Un ministre franquista va dir fa molts anys i, al meu parer, amb molt d’encert, que la política hace extraños compañeros de cama. Un bon exemple d’això el tenim a l’Ajuntament d’Igualada.
Tinc una predilecció especial per aquesta ciutat. Encara que jo sóc barceloní de la variant sarrianenca, els meus pares eren igualadins, i tant el meu besavi com el meu avi en varen ser alcaldes en diferents èpoques, l’un als anys trenta i l’altre als anys cinquanta del segle passat. A Igualada hi tinc molta família, hi tinc enterrats els meus quatre avis i altres avantpassats. Hi tinc amics, coneguts i saludats. Hi vaig sovint, ara menys que abans. Això sí, procuro anar-hi sempre per la festa de Reis (pel que tothom diu, a Catalunya no n’hi ha cap altre de comparable), i quasi no he fallat cap any; de jove hi vaig participar activament, fent de patge alguns anys, i en tinc molt bon record. Segueixo amb interès els temes locals, i tot el que es refereix a Igualada i als igualadins mereix sempre la meva atenció.
Igualada té 21 regidors i, per tant, per governar amb comoditat se’n necessiten 11. Després de les darreres eleccions del mes de maig, la composició de l’Ajuntament va quedar així: Entesa per Igualada 10, CiU 6, ERC 3, PP 2. Quant a la paritat home-dona, els dos primers grups l’apliquen amb perfecció matemàtica: 5 i 5, i 3 i 3. Els altres dos grups l’apliquen a la seva peculiar manera: 3 i 0, i 2 i 0. No seré pas jo qui en tregui conclusions, però aquestes són les xifres.
Aviat es veu que el grup més petit, el PP, amb només 2 regidors, té la clau de la governabilitat. I potser us preguntareu: amb qui pacta el PP a Igualada? Doncs sí, no sou gens mal pensats, ho heu endevinat: pacta amb l’Entesa (acord local de socialistes i comunistes-verds). Un dia vaig sentir a dir que los extremeños se tocan, i aquí en teniu un bon exemple. És per això que he començat l’article d’avui amb aquella coneguda frase del ministre franquista.
A l’alcalde Jordi Aymamí (Entesa) no tinc el gust de conèixer-lo encara que un cop me’l van presentar i ens vam saludar un moment en un restaurant (encantat, molt de gust, i poca cosa més). Algun dia li proposaré de prendre un cafè plegats, si és que les seves moltes obligacions li deixen temps lliure per rebre a un fill d’igualadins que alhora és nét i besnét de dos antecessors seus a l’alcaldia.
Avui he conegut en Marc Castells, cap de llista per CiU i, per tant, cap de l’oposició a l’ajuntament; és també vicepresident del Consell Comarcal de l’Anoia. Ens ha presentat un bon amic comú i hem dinat plegats tots tres. Ha estat una trobada força agradable. Es tracta d’una persona jove i alhora sembla molt seriosa, i se la veu amb empenta i ganes de fer coses. La seva tasca no és pas gens fàcil: recuperar una alcaldia que durant els primers anys dels ajuntaments democràtics sempre pertanyia a CiU.
També avui, mentre dinàvem, m’han presentat en Joan Torras, cap de llista d’Esquerra, que arribava a dinar al mateix restaurant on érem nosaltres. Ha estat només un molt de gust de conèixer-te i poca cosa més.
El cap de llista del PP, Pere Calbó, no tinc el gust de haver-lo saludat mai. Però tothom em diu que mana, que mana molt a l’Ajuntament d’Igualada. Per cert, al website de l’Ajuntament no li han accentuat la lletra “o” del seu cognom. Potser és que no mana tant com sembla...
Tinc una predilecció especial per aquesta ciutat. Encara que jo sóc barceloní de la variant sarrianenca, els meus pares eren igualadins, i tant el meu besavi com el meu avi en varen ser alcaldes en diferents èpoques, l’un als anys trenta i l’altre als anys cinquanta del segle passat. A Igualada hi tinc molta família, hi tinc enterrats els meus quatre avis i altres avantpassats. Hi tinc amics, coneguts i saludats. Hi vaig sovint, ara menys que abans. Això sí, procuro anar-hi sempre per la festa de Reis (pel que tothom diu, a Catalunya no n’hi ha cap altre de comparable), i quasi no he fallat cap any; de jove hi vaig participar activament, fent de patge alguns anys, i en tinc molt bon record. Segueixo amb interès els temes locals, i tot el que es refereix a Igualada i als igualadins mereix sempre la meva atenció.
Igualada té 21 regidors i, per tant, per governar amb comoditat se’n necessiten 11. Després de les darreres eleccions del mes de maig, la composició de l’Ajuntament va quedar així: Entesa per Igualada 10, CiU 6, ERC 3, PP 2. Quant a la paritat home-dona, els dos primers grups l’apliquen amb perfecció matemàtica: 5 i 5, i 3 i 3. Els altres dos grups l’apliquen a la seva peculiar manera: 3 i 0, i 2 i 0. No seré pas jo qui en tregui conclusions, però aquestes són les xifres.
Aviat es veu que el grup més petit, el PP, amb només 2 regidors, té la clau de la governabilitat. I potser us preguntareu: amb qui pacta el PP a Igualada? Doncs sí, no sou gens mal pensats, ho heu endevinat: pacta amb l’Entesa (acord local de socialistes i comunistes-verds). Un dia vaig sentir a dir que los extremeños se tocan, i aquí en teniu un bon exemple. És per això que he començat l’article d’avui amb aquella coneguda frase del ministre franquista.
A l’alcalde Jordi Aymamí (Entesa) no tinc el gust de conèixer-lo encara que un cop me’l van presentar i ens vam saludar un moment en un restaurant (encantat, molt de gust, i poca cosa més). Algun dia li proposaré de prendre un cafè plegats, si és que les seves moltes obligacions li deixen temps lliure per rebre a un fill d’igualadins que alhora és nét i besnét de dos antecessors seus a l’alcaldia.
Avui he conegut en Marc Castells, cap de llista per CiU i, per tant, cap de l’oposició a l’ajuntament; és també vicepresident del Consell Comarcal de l’Anoia. Ens ha presentat un bon amic comú i hem dinat plegats tots tres. Ha estat una trobada força agradable. Es tracta d’una persona jove i alhora sembla molt seriosa, i se la veu amb empenta i ganes de fer coses. La seva tasca no és pas gens fàcil: recuperar una alcaldia que durant els primers anys dels ajuntaments democràtics sempre pertanyia a CiU.
També avui, mentre dinàvem, m’han presentat en Joan Torras, cap de llista d’Esquerra, que arribava a dinar al mateix restaurant on érem nosaltres. Ha estat només un molt de gust de conèixer-te i poca cosa més.
El cap de llista del PP, Pere Calbó, no tinc el gust de haver-lo saludat mai. Però tothom em diu que mana, que mana molt a l’Ajuntament d’Igualada. Per cert, al website de l’Ajuntament no li han accentuat la lletra “o” del seu cognom. Potser és que no mana tant com sembla...
