Això em va passar a Amsterdam fa uns dies. Jo tenia dues visites concertades al centre de la ciutat, i entre una i l’altre em quedava una hora lliure. Ho vaig aprofitar per visitar l’exposició temporal “Barcelona 1900”, que estarà oberta fins al 20 de gener de 2008 al Van Gogh Museum.
En una de les parets d’aquell espai hi havia escrit un vers original de Joan Maragall amb lletres molt visibles i, a sota, la seva traducció a l’holandès. Just al davant meu visitava l’exposició un grup de sis persones de mitjana edat que es veia -i se sentia- d’una hora lluny que eren espanyoles (no cal entrar en detalls del perquè això era tan evident). Tot d’una, un senyor que semblava portar la veu cantant es va dirigir als seus acompanyants dient-los:
-Estos catalanes... ya son cojones, eh! Una frase en holandés y solo han sido capaces de traducirla al catalán; ya podrían al menos haber puesto también la traducción al español, para que nos enteráramos todos, no?
Els altres cinc van girar-se cap a la paret per comprovar-ho, i van donar el seu assentiment a la troballa d'aquell cicerone de via estreta, afegint-hi algun exabrupte adient al moment, i acabant l’episodi amb allò tan repetit:
-Es que estos catalanes son incorregibles! No tienen remedio.
Jo, que sóc bastant pacífic i quasi mai m’altero per res, em vaig sentir interiorment impel·lit a fer una mica de pedagogia amb aquella gent que semblava necessitar-ho amb urgència. Amb tota l’educació de que vaig ser capaç, els vaig aclarir que la traducció no era al català sinó a l’holandès, que l’original era la versió catalana, i que, casualment, l’holandès era l’idioma del país on ens trobàvem en aquell moment.
Es van quedar una mica sorpresos i mentre jo ja anava tirant doncs tenia més pressa que ells, com a tota resposta em van contestar:
-Ahi va, si también es español! Que pequeño es el mundo!
Llavors em vaig acomiadar d’ells dient:
-No, soy catalán, que no es exactamente lo mismo aunque a algunos se lo parezca. De Barcelona concretamente. Buenos días y que disfruten con esta magnífica exposición.
Es van quedar tan parats que no van dir ni ase ni bèstia.
L’exposició val molt la pena, i queden encara un parell de mesos abans no la tanquin. És un recorregut per l’edat d’or del modernisme a la ciutat de Barcelona a traves de la pintura, la literatura, l’arquitectura, la joieria, la fotografia, el cinema, etc., del període que va del 1880 al 1909. Si teniu ocasió d’anar-hi, us la recomano de veritat. No en sortireu decebuts.
En una de les parets d’aquell espai hi havia escrit un vers original de Joan Maragall amb lletres molt visibles i, a sota, la seva traducció a l’holandès. Just al davant meu visitava l’exposició un grup de sis persones de mitjana edat que es veia -i se sentia- d’una hora lluny que eren espanyoles (no cal entrar en detalls del perquè això era tan evident). Tot d’una, un senyor que semblava portar la veu cantant es va dirigir als seus acompanyants dient-los:
-Estos catalanes... ya son cojones, eh! Una frase en holandés y solo han sido capaces de traducirla al catalán; ya podrían al menos haber puesto también la traducción al español, para que nos enteráramos todos, no?
Els altres cinc van girar-se cap a la paret per comprovar-ho, i van donar el seu assentiment a la troballa d'aquell cicerone de via estreta, afegint-hi algun exabrupte adient al moment, i acabant l’episodi amb allò tan repetit:
-Es que estos catalanes son incorregibles! No tienen remedio.
Jo, que sóc bastant pacífic i quasi mai m’altero per res, em vaig sentir interiorment impel·lit a fer una mica de pedagogia amb aquella gent que semblava necessitar-ho amb urgència. Amb tota l’educació de que vaig ser capaç, els vaig aclarir que la traducció no era al català sinó a l’holandès, que l’original era la versió catalana, i que, casualment, l’holandès era l’idioma del país on ens trobàvem en aquell moment.
Es van quedar una mica sorpresos i mentre jo ja anava tirant doncs tenia més pressa que ells, com a tota resposta em van contestar:
-Ahi va, si también es español! Que pequeño es el mundo!
Llavors em vaig acomiadar d’ells dient:
-No, soy catalán, que no es exactamente lo mismo aunque a algunos se lo parezca. De Barcelona concretamente. Buenos días y que disfruten con esta magnífica exposición.
Es van quedar tan parats que no van dir ni ase ni bèstia.
L’exposició val molt la pena, i queden encara un parell de mesos abans no la tanquin. És un recorregut per l’edat d’or del modernisme a la ciutat de Barcelona a traves de la pintura, la literatura, l’arquitectura, la joieria, la fotografia, el cinema, etc., del període que va del 1880 al 1909. Si teniu ocasió d’anar-hi, us la recomano de veritat. No en sortireu decebuts.
