Un conegut meu que té un blog a internet ha rebut un avís, que ell interpreta com un simple retret més que com una amenaça, sobre un dels seus comentaris. Pel que sembla, quelcom no ha agradat a algú que remena les cireres públiques (cal recordar-ho, les nostres cireres) i que potser es pensa que, pel fet de remenar-les, té a més el dret a actuar com si fos una mena d’aprenent dolent de censor, del tipus “Ves en compte amb el que escrius”. Sense entrar en més detalls ni encetar cap polèmica amb el seu interlocutor, aquest conegut meu li ha contestat, en privat, amb una frase que va llegir fa temps i que, més o menys, deia que si la llibertat significa res, és el dret a dir als altres allò que no volen sentir. Sento no tenir permís del titular del blog per donar més detalls. Ja m’agradaria, ja!
L’autor d’aquell blog m’ha comentat que la part positiva d’aquest afer poc agradable és que tot allò que escriu intueix que potser comença a arribar a dalt. Si la seva intuïció és bona, i ell vol creure que sí que ho és, només això ja el fa sentir moralment recompensat pels esforços que li representa tirar endavant el seu blog.
Ell m’argumenta que el seu blog no està preparat per admetre la publicació de qualsevol comentari que es rebi, ni encara menys per acceptar cap restricció a priori que li vingui imposada de fora. Amb això coincidim, ja que aquest blog tampoc té activada aquesta possibilitat. Li he comentat que el fet de no acceptar que els seus lectors li puguin fer comentaris on line es podria considerar, per algun purista de la catosfera, com una mena de censura encoberta doncs, sense anar més lluny, a mi ja m’ho han dit més d’un cop. Ell hi discrepa, i afegeix que els seus lectors sempre es poden comunicar amb l’autor mitjançant l’adreça de correu electrònic de contacte que apareix a la majoria dels blogs d’internet. A més, m’aclareix que té la costum de contestar tots els comentaris que rep, fins i tot aquells que no li agraden.
L’autor d’aquell blog m’ha comentat que la part positiva d’aquest afer poc agradable és que tot allò que escriu intueix que potser comença a arribar a dalt. Si la seva intuïció és bona, i ell vol creure que sí que ho és, només això ja el fa sentir moralment recompensat pels esforços que li representa tirar endavant el seu blog.
Ell m’argumenta que el seu blog no està preparat per admetre la publicació de qualsevol comentari que es rebi, ni encara menys per acceptar cap restricció a priori que li vingui imposada de fora. Amb això coincidim, ja que aquest blog tampoc té activada aquesta possibilitat. Li he comentat que el fet de no acceptar que els seus lectors li puguin fer comentaris on line es podria considerar, per algun purista de la catosfera, com una mena de censura encoberta doncs, sense anar més lluny, a mi ja m’ho han dit més d’un cop. Ell hi discrepa, i afegeix que els seus lectors sempre es poden comunicar amb l’autor mitjançant l’adreça de correu electrònic de contacte que apareix a la majoria dels blogs d’internet. A més, m’aclareix que té la costum de contestar tots els comentaris que rep, fins i tot aquells que no li agraden.
