Fa just una setmana parlàvem dels aeroports hubs que tenim al nord, com una alternativa interessant al hub que ens han muntat i ens estant potenciant a l’oest comptant, això sí, amb el paper de comparsa que tenen reservat per l’aeroport de Barcelona. Anava a dir, i de poc se’m escapa, el nostre aeroport, però de seguida he caigut al compte que de nostre no en té res; bé, això tampoc és ben bé veritat, ja que nosaltres en som accionistes minoritaris, però amb la peculiaritat de no tenir cap dret a exercir com a tal el dia de la junta, i sense cap representació al consell d’administració. D’això algú en diu ser cornuts i pagar el beure i no seré jo qui ho rebati.
Fixada ja la meva posició sobre els hubs que em cal utilitzar, abans d’ahir vaig tornar a passar per Schiphol, l’aeroport hub d’Holanda. I avui, una mica per esperit de contradicció i també per contradir-me a mi mateix, faré el contrari del que s’espera que hauria de fer. En lloc de fer les alabances de l’aeroport d’Amsterdam i carregar-me a continuació el de Barcelona faré el discurs oposat centrant-me, això sí, en uns temes molt concrets i puntuals.
Schiphol: és molt censurable la tarifa que et cobren per fer ús d’internet: 6 € per 30 minuts de connexió. També ho és la combinació del teclat metàl·lic que tenen fixat al taulell amb el peculiar enllumenat de la zona, amb la conseqüència que s’hagin de fer contínuament veritables contorsions per tal d’evitar el brillo i poder veure les lletres de les tecles. No tothom escriu sense mirar, alguns encara no en sabem, i sobretot si, com en aquest cas, no ni ha prou amb acariciar la tecla sinó que s’hi ha de donar un bon cop perquè la lletra quedi marcada a la pantalla.
Barcelona: aquest cop l’avio low cost va tenir finger, precisament el que hi ha just al davant de la sortida “recollida d’equipatges B” i, per tant, em vaig estalviar aquella excursió habitual entre les botigues tancades que tant ens agrada fer quan tornem a Barcelona, ja de nit, amb el cansament habitual d’un viatge de feina. No em van perdre l’equipatge (potser hi té quelcom a veure el fet que no n’havia facturat). I, per arrodonir-ho, el taxi que vaig demanar per telèfon és va presentar passats només cinc minuts des de la trucada. Va ser arribar jo al carrer i simultàniament arribar el taxi.
Així doncs, tot perfecte a Barcelona? Doncs no, la perfecció no existeix, i menys a Barcelona. Per tercer cop en els darrers pocs mesos ens vam trobar el nou tram semi-soterrat de la Gran Via, al seu pas per l’Hospitalet, amb TOTS els carrils tallats, amb el tràfic desviat per aquell estret lateral ple de semàfors, rotondes i altres distraccions.
Tant costa avisar de la tallada feta per sorpresa i amb l’agreujant de nocturnitat? Per exemple, avisar-ho als conductors aprofitant els plafons de l’autovia de Castelldefels i els de la sortida de l’aeroport, i donar així l’opció d’agafar la Ronda de Dalt? Tant costa ser una mica responsable en aquest país? Tan mediocres son els polítics que decideixen tots aquests desgavells, o que decideixen posar-hi tècnics mediocres al capdavant? Fa anys que em faig les mateixes preguntes però no tinc encara les corresponents respostes.
Fixada ja la meva posició sobre els hubs que em cal utilitzar, abans d’ahir vaig tornar a passar per Schiphol, l’aeroport hub d’Holanda. I avui, una mica per esperit de contradicció i també per contradir-me a mi mateix, faré el contrari del que s’espera que hauria de fer. En lloc de fer les alabances de l’aeroport d’Amsterdam i carregar-me a continuació el de Barcelona faré el discurs oposat centrant-me, això sí, en uns temes molt concrets i puntuals.
Schiphol: és molt censurable la tarifa que et cobren per fer ús d’internet: 6 € per 30 minuts de connexió. També ho és la combinació del teclat metàl·lic que tenen fixat al taulell amb el peculiar enllumenat de la zona, amb la conseqüència que s’hagin de fer contínuament veritables contorsions per tal d’evitar el brillo i poder veure les lletres de les tecles. No tothom escriu sense mirar, alguns encara no en sabem, i sobretot si, com en aquest cas, no ni ha prou amb acariciar la tecla sinó que s’hi ha de donar un bon cop perquè la lletra quedi marcada a la pantalla.
Barcelona: aquest cop l’avio low cost va tenir finger, precisament el que hi ha just al davant de la sortida “recollida d’equipatges B” i, per tant, em vaig estalviar aquella excursió habitual entre les botigues tancades que tant ens agrada fer quan tornem a Barcelona, ja de nit, amb el cansament habitual d’un viatge de feina. No em van perdre l’equipatge (potser hi té quelcom a veure el fet que no n’havia facturat). I, per arrodonir-ho, el taxi que vaig demanar per telèfon és va presentar passats només cinc minuts des de la trucada. Va ser arribar jo al carrer i simultàniament arribar el taxi.
Així doncs, tot perfecte a Barcelona? Doncs no, la perfecció no existeix, i menys a Barcelona. Per tercer cop en els darrers pocs mesos ens vam trobar el nou tram semi-soterrat de la Gran Via, al seu pas per l’Hospitalet, amb TOTS els carrils tallats, amb el tràfic desviat per aquell estret lateral ple de semàfors, rotondes i altres distraccions.
Tant costa avisar de la tallada feta per sorpresa i amb l’agreujant de nocturnitat? Per exemple, avisar-ho als conductors aprofitant els plafons de l’autovia de Castelldefels i els de la sortida de l’aeroport, i donar així l’opció d’agafar la Ronda de Dalt? Tant costa ser una mica responsable en aquest país? Tan mediocres son els polítics que decideixen tots aquests desgavells, o que decideixen posar-hi tècnics mediocres al capdavant? Fa anys que em faig les mateixes preguntes però no tinc encara les corresponents respostes.
