.


"Que la prudència no ens faci traïdors" (Jordi Carbonell, 1924-2016, polític i filòleg)
"Error és que pensant que pots fer poc, no facis res" (Edmund Burke, 1729-1797, pensador polític britànic)
"Ningú gasta els diners dels altres amb la mateixa cura que gasta els seus propis" (Milton Friedman, 1912-2006, economista nord-americà, Premi Nobel d’Economia)
"Journalism isn’t just about the questions you ask, but the questions you don’t" (Alexandria Ocasio-Cortez, congressista nord-americana)
"Self-determination is a right, not a crime" (ANC)

dimarts, 27 de novembre de 2007

Ceuta i Melilla

Parlant amb uns amics va sortir a la conversa el tema de les recents visites dels Reis d’Espanya a Ceuta i Melilla, i hem van demanar que escrivís quelcom sobre la situació política d’aquelles plazas de soberania.

La veritat és, però, que no sé massa què dir, no sé ben bé per on començar. Deixant al marge l’historia, que ja és molt deixar, el que d’entrada em resulta més fàcil és equiparar la peculiar situació d’aquells territoris amb el també peculiar status de Gibraltar. Sí, ja ho sé, són dues situacions que no tenen res a veure però mirat des de les meves distàncies, la física i també la mental, crec que amb una mica de bona voluntat hi trobaríem algunes semblances.

La primera semblança és que es tracta de territoris més o menys rodejats per altres territoris aliens, i més o menys allunyats de les seves respectives metròpolis. Per posar altres exemples semblants però alhora molt diferents entre ells, el mateix podríem dir de Llívia, o de les Falkland Islands (pels argentins, les Malvines), o del Condado de Treviño, o de tants altres territoris en situacions geogràfiques similars.

La diferenciació la podríem començar a establir entre els territoris d’aquesta mena on hi ha problemes i els que no en tenen. I, entre els problemàtics, s’hauria encara de diferenciar si el problema ve de dins o ve de fora. I en aquest darrer cas, també s’hauria de considerar si el problema ve de la metròpoli o ve del país on es troba incrustat el territori en qüestió.

Ceuta i Melilla estarien clarament enquadrades en aquest darrer cas. Així, ni la metròpoli (Espanya) vol canviar l’status de Ceuta i Melilla, ni els seus habitants mostren cap interès en canviar la situació actual. Per tant, el problema se centra en el territori fronterer, el Marroc, que en reivindica la seva propietat.

Si el Marroc fos una democràcia, que no ho és, la millor sortida diplomàtica podria començar per l’organització d’un referèndum entre els ceutís i els melillencs que, pel que sembla, en una gran majoria es decantarien per mantenir el vigent status amb Espanya. I un cop demostrat al Marroc quina és la voluntat majoritària, el problema hauria de deixar de ser-ho. Però el Marroc sap que per aquest camí no en trauria res i per això no el proposa.

En el cas de Gibraltar els espanyols ho tenen tan clar que tampoc se’ls passa pel cap proposar que els llanitos es defineixin. Saben perfectament que per una majoria aclaparadora decidirien seguir com a súbdits del Regne Unit. És la voluntat popular i els espanyols tenen clar que, en aquest cas, s’ha de respectar. (En altres casos molt més propers no ho tenen tan clar, però això seria un altre debat).

Així les coses, què és pot fer? A banda de resar-hi un Parenostre o recitar algun versicle de l’Alcorà, crec que poca cosa més que no sigui seguir, com fins ara, amb la política de qui dia passa any empeny, i si avui plou demà farà bon dia. A mi, francament, no se m’acudeix cap sortida que satisfés totes tres parts involucrades; qualsevol alternativa deixaria descontenta a, com a mínim, una de les parts.

Ara bé, si tot i amb això un s’ha de definir, no m’amagaré pas de donar la meva opinió: què voleu que us digui, jo això de Ceuta i Melilla (tant mocador! tanta xilaba! tant Mohamed!), ho veig més tirant a Marroc que tirant a Espanya. I ho repeteixo, aquesta opinió la dono des de les meves distàncies física i mental, i encara n’hi afegiria una tercera: la distància patriòtica.

I ja per acabar: sabem els contribuents el que ens costa mantenir l’espanyolitat d’aquelles plazas de soberanía? O es tracta d’uns números tan secrets com els de les balances fiscals entre Catalunya i Espanya?