Sovint em trobo amb gent que em retreu que encara no m’hagi canviat el nom. Ho diuen referint-se a que en els meus papers oficials encara no hi surt el meu nom sinó la seva traducció a l’espanyol. A alguns puristes els sembla que la meva actitud fa poc català.
Jo discrepo amb aquesta corrent contratraductora, i a continuació n’explico els motius:
1/ Per començar, jo no m’haig de canviar de nom, des del dia que vaig néixer sempre he tingut el mateix. En tot cas no estem davant d’un problema de canvi de nom sinó d’un assumpte menor, administratiu, purament burrocràtic.
2/ Els meus pares, al presentar-se a l’organisme corresponent per tal de registrar-me com a nou ciutadà i futur contribuent, es van trobar que, com a condició sine qua non per tirar endavant el tràmit administratiu, els hi feien traduir capritxosament el meu nom a un altre idioma. Per tant, el problema el va generar el registre i, si s’ha de resoldre, ho hauria de fer qui el va generar, no la víctima.
3/ Però és que resulta que no és només el meu nom el que s’hauria de modificar en la meva documentació. El nom del meu pare també va ser capritxosament traduït pel funcionari de torn, segurament emparant-se en estranyes lleis de l’època. El nom de la meva mare s’escriu igual en ambdues llengües i aquell funcionari no va gosar traduir-lo a una tercera.
4/ A més, la data real del meu naixement tampoc és la que surt als papers sinó deu dies abans. Ja podeu suposar que entre el que diuen uns papers tan plens d’errors i el que sempre em van dir els meus pares, em quedo amb la versió familiar, sense cap dubte.
5/ La millor prova de que els papers no només menteixen amb els noms de pila sinó també amb la data de naixement és que, si la data que surt als papers fos veritat, resulta que m’haurien batejat cinc dies abans de néixer, quan la realitat és que em van batejar cinc dies després del meu naixement. En aquelles èpoques els nadons es batejaven bastant més d’hora que ara, poc després de néixer, però convindreu amb mi que no tan abans com es desprèn de la meva documentació oficial.
6/ And last but not least, el país que hi surt reflectit resulta que tampoc és el meu.
Així doncs, de moment funciono sense massa problemes amb aquestes falsificacions i, evidentment, el dia que es pugui corregir tot de cop, si no es fa d’ofici des de l’administració tal com hauria de ser, llavors sí, ho tramitaré jo mateix. Però això d’anar ara al registre per canviar una cosa, i més endavant tenir-hi de tornar per fer altres modificacions, no m’acaba de convèncer.
Hi ha també un altre motiu per abstenir-me de canviar el nom que figura als papers, i està relacionat amb la memòria històrica de la que tant es parla darrerament. Resulta que a vegades em trobo amb gent jove que no es creu que durant molts anys passaven aquestes coses tan rares, que uns pares decidien que el seu fill es digues Marc o Alexandre i el funcionari de torn, que en teoria estava al servei del ciutadà, deia que allò no podia ser de cap manera, que l’apuntava al registre com a Marcos o Alejandro, i si t’agrada bé i si no també. I jo només els puc demostrar que tot això passava no fa massa anys mostrant-los els meus papers.
Jo discrepo amb aquesta corrent contratraductora, i a continuació n’explico els motius:
1/ Per començar, jo no m’haig de canviar de nom, des del dia que vaig néixer sempre he tingut el mateix. En tot cas no estem davant d’un problema de canvi de nom sinó d’un assumpte menor, administratiu, purament burrocràtic.
2/ Els meus pares, al presentar-se a l’organisme corresponent per tal de registrar-me com a nou ciutadà i futur contribuent, es van trobar que, com a condició sine qua non per tirar endavant el tràmit administratiu, els hi feien traduir capritxosament el meu nom a un altre idioma. Per tant, el problema el va generar el registre i, si s’ha de resoldre, ho hauria de fer qui el va generar, no la víctima.
3/ Però és que resulta que no és només el meu nom el que s’hauria de modificar en la meva documentació. El nom del meu pare també va ser capritxosament traduït pel funcionari de torn, segurament emparant-se en estranyes lleis de l’època. El nom de la meva mare s’escriu igual en ambdues llengües i aquell funcionari no va gosar traduir-lo a una tercera.
4/ A més, la data real del meu naixement tampoc és la que surt als papers sinó deu dies abans. Ja podeu suposar que entre el que diuen uns papers tan plens d’errors i el que sempre em van dir els meus pares, em quedo amb la versió familiar, sense cap dubte.
5/ La millor prova de que els papers no només menteixen amb els noms de pila sinó també amb la data de naixement és que, si la data que surt als papers fos veritat, resulta que m’haurien batejat cinc dies abans de néixer, quan la realitat és que em van batejar cinc dies després del meu naixement. En aquelles èpoques els nadons es batejaven bastant més d’hora que ara, poc després de néixer, però convindreu amb mi que no tan abans com es desprèn de la meva documentació oficial.
6/ And last but not least, el país que hi surt reflectit resulta que tampoc és el meu.
Així doncs, de moment funciono sense massa problemes amb aquestes falsificacions i, evidentment, el dia que es pugui corregir tot de cop, si no es fa d’ofici des de l’administració tal com hauria de ser, llavors sí, ho tramitaré jo mateix. Però això d’anar ara al registre per canviar una cosa, i més endavant tenir-hi de tornar per fer altres modificacions, no m’acaba de convèncer.
Hi ha també un altre motiu per abstenir-me de canviar el nom que figura als papers, i està relacionat amb la memòria històrica de la que tant es parla darrerament. Resulta que a vegades em trobo amb gent jove que no es creu que durant molts anys passaven aquestes coses tan rares, que uns pares decidien que el seu fill es digues Marc o Alexandre i el funcionari de torn, que en teoria estava al servei del ciutadà, deia que allò no podia ser de cap manera, que l’apuntava al registre com a Marcos o Alejandro, i si t’agrada bé i si no també. I jo només els puc demostrar que tot això passava no fa massa anys mostrant-los els meus papers.
