M’han suggerit que en aquest blog potser també hi hauria d’incloure temes una mica més profunds, més del món interior. Ni que només sigui de tant en tant. Doncs potser sí. Provem-ho avui mateix.
Això va passar fa cinc dies durant un dinar familiar força agradable. Conversa educada entre dues persones adultes i, tot d’una, com si fos un argument de pes, l’argument per antonomàsia, l’una li retreu a l’altre: “El que passa és que tu no mostres sentiments”. Ve a ser allò de no cal que t’hi esforcis per convencem perquè estàs mancat de sentiments, i això ja t’impedeix que em puguis entendre. El tema de la conversa no el recordo però tan se val, això és el menys important.
Encara que sembli una obvietad, haurem de començar aclarint que no hi ha encara al mercat cap aparell que serveixi per mesurar els sentiments de les persones. Per tant, les persones que pretenen saber qui té sentiments i qui no en té, o qui en té més i qui en té menys, ens haurien d’explicar com s’ho fan per estar-ne tan segurs.
Sovint es confon el tenir-ne, de sentiments, amb la seva expressió pública, amb esbombar-ho de portes enfora per tal que tothom se n’assabenti. És com aquells que confonen el seu sentiment de religiositat amb la necessitat imperiosa davant la societat d’anar a la processó de Divendres Sant a fuetejar-se fins a fer-se sang. Antigament, quan es moria algú, hi anaven les plañideras; de fet hi ha llocs que aquesta figura encara té plena vigència, i això no és res més que la voluntat de la plasmació pública d’un sentiment de tristesa.
A un altre nivell, tenim els que amb qualsevol excusa necessiten penjar la senyera al balcó per tal de mostrar als veïns el seu profund sentiment de catalanitat. També hi ha qui creu imprescindible posar-se el ruc català, o el CAT, o qualsevol altre enganxina al cotxe (“sóc català, passa res?”, o “zoi epañó, casi na”; us prometo que las he vist totes dues, aquesta darrera ribetejada per la silueta del toro d’Osborne). I fins i tot hi ha qui diu que qui no gaudeix amb les sardanes i els castellers és sospitós, no és massa de fiar, el seu sentiment de catalanitat és, com a mínim, dubtós.
En fi, com diuen a Mallorca, per tot hi ha de tot. I tot s’ha de respectar ja que ningú té el monopoli de res (bé, el cas d’Aena i els seus aeroports son figues d’un altre paner). Les persones que s’atribueixen un cert monopoli dels sentiments haurien de ser els primers en demostrar la seva tolerància i, com a mínim, acceptar als qui no els ve de gust mostrar els seus sentiments en públic.
Això va passar fa cinc dies durant un dinar familiar força agradable. Conversa educada entre dues persones adultes i, tot d’una, com si fos un argument de pes, l’argument per antonomàsia, l’una li retreu a l’altre: “El que passa és que tu no mostres sentiments”. Ve a ser allò de no cal que t’hi esforcis per convencem perquè estàs mancat de sentiments, i això ja t’impedeix que em puguis entendre. El tema de la conversa no el recordo però tan se val, això és el menys important.
Encara que sembli una obvietad, haurem de començar aclarint que no hi ha encara al mercat cap aparell que serveixi per mesurar els sentiments de les persones. Per tant, les persones que pretenen saber qui té sentiments i qui no en té, o qui en té més i qui en té menys, ens haurien d’explicar com s’ho fan per estar-ne tan segurs.
Sovint es confon el tenir-ne, de sentiments, amb la seva expressió pública, amb esbombar-ho de portes enfora per tal que tothom se n’assabenti. És com aquells que confonen el seu sentiment de religiositat amb la necessitat imperiosa davant la societat d’anar a la processó de Divendres Sant a fuetejar-se fins a fer-se sang. Antigament, quan es moria algú, hi anaven les plañideras; de fet hi ha llocs que aquesta figura encara té plena vigència, i això no és res més que la voluntat de la plasmació pública d’un sentiment de tristesa.
A un altre nivell, tenim els que amb qualsevol excusa necessiten penjar la senyera al balcó per tal de mostrar als veïns el seu profund sentiment de catalanitat. També hi ha qui creu imprescindible posar-se el ruc català, o el CAT, o qualsevol altre enganxina al cotxe (“sóc català, passa res?”, o “zoi epañó, casi na”; us prometo que las he vist totes dues, aquesta darrera ribetejada per la silueta del toro d’Osborne). I fins i tot hi ha qui diu que qui no gaudeix amb les sardanes i els castellers és sospitós, no és massa de fiar, el seu sentiment de catalanitat és, com a mínim, dubtós.
En fi, com diuen a Mallorca, per tot hi ha de tot. I tot s’ha de respectar ja que ningú té el monopoli de res (bé, el cas d’Aena i els seus aeroports son figues d’un altre paner). Les persones que s’atribueixen un cert monopoli dels sentiments haurien de ser els primers en demostrar la seva tolerància i, com a mínim, acceptar als qui no els ve de gust mostrar els seus sentiments en públic.
