No em puc estar de reproduir, sense el permís del seu autor, l’article de l’Enric Vila retirat (censurat) per El Singular Digital, després d’una trucada de Francesc-Marc Álvaro, de La Vanguardia.
Dietari a Destemps, per Enric Vila
Mitjans de comunicació i poder: L’altre dia vaig assistir a una xerradeta prudent però molt fina, a càrrec del director de l’Avui, Vicent Sanchis, amb cullerada final de Macià Alavedra, que va resumir el tema a l’estil d’Éduard Balladur en el seu llibre Maquiavel en democràcia: “Els polítics tenen por de la premsa perquè la necessiten i intenten controlar-la, i els diaris que acaben funcionant són els que es fan per obtenir privilegis del poder.” Pel que vaig entendre, a Barcelona passa al revés. Els xantatgistes són els polítics. Com que hi ha poc poder per repartir, el xantatge s’inverteix i en comptes de diaris tenim tebeos, una premsa emmordassada, que evoluciona com un presidiari amb un peu lligat a la caritat dels poders públics i, l’altre, a l'escassa cultura política dels lectors, que es conformen amb qualsevol cosa que porti fotos i sudokus.
Com que, a més, en aquest país el poc poder és delegat, tothom està en precari i tothom té por. I així, i entro ja en la interpretació lliure, hi ha un José Antich que s’inventa un redisseny de La Vanguardia per lligar-se al diari quan Zapatero guanya el 2004 i que, ara, ha descobert les editorials neofranquistes per continuar tenint il·lusionat al senyor Godó, que també es comte i monàrquic. Després hi ha El Periódico, diari més llegit de Catalunya, que com més lectors perd a favor de la premsa gratuita més s’assembla al butlletí de Montilla, i no troba, ni sota les pedres, un empresari-editor que s'atreveixi a comprar la capçalera. I també tenim l’Avui, que podria discrepar més sense l’estigma dels seus inicis poc brillants i el fre de la nova empresa.
Amb aquest panorama, el columnista d’opinió ha de tenir, si vol durar, l’olfacte del gos per saber qui mana i l’agilitat del felí per esquivar la garrotada. Per fer carrera ha de fer càlculs algorítmics amb les paraules, i per dir coses sensates ha conformar-se amb un compte corrent magre i un lloc discret, poc influent. Escriure coses que s'entenguin s'ha tornat tan difícil que fins i tot mestres de la moderació i el fino escepticismo van camí de convertir-se en màrtirs de l’idealisme. ¿S’han adonat, per exemple, que Barbeta ha estat dels pocs caps destacats de La Vanguardia que no ha ascendit amb la renovació? Deu ser que es comença a complir la profecia del director de l’oficina de Comunicació de la Generalitat, Antonio Bolaño.
El Sancho Panza de Montilla es veu que té mala llet. Després d’insultar i amenaçar Barbeta via telefònica fa uns mesos, no fa gaire el va amenaçar personalment al mateix Palau de la Generalitat: a la santa casa! Bolaño parlava amb uns periodistes de La Vanguardia i Barbeta, que havia rebut instruccions de llimar asprors, va intentar una broma: “Antonio, cuidame los nenes”, li va dir tot caminant cap a ell, a una certa distància, encara. L’Antonio va fer com que no el sentia i Barbeta va insistir: “Antoniooo!...” I l’Antonio es va girar i, tallant-lo en sec i assenyalant-lo amb el dit, li va dir ben fort i a poc a poc, perquè tothom ho sentís: “Barbeta, estás muerto y aún no te has enterado”.
Pensar que hi ha gent que vota de bona fe aquests heretges de la tolerància i la pau universal em posa la pell de gallina. La prova que aquesta gent no s’ha integrat no és ja com trepitgen l’idioma, són les maneres. Quina diferència hi ha entre aquesta prepotència i la de Lerroux desafiant a un duel Prat de la Riba i escrivint després: “No pasan caballeros por la puerta de La Veu”. Fins quan haurem d’aguantar aquests Curro Jiménez al servei d'Espanya? Escoltant l’anècdota recordava la indignació de l’escriptor Coromines, l’estiu del 1936, quan els revolucionaris de la FAI van anar a entrevistar-se amb Companys armats fins a les dents: “Amb pistoles -es va exclamar- no hi ha d’anar ni nostre senyor a veure el President de la Generalitat”. Però després vaig recordar que l’actual president és Montilla, i esclar: Montilla és el successor d'aquells faieros, és el Capo del "rondín" marxista de Cornellà.
Lamento la irreverència amb el president del meu país però és que justament Montilla protagonitza l’altre gesta del “rondín" que s'explica aquests dies. Dels mètodes del rondín aquest, fa temps que sento queixar-se'n periodistes de tots els colors, i potser caldria airejar-los, no? Quan la prudència arriba a la covardia es torna complicitat. En fi: Com que el molt honorable no té feina, va enviar al comte de Godó un sobre amb les transcripcions de les intervencions de Francesc-Marc Álvaro en les tertúlies de ràdio acompanyades només de la seva targeta. Cap més explicació: els passatges que no li havien agradat subratllats i la targeta de president de la Generalitat, utilitzada com la d’un vulgar mafiós. El pròxim dia li pot enviar un cap de porc, amb la targeta presidencial entre les dents. El comte, que ara ens passarà per liberal, li va fer arribar a l’Álvaro que no patís, però és clar, jo sóc un purità intolerant i suicida, però no tothom ha de tenir aquesta vocació, i després tenim l’Álvaro fent articles com el de dimecres, sobre els pastelitos bimbo de la infantesa, i a la pàgina del costat, Baltasar Porcel saltant damunt la tomba de Gaziel per llepar-li el cul al Godó i a l'Antich en motiu del "nuevo y àgil formato periodístico". I tot és això: si els columnistes de talent necessiten treure tants raspalls i fer-se tant els tontos, no cal dir què escriuen els tontos de veritat.
P.D. M’ha trucat el Francesc Marc Álvaro i m’ha demanat que aclarís:
1er. que ell no ha parlat personalment del tema del sobret amb el comte de Godó, i per això he canviat el "dir", pel "fer arribar".
2on, declara que no va escriure l’article dels “pastelitos” perquè se senti amenaçat i que en els articles que ha escrit aquests dies sobre política hi trobaran la prova.
També m’ha dit que la pròxima vegada abans de citar-lo el truqués, cosa que, naturalment, no vaig fer per no posar-lo en la situació de fer-lo còmplice de l’article o obligar-lo a vetar-me'l; seria una llàstima, il·lustrant com il·lustra una qüestió d'interès general.
