Crec sincerament que a més de demanar-li disculpes, de pagar-li els endarreriments, d’oferir-li la readmissió a Catalunya Ràdio i deixar que triï programa, i de seguir fent la vista grossa quan en les seves properes intervencions radiofòniques prescindeixi del català, a Doña Cristina li haurien d’oferir una condecoració. La senyora s’ho mereix; estar-se més de trenta anys a Catalunya i admetre públicament que encara no és capaç d’expressar-se en català té mèrit, força mèrit, molt mèrit.
A l’altre extrem hi trobem un cas similar, però just a l'inrevés. A veure si m’explico. La Sra. Patrícia Gabancho també va néixer a Amèrica del Sud i porta més o menys els mateixos anys a Barcelona que Doña Cristina. Es dediquen totes dues al mateix ofici. Però la Sra. Gabancho té sempre la cortesia, l’autoexigència i l’educació de triar l’idioma en què s’expressa segons la circumstància, el lloc i el moment. Utilitza l’espanyol quan toca, i utilitza el català quan toca. No cal que li donin cap condecoració, ja té el reconeixement dels qui sabem apreciar el seu tarannà i la seva actitud que, per altra banda, hauria de ser l’imperant. Més o menys és el mateix que fem alguns quan anem a un altre país i procurem comunicar-nos amb la gent en el seu idioma. És aquella normalitat que, a Catalunya, encara crida l’atenció per poc estesa.
Dir que “es que me expreso mejor en español” és, evidentment, una obvietat, però a aquestes alçades no és una excusa vàlida. Una ho va entendre de seguida i l’altra encara no ho ha fet. I possiblement ja no ho farà mai. És per això que no cal que s’esperin més; la poden condecorar ya mismo. Potser el proper divendres, aprofitant que el país veí celebra el Dia de la Hispanidad? Seria molt entranyable.
A l’altre extrem hi trobem un cas similar, però just a l'inrevés. A veure si m’explico. La Sra. Patrícia Gabancho també va néixer a Amèrica del Sud i porta més o menys els mateixos anys a Barcelona que Doña Cristina. Es dediquen totes dues al mateix ofici. Però la Sra. Gabancho té sempre la cortesia, l’autoexigència i l’educació de triar l’idioma en què s’expressa segons la circumstància, el lloc i el moment. Utilitza l’espanyol quan toca, i utilitza el català quan toca. No cal que li donin cap condecoració, ja té el reconeixement dels qui sabem apreciar el seu tarannà i la seva actitud que, per altra banda, hauria de ser l’imperant. Més o menys és el mateix que fem alguns quan anem a un altre país i procurem comunicar-nos amb la gent en el seu idioma. És aquella normalitat que, a Catalunya, encara crida l’atenció per poc estesa.
Dir que “es que me expreso mejor en español” és, evidentment, una obvietat, però a aquestes alçades no és una excusa vàlida. Una ho va entendre de seguida i l’altra encara no ho ha fet. I possiblement ja no ho farà mai. És per això que no cal que s’esperin més; la poden condecorar ya mismo. Potser el proper divendres, aprofitant que el país veí celebra el Dia de la Hispanidad? Seria molt entranyable.
