.


...............*****"Que la prudència no ens faci traïdors"
(Jordi Carbonell, 1924-2016, polític i filòleg)*****

dimarts, 31 de maig de 2011

Plaça de Catalunya: dels grisos als mossos

Fa vuit dies vaig escriure el que vaig escriure. M’hi ratifico. Però després es van produir els fets de divendres i cal dir algunes coses més. En primer lloc, que trobo encertada la decisió política presa per les autoritats. Si quelcom hi ha de criticable és que s’hagués hagut d’actuar bastant abans. Ara bé, dit això i a la vista de les conseqüències, fins i tot contràries al que es pretenia, difícilment es pot estar d’acord amb l’actuació policial, que sent molt generós només puc definir com a manifestament millorable. Defenso, per tant, el fons de l’assumpte, que no és cap altre que permetre que un espai públic pugui ser novament un espai públic per a tothom i no només per a uns quants, però no puc defensar l’operatiu emprat en forma d’una actuació policial fora de mida, es miri com es miri. Els episodis de divendres em van fer recordar aquella lamentable càrrega dels grisos del franquisme contra Xirinacs i companyia (a la foto). Ja han passat 35 anys, però si comparem aquella actuació dels grisos amb la dels mossos de divendres només hi veurem gent pacífica asseguda al terra rebent de valent de la policia. Segur que divendres hi havien alternatives policials millors per tal de tirar endavant la decisió política presa pel govern. Per tant, si algú ha de dimitir, que dimiteixi. Si s’ha de cessar algú, que es cessi. Però sempre deixant ben clar que la decisió política d’intentar restablir la normalitat a la plaça de Catalunya de Barcelona tenia al meu entendre tota la legitimitat d’un govern plenament democràtic.

dilluns, 30 de maig de 2011

Vida pública i vida privada

Sovint surten a la llum, també en mitjans considerats seriosos, històries i imatges, veritables o falses, referits a aspectes de la vida privada de personatges públics. Són coses que sense el permís dels interessats no s’haurien de publicar mai. Els mitjans informatius no ho poden publicar tot, encara que sigui veritat, i dient això potser em poso a part de la professió periodística en contra. Les falsedats no s’han de publicar per motius obvis, però determinades veritats tampoc. Hi ha una frontera clara que no s’hauria de traspassar mai, i és aquella que separa la vida pública de la vida privada.

Un personatge públic també té dret a tenir la seva vida privada, i de la vida privada de les persones ningú n’ha de fer res. Publicar segons què supera els límits ètics de la professió periodística. Ignoro si els col·legis professionals tenen establerta alguna regulació al respecte, però si existeix és evident que aquesta es transgredeix molt sovint. En aquest sentit, alguns professionals del periodisme són bastant més curosos que altres i tenen clara la frontera entre vida privada i vida pública, potser perquè tenen més assumides determinades exigències ètiques de la seva professió.

Si jo fos un personatge públic, que no és el cas, i me n’anés a sopar amb uns amics, em sabria greu per ells, i també per mi, que un periodista coincidís amb nosaltres al mateix restaurant i l’endemà aquell sopar es fes públic. Em sabria greu per ells per motius obvis, i em sabria greu per mi perquè la propera vegada que els proposés anar a sopar segurament els meus amics decidirien no acompanyar-me, evitant així riscos innecessaris. Amb permís dels meus amics periodistes, penso que seria bo que els professionals que traspassen aquests límits es replantegessin la seva manera de treballar considerant els límits ètics que dèiem abans.

divendres, 27 de maig de 2011

Els fantasmes de La Vilella Alta

Les llistes fantasma són aquelles llistes electorals que es presenten en municipis, normalment pobles molt petits, on cap persona de la llista és del poble ni cap persona del poble coneix els integrants de la llista. Encara que pugui costar d’entendre hi ha partits que presenten llistes electorals encapçalades per persones que ningú del poble coneix. Ells ho proven per si sona la flauta. Saben que si no hi ha cap més llista, amb només un vot tenen l’alcaldia i la majoria absoluta del consistori. Intueixo que al darrere d’aquestes pràctiques tan estranyes hi deu haver alguna subvenció oficial, d’altra manera no s’entén. Però també podria ser que tot fos per l’estadística. Ens em presentat a ics municipis, més que fa quatre anys!, com si el fet de presentar-se ja fos un èxit, al marge dels resultats obtinguts.

Però els partits polítics que utilitzen aquestes estranyes pràctiques corren un risc, i el risc és que els veïns del poble s’emprenyin i tots es posin d’acord perquè el dia de les eleccions ningú vagi a votar. Cent per cent d’abstenció per tal que el fantasma de torn no surti elegit alcalde. Però com dèiem abans els partits ho proven per si sona la flauta, tot i córrer el risc de fer el ridícul més estrepitós.

Doncs això és exactament el que va passar diumenge. El partit és el Partido Popular. El municipi és el bonic poble és La Vilella Alta (a la foto), a la comarca del Priorat. El candidat a l’alcaldia, un senyor que viu a les illes Canàries. I els abstencionistes, els 112 veïns del poble amb dret a vot que diumenge sàviament van decidir quedar-se a casa. Ara la Junta Electoral haurà de decidir què es fa. De moment, però, el Partido Popular, un partit que presumeix d’una creixent implantació a tot el territori català, ja ha sortit a tots els mitjans de comunicació fent el ridícul més estrepitós.

dijous, 26 de maig de 2011

Xavier García Albiol

La democràcia és respectar escrupolosament el resultat d’unes eleccions. Això pot semblar una obvietat però no tothom ho veu tan clar. Sempre he criticat els pactes formats pels partits perdedors d’unes eleccions, uns acords polítics que tenen com a objectiu impedir que governi la llista més votada. Parlo, per exemple, dels governs tripartits de la Generalitat. Parlo, per exemple, de l’actual govern d’Euskadi. Parlo d’alguns ajuntaments i d’alguns governs autonòmics. Són pactes totalment legals però no m’agraden gens, són pactes que democràticament grinyolen. Sempre els he criticat, fossin quins fossin els partits beneficiats i els partits perjudicats per aquests pactes. Dissortadament tots els partits hi estan implicats.

Després de les eleccions de diumenge ara torna a presentar-se la possibilitat que sorgeixin estranys pactes d’aquesta naturalesa. Posaré un parell d’exemples. A Espanya, el govern autonòmic d’Extremadura pot quedar en mans de PSOE + IU tot i haver guanyat les eleccions el PP. A Catalunya, l’ajuntament de Tarragona pot quedar en mans de CiU + PP tot i haver guanyat les eleccions el PSOE. És a dir, de tirar-se endavant aquests pactes de perdedors, el PP a Extremadura i el PSOE a Tarragona anirien a l’oposició tot i haver guanyat les eleccions. Ho trobaria estrany i injust.

En aquest sentit, Badalona ha esdevingut un exemple emblemàtic. Hi ha el risc que el govern quedi en mans d’un pacte a tres de perdedors tot i haver guanyat les eleccions el PP. No sóc gens sospitós de tenir simpaties polítiques per aquest partit. No els he votat mai i els critico molt sovint. S’ho mereixen. Però a Badalona les eleccions las ha guanyat el PP i, per tant, Xavier García Albiol hauria de ser l’alcalde. Només si no se’n surt governant en minoria es pot plantejar més endavant la presentació d’una moció de censura per fer-lo fora del govern. Però, d’entrada, hauria de ser el proper alcalde de Badalona, agradi o no el seu discurs monotemàtic sobre la seguretat, la policia, els immigrants i la delinqüència. Al capdavall, aquest és el discurs que més ha agradat als badalonins.

dimecres, 25 de maig de 2011

La patacada socialista: el cas d’Igualada

Tal com vaig explicar en aquesta crònica, vaig conèixer a Marc Castells (CiU) l’any 2007, poc després de les anteriors eleccions municipals. Castells era el cap de l’oposició de l’ajuntament d’Igualada, i CiU tenia llavors 6 regidors d’un total de 21, en un consistori molt consolidat pel pacte electoral d’esquerres entre socialistes i ICV, que compartien la mateixa llista electoral i el govern de la ciutat. Un govern, per cert, que disposava del suport extern però imprescindible dels dos regidors del PP, fent-se un cop més realitat que la política hace extraños compañeros de cama. CiU i Esquerra eren a l’oposició. Han passat quatre anys i diumenge es van celebrar unes noves eleccions que ha guanyat Castells, amb 10 regidors. El triomf és mèrit seu i del seu equip, d’això no n’hi ha cap dubte. Però si som sincers hem d’admetre que CiU també ha guanyat per demèrit dels seus adversaris socialistes.

Per exemplificar l’abast de la contundent derrota del socialisme als ajuntaments catalans he posat l’exemple d’Igualada com n’hagués pogut posar molts d’altres. De ser pràcticament hegemònics en molts consistoris els socialistes han passat a ser perfectament prescindibles. La llista encapçalada per l’actual alcalde Aymamí ha passat dels 10 regidors de fa quatre anys als cinc obtinguts diumenge. La gent està molt enfadada amb els socialistes, no només pels desgavells dels set anys dels governs tripartits a Catalunya sinó també pels desgavells que a nivell de l’estat són responsabilitat dels governs encapçalats per Zapatero. El votant és perfectament conscient que una bona part de les retallades d’ara tenen molt a veure amb la mala gestió d’aquests governs socialistes, i per això s’ha votat com s’ha votat. Sovint a la contra, i de vegades castigant a qui no n’era un culpable directe. No es pot negar que hi ha hagut molt vot de càstig antisocialista.

Evidentment també hi deu haver hagut gent molesta amb la gestió estrictament municipal dels socialistes. A Igualada mateix en conec uns quants i els sobra raó, però intueixo que en altres ajuntaments els equips de governs socialistes sortints han patit una desfeta electoral encara que la seva gestió municipal no hagi estat precisament dolenta. Són els riscos de compartir determinades sigles polítiques, que encara que durant la campanya les mig amaguis com ha fet el candidat socialista d’Igualada (et miraves la seva propaganda i costava trobar de quin partit era Aymamí), al final tothom sap qui és qui, de qui depèn i a qui representa. Molts alcaldes socialistes han perdut el càrrec més per les sigles polítiques que suposadament els aixopluguen que per la seva estricta gestió municipal. Això, però, no treu cap mèrit a en Marc Castells i a l’inqüestionable triomf de CiU a la ciutat d’Igualada.

dimarts, 24 de maig de 2011

Unes pinzellades post electorals

A Espanya s’esperava l’enfonsament del PSOE i que el PP recollís una bona part dels vots perduts pels socialistes. Així ha estat. En general, per tant, poques sorpreses. La sorpresa hagués estat que els populars no guanyessin, o que els socialistes no perdessin, que és més aviat això el que ha passat. Diumenge al vespre va sortir Rajoy dient quatre obvietats i també Zapatero imitant-lo, i insistint que no avançarà les eleccions espanyoles. Com diu aquell, más terco que una mula, i mentrestant el diferencial del deute espanyol, és a dir, les nostres butxaques, patint-ne les conseqüències. El senyor de les anxoves i els taxis s’ha quedat sense la poltrona de Cantàbria. Sap greu, aquell home donava molt joc. I torna Álvarez-Cascos, que ha guanyat clarament les eleccions a Astúries, per davant del PP i del PSOE. És la prova del nou que en molts llocs no es voten sigles sinó persones. I sembla ser que a Astúries Álvarez-Cascos agrada força.

A Euskadi la força política que ha aconseguit més regidors és Bildu, segona en número de vots després del PNV. Els partits d’obediència espanyola PSOE i PP han quedat per sota. Aquesta és sens dubte la gran notícia de diumenge. A Euskadi hi ha una realitat sociològica que reiteradament alguns ens intenten amagar utilitzant tots els mecanismes que tenen al seu abast: mitjans de comunicació, forces de seguretat i judicatura. Ara s’entén millor que PP i PSOE no volguessin de cap manera que Bildu es presentés a les eleccions. És com si Fernando Alonso i Ferrari poguessin evitar que els RedBull els hi fessin la competència; segur que també els voldrien fora de la competició.

A Catalunya CiU ha guanyat amb autoritat a quasi tot arreu, també a les diputacions, inclosa la més emblemàtica de Barcelona, on s’hi haurà de fer una neteja a fons i aprofitar l’avinentesa per aprimar-la. Poden començar posant en venda la COM Ràdio, per exemple, i qualsevol altre negoci que no sigui imprescindible pel normal desenvolupament institucional. El PSOE perd bous i esquelles i el PP recull una part del vot perdut pels socialistes, un vot espanyol nacionalment fidel però ideològicament oscil·lant. Només cal veure el transvasament de vots que hi ha hagut al cinturó roig. Esquerra segueix la seva particular travessia del desert, com no podria ser d’altra manera. S’ho mereixen. Tardaran anys a recuperar-se dels disbarats del tripartit. Només han salvat els mobles a nivell local en alguns pocs ajuntaments on es vota més la persona que les sigles. De la resta, poca cosa a comentar, exceptuant potser l’èxit relatiu d’Escons en blanc, que amb una sabata i una espardenya han fet uns resultats més que dignes.

A la meva ciutat (Barcelona) Hereu s’ha estavellat com fa uns dies es va estavellar el seu autocar electoral. Allò va ser premonitori tot i que la patacada electoral ja es veia venir des de feia molts mesos. Dit això, cal dir també que Hereu ha perdut amb dignitat (parlo del seu discurs de diumenge al vespre) i ha començat a recuperar el senyoriu que va perdre en alguns moments de la campanya electoral. Vull pensar que Trias no ho farà pitjor que el seu antecessor. La política també són gestos, i tothom espera els primers gestos de Trias. Si no sap per on començar, arxivar l’esquiada del 2022 seria vist amb simpatia per molts barcelonins. O vendre aquelles vinyes tan poc productives de Collcerola.

Al meu districte (Sarrià-Sant Gervasi) més o menys com sempre. CiU recull un de cada dos vots, el PP un de cada cinc, i el trenta per cent restant se’l reparteixen bonament entre una vintena de partits. El PSOE, per exemple, no arriba ni al deu per cent dels vots, però aquesta baixa collita tampoc és cap novetat. Els socialistes han maltractat el districte tant com han pogut, i no es podien pas esperar que a Sarrià se’ls premiés amb el vot. A Sarrià els socialistes han anat recollint allò que han anat sembrant durant els darrers 32 anys. És a dir, gairebé res.

dilluns, 23 de maig de 2011

Entre el desconcert i la comprensió crítica

Aquests últims dies s’ha parlat més de les concentracions d’indignats que de les eleccions d’ahir, però ignoro quina incidència han pogut tenir aquestes concentracions en els resultats electorals. Per altra banda, haig d’admetre que els indignats concentrats encara no sé què volen. I subratllo lo de concentrats perquè d’indignat també n’estic jo, potser més i tot que alguns dels concentrats. Dic que no sé què volen suposant que els indignats concentrats coincideixin entre ells en reivindicar alguna cosa concreta que sigui factible, més enllà de demanar la lluna i de les quatre vaguetats que s’han pogut escoltar aquests dies. Tampoc sé qui mou els fils de tot aquest sarau, ni qui hi ha al darrere d’aquestes masses aparentment no organitzades. Potser no durant els primers dies en que tot plegat semblava més improvisat, però ara estic convençut que hi ha d’haver algú que porti la batuta. El que intento transmetre és que ja tinc una edat com per no empassar-me la bondat beatífica dels moviments assemblearis com a solució dels nostres mals.

M’he llegit amb atenció els diversos manifestos i propostes dels concentrats indignats, uns textos que, per cert, no se sap ni qui els ha redactat ni quina possibilitat democràtica tenen els concentrats per modificar-los si s’escau. Els anonimats sempre em fan sospitar. Em sembla veure en aquests textos un catàleg de molt bones intencions que en bona part puc compartir, barrejat amb la retòrica antiga del senyor Cayo Lara d’Izquierda Unida, adobat amb el tronat discurs dels sindicalistes dels anys setanta del segle passat (un discurs que, per cert, incomprensiblement encara mantenen) i, això sí que ha quedat perfectament clar des del primer dia, un posicionament generalitzat contrari al sistema capitalista vigent i a qualsevol cosa que se li assembli. Tot plegat és molt respectable, les aspiracions polítiques i socials sempre ho són per més estrafolàries que puguin semblar. Coincideixo amb moltes de les coses que els indignats concentrats diuen que no haurien de continuar sent com fins ara. Jo mateix les denuncio sovint des d’aquest blog. Però també seria molt interessant conèixer cóm pretenen portar a terme les seves reivindicacions i propostes prescindint, com els concentrats manifesten reiteradament, del sistema parlamentari de partits actualment vigent.

Això de rebatejar la plaça de Catalunya de Barcelona com la plaça Tahrir d’El Caire potser a alguns els fa gràcia però a mi només em suggereix que per dir i fer segons què s’ha d’haver llegit i viatjat una mica. Com que les conec totes dues crec poder assegurar que no hi ha cap semblança entre ambdues places ni entre el paisatge humà que va decidir ocupar-les, ni en el fons ni en les formes, ni en els antecedents, ni en les motivacions, ni en les realitats sociopolítiques dels països i les ciutats que les acullen. La diferència cabdal que aquests dies alguns interessadament semblen voler ignorar és que a Barcelona hi ha una democràcia més o menys consolidada i a El Caire no. El que sí que m’ha arribat a l’ànima ha estat la reivindicació de la circumscripció electoral única per a tot l’estat, un veritable disbarat que, entre altres particularitats, al meu entendre posaria en risc la personalitat pròpia i el futur polític de Catalunya. Aquí sí que s’hi intueix una clara influència d’Izquierda Unida, que amb la circumscripció única en serien els grans beneficiaris, juntament amb l’UPyD de la senyora Díez. S’ha de reconèixer que amb el sistema electoral vigent aquestes formacions polítiques reben un tracte molt injust, en benefici del PSOE i del PP. Però per arreglar un problema petit no cal crear-ne un altre de més gros. En fi, tinc la sensació que amb tota aquesta moguda s’està improvisant molt i es fan manifestacions i propostes sense haver-les rumiat gaire. Això, però, no és incompatible amb la comprensió i fins i tot amb una certa simpatia vers els concentrats, que tenen motius sobrats per indignar-se.

dissabte, 21 de maig de 2011

Demà el rei no fugirà

Ara fa vuitanta anys els resultats d’unes eleccions municipals van determinar l’adveniment de la Segona República a Espanya. Avui, jornada de reflexió, és oportú recordar que demà no es presenten a les eleccions molts dels polítics que aquests dies han fet campanya, com si fossin ells mateixos els que demà s’haguessin de sotmetre al vot popular. Demà ni Herrera, ni Mas, ni Puigcercós, ni Rajoy, ni Zapatero, ni..., cap d’ells es presenta a les eleccions. Demà no es decideix la composició d’un parlament que hagi de fer una nova llei fiscal, o modificar la llei d’estrangeria, o el codi penal, o la composició del Tribunal Constitucional. En definitiva, demà no es decideix cap dels grans temes d’àmbit nacional o estatal que han sorgit en els mítings electorals celebrats aquests dies a Catalunya.

Demà es decideix si s’han de tallar tres arbres per eixamplar la vorera d’un carrer del meu poble. Demà es decideix si el poliesportiu municipal obrirà els diumenges a la tarda. Demà es decideix la taxa municipal del cementiri. Demà es decideixen aquestes coses de més proximitat i, per tant, entenc que demà el vot ideològic es pot deixar una mica de banda. Demà toca votar les persones que ens sembli que gestionaran millor el nostre poble o ciutat durant els propers quatre anys. I pot molt ben ser que tu siguis simpatitzant d’un partit determinat i demà acabis votant la llista d’un altre partit o una d’independents, simplement perquè l’equip que presenten et doni més garanties de bona gestió local.

És precisament per aquesta particularitat, que només es dóna a les eleccions municipals, que trobo fora de lloc que després es digui que globalment les ha guanyat tal partit o tal altre. Demà el recompte de vots s’ha de fer a nivell estrictament municipal. I punt. Després les sumes que es facin dels diferents municipis poden ser interessants a nivell estadístic però, per allò que dèiem abans, políticament resulten poc rellevants. Extrapolar els resultats d’unes eleccions municipals no porta enlloc tot i que, com dèiem al principi, fruit precisament dels resultats d’unes eleccions municipals, un rei dels anys trenta del segle passat va haver de fugir per cames. Aquesta vegada, però, això no passarà. I és que el rei que tenen ara tampoc està com per córrer gaire, guanyi qui guanyi diumenge.

divendres, 20 de maig de 2011

Abans de la gran patacada

Parlem novament de la ciutat de Barcelona. El diari Ara deia ahir que Hereu es quedarà a l’oposició si perd amb un "resultat digne" però admet que ho deixarà si rep un rebuig "contundent". Aquests de l’Ara no desafinen, fixeu-vos que en el seu titular de la possibilitat que Hereu guanyi ni se’n parla.

Més. Maruja Torres, del sector més progressista del, per entendre’ns, progressisme més conservador, diu que votarà Hereu, amb aquests arguments intel·lectualment tan potents i elaborats. El candidat Hereu potser està satisfet amb suports electorals tan peculiars com els d’aquesta senyora, però segur que Trias encara n’està més de no tenir-los.

Hereu i els seus ja s’ensumen que la festa que els ha durat 32 anys se’ls acaba, i que ni mil marujas els hi podran evitar la gran patacada de diumenge. Però haig d’admetre que el negoci de la política és molt complicat, i tampoc s’ha de descartar del tot que al final jo m’hagi de menjar les meves previsions amb patates rosses. La solució, diumenge.

dijous, 19 de maig de 2011

Només per cobrir l’expedient

Tenim eleccions a la vista i encara que resulti una mica pesat toca parlar-ne un cop més. Parlo d’aquells polítics que cada vegada que toquen eleccions a Catalunya només reben un suport popular més aviat discret, sobretot si es comparen els seus resultats amb els d’altres zones de l’estat. Ningú negarà que el dotze per cent de suport popular rebut per aquest partit a Catalunya en les darreres eleccions no és precisament com per tirar coets. Però com que van passant els anys, els lustres i les dècades i els interessats no rectifiquen, cal insistir que una bona part de la culpa és d’ells mateixos, pel seu incorregible menyspreament per la llengua catalana. Les evidencies són les que són, i negar-les com fan alguns resulta tan pueril com ridícul. Deixem-nos doncs de teories i parlem, una vegada més, de dades concretes.

M’he mirat amb atenció la propaganda electoral que han tingut la cortesia d’enviar-me a casa. Pagant nosaltres, evidentment, doncs totes aquestes trameses electorals, que ens podríem perfectament estalviar, es paguen amb diner públic. Es tracta d’un full DIN A4 imprès en color blau per les dues cares. A la cara A utilitzen només la llengua espanyola, des del destacat amb lletra gran (Centrados en ti) fins al text en lletra petita. A la cara B, els set destacats amb lletra gran (Nuestro compromiso contigo * Más empleo * Pensiones seguras * Menos impuestos * Mejor educación * Más igualdad * Puedes confiar) són només en llengua espanyola. Els textos (lletra petita), barreja d’espanyol i català. Fent-hi una ullada ràpida sembla tot en espanyol, perquè és en aquesta llengua que surten els textos més destacats. El català no te’l trobes, l’has d’anar a buscar expressament entre la lletra menuda. Com si fos una nosa que s’hi hagués inclòs mig d’amagat per tal de cobrir l’expedient. El català que no destaqui, no fos cas que es molestessin a, posem per cas, Valladolid.

Sorprèn que un partit amb una clara vocació de govern sigui tan poc respectuós amb la llengua pròpia d’un territori on és de suposar que també hi pretenen governar. Sembla més que evident que les seves campanyes electorals no es dissenyen a Catalunya, però això no serveix com excusa. Els líders catalans del partit sempre es treuen les puces de sobre amb els clàssics arguments de prescindir de los aldeanismos lingüísticos i utilitzar la lengua común que nos permite comunicarnos con cientos de millones de persones por todo el mundo. Tot i que pretenen ser gent viatjada, encara que el seu cap diuen que no parla anglès, tot un clàssic entre els governants espanyols, la veritat és que no destaquen gaire pel seu plurilingüisme. Sigui com sigui, semblen oblidar que les eleccions no són por todo el mundo sinó a casa nostra. Encara sort en tenen del vot immigrant no integrat per cobrir mínimament l’expedient, doncs en llocs sense immigració la seva incidència política és irrellevant. Però és clar, ells actuen sempre en clau espanyola, i saben que la seva política lingüística poc respectuosa amb la nostra llengua són vots segurs a, posem per cas, Valladolid.

dimecres, 18 de maig de 2011

El maître de Casa Leopoldo

Restaurant Casa Leopoldo de Barcelona (El Raval). Abans d’entrar consultem el menú degustació de 30 euros que tenen exposat a fora. Un cop a taula ens donen la carta, que inclou un menú degustació de 50 euros. Demanem al maître (un home de mitjana edat, moreno, cabell curt, alt i prim) pel menú de 30 euros que tenen anunciat a fora. Ens diu que no cal, que és el mateix menú de 50 que tenim al davant amb només dues diferències: que entre els segons plats les opcions de peix només es poden demanar en el de 50, i que el vi només està inclòs en el menú de 50. És a dir, els primers en forma de pica-pica són exactament els mateixos pels dos menús, i els segons també, exceptuant el peix. D’entrada pensem que potser demanarem peix i, per tant, li diem que optem pel menú de 50. Però després canviem d’opinió i decidim demanar carn. Demanem també el vi negre de la casa, de Toro, que estava força bé. Ens comencen a portar els pica-pica de primer i el maître s’acosta a la nostra taula. Aprofitem per preguntar-li pel preu del vi que ens han portat. Ens diu que 12 euros. Llavors li diem que tenint en compte que finalment no hem demanat peix es de suposar que ens facturarà el menú de 30 euros més el vi. Ens contesta dient que no, i ho justifica dient que les racions del menú de 30 són més petites que les racions del menú de 50. Li recordem que fa una estona, quan ens ha explicat les diferències entre els dos menús, sobre aquesta particularitat no ens n’havia dit res. Llavors ens diu amb un posat de molta suficiència que tampoc ho havíem preguntat. Arribats a aquest punt som molt conscients que ens està prenent el pèl, i com que volíem seguir dinant en pau donem per acabada aquesta conversa tan surrealista. Acabem de dinar i paguem el que ens demanen (50 x 2 + iva). Marxem pensant que el preu que haguéssim hagut de pagar era 30 x 2 + 12 (vi) + iva. La diferència que ens han cobrat de més són trenta euros. Ni ells es faran més rics ni nosaltres ens farem més pobres. Però no hi tornarem, no pels trenta euros sinó per l’actitud impresentable del maître de Casa Leopoldo. Després m’expliquen que la propietària d’aquest restaurant, Rosa Gil, no fa gaires dies es queixava a TV3 que cada dia tenen menys clientela. I doncs, què és pot esperar amb empleats així?

dimarts, 17 de maig de 2011

Breus

DSK. Considerant que en aquest afer de moment només hi ha la paraula d’una senyora contra la paraula d’un senyor, la presumpció d’innocència no s’ha de descartar. Si acaba sent veritat això tan lleig que expliquen del senyor Strauss-Kahn, els socialistes s’haurien d’anar buscant un candidat alternatiu de cara a les properes eleccions presidencials franceses, perquè previsiblement DSK serà a la presó. Però si com diuen alguns s’acaba descobrint que tot plegat és una maniobra trampa de Sarkozy per, aprofitant-se de les febleses humanes del seu oponent, perjudicar el partit socialista, les possibilitats que la senyora Le Pen esdevingui la propera presidenta de França no s’han pas de descartar, ja que llavors qui potser no es podrà presentar a la reelecció serà Sarkozy. Un tema apassionant que seguirem de prop.

* * *

Piròmans bombers. Sabent com se sap que en bona part són els principals responsables de la precària situació econòmica de Catalunya, resulta insòlit i fins i tot insultant veure com consellers del tripartit i polítics afins es manifestaven dissabte en contra de les retallades pressupostàries.

* * *

Burka. Sabent com se sap que la majoria de dones que porten burka ho fan obligades, llegir que en nom de la llibertat de la dona des d’Amnistia Internacional es beneeix l’ús d’aquesta presó tèxtil és quelcom que no s’entén i ens ho haurien d’explicar millor. De moment només hi veig un error claríssim per part d’aquesta organització. Diuen que rectificar és de savis.

* * *

Barcelona. Com que previsiblement ningú traurà majoria absoluta, especular que Trias pactarà amb el PP per esdevenir el nou alcalde de Barcelona és com especular que si el tripartit sumés els regidors necessaris Hereu seguiria d’alcalde. Amb qui se suposa que hauria de pactar Trias si no arriba als 21 regidors? És que després de 32 anys de socialisme a l’ajuntament encara hi ha algú que defensi la conveniència d’allargar-ne quatre més la seva presència, ara mitjançant la sociovergència?

* * *

Antepenúltims. Diuen que dissabte la representant espanyola no va quedar última en un concurs de cantants anomenat Eurovision. Dos països van quedar per darrere i l’honor espanyol va quedar salvat. Per cert, això qui ho paga? Com que intueixo que ho paguem nosaltres, són uns diners que en temps de dificultats ens podríem perfectament estalviar.

diumenge, 15 de maig de 2011

Torna l’Ateneuesfera

Quina ha estat l’evolució dels blogs en els darrers anys? En un món on la filosofia 2.0 s’ha acabat imposant entre gairebé tots els col·lectius de la nostra societat, els blogs van a més, van a menys o s’han quedat estancats? Quina incidència han tingut eines com facebook o twitter en l’evolució dels blogs? Cóm utilitzem aquestes eines per donar a conèixer els nostres blogs? La gent jove també obre els seus propis blogs o es limiten a utilitzat el facebook? Per què encara tenim tants problemes tècnics, com els que hem patit els usuaris de la plataforma blogger aquesta mateixa setmana? Quins avantatges i quins inconvenients tenen les diferents plataformes wordpress, blogger, vilaweb, etc.? Cóm és que els blogaires encara podem utilitzar de franc aquestes plataformes? Cóm utilitzem eines de consulta del tipus analytics? Quina credibilitat tenen les dades que ens faciliten? Cóm ha anat evolucionant la premsa de paper i digital en aquests anys? El món periodístic, en general, s’ha posat les piles? Quines perspectives de negoci tenen aquestes empreses? Fem copies de seguritat dels nostres blogs? En cas de conflicte, qui és el responsable legal dels comentaris que es deixen als blogs, l’autor del comentari o el propietari del blog? Cóm utilitzem en els nostres blogs, sovint sense el permís explícit dels seus propietaris, el material que hi ha a la xarxa? Quins problemes legals se’ns poden presentar? Quina relació tenim els blogaires amb els nostres col·legues? Només llegim els seus blogs o també hi deixem comentaris? Quina incidència tenen els comentaris que deixem o rebem?

Totes aquestes preguntes i algunes més ens varem fer dissabte set blogaires pertanyents a l’Ateneuesfera. Evidentment hi van haver respostes de tota mena, i també preguntes sense resposta. Després de quasi onze mesos des de la darrera trobada, dissabte ens vam reunir els ateneuesfèrics per onzena vegada, aquest cop al jardí romàntic de l’Ateneu Barcelonès. Una trobada poc nombrosa però al meu entendre molt profitosa. Al final es va decidir organitzar una nova trobada d’ateneuesfèrics que tindrà lloc abans de vacances (finals de juny/principis de juliol). Per cert, la foto és de Guillem Carbonell, l’inventor, propietari moral i organitzador de l’Ateneuesfera, i és per això que ell no hi surt. Però ja ha fet una crònica que reflecteix molt bé la trobada d’ahir.

Afegitó del 18/5/2011: en Jaume també ens ho explica.

dissabte, 14 de maig de 2011

Avís

Des de dimecres dia 11 a mitja tarda s’han perdut totes les entrades i els comentaris de milions de blogs allotjats a la plataforma blogger. Ara mateix (2/4 d’11 del matí de dissabte) el problema encara no s’ha resolt del tot. Aquí hi ha una explicació. Esperem que aviat es torni a normalitzar el servei.

dijous, 12 de maig de 2011

Qui mana, mana

Ahir vaig escriure el que vaig escriure però em vaig oblidar de comentar que la decisió del PSOE de Catalunya de votar dimarts amb el PSOE d’Espanya, a banda de ser una decisió que pot molestar a alguns (per exemple, a mi) està plena de lògica i de sentit comú. Per això no crec que la votació de dimarts generés cap mena de sorpresa per a ningú, tot i que ahir tota la premsa ho destacava en portada com si es tractés d’un fet excepcional, potser per tal de posar la cirereta al pastís i d’aquesta manera arrodonir la comèdia política i mediàtica que tocava fer sobre aquest afer. La sorpresa hagués estat que el PSOE de Catalunya s’hagués desmarcat de la seva casa central i els 25 diputats haguessin votat diferent de la resta dels seus companys. Això sí que hagués estat una veritable sorpresa! Algú es pot imaginar que la direcció regional de Catalunya del Banco Santander es desmarqués de l’estratègia de negoci marcada pel senyor Botín des de la casa central? Oi que no? Doncs amb els partits d’àmbit estatal passa exactament el mateix. Qui mana, mana, i donde hay patrón no manda marinero. I si jo fos un dirigent del PSOE, començaria a posar firmes a tots aquells militants de la colònia catalana (Tura, Maragall, etc.) que s’han mostrat contrariats perquè dimarts 25 empleats van decidir una cosa tan senzilla com és l’obediència deguda al seu veritable jefe, aquell que té el despatx al carrer Ferraz de Madrid. Si no fan res i no posen una mica d’ordre se’ls pot acabar d’esverar el galliner socialista català, i no crec pas que en aquests moments de dificultats això sigui el que més els convingui.

dimecres, 11 de maig de 2011

Gestos

Sovint la política també són simples gestos, i sovint els gestos diuen molt més del que pot semblar a primera vista. Ahir a Madrid es va votar una moció no vinculant reclamant al govern espanyol uns diners que, amb dilacions i excuses de mal pagador, estan pendents de ser transferits a Catalunya. Tothom hi va votar a favor menys els nacionalistes bascos, canaris i navarresos que es van abstenir, i el PSOE que hi va votar en contra. Segons el govern del PSOE, els catalans sempre poden esperar. Potser sí, però això serà només fins el dia que se’n cansin, donin un cop de puny sobre la taula i diguin prou, fins aquí hem arribat! Les colònies de vegades també es rebel·len contra les seves metròpolis, i quan ho fan acostumen a ser episodis previs al trencament definitiu.

Per raons professionals conec força bé la figura del morós. El govern espanyol és l’exemple clàssic del morós. Els morosos sempre donen una excusa per no pagar. Primer objecten la quantitat, després el venciment, més endavant pretenen que hi han alguns detalls pendents de comprovació. La qüestió és no pagar. Sempre hi ha una excusa, sovint inventada. Però el govern espanyol és un morós selectiu, ho és només amb segons qui. No ho és amb tothom. Altres transferències les ordena quan toca, però quan el beneficiari és Catalunya la cosa s’eternitza.

Gestos com el d’ahir a Madrid queden ben documentats. I entre aquests gestos hi ha el cas vergonyós dels 25 diputats de la franquícia catalana del PSOE, que en comptes d’arrenglerar-se amb els interessos majoritaris de Catalunya van preferir posicionar-s’hi en contra. Alguns diuen que són uns botiflers. Sigui com sigui em sento doblement enganyat, pel govern de la metròpoli, que ja ens hi té acostumats, però també i molt especialment pels 25 diputats socialistes de Catalunya encapçalats per la senyora diputada i alhora ministra (a la foto), que dissortadament també ens hi tenen acostumats. Estem en males mans.

dimarts, 10 de maig de 2011

Equador va cap a Veneçuela

Bolívia, Cuba, Equador, Nicaragua, Veneçuela. Els règims populistes d’esquerres de l’Amèrica llatina sovint són notícia. El passat cap de setmana els equatorians estaven convocats a participar en un referèndum de cinc preguntes i una consulta popular de cinc preguntes més sobre diversos temes proposats pel president Correa. Unes propostes tan poc ortodoxes des d’un punt de vista democràtic com institucionalitzar la censura governamental en els mitjans de comunicació, impedir que la presó preventiva tingui un límit de temps establert per llei, discrecionalitat governamental en el nomenament de jutges o establir determinades limitacions als accionistes d’empreses financeres i de mitjans de comunicació. Amb l’objectiu no confessat, i això ho afegeixo jo, de poder-les nacionalitzar legalment si no fan bondat. Es tracta d’una sèrie de mesures d’inspiració chavista que en un país lliure ni es plantejarien, però que a Veneçuela ja s’estan aplicant amb mà de ferro des de fa temps.

Entremig de qüestions de tanta importància, s’ha votat també sobre la prohibició d’un final amb mort de l’animal en determinats espectacles (curses de braus), una mica per dissimular i tractar d’encarrilar el debat popular cap a toros sí, toros no, tal com també va passar no fa gaire a les nostres contrades. L’objectiu era que mentre es parlés sobre els toros, un tema sobre el que hi entén tothom, s’evités parlar sobre els assumptes realment importants sotmesos a votació. Segons dades governamentals facilitades diumenge i basades en un sondeig a peu d'urna, les deu preguntes han obtingut un vot a favor d’entre un mínim del 61 i un màxim del 64 per cent dels votants, una uniformitat que tenint en compte la quantitat i diversitat dels temes sotmesos a votació no deixa de sorprendre. No s’ha de descartar que al darrere de tanta uniformitat hi pugui haver hagut un recompte més o menys creatiu. De fet les forces opositores ja han dit que no es creuen aquests resultats.

El referèndum equatorià és una peça més del puzle dissenyat per cubans i veneçolans amb l’objectiu d’allunyar aquells països de la democràcia. I mentrestant des d’Europa ens ho mirem com si allà no passés res. Els nostres governants prefereixen discutir sobre el futur de països com Iemen, o enviar soldats a l’Irak a imposar la democràcia. Uns soldats, per cert, que sovint són equatorians. Uns soldats que al seu país no es guanyaven la vida i van haver d’emigrar a Espanya, un país que els va acabar enviant a una guerra llunyana a defensar un model democràtic que els governants del seu país d’origen s’estan carregant. Quin és el futur d’Equador? La resposta és Veneçuela.

dilluns, 9 de maig de 2011

Hem de creure en la justícia?

Divendres passat, amb la reacció enfurismada de certa premsa i de determinats polítics a la sentència del constitucional que permet que es puguin votar les llistes de Bilbu, es va demostrar un cop més que alguns no creuen en la justícia ni en la separació de poders. I no només no hi creuen sinó que encara hi ha una cosa pitjor: ni tan sols hi aspiren. Confesso que tot i estar d’acord amb aquesta sentència, en la justícia tampoc hi crec gaire. Intentaré explicar-ho. En primer lloc no es pot negar que patim una justícia molt polititzada, i això no és bo per la qualitat de la nostra democràcia. El sainet polític i judicial (en aquest país no se sap mai on acaba la política i on comença la justícia) a l’entorn de Bildu n’és un altre exemple prou significatiu. Judicialment parlant la setmana passada va ser grotesca. Els que dimarts deien molt enfadats que el suprem s’havia equivocat prohibint les llistes de Bildu, divendres estaven encantats de la vida amb la sentència del constitucional que la desautoritzava. I a la inversa. Hi ha una certa tendència a creure en la justícia només quan et beneficia.

Fa temps em vaig començar a qüestionar la separació de poders, vaig deixar de creure en la independència real dels poders executiu, legislatiu i judicial espanyols. Els fets han anat ratificant el meu escepticisme. Les tan criticades pressions dels polítics sobre els membres d’aquests tribunals són nefastes, però des d’un punt de vista pràctic tenen tot el sentit. Determinades sentències polítiques són bastant previsibles en funció de quins magistrats les jutgin. No s’ha d’oblidar que a aquests nivells els jutges són nomenats per quotes dels partits, i per això no és cap disbarat descriure els membres d’aquests tribunals com els jutges del PP i els jutges del PSOE. O si es volen mantenir una mica les formes, els jutges conservadors i els jutges progressistes, tot i que sobre aquestes adscripcions ideològiques automàtiques hi hauria molt a dir. Cóm es pot tenir confiança en un sistema judicial sense jutges independents?

Dèiem al principi que hi ha un sector de la nostra societat que no creu en la justícia ni en la separació de poders, i responent al títol d’aquest article jo tampoc hi crec gaire. La diferència és que alguns aspirem a una justícia veritablement independent dels poders polítics, mentre que la majoria dels polítics i dels mitjans de comunicació només semblen aspirar a una justícia controlada pels seus. Per entendre’ns, una justícia a la carta, una justícia al dictat. Aquesta és la diferència que separa una bona part de la nostra classe política de la ciutadania a la que en teoria pretén representar. Vist tot això no ens ha de sorprendre el divorci creixent que hi ha entre la nostra societat i la seva classe política.

divendres, 6 de maig de 2011

Un aperitiu de l’article de dilluns


Aquestes són les significatives portades de dos diaris espanyols d’avui escollits a l’atzar. O potser no tant a l’atzar, però ambdues són prou representatives d’un determinat pensament espanyol. Dilluns vinent en parlaré amb més calma.

dijous, 5 de maig de 2011

Llibertat d’expressió i sensibilitat lingüística

Quan surt el tema de la sensibilitat lingüística dels polítics catalans s’acostuma a posar l’exemple del Partido Popular. A Catalunya tenim mitjans de comunicació en llengua catalana i mitjans en llengua espanyola. Però quasi sempre que hi ha un debat polític en un mitjà en llengua catalana (ràdio o tele), aquest partit hi acostuma a enviar persones que s’expressen en llengua espanyola mentre els altres contertulians ho fan en català. El cas contrari òbviament no es dóna mai. A ningú se li acudeix anar a un debat que es faci en un mitjà en llengua espanyola parlant-hi en català. Doncs els populars això d'utilitzar l'altra llengua quan no toca ho fan molt sovint, i quan els fas veure la manca de sensibilitat que amb la seva actitud demostren tenir per la llengua catalana encara es fan els ofesos i et deixen anar el conegut discurs de la llibertat d’expressió.

Amb La Vanguardia en català també s’ha produït aquest fenomen. Alguns anunciants, la majoria, han traduït els seus anuncis a la llengua catalana del diari, però uns altres han decidit prescindir-ne olímpicament i aprofitar la versió espanyola de l’anunci. Una estranya política d’estalvis lingüístics en podríem dir. Agafant l’exemplar d’abans d’ahir, el primer que ha sortit al mercat en català, es pot veure que firmes conegudes com Boston, Eada, Ecuador, Esic, Expofinques, Grupassa, Ibis, Jaguar, Halcon, Mecalux, Once, Repsol, Sasi, SecondHouse, TheWatchGallery, etc. han inclòs els seus anuncis en versión española.

Res a dir, a Catalunya hi ha la llibertat de parlar i d’anunciar-se en la llengua que es vulgui. Només faltaria que no fos així. És la llibertat que tenim tots de mostrar el nivell de respecte per una determinada llengua, utilitzant-la o prescindint-ne. Però òbviament i com no podria ser d’altra manera, el potencial client també exerceix la seva llibertat de decidir amb quina oferta es queda, es tracti d’un partit polític o de qualsevol producte o servei. I no és cap secret que alguns d’aquests clients potencials valoren molt negativament la manca de sensibilitat lingüística que repetidament mostren alguns. A ningú se li escapa que una de les causes del baix nivell de suport electoral del Partido Popular a Catalunya té molt a veure amb la seva persistent actitud negativa vers la llengua catalana, fins al punt que, com els anunciants de La Vanguardia que dèiem abans, de vegades sembla que el català els faci nosa.

dimecres, 4 de maig de 2011

La justícia segons Obama

Barack Obama, que tot i haver promès solemnement que si sortia elegit president dels Estats Units tancaria immediatament allò tan impresentable de Guantànamo, sembla ser que encara s’ho rumia. De moment Guantànamo roman obert. Segueixen sent pràctica diària les tortures infligides per funcionaris nord-americans a persones innocents (mentre no es demostri el contrari tothom ho és) que per no tenir no tenen ni acusacions formals presentades davant dels tribunals de justícia. És el mateix Obama que ara ens diu que amb l’execució o assassinat (ignoro quin dels dos termes és tècnicament aplicable en aquest cas) de Bin Laden s’ha fet justícia. Potser sí, però és una justícia molt sui generis, sense tribunal ni jutge, actuant com a jutge un que no ho és. És a dir, no és justícia. És una altra cosa.

Si aquest és l’estrany concepte de la justícia que té Obama, és a dir, torturar presumptes terroristes a Guantànamo i/o matar-los a altres indrets del món en comptes de presentar-los davant d’un jutge, potser ho hagués hagut d’explicar abans de presentar-se a les eleccions. A veure, que no se’m mal interpreti. Posats a triar, òbviament jo prefereixo que Bin Laden no segueixi fent de les seves. Encara més, la desaparició de Bin Laden és una excel·lent notícia que dóna tranquil·litat a molta gent. Ara, d’aquí a justificar que el pelin uns soldats enviats per Obama amb ordres estrictes de pelar-lo hi va un bon tros.

Obama serà el que es vulgui, però ja ens ha demostrat repetidament que va una mica mancat d’algunes virtuts democràtiques que se li suposaven quan l’any 2008 es va presentar a les eleccions. Vist amb la perspectiva del temps transcorregut, intueixo que amb la mort de Bin Laden a mans de funcionaris nord-americans el seu antecessor Bush no hagués actuat de manera massa diferent. Per això s’ha afegit de seguida als aplaudiments i felicitacions. Però no deixa de sorprendre aquesta curiosa manera d’entendre la justícia que tenen els presidents americans.

dimarts, 3 de maig de 2011

I ara, Bildu

Després de carregar-se Sortu ara toca fer el mateix amb Bildu, que és la catorzena coalició electoral de l’esquerra abertzale basca des de la fundació d’Herri Batasuna l’any 1978. Aquest detall ja ens indica que hi ha una part molt fidel de l’electorat d’esquerres basc que no renuncia a estar políticament representada a les institucions, tot i la persecució a la que són sotmeses les seves idees per part de la judicatura espanyola. Ho repeteixo per si no ha quedat prou clar: al marge dels delictes que ningú amb dos dits de front discuteix que s’han de perseguir, avui en dia a Espanya encara es persegueixen idees, tal com passava durant el franquisme. Resulta trist dir-ho però és així.

Segons diuen les enquestes, si s’acabés permetent que aquests votants abertzales poguessin tornar a participar en les eleccions d’Euskadi, PP i PSOE haurien de deixar de governar. D’aquí la seva obsessió malaltissa per prohibir-los, i per convèncer-nos que aquestes pràctiques excloents formen part del joc democràtic. Doncs no, no és així. Es comença prohibint un partit i es corre el risc que s’acabin prohibint tots... menys el partit governant. En conec més d’un, també entre els demòcrates de tota la vida, que estaria encantat si tornéssim al sistema de partit únic.

A Euskadi la situació és la que és, i de tant en tant convé recordar-ho. Cada cop que se celebren eleccions sense deixar-hi participar a una part de l’electorat, es fa trampa. Una trampa amb suport legal si es vol, però una trampa sempre és una trampa. I guanyar unes eleccions fent trampa és molt lamentable. I mentrestant, el problema de fons no desapareix sinó que només segueix enquistat. Agradi o no, hi ha un quinze per cent (o potser és l’onze, o el vint-i-dos) de votants bascos que, en no poder votar el partit que volen, s’han de quedar a casa. I per evitar confusions cal aclarir que aquí només es parla d’exclusions discrecionals de partits polítics democràtics. El terrorisme és una altra cosa, tot i que barrejar terrorisme i independentisme és una obsessió clàssica d'aquells que encara somnien amb l'Espanya una grande y libre.

dilluns, 2 de maig de 2011

Elogi de la senzillesa

En general m’agraden les coses senzilles, fàcils d’entendre a primera vista i, per tant, si pot ser que no s’hagin d’explicar gaire; és a dir, m’agraden les coses que d’entrada es comprenen perfectament sense cap necessitat d’haver-les de complementar amb aclariments posteriors. Com deia aquell polític del franquisme, al pa, pa; i al vi, vi. El peix i la carn, si pot ser, sempre a la planxa. I poca estona de planxa, més aviat crus que cuits. Ni forns ni fregits. Aquells restaurants que un cop et porten el plat et diuen que no el toquis, que no comencis a menjar fins que no vingui l’explicador de torn per donar-te els detalls de fabricació d’allò que t’han portat i que s’està refredant inexorablement, ja us els regalo. No vull que m’ho expliquin, vull descobrir-ho per mi mateix, sense intermediaris. No vull menjar condicionat. Al capdavall, si hi ha quelcom que em passa per alt tampoc és cap drama.

Potser per això, però tampoc n’estic segur, també m’agrada la literatura de Josep Pla, que ara fa trenta anys moria al seu mas de Llofriu. Perquè és senzilla i molt descriptiva, sense trampes semàntiques. Uns textos que no necessiten aclariments a posteriori. Tornant al símil gastronòmic, una literatura a la planxa, sense salses ni colorants. Subjecte, verb i predicat. I els adjectius, sobretot els adjectius, com més precisos millor. La literatura és buscar l’adjectiu, he intentat posar adjectius al darrere dels substantius. Així s’expressava Pla quan li demanaven que definís la seva feina. Una bona definició: buscar l’adjectiu.

D’altra manera ens anirien les coses si els governants actuessin amb la mateixa senzillesa i claredat de conceptes que utilitzava Pla. Si una decisió política precisa de massa explicacions i aclariments posteriors, alerta! Si quelcom que ens sembla blanc (perquè ho és, de blanc) ens diuen que fem un esforç per veure-ho d’un color diferent, alerta! Les coses són com són, no com alguns ens volen fer creure que són. En temps difícils com els actuals hauríem de reclamar que a tots nivells s’imposés la senzillesa i la claredat de conceptes, i es deixés de banda la retòrica barroca que tant sovinteja.