Francament, no m’ha sorprès gens. No estic dient que ho justifiqui, però sí que dic que ho entenc. No és propi d’una ciutat que se les dona de moderna, com Madrid, que per poder obrir un bar, per exemple, el temps necessari per obtenir la corresponent llicència municipal s’hagi mesurar en mesos o anys. No s’entén que no puguis tenir la llicencia en uns dies o, si molt m’apureu, unes poques setmanes, tal com passa a les ciutats més civilitzades del nostre entorn geopolític.
Llavors passa el que passa. Per una banda, l’empresari té pressa per obrir el negoci i poder començar, així, a recuperar l’inversió feta. Davant seu, la feixuga maquinaria de l’administració, l’incompetència generalitzada, al donar valor zero al temps de la gent, el vuelva usted mañana, o d’aquí un mes, o l’any que ve, o aquell “no ho sabem però no es preocupi, ja l’avisarem”, i mai t’avisen. I et comences a preocupar, i a rumiar com sortir de l’atzucac.
Les persones són com són, n’hi ha de tota mena, i evidentment també n’hi ha amb tendències a corrompre o a deixar-se corrompre. Però el que genera que hi hagi corrupció és el pervers sistema en sí mateix, és l’administració pública que no funciona al ritme que toca, al ritme europeu modern, al ritme del segle XXI. És aquella sensació perversa que ens han imbuït al llarg del temps, que quan el contribuent es troba davant d’un funcionari es genera una mena de clima estrany, com si demanessis un favor, com si te l’estiguessin fent.
Si et resolen el problema, surts d’allà dintre com si al funcionari li haguessis de donar les gràcies. I no s’ha d’oblidar que, al cap i a la fi, el funcionari (public servant en diuen al Regne Unit) és un empleat a qui li pagues un sou, sovint més que correcte, precisament perquè et resolgui els problemes.
I davant la lentitud excessiva de l’administració el sistema deixa de ser europeu i esdevé tercermundista, i llavors passen aquestes coses tan condemnables com, a la vegada, tan fàcils d’entendre que passin.
Llavors passa el que passa. Per una banda, l’empresari té pressa per obrir el negoci i poder començar, així, a recuperar l’inversió feta. Davant seu, la feixuga maquinaria de l’administració, l’incompetència generalitzada, al donar valor zero al temps de la gent, el vuelva usted mañana, o d’aquí un mes, o l’any que ve, o aquell “no ho sabem però no es preocupi, ja l’avisarem”, i mai t’avisen. I et comences a preocupar, i a rumiar com sortir de l’atzucac.
Les persones són com són, n’hi ha de tota mena, i evidentment també n’hi ha amb tendències a corrompre o a deixar-se corrompre. Però el que genera que hi hagi corrupció és el pervers sistema en sí mateix, és l’administració pública que no funciona al ritme que toca, al ritme europeu modern, al ritme del segle XXI. És aquella sensació perversa que ens han imbuït al llarg del temps, que quan el contribuent es troba davant d’un funcionari es genera una mena de clima estrany, com si demanessis un favor, com si te l’estiguessin fent.
Si et resolen el problema, surts d’allà dintre com si al funcionari li haguessis de donar les gràcies. I no s’ha d’oblidar que, al cap i a la fi, el funcionari (public servant en diuen al Regne Unit) és un empleat a qui li pagues un sou, sovint més que correcte, precisament perquè et resolgui els problemes.
I davant la lentitud excessiva de l’administració el sistema deixa de ser europeu i esdevé tercermundista, i llavors passen aquestes coses tan condemnables com, a la vegada, tan fàcils d’entendre que passin.
