Des de la posició ultracentralista del govern municipal de la plaça de Sant Jaume, així com des de Nicaragua (carrer de Barcelona on hi ha la seu central de la marca blanca del PSOE), entenen que el que fan els veïns de Sarrià (no votar-los) no es pot consentir, i que mereix un càstig, un càstig exemplar pel barri díscol que no els vota. I així ho va entendre el Sr. Maragall, i després el Sr. Clos, i ara el Sr. Hereu. Canvien les persones i també els tarannàs, però no canvien les actuacions dissenyades pels funcionaris de Nicaragua, els anomenats capitans. A més, es dona la circumstancia, i això no s’hauria d’oblidar i penso que tampoc s’hauria de permetre, que tots tres batlles van accedir a l’alcaldia de Barcelona mitjançant el conegut mètode digital que tant agrada a les cúpules dels partits polítics (*).
Ras i curt: com més vots treu el PSOE, més gran és el premi pel barri en forma d’inversions; i a menys vots, menys inversions. Volteu una mica per la ciutat i, amb els resultats electorals a la ma, aneu comparant els diferents districtes i barris. Arribareu a la mateixa conclusió. També es pot fer al inrevés, prescindiu dels resultats electorals i doneu un vistassu a les diferents zones de Barcelona; sabreu el grau de suport electoral que cada districte dóna al partit del govern en funció de les inversions que s’hi constaten. El resultat és una ciutat amb barris de primera i barris de segona, marcadament diferenciats.
Partit del govern municipal des de fa quasi tres dècades, el PSOE, amb les seves actuacions de flagrant clientelisme a tot nivell, a la ciutat de Barcelona cada dia s’assembla més al PRI mexicà, que va dominar aquella república durant dècades. Crec que la comparació és bona i escaient, almenys molts ho veiem així. Sí, sí, els del PRI també presumien de tenir el suport popular però, com diu un conegut meu, més de vuit anys al càrrec és corrupció. Però per evitar-ho s’hauria de modificar la llei vigent, i com que són ells mateixos els que ho haurien de fer, pel compte que els hi té no ho han fet, ni ho faran si no si veuen obligats per circumstàncies excepcionals.
Per tant, els sarrianencs ho tenim cru, tenim mala peça al teler. Els que ens governen no ens estimen, i nosaltres tampoc sentim massa simpatia per aquells que ens maltracten. És allò del peix que es mossega la cua. Però fent un balanç global i a pesar del tracte manifestament millorable que a Sarrià rebem de l’Ajuntament de Barcelona, encara resulta força agradable viure al nostre barri. I és per això que no n’hem marxat, i és per això que molts sarrianencs defensem el nostre barri, cadascú des de les seves possibilitats. I la meva opció és i serà la denúncia de totes aquelles coses que no m’agraden, amb l’objectiu de millorar-les i també, per què no, de posar en evidència els (i)responsables de torn.
Abans d’acabar, algú pot pensar que m’oblido dels famosos 23 anys d’en Pujol a la Generalitat. Doncs no, no ho he oblidat, ni molt menys. Però ara parlem de Sarrià i de Barcelona, no del conjunt de Catalunya. Però ja que hi som, no tinc cap inconvenient en admetre que, en aquell cas, la crítica (més de vuit anys al càrrec és corrupció) i la recepta (nova llei electoral que inclogui la limitació de mandats) serien exactament les mateixes. No hi veig diferències substancials entre ambdues actuacions polítiques més o menys PRIenques.
PS: Ahir es va fer públic que el Sr. Maragall ja no és socialista. I jo, il·lús de mi, que pensava que ell no ho havia estat mai, de socialista! El Sr. Maragall és com és, però la quantitat de males jugades que ha patit per part dels capitans, amb el Sr. Montilla al capdavant, és de jutjat de guàrdia. Més val tard que mai, això sí, però s’ha de reconèixer que ja li ha costat a aquest home veure la llum, ja! I per altra banda, els que fins ara havien estat els seus, deuen haver quedat ben descansats. Tant l’un com els altres s’han tret un bon pes de sobre.
(*) El Sr. Serra ens va plegar d’alcalde a mig mandat, i els capitans van decidir que el Sr. Maragall ocupés el seu lloc. El Sr. Maragall també ens va plegar d’alcalde a mitja legislatura, i els capitans van ordenar que el Sr. Clos el substituís. I el Sr. Clos, per no ser menys que els seus antecessors, també ens va marxar a mig mandat, i els capitans ens hi van posar el Sr. Hereu al seu lloc. En tots tres casos, la decisió va ser presa pels capitans de la marca blanca del PSOE, prèvia consulta a la seva seu central però sense cap intervenció, consulta ni votació ciutadana si bé, posteriorment, tots tres van ser ratificats en unes votacions. Només faltaria!
Ras i curt: com més vots treu el PSOE, més gran és el premi pel barri en forma d’inversions; i a menys vots, menys inversions. Volteu una mica per la ciutat i, amb els resultats electorals a la ma, aneu comparant els diferents districtes i barris. Arribareu a la mateixa conclusió. També es pot fer al inrevés, prescindiu dels resultats electorals i doneu un vistassu a les diferents zones de Barcelona; sabreu el grau de suport electoral que cada districte dóna al partit del govern en funció de les inversions que s’hi constaten. El resultat és una ciutat amb barris de primera i barris de segona, marcadament diferenciats.
Partit del govern municipal des de fa quasi tres dècades, el PSOE, amb les seves actuacions de flagrant clientelisme a tot nivell, a la ciutat de Barcelona cada dia s’assembla més al PRI mexicà, que va dominar aquella república durant dècades. Crec que la comparació és bona i escaient, almenys molts ho veiem així. Sí, sí, els del PRI també presumien de tenir el suport popular però, com diu un conegut meu, més de vuit anys al càrrec és corrupció. Però per evitar-ho s’hauria de modificar la llei vigent, i com que són ells mateixos els que ho haurien de fer, pel compte que els hi té no ho han fet, ni ho faran si no si veuen obligats per circumstàncies excepcionals.
Per tant, els sarrianencs ho tenim cru, tenim mala peça al teler. Els que ens governen no ens estimen, i nosaltres tampoc sentim massa simpatia per aquells que ens maltracten. És allò del peix que es mossega la cua. Però fent un balanç global i a pesar del tracte manifestament millorable que a Sarrià rebem de l’Ajuntament de Barcelona, encara resulta força agradable viure al nostre barri. I és per això que no n’hem marxat, i és per això que molts sarrianencs defensem el nostre barri, cadascú des de les seves possibilitats. I la meva opció és i serà la denúncia de totes aquelles coses que no m’agraden, amb l’objectiu de millorar-les i també, per què no, de posar en evidència els (i)responsables de torn.
Abans d’acabar, algú pot pensar que m’oblido dels famosos 23 anys d’en Pujol a la Generalitat. Doncs no, no ho he oblidat, ni molt menys. Però ara parlem de Sarrià i de Barcelona, no del conjunt de Catalunya. Però ja que hi som, no tinc cap inconvenient en admetre que, en aquell cas, la crítica (més de vuit anys al càrrec és corrupció) i la recepta (nova llei electoral que inclogui la limitació de mandats) serien exactament les mateixes. No hi veig diferències substancials entre ambdues actuacions polítiques més o menys PRIenques.
PS: Ahir es va fer públic que el Sr. Maragall ja no és socialista. I jo, il·lús de mi, que pensava que ell no ho havia estat mai, de socialista! El Sr. Maragall és com és, però la quantitat de males jugades que ha patit per part dels capitans, amb el Sr. Montilla al capdavant, és de jutjat de guàrdia. Més val tard que mai, això sí, però s’ha de reconèixer que ja li ha costat a aquest home veure la llum, ja! I per altra banda, els que fins ara havien estat els seus, deuen haver quedat ben descansats. Tant l’un com els altres s’han tret un bon pes de sobre.
(*) El Sr. Serra ens va plegar d’alcalde a mig mandat, i els capitans van decidir que el Sr. Maragall ocupés el seu lloc. El Sr. Maragall també ens va plegar d’alcalde a mitja legislatura, i els capitans van ordenar que el Sr. Clos el substituís. I el Sr. Clos, per no ser menys que els seus antecessors, també ens va marxar a mig mandat, i els capitans ens hi van posar el Sr. Hereu al seu lloc. En tots tres casos, la decisió va ser presa pels capitans de la marca blanca del PSOE, prèvia consulta a la seva seu central però sense cap intervenció, consulta ni votació ciutadana si bé, posteriorment, tots tres van ser ratificats en unes votacions. Només faltaria!
