Hi ha paraules que no utilitzo mai, o quasi mai. Els motius que tinc per no fer-les servis són molt variats. Aquí us en deixo una petita primera mostra:
Àdhuc. Aquesta paraula és lletja i a més em sona estrangera. La cedeixo per l’ús exclusiu del Sr. Montilla (el de Polònia, no l’altre), juntament amb nogensmenys que, també, Déu ni do.
Avis (per referir-se a la gent que passa d’una certa edat). Trobo que és incorrecte generalitzar, i anomenar avis a totes les persones grans. Tots som néts, tots tenim avis, però no tothom és o serà avi. Hi ha persones que no ho seran mai d’avis, algunes per voluntat pròpia, simplement perquè no ho volen ser, i per tant trobo inadequat anomenar-les així, encara que ja tinguin una edat.
Buga guapeao. Té la seva gràcia però fins fa un parell de dies no sabia què coi volia dir. Ara ja ho sé, vol dir cotxe tunejat. No excloc utilitzar-la en el futur. Quan m’ho proposo, puc ser molt modelno.
Castellà (en referència a l’idioma espanyol). Prefereixo poder usar sempre un mateix terme, degudament traduït quan toqui, i que arreu del mon tothom entén: espanyol, spagnolo, espagnol, spanish, español, etc. Dius castellano, o castillian, o com es digui en estranger, i fora de la península ningú sap de què els parles. Així doncs, quedem entesos: “espanyol” és la meva opció per referir-me al l'idioma militant de la Sra. Peri-Rossi (per més detalls cliqueu aquí), i de molta altra gent.
Col·lectiu. Com a adjectiu ho accepto sense cap problema però com a nom no m’agrada gens. Fixeu-vos si m’agrada poc que a vegades m’agafa un rampell radical i penso que s’hauria de prohibir.
Enguany. Tan fàcil i entenedor que és dir aquest any i ens compliquem la vida amb paraules que sonen malament i, a més, resulten difícils de pronunciar pels nouvinguts, aquells que abans en deien immigrants.
Espanya. Una altra manera de complicar-se la vida. Amb lo senzill que és dir l’estat que tenim a l’oest, o l’estat que hi ha entre Portugal i Catalunya, o el regne que hi ha al nord del regne del Marroc, o fins i tot, si voleu, l’estat espanyol, i encara hi ha gent que s’entossudeix en dir Espanya. En fi, què hi farem! La gent és molt sofisticada.
Mot. Prefereixo utilitzar paraula o qualsevol altre sinònim. Però haig de reconèixer que de tant en tant se me n’escapa algun, de mot, com en el títol d’aquest article. Això demostra que no sóc massa estricte, i que estic obert a reconsiderar la meva llista prohibida.
Progressista. D’una anys cap aquí se l’han apropiat els comunistes que, no ens enganyem, quasi tothom sap que estan entre els menys progressistes d’aquesta societat. Políticament, avui en dia és una paraula que ha perdut tot el seu sentit.
Segurata. Aquest és un cas especial. Segons els diccionaris fiables aquesta paraula no existeix però jo crec que l’haurien de legalitzar ya mismo. Resumint, la poso aquí perquè encara que no m’agrada utilitzar-la ho faig sovint, ja que cada dia n’hi ha més.
Verds. Ho accepto com un dels colors que hom distingeix en l’espectre solar, entre el groc i el blau, però no com a substantiu per definir els excomunistes i altres companys de viatge. De tant en tant convé recordar al senyor Saura, a la senyora Mayol i tutti quanti que l’Audi A6 que els porta amunt i avall és un dels cotxes més contaminants i més gastons de la seva categoria. Si ho sabré jo que en pago part de la benzina! Encara recordo quan em trobava al senyor Xoan al metro, línia 3 zona universitària, però aquells eren altres temps. Allò sí que era -i és encara- un transport ecològic i sostenible!
I moltes altres paraules que, si em ve de gust, potser aniré incorporant més endavant.
Àdhuc. Aquesta paraula és lletja i a més em sona estrangera. La cedeixo per l’ús exclusiu del Sr. Montilla (el de Polònia, no l’altre), juntament amb nogensmenys que, també, Déu ni do.
Avis (per referir-se a la gent que passa d’una certa edat). Trobo que és incorrecte generalitzar, i anomenar avis a totes les persones grans. Tots som néts, tots tenim avis, però no tothom és o serà avi. Hi ha persones que no ho seran mai d’avis, algunes per voluntat pròpia, simplement perquè no ho volen ser, i per tant trobo inadequat anomenar-les així, encara que ja tinguin una edat.
Buga guapeao. Té la seva gràcia però fins fa un parell de dies no sabia què coi volia dir. Ara ja ho sé, vol dir cotxe tunejat. No excloc utilitzar-la en el futur. Quan m’ho proposo, puc ser molt modelno.
Castellà (en referència a l’idioma espanyol). Prefereixo poder usar sempre un mateix terme, degudament traduït quan toqui, i que arreu del mon tothom entén: espanyol, spagnolo, espagnol, spanish, español, etc. Dius castellano, o castillian, o com es digui en estranger, i fora de la península ningú sap de què els parles. Així doncs, quedem entesos: “espanyol” és la meva opció per referir-me al l'idioma militant de la Sra. Peri-Rossi (per més detalls cliqueu aquí), i de molta altra gent.
Col·lectiu. Com a adjectiu ho accepto sense cap problema però com a nom no m’agrada gens. Fixeu-vos si m’agrada poc que a vegades m’agafa un rampell radical i penso que s’hauria de prohibir.
Enguany. Tan fàcil i entenedor que és dir aquest any i ens compliquem la vida amb paraules que sonen malament i, a més, resulten difícils de pronunciar pels nouvinguts, aquells que abans en deien immigrants.
Espanya. Una altra manera de complicar-se la vida. Amb lo senzill que és dir l’estat que tenim a l’oest, o l’estat que hi ha entre Portugal i Catalunya, o el regne que hi ha al nord del regne del Marroc, o fins i tot, si voleu, l’estat espanyol, i encara hi ha gent que s’entossudeix en dir Espanya. En fi, què hi farem! La gent és molt sofisticada.
Mot. Prefereixo utilitzar paraula o qualsevol altre sinònim. Però haig de reconèixer que de tant en tant se me n’escapa algun, de mot, com en el títol d’aquest article. Això demostra que no sóc massa estricte, i que estic obert a reconsiderar la meva llista prohibida.
Progressista. D’una anys cap aquí se l’han apropiat els comunistes que, no ens enganyem, quasi tothom sap que estan entre els menys progressistes d’aquesta societat. Políticament, avui en dia és una paraula que ha perdut tot el seu sentit.
Segurata. Aquest és un cas especial. Segons els diccionaris fiables aquesta paraula no existeix però jo crec que l’haurien de legalitzar ya mismo. Resumint, la poso aquí perquè encara que no m’agrada utilitzar-la ho faig sovint, ja que cada dia n’hi ha més.
Verds. Ho accepto com un dels colors que hom distingeix en l’espectre solar, entre el groc i el blau, però no com a substantiu per definir els excomunistes i altres companys de viatge. De tant en tant convé recordar al senyor Saura, a la senyora Mayol i tutti quanti que l’Audi A6 que els porta amunt i avall és un dels cotxes més contaminants i més gastons de la seva categoria. Si ho sabré jo que en pago part de la benzina! Encara recordo quan em trobava al senyor Xoan al metro, línia 3 zona universitària, però aquells eren altres temps. Allò sí que era -i és encara- un transport ecològic i sostenible!
I moltes altres paraules que, si em ve de gust, potser aniré incorporant més endavant.
