Penso que ni que només sigui de tant en tant és bo recordar-ho. Una cosa són els discursos i la propaganda oficials, les platges paradisíaques i l’imatge de festa generalitzada que se’ns intenta transmetre de Cuba, i una altra de ben diferent és la dura realitat del dia a dia dels cubans que estan condemnats a viure en aquell paradís, sense ni tan sols poder-ne marxar lliurement. Cuba és la clàssica dictadura amb tots els ets i uts de les dictadures clàssiques. És bo que les persones que amb els motius més diversos viatgen a Cuba, i de gent d’aquesta n’hi ha molta (jo mateix també hi he anat, i no precisament de vacances), sàpiga que va a un país que és una dictadura.
Las dictadures només s’aguanten amb una forta repressió interna i tancant-se cada dia més a qualsevol influencia exterior. A Cuba pots llegir el Granma i el Juventud Rebelde però no els diaris normals que et trobes quan viatges per altres indrets. A Cuba, quelcom tan senzill com poder utilitzar lliurement internet és una quimera per a la majoria de la població. Cal recordar que les dictadures només s’aguanten castigant el pensament lliure i ficant els dissidents a la presó. Una de les característiques comunes de totes les dictadures és l’existència generalitzada de la figura del presoner polític derivada de l’antidemocràtica figura legal coneguda com delicte d’opinió. I és que potser també cal recordar una altra obvietat, i és que el pensament és lliure, és una de les poques coses lliures que encara ens queden, i vull pensar que cap demòcrata amb dos dits de front pot justificar mai la criminalització del pensament i/o la seva plasmació en un full de paper. Amb això vull dir que quan escolteu algú que digui això no ho pots pensar o això no ho pots escriure poseu-vos en guàrdia. De dictadors en potència n’hi ha un fotimer.
Però curiosament països com Cuba compten sempre amb el suport i la simpatia d’uns personatges que si en els seus països s’establís una dictadura segurament serien els primers d’anar a la presó. Dictadures com la cubana compten amb l’entusiasta suport exterior de polítics i sindicalistes, i persones que no són ni una cosa ni l’altra, però que tots ells viuen en països democràtics, i sovint te n’adones que aquests personatges no són conscients que no podrien exercir les seves activitats si visquessin sota uns règims com aquells que diuen defensar. La seva actitud sempre m’ha semblat una contradicció. I no només ho sembla, és una contradicció flagrant.
Veneçuela va pel mateix camí, i també compta amb les al meu entendre inexplicables simpaties d’aquells personatges que dèiem abans, que miren cap a una altra banda cada vegada que des del poder s’estableix un nou element que ens recorda que l’objectiu del colpista Hugo Chávez és assemblar-se cada vegada més als seus homònims cubans.
Las dictadures només s’aguanten amb una forta repressió interna i tancant-se cada dia més a qualsevol influencia exterior. A Cuba pots llegir el Granma i el Juventud Rebelde però no els diaris normals que et trobes quan viatges per altres indrets. A Cuba, quelcom tan senzill com poder utilitzar lliurement internet és una quimera per a la majoria de la població. Cal recordar que les dictadures només s’aguanten castigant el pensament lliure i ficant els dissidents a la presó. Una de les característiques comunes de totes les dictadures és l’existència generalitzada de la figura del presoner polític derivada de l’antidemocràtica figura legal coneguda com delicte d’opinió. I és que potser també cal recordar una altra obvietat, i és que el pensament és lliure, és una de les poques coses lliures que encara ens queden, i vull pensar que cap demòcrata amb dos dits de front pot justificar mai la criminalització del pensament i/o la seva plasmació en un full de paper. Amb això vull dir que quan escolteu algú que digui això no ho pots pensar o això no ho pots escriure poseu-vos en guàrdia. De dictadors en potència n’hi ha un fotimer.
Però curiosament països com Cuba compten sempre amb el suport i la simpatia d’uns personatges que si en els seus països s’establís una dictadura segurament serien els primers d’anar a la presó. Dictadures com la cubana compten amb l’entusiasta suport exterior de polítics i sindicalistes, i persones que no són ni una cosa ni l’altra, però que tots ells viuen en països democràtics, i sovint te n’adones que aquests personatges no són conscients que no podrien exercir les seves activitats si visquessin sota uns règims com aquells que diuen defensar. La seva actitud sempre m’ha semblat una contradicció. I no només ho sembla, és una contradicció flagrant.
Veneçuela va pel mateix camí, i també compta amb les al meu entendre inexplicables simpaties d’aquells personatges que dèiem abans, que miren cap a una altra banda cada vegada que des del poder s’estableix un nou element que ens recorda que l’objectiu del colpista Hugo Chávez és assemblar-se cada vegada més als seus homònims cubans.
2 comentaris:
no conec Cuba, però em costa poc assimilar-la a una dicatadura, com puc fer-ho també amb Veneçuela o la Xina. Tanmateix, no podem caure en l'error del Che i obviar, sobretot a l'Amèrica del Sud, la qüestió indígena. Els seus paràmetres no han estat mai els nostres, malgrat la terrible colonització. I no és gens fàcil llegir-ne la realitat des del nostre punt de vista, caiem en massa errors. I, personalment, no m'agraden, però tampoc m'agraden els d'aquí, o sigui que no és gaire representatiu de res.
Clidice,
D’acord, però centrant-nos en Cuba ja és trist que amb més de 50 anys de dictadura comunista només s’hagi arribat on som ara, amb una educació i una sanitat (les dues grans icones del règim dels Castro’s Bros.) que s’han anat degradant fins a uns extrems que als anys setanta, sota el paraigües de la URSS, ningú s’hagués pogut imaginar.
Evidentment aquí tampoc no és cap panacea però posats a triar jo tinc molt clara la meva opció. Els cubans això ni tan sols ho poden valorar, viuen aïllats del món.
Publica un comentari a l'entrada