Estic segur que a Barcelona no és l’únic cas però em centraré en el tram de carril bici que hi ha a la banda muntanya de la Diagonal, a l’alçada de Muntaner, i concretament, a la zona que es troba baixant per Muntaner i agafant Diagonal cap a la dreta, en direcció a Francesc Macià.
Es tracta d’un tram de la Diagonal on, pel vianant, resulta una operació d’alt risc passar-hi a peu. Parlo per pròpia experiència. Situem-nos, doncs, a la vorera del mig, la que es troba entre els carrils laterals i els centrals de circulació de vehicles. Allà hi trobarem, en primer lloc, un quiosc de diaris; a continuació, un espai no excessivament generós però sí suficient pels vianants (això sí, sempre que el quiosc estigui tancat); després hi ha el carril bici, i finalment una zona de gespa. Aquest parterre, una mica més elevat que la vorera, té tres funcions: augmentar la quota de zona verda de la ciutat, separar i protegir els ciclistes dels autobusos que circulen pel carril bus, i també com a passeig pels gossos.
(Aquesta zona de separació té l’avantatge pels amos del gossos que, al estar coberta de gespa, no solen recollir les caques doncs queden una mica dissimulades. Deu ser per això que hi tanta demanda canina).
Bé, tornem al tema. Aquest tram és perillós pel vianant però si tothom compleix i ningú se surt dels pocs centímetres que li pertoquen, en pot sortir il·lès. Així doncs, on és el problema? Resulta que el quiosc té l’estranya costum d’obrir durant el dia i, com sol passar en aquests establiments, el material exposat ocupa un bon lloc de la vorera, precisament la ja estreta franja reservada als vianants. La setmana passada vaig mesurar l’espai real que queda per l’ús dels vianants, entre la ratlla blanca del carril bici i la pila de Razones (o potser eren Mundos, no n’estic segur): només 8 cms. Ni que un estigui molt prim hi passa!
Aquí només hi veig dues solucions: o treure el carril bici, doncs resulta evident que tot no hi cap, o expropiar al quiosc per tal que no torni a obrir. La indemnització es podria pagar mitjançant els calés recaptats d’una nova taxa que pagarien els ciclistes; al cap i a la fi, ells han estat els darrers en arribar. No se’m acut cap altre solució. Bé, sí, deixar-ho tot tal com està i passar olímpicament del tema, com sol fer l’Ajuntament de Barcelona quan un s’hi adreça amb aquestes nimietats. A veure si aquest cop, sortint a la catosfera, hi haurà més ressò i ens faran cas.
Es tracta d’un tram de la Diagonal on, pel vianant, resulta una operació d’alt risc passar-hi a peu. Parlo per pròpia experiència. Situem-nos, doncs, a la vorera del mig, la que es troba entre els carrils laterals i els centrals de circulació de vehicles. Allà hi trobarem, en primer lloc, un quiosc de diaris; a continuació, un espai no excessivament generós però sí suficient pels vianants (això sí, sempre que el quiosc estigui tancat); després hi ha el carril bici, i finalment una zona de gespa. Aquest parterre, una mica més elevat que la vorera, té tres funcions: augmentar la quota de zona verda de la ciutat, separar i protegir els ciclistes dels autobusos que circulen pel carril bus, i també com a passeig pels gossos.
(Aquesta zona de separació té l’avantatge pels amos del gossos que, al estar coberta de gespa, no solen recollir les caques doncs queden una mica dissimulades. Deu ser per això que hi tanta demanda canina).
Bé, tornem al tema. Aquest tram és perillós pel vianant però si tothom compleix i ningú se surt dels pocs centímetres que li pertoquen, en pot sortir il·lès. Així doncs, on és el problema? Resulta que el quiosc té l’estranya costum d’obrir durant el dia i, com sol passar en aquests establiments, el material exposat ocupa un bon lloc de la vorera, precisament la ja estreta franja reservada als vianants. La setmana passada vaig mesurar l’espai real que queda per l’ús dels vianants, entre la ratlla blanca del carril bici i la pila de Razones (o potser eren Mundos, no n’estic segur): només 8 cms. Ni que un estigui molt prim hi passa!
Aquí només hi veig dues solucions: o treure el carril bici, doncs resulta evident que tot no hi cap, o expropiar al quiosc per tal que no torni a obrir. La indemnització es podria pagar mitjançant els calés recaptats d’una nova taxa que pagarien els ciclistes; al cap i a la fi, ells han estat els darrers en arribar. No se’m acut cap altre solució. Bé, sí, deixar-ho tot tal com està i passar olímpicament del tema, com sol fer l’Ajuntament de Barcelona quan un s’hi adreça amb aquestes nimietats. A veure si aquest cop, sortint a la catosfera, hi haurà més ressò i ens faran cas.
