... o, més ben dit, la seva definitiva i total devolució als seus legítims propietaris serà, tal com van les coses, una d’aquelles herències enverinades que deixarem als nostres fills pràcticament en el mateix estat en que la vam rebre dels nostres pares. Potser ells seran capaços de tancar aquest tema d’una vegada per totes. Nosaltres no ens en sortim, ni amb governs amics (voleu dir que al país veí algun cop n’hi han hagut de governs amics?) ni amb governs dels altres. Tot plegat és la prova d’una nova frustració. I van... ja hem perdut el compte. El pitjor de tot és que, poc a poc, ens hi anem acostumant.
Ara resulta molt oportú recordar tota aquella comèdia de fa uns mesos, amb gran ressò als mitjans d’aquí i d’allà. Es veien uns homes transportant a mitja nit caixes de documents en uns carretons, des de la porta de l’arxiu de Salamanca fins a unes furgonetes aparcades estratègicament uns carrers més enllà, tot plegat molt protegit per la policia estatal. Una escala a Madrid mai justificada d’aquella peculiar caravana de papers. Finalment, la foto amb els polítics de torn lliurant aquelles caixes a l’Arxiu Nacional de Sant Cugat. Tot plegat va ser, com dic, pura comèdia. Allò només representava un ínfim percentatge de l’obligada restitució de aquell robatori, la petita part corresponent a uns papers propietat de la Generalitat. Però el gruix de la documentació que, per llei, s’ha de tornar als seus legítims propietaris, en aquest cas persones individuals, empreses privades i altres organismes, segueix dormint a Salamanca i, de moment, no sembla haver-hi cap intenció per part del govern del país veí de que es compleixi la llei.
Per incompliment flagrant de la llei potser es podria considerar la possibilitat de demandar al ministre de Cultura, però no es considera prudent considerar-ho.
... i algunes lleis que no es compleixen
Algunes lleis, com ara aquesta que obliga a tornar als seus propietaris o als seus descendents allò que els va ser robat fa anys, sembla ser que no passa res si no es compleixen. Ningú se’n fa responsable. Altres lleis, com la de les banderes que s’han de penjar en tots els centres oficials, tampoc es compleixen, i tampoc passa res. En aquest cas, però, hi ha una bona excusa: resulta que aquelles banderes sempre son a la tintoreria, i aquesta circumstància impedeix que es pengin allà on toca, tal com ho mana la llei. Fixeu-vos en els edificis de Capitania i el Govern Militar (*), casernes de la Guardia Civil i comissaries de la policia de l’estat, i tutti quanti, i busqueu-hi la senyera. No cal, no la trobareu, la tenen sempre a la tintoreria.
La llei corresponent (en aquest cas, l’Estatut vigent), que particularment a mi no m’agrada gens però que mentre no sigui declarat inconstitucional, que ho serà, s’ha de complir, diu que la senyera hauria d’estar penjada juntament amb l’altra bandera, aquella amb menys franges però dels mateixos colors, aquella que alguns anomenen encara com l’estanquera, de l’època no massa llunyana en que era obligatori tenir-la pintada a la fatxada de tots els estancs de l'estat.
(*) Aquests edificis constitueixen la seu de les institucions encarregades de fer complir l’article 8è de la constitució del país veí, que en el seu punt 1 diu: “Las Fuerzas Armadas, constituidas por el Ejército de Tierra, la Armada y el Ejército del Aire, tienen como misión garantizar la soberanía e independencia de España, defender su integridad territorial y el ordenamiento constitucional.” Per prudència ho reproduïm amb lletra ben petita, no sigui que ara els hi agafi una temptació, un pronto.
Ara resulta molt oportú recordar tota aquella comèdia de fa uns mesos, amb gran ressò als mitjans d’aquí i d’allà. Es veien uns homes transportant a mitja nit caixes de documents en uns carretons, des de la porta de l’arxiu de Salamanca fins a unes furgonetes aparcades estratègicament uns carrers més enllà, tot plegat molt protegit per la policia estatal. Una escala a Madrid mai justificada d’aquella peculiar caravana de papers. Finalment, la foto amb els polítics de torn lliurant aquelles caixes a l’Arxiu Nacional de Sant Cugat. Tot plegat va ser, com dic, pura comèdia. Allò només representava un ínfim percentatge de l’obligada restitució de aquell robatori, la petita part corresponent a uns papers propietat de la Generalitat. Però el gruix de la documentació que, per llei, s’ha de tornar als seus legítims propietaris, en aquest cas persones individuals, empreses privades i altres organismes, segueix dormint a Salamanca i, de moment, no sembla haver-hi cap intenció per part del govern del país veí de que es compleixi la llei.
Per incompliment flagrant de la llei potser es podria considerar la possibilitat de demandar al ministre de Cultura, però no es considera prudent considerar-ho.
... i algunes lleis que no es compleixen
Algunes lleis, com ara aquesta que obliga a tornar als seus propietaris o als seus descendents allò que els va ser robat fa anys, sembla ser que no passa res si no es compleixen. Ningú se’n fa responsable. Altres lleis, com la de les banderes que s’han de penjar en tots els centres oficials, tampoc es compleixen, i tampoc passa res. En aquest cas, però, hi ha una bona excusa: resulta que aquelles banderes sempre son a la tintoreria, i aquesta circumstància impedeix que es pengin allà on toca, tal com ho mana la llei. Fixeu-vos en els edificis de Capitania i el Govern Militar (*), casernes de la Guardia Civil i comissaries de la policia de l’estat, i tutti quanti, i busqueu-hi la senyera. No cal, no la trobareu, la tenen sempre a la tintoreria.
La llei corresponent (en aquest cas, l’Estatut vigent), que particularment a mi no m’agrada gens però que mentre no sigui declarat inconstitucional, que ho serà, s’ha de complir, diu que la senyera hauria d’estar penjada juntament amb l’altra bandera, aquella amb menys franges però dels mateixos colors, aquella que alguns anomenen encara com l’estanquera, de l’època no massa llunyana en que era obligatori tenir-la pintada a la fatxada de tots els estancs de l'estat.
(*) Aquests edificis constitueixen la seu de les institucions encarregades de fer complir l’article 8è de la constitució del país veí, que en el seu punt 1 diu: “Las Fuerzas Armadas, constituidas por el Ejército de Tierra, la Armada y el Ejército del Aire, tienen como misión garantizar la soberanía e independencia de España, defender su integridad territorial y el ordenamiento constitucional.” Per prudència ho reproduïm amb lletra ben petita, no sigui que ara els hi agafi una temptació, un pronto.
