Fa unes setmanes vaig preparar l’esbós d’un article força crític sobre el finançament públic de la participació catalana a la Fira del Llibre de Frankfurt. Vaig preveure publicar-lo un cop passat l’esdeveniment per tal de no interferir en la eufòria col·lectiva que ja llavors s’endevinava; eufòria que, per cert, ha anat augmentant a mida que passaven els dies. Doncs bé, ara que la fira ja ha tancat portes i tothom comença a tornar a casa, alguns amb massa mandra i poca pressa (mentre són allà, amb qualsevol excusa cultural, viuen del pressupost públic), he decidit no publicar aquell article. Amb tota franquesa, em posaria una part del món cultural català en contra i això em fa molta mandra. I no em ve de gust. Autocensura? Potser sí.
Tothom estarà d’acord en que, quan parlem de diners públics, sempre hi ha prioritats i no es pot atendre tot. Per més que n’hi hagin, mai s’arriba a cobrir-ho tot. Llavors algú ha de decidir què s’atén i què es deixa d’atendre, i aquest algú són els polítics de torn que, mitjançant la maquinària de l’administració pública, gestionen amb més o menys fortuna els diners dels nostres impostos. Penso que fins aquí no hi ha d’haver massa discrepàncies.
Les discrepàncies arriben, però, a l’hora de definir les prioritats de la despesa. I aquí és on jo tenia, i segueixo tenint, una postura molt critica amb la decisió política de finançar tant generosament la participació catalana a Frankfurt. Mireu, per començar hem d’admetre que mai sabrem l’import total de la despesa publica que ha representat el finançament de l’esdeveniment. Perquè una cosa són els pressupostos oficials i una altra de molt diferent és la despesa real. Aquí no només estem parlant dels diners que oficialment ens diuen que hi ha destinat la Generalitat (12 milions d’euros), sinó també de tot l’important complement pressupostari d’organismes oficials de tota mena com ara, per posar només un exemple, els mitjans de comunicació públics que, durant aquest dies, han desplaçat equips nombrosos a Frankfurt. Parlo de TV3, Catalunya Ràdio, BTV, Com Ràdio, etc.
Per altra banda i com a contrapartida, ens trobem que la sanitat pública catalana no té diners ni per fer un mínim i correcte manteniment del seu primer hospital de referencia, i se’ns crema. I tampoc disposa de diners per escurçar les llistes d’espera de determinades cirurgies, de certes proves específiques i de les visites de moltes especialitats. I la consellera Geli tampoc en té per pagar dignament els empleats adscrits a la seva conselleria. I si ens fixem amb un altre departament, el conseller Maragall cada dos per tres ha de posar més containers com a aules, també degut a la manca de pressupost per construir-ne de normals, d’obra, com Déu mana.
Algú potser pensarà que faig trampa, que aquí no es tracta de despesa sinó d’inversió de futur, i que, si més no, de les despeses s’haurien de descomptar els substancials ingressos que, en forma de drets d’autor, s’aniran cobrant en els propers anys. Doncs sento dir que no és així. Tot aquest món dels llibres són negocis privats, les empreses editorials són també privades, i els drets d’autor els cobren els escriptors, persones privades.
Tothom estarà d’acord en que, quan parlem de diners públics, sempre hi ha prioritats i no es pot atendre tot. Per més que n’hi hagin, mai s’arriba a cobrir-ho tot. Llavors algú ha de decidir què s’atén i què es deixa d’atendre, i aquest algú són els polítics de torn que, mitjançant la maquinària de l’administració pública, gestionen amb més o menys fortuna els diners dels nostres impostos. Penso que fins aquí no hi ha d’haver massa discrepàncies.
Les discrepàncies arriben, però, a l’hora de definir les prioritats de la despesa. I aquí és on jo tenia, i segueixo tenint, una postura molt critica amb la decisió política de finançar tant generosament la participació catalana a Frankfurt. Mireu, per començar hem d’admetre que mai sabrem l’import total de la despesa publica que ha representat el finançament de l’esdeveniment. Perquè una cosa són els pressupostos oficials i una altra de molt diferent és la despesa real. Aquí no només estem parlant dels diners que oficialment ens diuen que hi ha destinat la Generalitat (12 milions d’euros), sinó també de tot l’important complement pressupostari d’organismes oficials de tota mena com ara, per posar només un exemple, els mitjans de comunicació públics que, durant aquest dies, han desplaçat equips nombrosos a Frankfurt. Parlo de TV3, Catalunya Ràdio, BTV, Com Ràdio, etc.
Per altra banda i com a contrapartida, ens trobem que la sanitat pública catalana no té diners ni per fer un mínim i correcte manteniment del seu primer hospital de referencia, i se’ns crema. I tampoc disposa de diners per escurçar les llistes d’espera de determinades cirurgies, de certes proves específiques i de les visites de moltes especialitats. I la consellera Geli tampoc en té per pagar dignament els empleats adscrits a la seva conselleria. I si ens fixem amb un altre departament, el conseller Maragall cada dos per tres ha de posar més containers com a aules, també degut a la manca de pressupost per construir-ne de normals, d’obra, com Déu mana.
Algú potser pensarà que faig trampa, que aquí no es tracta de despesa sinó d’inversió de futur, i que, si més no, de les despeses s’haurien de descomptar els substancials ingressos que, en forma de drets d’autor, s’aniran cobrant en els propers anys. Doncs sento dir que no és així. Tot aquest món dels llibres són negocis privats, les empreses editorials són també privades, i els drets d’autor els cobren els escriptors, persones privades.
Per tant, si el beneficiari de tota aquesta activitat econòmica és el sector privat, molts pensem que s’ho haurien de finançar ells mateixos, sense els ajuts públics que són molt més necessaris per altres coses. Exactament de la mateixa manera que operadors d’altres sectors de l’activitat econòmica sempre ens hem pagat els viatges per anar a les nostres fires. Avui mateix jo me’n vaig al nord d’Itàlia per visitar una fira que m’interessa, i no rebo cap subvenció de la Generalitat per anar-hi.
A més, per acabar-ho d’arreglar, ens tocar aguantar en Baltasar Porcel (un dels que ha anat a Frankfurt gratis total) dient l’altre dia que ell, d'editors, no en vol saber res, que ells només pensen en xifres de vendes i en diners i, en canvi, a ell només l'interessa la creació literària. Ah si? Resulta entranyable el Sr. Porcel. I de que viu l'home si no és dels sucosos drets d'autor que li paguen, amb tot mereixement, els seus editors?
És de tot això i de totes aquestes contradiccions del que anava el meu article crític sobre la Fira de Frankfurt. Però finalment he decidit enviar-lo a la paperera de reciclatge del meu ordinador i, això sí, explicar-vos més o menys el seu contingut, per tal de deixar ben palesa la meva posició crítica sobre aquest finançament públic d’una activitat cent per cent privada.
A més, per acabar-ho d’arreglar, ens tocar aguantar en Baltasar Porcel (un dels que ha anat a Frankfurt gratis total) dient l’altre dia que ell, d'editors, no en vol saber res, que ells només pensen en xifres de vendes i en diners i, en canvi, a ell només l'interessa la creació literària. Ah si? Resulta entranyable el Sr. Porcel. I de que viu l'home si no és dels sucosos drets d'autor que li paguen, amb tot mereixement, els seus editors?
És de tot això i de totes aquestes contradiccions del que anava el meu article crític sobre la Fira de Frankfurt. Però finalment he decidit enviar-lo a la paperera de reciclatge del meu ordinador i, això sí, explicar-vos més o menys el seu contingut, per tal de deixar ben palesa la meva posició crítica sobre aquest finançament públic d’una activitat cent per cent privada.
