Fa molts mesos que patim aquest desgavell, que sembla no tenir límit ni final. I fins ara, seguint la rància i gens democràtica tradició establerta, no ha dimitit ningú. Ni la ministra del ram que més val que no torni per aquí, doncs es mereixeria quelcom més que unes paraules gruixudes. Ni el seu secretari d’estat, aquell senyor aragonès de la barbeta que sempre riu per sota el nas, aquell senyor que la ministra ens va enviar a Barcelona fa temps, més que res per despistar i per burlar-se una mica més de nosaltres, no des de la distància de 600 kms, com feien abans, sinó directament a la nostra cara. Se’n burlen de nosaltres, i ho fan amb molta premeditació i més mala milk encara. No sé els motius però estic segur que, a Fomento, fa temps van decidir que s’havia de castigar el noreste, i se’ls nota que gaudeixen fent-ho. El tema d’Aena i l’aeroport va ser només un aperitiu. No ho poden ni ho volen amagar. Per tant, no resulta gens previsible que dimiteixin ara, amb la feina a mig fer. Aquesta gent ha perdut la dignitat si és que mai n’havien tingut.
I des de la Generalitat, en contes de defensar el país amb ungles i dents, juguen a fer el paper de còmplices i comparses. El president Montilla s’amaga, com sempre que hi ha problemes (“fets, no paraules”). Els germans Nadal, ara un ara l’altre, parlen i parlen i no diuen mai res. I la resta del govern juguen a mirar cap a una altra banda. Des d'aquell que es fa dir vicepresident i no ho és, fins a l’últim conseller.
Mirant més amunt, només ens queda el president del govern d’Espanya, (i)responsable no.1 de tot això que ens fan. Els fets demostren que també se’n fot de nosaltres, si més no per no haver cessat fulminantment a la ministra, no ara sinó fa molt temps.
Què hauria de passar a partir d’ara? Jo ho tinc molt clar, cristal clear com diu un conegut meu. A tota aquesta colla d’inútils, a tota aquesta gentussa, no se’ls pot tornar a votar durant una bona temporada. Se’ls ha de castigar amb l’únic instrument que tenim: el vot o, més ben dit, el no vot. Ara no val a dir tot allò tan recurrent de que “més val un boig conegut, etc.”. No val. Fer això seria donar-los la raó.
Però... què passarà a partir d’ara? M’agradaria equivocar-me però una gran majoria de tota aquesta gent tan enfadada, tan perjudicada dia sí i dia també des de fa molts mesos, molt em temo que els tornarà a votar, tornarà a donar confiança a tota aquesta colla d’inútils. I llavors encara se’n riuran més de nosaltres.
Em començo a plantejar molt seriosament l‘alternativa de l’exili, ni que sigui de forma temporal.
P.S.: Sempre acostumo a penjar els meus articles a primera hora del matí però avui faig una excepció. La delicada situació en què es troba l’assumpte de Rodalies Renfe i les pressions de tota mena que rep la cúpula del ministerio des de totes bandes em fa intuir que, si hagués esperat a demà per penjar aquest article tal com tenia previst, potser abans l’hauria de retocar en algun aspecte que ja hauria perdut vigència. Article que, per cert, vaig escriure diumenge passat.
I des de la Generalitat, en contes de defensar el país amb ungles i dents, juguen a fer el paper de còmplices i comparses. El president Montilla s’amaga, com sempre que hi ha problemes (“fets, no paraules”). Els germans Nadal, ara un ara l’altre, parlen i parlen i no diuen mai res. I la resta del govern juguen a mirar cap a una altra banda. Des d'aquell que es fa dir vicepresident i no ho és, fins a l’últim conseller.
Mirant més amunt, només ens queda el president del govern d’Espanya, (i)responsable no.1 de tot això que ens fan. Els fets demostren que també se’n fot de nosaltres, si més no per no haver cessat fulminantment a la ministra, no ara sinó fa molt temps.
Què hauria de passar a partir d’ara? Jo ho tinc molt clar, cristal clear com diu un conegut meu. A tota aquesta colla d’inútils, a tota aquesta gentussa, no se’ls pot tornar a votar durant una bona temporada. Se’ls ha de castigar amb l’únic instrument que tenim: el vot o, més ben dit, el no vot. Ara no val a dir tot allò tan recurrent de que “més val un boig conegut, etc.”. No val. Fer això seria donar-los la raó.
Però... què passarà a partir d’ara? M’agradaria equivocar-me però una gran majoria de tota aquesta gent tan enfadada, tan perjudicada dia sí i dia també des de fa molts mesos, molt em temo que els tornarà a votar, tornarà a donar confiança a tota aquesta colla d’inútils. I llavors encara se’n riuran més de nosaltres.
Em començo a plantejar molt seriosament l‘alternativa de l’exili, ni que sigui de forma temporal.
P.S.: Sempre acostumo a penjar els meus articles a primera hora del matí però avui faig una excepció. La delicada situació en què es troba l’assumpte de Rodalies Renfe i les pressions de tota mena que rep la cúpula del ministerio des de totes bandes em fa intuir que, si hagués esperat a demà per penjar aquest article tal com tenia previst, potser abans l’hauria de retocar en algun aspecte que ja hauria perdut vigència. Article que, per cert, vaig escriure diumenge passat.
