescu i coneixia amb pèls i senyals la veritable realitat del comunisme. Ell sabia perfectament que aquell teòric món idíl·lic era tota una enganyifa, encara que de portes enfora el seu discurs era un altre. Jordi Solé Tura (no he vist encara la pel·lícula del seu fill) va viure molts anys en aquells paradisos i també sabia la veritat, de la mateixa manera que coneixien la veritat tots els dirigents del Partit Comunista d’Espanya i, a Catalunya, els del PSUC de l’època (López Raimundo, Gutiérrez Díaz, etc.). Els militats de base i els votants són una cosa, sovint es tracta de gent plena de bona voluntat però alhora poc viatjada i molt desinformada, mentre que els seus dirigents sempre están en el secreto.