Als Estats Units el moviment ultraconservador i ultraliberal del Tea Party es va posar en marxa, encara no fa ni dos anys, una mica com si diguéssim amb una sabata i una espardenya. Tot va començar com aquelles primeres reunions de senyores que servien com a excusa per vendre els productes Tupperware, i després ja hem vist fins on ha arribat aquesta coneguda empresa d’envasos de plàstic. Doncs bé, el Tea Party sembla seguir un camí similar, i en poc temps ha anat agafant una importància que al principi pocs preveien. Tot sembla indicar que estem davant d’un fenomen important. Per posar només un exemple, aquest moviment potser condicionarà qui serà el proper president dels Estats Units, i si no ho condiciona directament segur que almenys condicionarà les seves polítiques.A casa nostra el Tea Party encara no existeix oficialment però la filosofia bàsica que hi ha al darrere sí, evidentment adaptada al nostre entorn sociopolític. La nostra versió del Tea Party de moment viu al marge dels partits polítics tradicionals, però és una filosofia que amb les dificultats socials creixents que estem patint darrerament s’està enfortint cada dia que passa. És de preveure que arribarà un moment en que el nostre Tea Party esclatarà en forma d’organització política independentment estructurada, i això podria capgirar el nostre esquema polític bàsic. Però tot i que s’han dit alguns noms, encara no està gens clar qui podria ser la nostra Sarah Palin particular.
Intueixo que avui en dia el gruix dels simpatitzants del Tea Party de casa nostra no milita a cap partit, a l’espera que se’n formi un que defensi aquestes idees sense embuts. Diria que molts dels seus simpatitzants són d’aquelles persones que sovint es defineixen com apolítiques, però que a la que hi profunditzes una mica veus perfectament de quin peu calça el seu proclamat apoliticisme. El Tea Party és un moviment polític interessant i haurem de seguir molt de prop els futurs esdeveniments que sorgeixin a l’entorn d’aquesta filosofia. Segons quina importància arribi a tenir el Tea Party a casa nostra –això és quelcom que encara no es pot avaluar- és de preveure que en major o menor mesura d’alguna manera ens condicionarà el nostre futur.
2 comentaris:
Miquel, el 'Tea Party' ja té un equivalent polític bastant clar en l'ala més ultraconservadora del Partit Popular, molt ben representada en alguna cadena minoritària de la TDT. 'Cazalla Party', 'Botijo Party' o 'Carajillo Party' són alguns dels sobrenoms sorneguers que han rebut, aquesta colla de nostàlgics de la dictadura. Molta gent diu que es tracta de tertúlies que s'han de veure en clau d'humor però a mi em fan més por que una pedregada. És en temps de crisi econòmica quan aquests discursos embogits tenen més punts per triomfar... A Catalunya, hi tenim l'Anglada i la Sánchez-Camacho que tampoc es queden curts. No ens enganyem, una ideologia similar a la del 'Tea Party' està molt ben arrelada a Espanya, entre altres coses, perquè n'hi va haver un que se'n va anar a l'altre barri però ho va deixar tot lligat i ben lligat. Només cal llegir segons quines notícies per adonar-se de fins a quin punt controlen les palanques del poder, tots aquests neofranquistes.
Clara,
Moltes gràcies pel teu comentari, tot i que potser els noms que dius no els veig com a futurs líders del TP català. L'Anglada no té cap mena d’ideologia i la seva capacitat intel·lectual la veig molt limitada. És un simple oportunista que va repetint sempre la mateixa lletania “contra els moros", i no el treus d’aquí. La Sánchez-Camacho és més intel·ligent però té angles diversos, fins al punt de ser contradictoris. El seu discurs de dòberman a Intereconomía no s’assembla gaire al més moderat que fa a Catalunya, i no sé quina deu ser la seva veritable ideologia política, i de fet tant se me’n dóna tenint en compte que a Catalunya té un suport popular de només el 12.33 per cent, inferior al que va rebre Vidal-Quadras fa quinze anys.
Publica un comentari a l'entrada