Vist des de Madrid

Així ens ho expliquen avui els diaris madrilenys des de les seves portades de paper / portades digitals:

ABC
Guardiola humilla a Mourinho / “Manita” azulgrana al Madrid

As
Goleados y desquiciados / Manotazo a Mou

El Mundo
El Barcelona humilla otra vez al Real Madrid / Baile y “manita” del Barcelona al Real Madrid

El País
El Barça arrolla al Madrid (5-0) / El Barça barre al Madrid

La Razón
El Barça vence por mayoría absoluta / Soberana goleada del Barcelona

Marca
Mouchísimo Barça... para tan poco Madrid / Bofetón al Real Madrid

Público
Una manita para Mou / Una manita para Mou

Sense comentaris.

Gairebé sense sorpreses

Sense cap pretensió de treure mèrits al guanyador, bàsicament el que ha passat en aquestes eleccions és que les han perdut Montilla i els seus socis. La victòria de Mas només és la conseqüència lògica d’una derrota molt previsible i del tot merescuda. Resulta trist dir-ho però ahir molta gent d’esquerres tenia perfectament clar que l’objectiu del seu vot era que no es repetís el tripartit. Si féssim un catàleg dels mèrits d’uns i altres, n’ha fet molts més el tripartit per perdre les eleccions que CiU per guanyar-les. Això no treu legitimitat a la seva incontestable victòria però seria bo que els guanyadors haguessin aprés aquesta lliçó, no fos cas que d’aquí a quatre anys els passés el mateix a ells. La campanya electoral del 2014 comença ara mateix, i això el nou govern no ho hauria de perdre de vista.

El nou govern haurà de començar la seva tasca posant als llocs de responsabilitat persones que actuïn amb el sentit comú que tant s’ha trobat a faltar durant els darrers set anys. I haurà d’esmenar tot el que faci falta i es pugui esmenar, es digui vuitanta per hora o es digui setmana blanca. Montilla i els seus s’han guanyat a pols el rebuig justificadíssim d’una bona part dels que fa quatre anys els varen donar suport. Vots canten. No cal repetir ara el catàleg de despropòsits del tripartit que tots tenim al cap. La cirereta del pastís ha estat aquesta ridícula normativa imposada als hotels més estrellats, obligant-los a oferir pa amb tomàquet a la seva clientela per esmorzar. És a dir, no contents amb tenir ben collats els catalans, abans de marxar també han pretès imposar allò que han de menjar els turistes rics per esmorzar. De bojos, conseller Huguet, de bojos. És aquest desmesurat intervencionisme d’una administració pública autoanomenada progressista el que ha fet obrir els ulls a molts ciutadans d’esquerres que fa uns anys van votar tripartit i després s’han sentit decebuts i políticament estafats.

Mas ja ha donat les gràcies als seus votants però no s’hauria d’oblidar de donar-les també als cervells del tripartit, que amb la seva repetidament demostrada incompetència tant han contribuït a la victòria de CiU. I ja per acabar, encara que la majoria dels independentistes han votat CiU, cal no perdre de vista que si bé ha guanyat el Mas que votaria sí en un referèndum independentista, també han guanyat els seus socis encapçalats per Duran que votarien en sentit contrari. És per això i no per casualitat que per il·lustrar l’article d’avui hagi escollit aquesta foto de Reuters apareguda al diari ABC d’ahir, que per estar ben informat s’ha de llegir de tot.

Uns apunts sabatins

• Per a mi l’aparició d’un nou diari sempre és una molt bona notícia, i més encara aquests dies amb la crisi que hi ha arreu i especialment en el sector de la premsa de paper. Demà surt el diari Ara, escrit integrament en català, que estarà disponible cada dia al quiosc en versió paper, i a la xarxa en diferents formats digitals. De moment només puc dir dues coses, una de positiva i una de negativa. La positiva: que em consta que la gent que hi treballa ho fa amb molta il·lusió i professionalitat, i amb ganes de treure al mercat un bon producte. La negativa: que aquest diari també ha rebut ajuts públics, i ja he explicat anteriorment que les subvencions a la premsa no m’agraden. El penso llegir durant uns quants dies i prometo fer-ne una valoració més endavant.

• Que són una colla d’incompetents ja havia quedat demostrat fa temps, però ara la jutgessa de Gandesa sembla haver arribat a la conclusió que Saura i la cúpula de la seva conselleria són també una colla de mentiders. De moment ja hi ha un alt càrrec imputat per cinc homicidis, i tot fa pensar que no serà l’únic. Deixar el Departament d’Interior en mans d’incompetents no va ser una bona idea.

• Tot i que a aquests establiments ni m’hi acosto, un any més els senyors de la Guia Michelin ens diuen que més avall dels Pirineus només hi han restaurants triestrellats a Euskadi i a Catalunya. Cap a Portugal, cap a Espanya. No sé si això vol dir alguna cosa però cada any, quan es repeteix aquesta notícia, no puc evitar sentir també un sentiment d’estranyesa, doncs tant a Espanya com a Portugal s’hi menja molt bé.

• Els dos grans partits espanyols que participen demà a les eleccions catalanes mitjançant les seves respectives franquícies han fet venir els seus líders a fer campanya a provincias: Felipe, Zapatero, Rajoy, etc. Sentint-los i veien els temes de que parlaven, alguns mítings d’aquests dies semblaven els d’unes eleccions al parlament espanyol. Fins i tot la Chacón ens parlava en espanyol. Res, només per deixar-ne constància.

I si l’encerto... l’endevino

Diuen que qui té boca s’equivoca, i ho podríem completar dient que qui no fa porres no s’equivoca mai. Abans d’unes eleccions les porres són un divertiment sense més importància i al llarg dels anys n’he fet unes quantes. Normalment les meves previsions polítiques no s’han desviat gaire de la realitat, tot i que estic mentalment preparat per acceptar que sempre hi pot haver una primera vegada. Avui he decidit tirar pel dret i fer pública la meva porra, i per endavant entono el mea culpa per si no l’encerto. Un aclariment: la meva porra no reflecteix un desig personal sinó tan sols el que crec honestament que pot sortir diumenge. I encara que després d’unes eleccions qualsevol resultat es justifica dient que l’elector no s’equivoca mai, tots sabem que no és així, i que de gent equivocada el món n’és ple.

Així que aniré al gra. Basant-me només en el meu nas i en coses que he anat escoltant i llegint aquí i allà, de cara a les eleccions de diumenge la meva porra diu que hi haurà més participació que abstenció. Els ciuencs passaran sense problemes dels seixanta escons, però sense arribar als setanta. Els socialistes amb prou feines arribaran als trenta, si hi arriben. Els populars es quedaran més o menys com estaven però passaran a ocupar el tercer lloc del podi. Els republicans esquerrans quedaran clarament per sota i es disputaran un discret quart lloc amb els verds de la bicicleta, que perdran algun escó. Finalment, la suma de la resta de partits que assoleixin representació parlamentària serà inferior a cinc. Aquí cal aclarir que aquesta vegada la majoria del vot independentista anirà cap a CiU. I si l’encerto... l’endevino, però vull que quedi clar que aquesta vegada no m’hi jugo cap dinar.

Això sí, passi el que passi diumenge, la senyora Maria Luisa Cava de Llano y Carrió seguirà exercint com a Defensora del Pueblo espanyol, amb aquella poca gràcia i absoluta manca de sensibilitat lingüística cap el català que no deixa de proclamar als quatre vents cada dos per tres, i que als efectes pràctics ens reserva l’ús de la llengua catalana a l’àmbit purament privat. I després alguns encara es mostren sorpresos que els independentistes a Catalunya no facin més que augmentar, encara que com he dit abans una bona part d’aquest col·lectiu diumenge votarà CiU.

Hem fet més de noranta lleis!

Quan s’arriba al final de la legislatura el govern sortint acostuma a presentar un balanç com més positiu millor. Si les dades econòmiques són millors que les del principi de la legislatura, aquestes es posen sobre la taula i el govern sortint es posa totes les medalles que calguin per la millora, encara que no en sigui directament responsable. Però quan les dades són dolentes com passa ara, aquestes s’obvien o s’hi passa de puntetes. Així, ara no veurem que el govern sortint presumeixi de les dades de l’atur, ni de la venda d’habitatges i vehicles ni, en general, de la situació de l’economia. Tampoc parlaran de la davallada econòmica de Catalunya respecte d’altres zones de l’estat, ni dels nostres pobres rànquings educatius, ni de cap altre tema que pugui ser considerat negatiu per l’elector.

Ara bé, quan s’acaba la legislatura i es vol presumir de bona gestió, una de les dades clàssiques que no falla mai és el número de lleis aprovades pel Parlament. Hem fet més de noranta lleis! diuen ufanosos els membres del govern sortint. Però dit això, no acostumen a fer valoracions sobre la necessitat i utilitat pràctiques d’aquestes lleis. D’això no se’n parla gaire. De fet, tenim lleis aprovades al Parlament que ja se sap que no es compliran mai, i evidentment tampoc no es sancionarà a qui se les passi pel forro. Però això sí, a l’hora de fer balanç serveixen per fer estadística. Hem fet més de noranta lleis!

En aquests darrers quatre anys de lleis útils se n’han aprovat unes quantes, fins i tot algunes han sigut pactades amb l’oposició, però cal recordar que del Parlament també han sortit lleis totalment inútils, fins al punt que algunes són inaplicables. Per exemple, la llei de vegueries. No només no serveix per res sinó que els seus promotors sabien des que la van plantejar que estaven fent una llei inútil i inaplicable. S’havia de marcar paquet i la van fer, i utilitzo aquesta vulgar expressió d’Esquerra perquè ells en van ser els promotors. Però a l’hora de fer el balanç de la legislatura aquesta llei inútil també forma part de l’estadística. Totes sumen. Hem fet més de noranta lleis!, però sense entrar en més detalls. I es queden tan amples.

Montilla ha guanyat

Ara es comença a entendre l’estratègia dels socialistes amb el famós cara a cara Mas-Montilla. Ara s’ha vist que tot plegat era un bluf. Quan diumenge a la nit, en acabar-se el debat a sis per TV3, Montilla va llegir l’oferta de fer un cara a cara amb Mas eliminant les condicions que havia posat abans, Montilla ja sabia que la Junta Electoral no l’autoritzaria. Només va voler quedar bé de cara a la galeria, i ara sempre podrà dir que si no s’ha fet el cara a cara és perquè no l’han deixat. Però la realitat és que aquest cara a cara Montilla no volia fer-lo ni en somnis, perquè era conscient que el perdria, de la mateixa manera que va perdre el debat a sis per golejada. Quan fa setmanes Montilla va posar l’excusa que s’havia de fer un cara a cara en espanyol com a condició per fer-ne un en català, el cara a cara amb Mas estava condemnat al fracàs. Montilla ha jugat amb els temps i ara la raó oficial per no permetre que es faci aquest cara a cara és que la normativa espanyola diu que entre la petició i l’emissió del debat han de passar cinc dies, i ara aquests cinc dies no hi són, perquè si la petició es va fer dilluns, sumant-t’hi els cinc dies ens situem a dissabte, jornada de reflexió. En fi, misèries de la política. El fet és que sense aquest cara a cara tampoc ens perdrem gran cosa, i que el resultat electoral no hagués diferit massa si el debat s’hagués produït. Montilla ha jugat un cop més amb l’electorat creant falses expectatives, encara que els seus ara ens vinguin dient que la culpa és d’en Mas per no haver acceptat en el seu dia la proposta de Montilla d’espanyolitzar la campanya electoral. Aquí no s’han de buscar culpables, tot plegat és molt més senzill: Montilla no volia el cara a cara i no hi haurà cara a cara. Montilla ha guanyat en el que podria ser la seva darrera victòria. Trista victòria, val a dir.

El debat de TV3, més que una crònica

En primer lloc cal dir com a fet positiu que aquesta vegada l’amo Cuní, que feia de moderador, no va ser el protagonista de l’acte. I dit això cap sorpresa, a banda de l’oferta de Montilla a en Mas (per cert, oferta llegida i per tant gens improvisada) consistent en renunciar a condicionar un cara a cara entre ells dos a que se’n fes també un en espanyol. Mas va estar àgil i brillant en la resposta, aquesta sí, improvisada: d’acord, i ja que som aquí fem el cara a cara ara mateix. Llavors Montilla, que no s’ho esperava, es va arronsar, va dir que no, que millor un altre dia. És el que més em va cridar l’atenció del debat.

C’s. Demagògies lingüístiques al marge, Rivera té un discurs fluid però es va comportar amb força mala educació, tallant a tothom i agafant la paraula quan no era el seu torn, oblidant també que quan a la tele parlen dos a la vegada no se’ls entén.

ICV. Herrera es dirigia bàsicament als seus però sovint s’equivocava d’interlocutor. Entre Mas i ell no es robaran vots i per tant entenc que els seus retrets haurien d’haver estat dirigits cap a una altra banda de la taula. Va repetir que això d’anar a pas de tortuga per les autopistes no és cap error. Sostenella y no enmendalla.

PP. Sánchez-Camacho parla molt ràpid, i en un debat on només es calculen els temps d’intervenció i no les paraules que es diuen per minut això és avantatjós. Sobre el fet de passar-se a l’espanyol en un moment determinat del debat no crec que ni així millori gaire els resultats de les últimes eleccions. El PP és un partit de dretes però a Catalunya té la clientela que té, un 10%, un percentatge molt inferior al de votants catalans de dreta. El PP no ha entès que a Catalunya la dreta endreçada vota CiU, sense que això vulgui dir que CiU sigui exactament un partit de dretes. Són aquestes peculiaritats de la política catalana que tant costen d'entendre des de fora.

ERC. Puigcercós va estar més bé que de costum. Sembla haver oblidat el paper de destraler que feia fins fa poc, però ara ja és massa tard per rectificar i fer aquest paper més seriós i institucional. Tot sembla indicar que la bufetada que es donaran diumenge serà de les que fan història. Per altra banda, el dilluns serà divertit escoltar què hi diu Carod, que aquests dies està molt calladet. A ERC s’albira un important ball de bastons.

PSOE. Montilla va estar excessivament encarcarat, va improvisar poc i va llegir massa. No va transmetre il·lusió en cap moment, semblava un funcionari del registre, amb tots els meus respectes pels funcionaris del registre. Diu que no pactarà amb el PP, i que no repetirà el tripartit encara que sumin. És a dir, té ben assumit que els socialistes s’estaran una temporada a l’oposició.

CiU. Mas va guanyar el debat i tornarà a guanyar les eleccions. Aquest cop sembla que governarà, tot i que això del concert econòmic no s’ho creu ni ell. Espero, però, que no assoleixi una majoria absoluta, que sabem per experiència que les majories absolutes comporten actituds de prepotència que mai ens han portat res de bo. Sigui com sigui, segur que no ho farà pitjor que Montilla.

La resta dels partits que es presenten a les eleccions no hi van participar, i crec que s’ho mereixien igual que els sis que van anar a TV3. Una injustícia que s’hauria de resoldre, però no sé cóm.

La Vanguardia i El Periódico

A Catalunya tenim dos grans diaris, La Vanguardia i El Periódico. Sense entrar en valoracions sobre la seva qualitat, en tirada i difusió estan molt per sobre de la resta dels diaris catalans. Són els mitjans més emblemàtics dels grups de comunicació Grupo Godó i Grupo Zeta, respectivament. Esquematitzant-ho molt, potser massa i tot, podríem dir que La Vanguardia és un producte més de dretes que El Periódico, especialment des que aquest últim actua de facto com una corretja de transmissió dels socialistes. La Vanguardia, en canvi, tot i ser bastant de dretes, sempre procura està bé amb els que manen, siguin de dretes o d’esquerres. És en aquest sentit que s’ha d’entendre, i dic entendre i no pas justificar-ho, que en un moment determinat decidissin allargar la seva manxeta, afegint el mot “española” al nom del diari. I potser precisament per això aquest diari, que va ser fundat per dos igualadins l’any 1881, ha complert els 129 anys de vida i encara el trobem cada dia al quiosc, mentre que molts altres diaris han anat desapareixent.

Sobre la sensibilitat lingüística amb la llengua catalana que mostren aquests dos grups de comunicació hi ha una dada que no ho diu tot però diu molt: ambdós grups ofereixen les seves webs institucionals només en versió espanyola. El Periódico, però, va fer una aposta per posar també al mercat una versió del diari traduïda al català, que diuen que té força èxit de venda. Fins ara La Vanguardia sempre s’hi ha resistit, i s’ha limitat a petits gestos: alguna carta al director en català i poca cosa més. Però sembla ser que en pocs mesos sortirà també una versió del diari traduïda al català, més per intentar buscar sortides a la greu crisi que pateix el sector que per la sensibilitat lingüística del Grupo Godó amb el català, que ja ha quedat clar que és més aviat escassa.

Com a diari de paper, La Vanguardia podríem dir que és més dens; costa més de llegir que El Periódico, que té més fotos, gràfics i dibuixets. Però en contrapartida el diari dels Godó té la secció de les esqueles, molt valorada per una part gens menyspreable dels seus subscriptors i lectors, així com els articles sabatins intempestius de Gregorio Morán. Des de fa un temps, però, els diaris de paper ja no em serveixen per informar-me sinó només per veure si i/o cóm expliquen les coses que el lector ja coneix via internet des del dia abans. Per això, ara que s’acosta la data de caducitat de la meva subscripció em plantejo un cop més si em val la pena renovar-la. Costa trencar amb els costums i la decisió no és fàcil però em sembla que d’aquest any no passarà. I si més endavant algun dia se’m presentés la necessitat de tornar a tocar la versió paper del diari, tinc la tranquil·litat de saber que molt a prop de casa hi ha un quiosc.

Striptease fiscal

L’striptease fiscal ha esdevingut tot un clàssic abans d’unes eleccions. Tinc un cotxe vell i una bicicleta, un pis hipotecat, una segona residència heretada de la família i 5.000 euros en una llibreta d’estalvis de la Caixa. No sóc ric però sóc molt transparent. Aquest és el missatge. Alguns caps de llista fan aquests dies striptease fiscal, ens informen amb més o menys detall sobre el seu patrimoni particular. Encara que no ho manifesten obertament, tinc la sensació que els candidats que decideixen lliurement fer striptease fiscal ens volen transmetre dos missatges, un de clar i l’altre de subliminal. El primer, que presumeixen de ser persones que no han acumulat un gran patrimoni a la vida, com si això ja fos un actiu polític o personal per si mateix. Evidentment hi discrepo. El segon missatge que ens volen transmetre, aquest més subliminal, és que una persona amb un gran patrimoni no pot ser mai un bon gestor públic perquè, d’entrada, ells estan convençuts que disposar d’un determinat estatus econòmic està mal vist i és sospitós. Encara hi discrepo més.

Com no podria ser d’altra manera, respecto les persones que els hi agrada exhibir-se en aquesta mena d’espectacles, si és que l’striptease és un espectacle, que aquí potser també hi hauria molt a discutir. Però els candidats que en són partidaris ens haurien d’explicar els motius reals del seu exhibicionisme, més enllà d’una pretesa actitud de transparència. Tal com jo ho veig, una persona amb un gran patrimoni pot gestionar la cosa pública tan bé o tan malament com una persona que amb prou feines arriba a final de mes. I de robar o de ser honest, tantes possibilitats en tenen els uns com els altres. Tant m’és que els meus governants siguin rics o pobres, el què vull i exigeixo és que siguin honestos i que ens gestionin bé uns recursos que són nostres, i que fruit del resultat d’unes eleccions ells ens administraran temporalment. Per tant, en primer lloc els exigeixo que no oblidin mai que els diners públics també tenen amo.

Sobre la suposada transparència que hi ha al darrere de l’striptease fiscal, cal dir que si un polític es proposa incrementar el seu patrimoni de manera irregular des d’un càrrec públic, ja se’n ocuparà ell mateix que aquest augment no figuri en la seva declaració de patrimoni quan deixi el càrrec. Vull dir que el fet que faci una declaració pública de patrimoni al principi del seu mandat i una altra quan deixi el càrrec per a mi no és garantia de res. Si el que es pretén és controlar millor les finances particulars dels polítics s’han de buscar altres mecanismes de control més efectius, i un cop establerts fer-los extensius i obligatoris per a qualsevol persona que aspiri a ocupar un càrrec d’aquesta naturalesa.

Bilingüisme asimètric del PP. Més dades

De vegades els amics del PP encara gosen dir-me que exagero. Avui els tornaré a demostrar que no exagero, que són ells els que menysvaloren la llengua catalana. He rebut la propaganda electoral d’aquest partit, on juntament amb la papereta de votació s’hi acompanya un full DIN A4 escrit per les dues cares.

Cara A
• 1/3 de la cara A l’ocupa el meu nom i adreça, acompanyats del logo del partit i d’un títol que diu Soluciones para la crisis.
• 2/3 de la cara A estan ocupats amb un text escrit únicament en espanyol i signat pel senyor Rajoy, i que porta per títol El cambio en España empieza en Catalunya.
• Resum de la cara A: català, 0%; espanyol, 100%. Títols: 100% en espanyol.

Cara B
• 1/3 de la cara B l’ocupa un text signat per la senyora Sánchez-Camacho; la primera meitat en espanyol, la segona meitat en català. Resum: català 50%; espanyol 50%. Prioritat: primer l’espanyol, després el català.
• 2/3 de la cara B estan encapçalats per dos títols: Soluciones para Barcelona i Ahora la prioridad es crear empleo. A continuació hi ha set textos curts dels quals tres són en català i quatre en espanyol. Resum: català 43%; espanyol 57%.
• Resum global de la cara B: català 45%; espanyol 55%. Títols: 100% en espanyol.

Resum global del fulletó
En els textos, el català té una quota del 22.5%, i l’espanyol del 77.5%. Si ho comptéssim per caràcters o per paraules, la proporció seria encara més escandalosa. Per altra banda, els quatre títols del fulletó (les lletres més grans) estan només en espanyol. Aquest és el bilingüisme asimètric del PP. No són opinions, són dades. I dit això, hi tenen tot el dret, però llavors que no ens parlin d’un suposat però inexistent respecte del PP per la llengua catalana. Hi hauria també molt a dir sobre el contingut dels missatges inclosos en aquest fulletó, però això no és el tema d’avui.

RedBull vs. Santander. Vettel vs. Alonso

El campionat mundial de F1 té un més que merescut guanyador: RedBull-Vettel. La lectura que alguns en fan de la derrota de Ferrari-Alonso és, al meu entendre, interessada i equivocada. Aquest campionat no s’ha guanyat (Vettel) ni s’ha perdut (Alonso i Webber) en aquesta última carrera d’Abu Dabi sinó que és el resultat de la feina feta en 19 carreres. El campionat mundial de F1 és com la lliga de futbol: un premi a la regularitat. És evident que a Abu Dabi l’equip Ferrari es va equivocar d’estratègia, però aquest no ha estat l’únic error del campionat, ni Ferrari ha estat l’únic equip que en aquest campionat ha comés errors d’estratègia. Si ens fixem en les classificacions del conjunt de la temporada i les dividim en dues meitats, veurem que de les primeres deu carreres Ferrari-Alonso només en van guanyar una. Doncs bé, aquí hi ha la clau del resultat final. Ferrari-Alonso han quedat a només quatre punts del guanyador, i aquests quatre punts i alguns més es van perdre molt clarament en les deu primeres carreres.

Algun analista despistat també ha dit que el resultat final d’aquest campionat és com una mena de revenja d’Alemanya (Vettel és alemany) perquè Espanya (Alonso és espanyol) va guanyar el campionat mundial de futbol. Tonteries. Com diuen més enllà, cal no mezclar churras con merinas. Primer, aquí no s’enfrontaven Alemanya contra Espanya sinó unes marques comercials contra unes altres: RedBull i altres patrocinadors contra Santander i altres patrocinadors. Ha guanyat RedBull i ha perdut Santander. Després, al podi, sonen els himnes que sonen. Però això només passa perquè la majoria de les marques comercials encara no tenen himne, i al podi alguna cosa ha de sonar. I no cal donar-hi més voltes. Aquesta temporada Alonso ha demostrat ser un molt bon pilot però Vettel ha demostrat ser-ho una mica més; no gaire més, només quatre punts.

Culpables i còmplices

Amb els tristos esdeveniments que aquests dies tenen lloc al Sàhara lo més fàcil és donar tota la culpa al Marroc. Cal fer, però, una mica de memòria. Tot va començar amb la marxa verda, quan Espanya va fugir del Sàhara o, per ser més exactes, quan a Espanya la van fer marxar del Sàhara de pressa i corrents, d’un dia per l’altre i amb la cua entre les cames, en un dels episodis més ridículs, tristos i vergonyosos de la història política i militar espanyola. Franco agonitzava a l’hospital. La persona que llavors feia de cap d’estat en funcions i va beneir aquella covarda fugida africana amb un viatge llampec a la zona és el que poc després, a la mort de Franco, va ocupar el seu lloc i... encara hi és. Des de llavors han passat 35 anys.

Han passat molts anys però algunes coses no han canviat. No ha canviat la posició del Marroc (el Sàhara és marroquí i no se’n parli més). No ha canviat la cúpula de l’anomenada RASD, que són més o menys els mateixos que hi havia llavors, però m’atreviria a dir que amb el temps s’han anat aburgesant i desconnectant de la realitat actual d’aquell territori. No ha canviat el passotisme d’Espanya (a veure si escampa la boira i el problema que vam deixar s’acaba oblidant per si sol). Sobre els sentiments i les voluntats de la població sahrauí no m’atreveixo a dir res perquè ho ignoro: mai se’ls ha preguntat què en pensen de tot això ni què volen fer en el futur. Allà mai no s’ha fet un referèndum. Per cert, no per res però, ja que hi som, aquí tampoc.

De tota aquesta lamentable història sabem, per tant, que els grans culpables són Espanya i el Marroc, amb l’ajut inestimable dels inoperants i corruptes organismes internacionals. Sabem també que els sahrauís són els que pateixen les conseqüències d’aquest desgavell. Però convé parlar també dels que a banda de ser culpables, durant tots aquests anys han esdevingut els còmplices silenciosos, que no són altres que els diversos governs espanyols que s’han anat succeint i que han anat deixat que el tema Sàhara s’anés podrint, ni que fos per cansament. Parlo dels governs presidits per Arias Navarro, Suárez, Calvo Sotelo, González, Aznar i Zapatero. Governs de dictadura i governs de democràcia, governs de dreta i governs d’esquerra, però sobre l’assumpte del Sàhara cap diferència entre ells. Cal recordar-ho de tant en tant. Primer Espanya va ser culpable per acció, i després ha esdevingut còmplice per omissió. Tot plegat una vergonya, impròpia d’un país que pretén ser democràtic.

Aung San Suu Kyi

(Foto: TIME)

Els militars de Myanmar (Birmània) que des de feia anys mantenien en arrest domiciliari a Aung San Suu Kyi l’han deixat finalment en llibertat. En sortir de casa seva, la política birmana ha recordat que la base de la llibertat democràtica és la llibertat d’expressió. Totes les dictadures es miren la llibertat d’expressió com el seu gran enemic. Però alguns règims democràtics també, i no cal anar gaire lluny per comprovar-ho. Aquests dies només cal observar el trist paper dels mitjans de comunicació públics en les informacions o, millor dit, publireportatges, que transmeten (però que no elaboren, això ho fan els propis partits) de la campanya electoral catalana.

Suggeriment per a Madí i Collboni

David Madí i Jaume Collboni són els caps de les campanyes electorals de convergents i socialistes, respectivament. Ara semblen haver llençat la tovallola i diuen que excepte que es produeixi un miracle, en aquesta campanya electoral no hi haurà un debat a dos Mas-Montilla. La manca d’un cara a cara d’aquestes característiques no és pas cap drama, però si comparem la nostra situació amb la d’altres països democràticament més consolidats arribarem a la conclusió que som un país democràticament poc madur. A alguns ens hagués agradat veure les capacitats dialèctiques dels dos candidats confrontats en un acte així, però pel que sembla no podrà ser.

S’ha dit que el principal obstacle per fer el cara a cara entre els dos únics candidats amb possibilitats reals d’ocupar la presidència de la Generalitat tenia quelcom a veure amb la llengua a utilitzar durant el debat. Fins ara tothom ho tenia clar. TV3, la televisió pública de Catalunya, era el lloc més indicat per fer els grans debats electorals. Això no es discutia, com tampoc no es discutia en quina llengua es feien. Es a dir, la majoria utilitzaven el català i algú optava per l’espanyol. Cap problema. Però aquesta vegada els socialistes, mirant de reüll cap al PP, Ciutadans i UPyD, van exigir fer també un debat en espanyol com a condició per fer-ne un altre en català, posant com excusa que el debat en llengua espanyola s’hagués emès també a Espanya. Tenint en compte que en aquestes eleccions només es vota a Catalunya, era una pretensió ridícula i fora de lloc. Interpreto, però, que l’estratègia dels socialistes anava una mica més lluny: era un intent més d’espanyolitzar les eleccions catalanes. Amb molt bon criteri Mas no ha volgut picar l’ham espanyolista.

Però com que el problema s’ha presentat i encara hi ha temps de trobar-hi una solució, em permeto proposar una sortida imaginativa per tal que el debat a dos es pugui finalment celebrar. La meva proposta és molt senzilla. Debat a dos Mas-Montilla a TV3, i els candidats que parlessin en la llengua que volguessin. Ningú millor que ells saben quina llengua els convé utilitzar de cara a intentar convèncer votants dubtosos, suposant que hi hagin votants dubtosos que es mirin aquests debats, i suposant que algú es cregui que en un debat d’aquesta naturalesa es poden guanyar clients, que al meu entendre és molt suposar, tant una cosa com l’altra. I si després TV3 volgués vendre el programa a Espanya, ni que fos subtitulant les intervencions fetes en català, cap problema. Què hi diuen ara els respectius caps de campanya, David Madí i Jaume Collboni? Es posaran d'acord o això ja no té remei?

Emprenedors

Un país sense emprenedors és un país sense futur, i amb aquesta afirmació em sembla que tothom hi pot estar d’acord. Però intueixo que a partir d’una obvietat com aquesta potser sorgirà alguna discrepància, tot i que no és la meva intenció provocar ningú. Ja fa temps que tinc al cap parlar críticament del tema dels emprenedors, aquesta paraula que, especialment des de l’administració pública, s’ha posat tan de moda darrerament. Més ben dit, la meva crítica no és òbviament en contra dels emprenedors sinó que va dirigida cap a molts dels seus entusiastes propagandistes, amb totes les excepcions que calguin, que n’hi ha i de molt meritòries.

Avui tothom es veu amb cor de parlar sobre els emprenedors i de quan necessaris són perquè un país vagi endavant. I és veritat, els emprenedors són imprescindibles. Crida l’atenció, però, veure com els que més parlen dels emprenedors són els polítics i els alts càrrecs de l’administració pública, que es permeten donar grans consells sobre un tema que en el millor dels casos només coneixen en el seu vessant teòric. Resulta curiós constatar que molts dels que s’omplen la boca amb el tema dels emprenedors a la pràctica no en són pas d’emprenedors sinó més aviat el contrari. Estic pensant en persones que professionalment parlant no han fet res més que dedicar-se a la política o treballar per l’administració, que precisament són els escenaris menys indicats per posar en pràctica allò que se suposa que ha de fer un emprenedor, i que comença per prendre la difícil decisió d’arriscar-se.

Fixeu-vos-hi, els grans propagandistes dels emprenedors són aquells que sobre el paper semblen tenir molt clar què és això de ser emprenedor però no ho posen ni ho posaran mai en pràctica perquè la seva estable situació laboral d’un lloc de treball públic els ho impedeix. Són aquelles persones que es permeten pontificar a tort i a dret perquè els altres facin allò que ells aconsellen, però que no prediquen amb l’exemple de demanar una excedència i posar-s’hi. Són com aquells metges que no paren d’aconsellar als seus pacients que deixin de fumar, però ho diuen amb el puro a la boca i sense cap voluntat de deixar de fumar. En altres paraules, la necessitat que hi hagin emprenedors no n’hi ha prou amb proclamar-la als quatre vents. I ho deixo aquí en el benentès que, com en tot, no es pot generalitzar, i de vegades et trobes amb agradables excepcions que confirmen la regla.

Passaports

Ben mirat, un passaport no és res més que una llibreteta amb la majoria dels fulls en blanc. Però si un té el costum de viatjar de tant en tant fora de la zona Schengen, aquesta llibreteta es converteix en un element imprescindible. Estic segur que arribarà un dia que els passaports desapareixeran, no perquè les autoritats decideixin controlar-nos menys sinó més aviat perquè encara ens voldran tenir més controlats. Llavors només amb el DNI i els xips corresponents que portaran incorporats podrem creuar les fronteres sense més tràmits que ficar i treure el DNI d’un lector que trobarem a l’aeroport. Si està tot en ordre s’obrirà la porta automàtica de sortida, com al metro; però si hi ha algun problema la porta de sortida no se’ns obrirà, i apareixerà un policia que ens convidarà a acompanyar-lo fins a un despatxet. És a dir, tot i viatjar sense passaport estarem molt més vigilats que ara. El xip serà el nostre disc dur personal i qualsevol autoritat amb l’ajut de l’eina de lectura corresponent podrà saber una bona part de la nostra vida i miracles. Però això serà el futur, de moment per a molta gent el passaport és quelcom imprescindible. D’aquí la seva importància i simbolisme.

Una persona que em volia convèncer que Catalunya és Espanya i no semblava tenir arguments prou sòlids, després de moltes consideracions constitucionals, culturals, estatuàries, gastronòmiques, històriques, morals, polítiques, sentimentals i de tota mena, veient que les meves respostes no ens portaven allà on ell volia arribar sinó més aviat en sentit contrari, em va acabar fent una pregunta molt concreta, la pregunta del milió: què hi posa a la tapa del teu passaport? En respondre-li, el meu interlocutor va somriure satisfet i, convençut d’haver guanyat la partida, em va dir: no se’n parli més. Ho veus com ets espanyol? Gran argument el del passaport, almenys sembla ser-ho per alguns.

Però ben pensat, si el gran argument només és la tapa d’una llibreteta amb la majoria dels fulls en blanc potser no ho tenim tan malament com sembla. En quatre dies, i qui diu quatre dies diu vuit anys, que després de tant temps ja no vindrà d’una mica, resulta fàcil vaticinar que es produirà una declaració unilateral d’independència al Parlament, amb el suport d’un mínim de 68 diputats. A continuació tocarà convocar un referèndum per a la independència. Si guanya el no... això no és previsible que passi; se suposa que el referèndum només es convocarà quan hi hagin suficients garanties de guanyar-lo. Si guanya el sí a la independència, tocarà fer passaport nou per a tothom o, per ser més precisos, per aquells que optin a ser ciutadans catalans amb tots els ets i uts. Perquè estic convençut que quan Catalunya sigui un estat independent ningú estarà obligat a canviar de passaport, ningú estarà obligat a ser i sentir-se català, de la mateixa manera que, digui el que digui la tapa d’aquesta llibreteta, ara ningú pot estar obligat a sentir-se espanyol. Aquest sentiment patriòtic no pot ser mai imposat sinó fruit del propi convenciment.

Tots i totes

Tot va començar una mica abans que una ministra del govern espanyol es referís a los miembros y las miembras. Si hi ha una manera ben estranya d’expressar-se és la que s’ha posat tan de moda des de fa un temps, consistent en deixar sempre constància de la necessitat que tenen algunes i alguns d’incorporar al missatge l’altra versió del mot, encara que s’arribi a l’extrem d’inventar-se’n una, miembras, que fins i tot les o els que no som ministres sabem que no existeix. És com si ara tots i totes, o totes i tots, que no se’ns enfadi ningú, de sobte haguéssim descobert que en el llenguatge normal el masculí plural no inclou també el femení com passava fins fa quatre dies. El que intento exposar, lectores i lectors, és que l’abús que fan alguns i algunes d’aquesta al meu entendre innecessària redundància sexista el trobo francament fora de lloc, si més no quan s’utilitza en la comunicació entre persones mitjanament intel·ligents.

Catalanes i catalans, ciutadans i ciutadanes, barcelonines i barcelonins, sarrianencs i sarrianenques, és realment necessària aquesta redundància? És aquesta manera d’expressar-se un signe de respecte cap a les dones, o cap els homes, o és només el resultat de l’excés desmesurat d’una correcció política malentesa portada fins a l’extrem? Una cosa és començar un discurs amb la fórmula de cortesia senyores i senyors, i una altra és que a cada paràgraf del discurs s’especifiqui la diferenciació de sexes, no fos cas que algú se sentís menystingut o menystinguda. Voleu dir que val la pena seguir parlant de conselleres i consellers, botiguers i botigueres, professores i professors, informàtics i informàtiques, etc., i així anar-nos complicant la forma de comunicar-nos fins a la ridiculesa?

A veure, per evitar confusions, no em queixo de la fórmula sinó del desmesurat abús que en fan algunes i alguns. Tal vegada tots i totes ens hauríem de replantejar aquesta forma tan forçada d’expressar-nos. Sí, forçada, perquè es miri com es miri de normal no en té res, i si encara queden dubtes recomano tornar a llegir aquest article. Ep, amb tots els meus respectes per aquelles i aquells que defensen que aquesta redundància no és cap tonteria, que aquesta diferenciació de sexes s’ha de fer sempre i en totes les circumstàncies, encara que la contrapartida sigui que el missatge a transmetre esdevingui carregosament redundant. Per sobre de tot, llibertat d’expressió per a tots i totes.

Quina barra!

La capacitat de sorpresa de l’ésser humà sembla no tenir límits. No sabrem mai els costos de l’alliberament dels excursionistes que es dedicaven a fer turisme solidari per Àfrica, però ara resulta que un tema que consideràvem tancat s’ha reobert amb una inesperada petició, inesperada almenys per mi. Dos mesos després del seu alliberament un dels segrestats de la caravana solidària demana ara al govern espanyol una indemnització com a víctima del terrorisme pel segrest sofert i per les corresponents seqüeles físiques i psicològiques. Ignoro si en aquest cas concret la legislació vigent contempla el dret a reclamar la compensació que demana ara l’excursionista, però en cas que finalment s’aprovi el seu pagament em permeto recomanar a qui correspongui, és a dir, al govern o al propi beneficiari de la compensació, que aquests milers d’euros no es transfereixin al seu compte corrent sinó que es comptabilitzin com un pagament a compte dels costos del seu alliberament. És a dir, si el seu alliberament ens va costar ics (la xifra exacta no la sabrem mai) i ara n’hi concedeixen 10 d’indemnització, voldrà dir que l’excursionista encara ens en deurà x-10. Que quedi clar que aquests excursionistes tenen un deure amb la societat que els va pagar el cost de l’alliberament. En altres paraules, que no ens prenguin per estúpids, i si volen fer negoci que vagin a Tele5, que allà potser encara els pagaran millor.

PS: Sembla ser que posteriorment l'excursionista ha aclarit que els diners que reclama de l'estat espanyol els destinarà a uns fins determinats. Però sigui quin sigui el destí que hi doni l'aclariment és al meu entendre irrellevant. Aquí no entrem en cóm es gastarà els diners; només es planteja la clara inoportunitat d'una reclamació com aquesta.

La xocolata del lloro

S’ha publicat que als malalts ingressats als hospitals públics de Catalunya els hi cobraran l’ampolla d’aigua mineral, i els llençols només els hi canviaran cada dos dies. L’anunci ha suscitat crítiques. Tot i que estem parlant de la xocolata del lloro de la despesa sanitària, d’entrada se m’acudeixen dues consideracions.

La primera, adreçada a la consellera. Suposo que la senyora Geli i el seu equip han fet un gran esforç intel·lectual per fer públiques aquestes mesures d’estalvi. Ara resulta que han arribat a la conclusió que el culpable del dèficit és el cost de l’ampolla d’aigua que es beu el malalt i el cost de la bugaderia. Les gegantines estructures burocràtiques de la conselleria i dels hospitals públics, amb càrrecs directius de tota mena, molts d’ells innecessaris i, per tant, prescindibles, i cadascun d’aquests càrrecs amb tota la parafernàlia que toca, resulta que per la consellera no hi tenen res a veure, i ho dic perquè no han fet més que créixer. Com a mínim resulta curiós.

Segona consideració, dirigida a aquells que es queixen, amb dos comentaris en forma de preguntes. El primer: m’atreviria a assegurar que a casa seva la majoria de la gent beu aigua de l’aixeta, i dono per fet que l’aigua de l’aixeta dels hospitals també és potable. Per què si a casa beuen aigua de l’aixeta a l’hospital reclamen que l’aigua sigui embotellada? El segon comentari: cada quan es canvien els llençols a les cases particulars? Per què si a casa no els canvien cada dia a l’hospital en reclamen el canvi diari? Parlo evidentment de malalts que per les seves condicions d’hospitalització no necessiten un canvi diari de llençols doncs em consta que aquells que ho necessiten tenen els canvis de llençols que facin falta, ni que sigui més d’un cada dia.

En fi, la situació és la que és i s’ha d’estalviar d’allà on es pugui, i estaria bé que entre tots féssim un esforç de realisme començant evidentment pels governants, que haurien de ser els primers en donar exemple i no ho fan. Però els usuaris també hem de tocar de peus a terra.

L’article 16.3

Segons l’article 16.3 de la Constitución Española cap confessió religiosa tindrà caràcter estatal. Dit en altres paraules, fa trenta-dos anys Espanya es va declarar constitucionalment aconfessional. Doncs bé, de vegades tinc la sensació que els que es proclamen grans defensors d’aquesta constitució –no és precisament el meu cas- només ho són d’alguns dels seus articles i no d’uns altres com pot ser, per exemple, l’article 16.3. És evident que en un acte estrictament civil com ho és el jurament del càrrec de ministre, en un estat aconfessional com és l’espanyol no hi hauria d’haver cap símbol religiós. Així, en aquests actes m’hi segueix sobrant el crucifix. No perquè jo estigui en contra del catolicisme o sigui ateu, agnòstic o d’una altra religió, que aquest és un tema privat que no interessa a ningú més que a mi, sinó perquè entenc que obligar als ministres a jurar el càrrec davant d’un símbol religiós és quelcom anticonstitucional, i grinyola tant com ho seria fer-los jurar el càrrec davant d’un Alcorà o del llibre vermell de Mao. Estic segur que no tots els ministres espanyols de la democràcia són o han sigut catòlics quan han jurat el càrrec de ministre davant d’un crucifix. Aniré una mica més lluny: estic segur que més d’un s’hi va sentir fins i tot incòmode. No entenc que amb tants ministres que en les darreres tres dècades han jurat el seu càrrec en aquesta tauleta del Palacio de la Zarzuela no n’hi hagi hagut cap que s’hagi plantat i hagi exigit a qui correspongui el seu dret a fer el jurament d’acord amb el que diu la constitució, és a dir, fent evident que l’estat espanyol és constitucionalment aconfessional.

Premi a la constància anticatalana

La setmana passada vaig coincidir amb un votant del Partido Popular de la Catalunya interior, un d’aquells llocs on pels carrers encara es parla bastant en català. En un moment donat de la conversa em va dir desencisat: “sembla mentida els esforços que hi posa el PP per continuar fent amics a Catalunya”. Vaig copsar de seguida què em volia dir amb aquella barreja d’ironia i sarcasme, però tampoc no gosaria assegurar que a les properes eleccions aquesta persona canviï la seva opció política.

Si es convoqués entre els partits polítics un premi a la constància anticatalana, aquesta distinció se l’emportaria sens dubte el PP. Només s’han d’observar les seves entusiastes reaccions a la interlocutòria del jutge sobre el reglament d’us del català a la Diputació de Lleida i a l’Ajuntament de Barcelona. Només calen escoltar les seves continuades amenaces d’interposar nous recursos judicials sobre el tractament legal de la llengua catalana a Catalunya. Comença a ser preocupant aquesta obsessió malaltissa que tenen els dirigents del PP amb tot allò que olori a defensa o promoció de la llengua pròpia de Catalunya, una obsessió que no només no disminueix sinó que augmenta a mesura que van passant els anys. Només calen veure les intervencions de la senyora Sánchez Camacho i companyia quan participen en els peculiars debats d’Intereconomia La Gazeta (¡orgullosos de ser de derechas!), uns teòrics debats que a la pràctica no ho són per la senzilla raó que sobre determinats temes allà pràcticament tothom opina el mateix, i tots sabem quins són a Espanya els temes que generen tanta unanimitat.

S’acosten eleccions i tothom es posiciona. També el PP, fins i tot enviant uns curiosos pamflets de propaganda als catalans residents a l’estranger. Ara mateix els populars tenen una minsa representació al Parlament de 14 diputats sobre 135, però estic pràcticament convençut que finalment assoliran l’objectiu de reduir-la encara més. Aquesta sembla ser la secreta aspiració del PP, perdre clientela a Catalunya amb l’excusa de la llengua (i amb l’excusa dels toros, i amb qualsevol altra excusa), sempre calculant que per cada vot que perden a Catalunya en guanyen tres a Espanya. El partit presidit per la senyora Sánchez Camacho juntament amb els Ciutadans del senyor Rivera i l’UPyD de la senyora Díaz, tots ells coincideixen amb un objectiu: fer recular l’ús de la llengua catalana a la mínima expressió, utilitzant tots els recursos que tenen a l’abast. I dissortadament de mica en mica sembla que se’n van sortint. No hem de llençar la tovallola però tenim mala peça al taler.