Espanyolista i d’esquerres

Tenim un president del Congreso de los Diputados amb dues ànimes. I dic tenim sent molt conscient que estic utilitzant la primera persona del plural (tenim) i no la tercera (tenen), que intueixo que alguns pensen que és el que tocaria escriure. La raó del tenim és ben senzilla: mentre nosaltres el paguem, el parlament espanyol també és nostre. Una cosa és voler canviar l’estatus polític de Catalunya (a això ens hi apuntem uns quants) i una altra és renunciar gratuïtament a allò que encara són els nostres actius. De vegades s’oblida que algun dia haurem de passar comptes amb la metròpoli, i tot s’haurà de valorar per fer el balanç final de liquidació que resulti del divorci entre Catalunya i Espanya. Doncs bé, com que els catalans també l’hem pagat, no tindria cap sentit renunciar ara a la part que ens toca del palau de la Carrera de San Jerónimo.

Parlàvem de les dues facetes de José Bono. En té una de molt marcada i que no deixa lloc a dubtes, l’espanyolista, i una que m’atreviria a dir que li queda una mica desdibuixada, la seva faceta esquerranosa. El Bono més espanyolista és el que diu que és partidari de buscar complicitats amb el PP i no dependre tant dels grups minoritaris. En termes nacionalistes la seva és una posició plena de sentit, perquè prima l’enteniment amb altres espanyolistes encara que aquests tinguin una ideologia política gairebé contrària, en comptes de buscar el pacte amb altres grups d’ideologia política més propera a la seva però potser amb un sentiment espanyolista menys marcat. És a dir, en Bono prima clarament l’espanyolisme per davant de l’esquerranisme.

Com que vivim rodejats de gent força desmemoriada aprofitaré per recordar una obvietat: a Extremadura, les recents eleccions autonòmiques las va guanyar el Partido Popular. Per tant, res més lògic que els populars pretenguin governar aquella regió. Però aquí sorgeix el Bono d’esquerres. És el que per criticar el pacte dels neocomunistes amb els populars diu, referint-se a Izquierda Unida, que "Izquierda sí que ho és, però unida...". A continuació es pregunta, sarcàstic, què passaria si Lenin o Marx aixequessin el cap i veiessin com actua la formació neocomunista, ara pactant amb els populars extremenys. Doncs bé, segurament podrien passar dues coses. La primera, que si veritablement es produís el miracle que ens suggereix Bono ambdós personatges se’ns fessin de sobte creients. D’arguments per fer-se’n no els en faltarien. La segona, que si veiessin què n’ha quedat del seu invent polític es tornessin a fer els morts del disgust que tindrien.