Quan va morir Dolores Ibarruri La Pasionaria, dirigent del Partido Comunista de España (PCE) durant més de quaranta anys, que va tenir l’habilitat d’esquivar totes les purgues del seu partit i dels seus mentors polítics, des dels anys trenta fins al pacte de l’amnèsia dels anys setanta, un dels millors articulistes de La Vanguardia, Gregorio Morán, ens va regalar un article que ni llavors vaig tenir la precaució de guardar ni ara l’he pogut trobar a internet. Així que avui m’hauré de fiar de la meva pròpia memòria històrica.
Dins del complexíssim món comunista, Morán diferenciava entre “los que creen” i “los que están en el secreto”. Els primers, los que creen, eren els militants de base mentre que els segons, els dirigents del partit (llavors en deien el politburó), eren los que están en el secreto. Fixeu-vos que parlo en passat doncs ara, de comunistes, potser encara en queda algun, però ja no se’ls coneix amb aquest nom. Coses del marketing polític.
Els dirigents de la Conselleria d’Educació, amb el Sr. Ernest Maragall al capdavant, saben perfectament el pa que s’hi dóna a l’escola pública de la que en són responsables, saben que el discurs que fan de portes enfora, el discurs dirigit a los que creen, és una mentida i no reflecteix, ni de lluny, la magre realitat de l’escola pública a Catalunya. En definitiva, ells están en el secreto i actuen en conseqüència. I què vol dir actuar en conseqüència? Vol dir, ni més ni menys, evitar l’escola pública en el seu entorn familiar i social. Vol dir, ni més ni menys, enviar els seus fills a l’escola privada (concertada o no) per tal de que rebin un millor ensenyament.
La decisió familiar de portar els fills a l’escola privada, decisió que per altra banda és molt coherent coneixent de prop l’alternativa que hi ha, no és només monopoli dels dirigents d’aquesta conselleria sinó que s’estén a tota la cúpula dirigent de la Generalitat, als dirigents dels partits estiguin al govern o a l’oposició, als dirigents de la mal anomenada societat civil (l’altra seria la societat militar?) i, en definitiva, a tothom qui econòmicament s’ho pot permetre.
Hi ha qui pensa que els dirigents polítics, com a mínim els que estan al govern, potser haurien de donar exemple i ser clients de la pública. Però la gran majoria no ho fan. Ni ho feien els seus antecessors ciuencs. I això fa mal efecte, molt mal efecte. Fa pocs dies en parlava amb un amic meu austríac i ell no ho entenia, l’home al·lucinava.
Un exemple. El President Montilla desconfia –i s’ha de dir, sense por, que amb tota la raó- de la qualitat de l’escola pública catalana. Porta els seus fills a l’escola privada, concretament al Col·legi Alemany. Ell mateix ho justificava aquesta setmana amb l’argument que amb la seva decisió només exercia la seva llibertat.
Un altre exemple. Els fills de la filla petita del rei d’Espanya, la que diuen que treballa a la Caixa, també van a l’escola privada, concretament al Liceu Francès. Però aquesta senyora i la seva família, que també haurien de donar exemple tota vegada que toquen pressupost públic, sembla que estiguin exempts de donar cap explicació del que fan o deixen de fer amb els nostres diners.
Em limito a posar aquests dos exemples doncs són de domini públic i dient-ho no interfereixo amb la privacitat d’aquests personatges.
(Continuarà)
Dins del complexíssim món comunista, Morán diferenciava entre “los que creen” i “los que están en el secreto”. Els primers, los que creen, eren els militants de base mentre que els segons, els dirigents del partit (llavors en deien el politburó), eren los que están en el secreto. Fixeu-vos que parlo en passat doncs ara, de comunistes, potser encara en queda algun, però ja no se’ls coneix amb aquest nom. Coses del marketing polític.
Els dirigents de la Conselleria d’Educació, amb el Sr. Ernest Maragall al capdavant, saben perfectament el pa que s’hi dóna a l’escola pública de la que en són responsables, saben que el discurs que fan de portes enfora, el discurs dirigit a los que creen, és una mentida i no reflecteix, ni de lluny, la magre realitat de l’escola pública a Catalunya. En definitiva, ells están en el secreto i actuen en conseqüència. I què vol dir actuar en conseqüència? Vol dir, ni més ni menys, evitar l’escola pública en el seu entorn familiar i social. Vol dir, ni més ni menys, enviar els seus fills a l’escola privada (concertada o no) per tal de que rebin un millor ensenyament.
La decisió familiar de portar els fills a l’escola privada, decisió que per altra banda és molt coherent coneixent de prop l’alternativa que hi ha, no és només monopoli dels dirigents d’aquesta conselleria sinó que s’estén a tota la cúpula dirigent de la Generalitat, als dirigents dels partits estiguin al govern o a l’oposició, als dirigents de la mal anomenada societat civil (l’altra seria la societat militar?) i, en definitiva, a tothom qui econòmicament s’ho pot permetre.
Hi ha qui pensa que els dirigents polítics, com a mínim els que estan al govern, potser haurien de donar exemple i ser clients de la pública. Però la gran majoria no ho fan. Ni ho feien els seus antecessors ciuencs. I això fa mal efecte, molt mal efecte. Fa pocs dies en parlava amb un amic meu austríac i ell no ho entenia, l’home al·lucinava.
Un exemple. El President Montilla desconfia –i s’ha de dir, sense por, que amb tota la raó- de la qualitat de l’escola pública catalana. Porta els seus fills a l’escola privada, concretament al Col·legi Alemany. Ell mateix ho justificava aquesta setmana amb l’argument que amb la seva decisió només exercia la seva llibertat.
Un altre exemple. Els fills de la filla petita del rei d’Espanya, la que diuen que treballa a la Caixa, també van a l’escola privada, concretament al Liceu Francès. Però aquesta senyora i la seva família, que també haurien de donar exemple tota vegada que toquen pressupost públic, sembla que estiguin exempts de donar cap explicació del que fan o deixen de fer amb els nostres diners.
Em limito a posar aquests dos exemples doncs són de domini públic i dient-ho no interfereixo amb la privacitat d’aquests personatges.
(Continuarà)
