Hi ha qui diu que la difusió d’aquests diaris que, no ens enganyem, són, de lluny, els que més circulen, ajudarà a fer nous lectors de premsa convencional. Fixeu-vos que dic els que més circulen i no els que més es llegeixen. De fet, més que per llegir, són diaris per mirar. Hi ha tanta foto que quasi no queda lloc per posar-hi text. És un cas similar al de la revista Hola! que també és, bàsicament, només per mirar-la. I tots sabem l’èxit que té, des de sempre.
Al principi, jo això també ho pensava. Ara me n’adono, però, que anava errat. L’èxit indiscutible d’aquesta premsa només es justifica per dos fets molt concrets: són, per una banda, diaris de molt fàcil lectura i, a més, quasi (*) tots els diaris esmentats costen un euro menys que els altres. Això són arguments de molt pes, quasi definitius.
Em costa imaginar el lector tipus d’aquesta premsa, que abans no era consumidor de diaris i que darrerament s’ha acostumat a llegir aquests productes, passant-se a El Diari de Girona, o a l’Avui, o a El Punt, o a La Vanguardia, per citar-ne només alguns, aleatòriament, sense cap més connotació.
Al principi, jo això també ho pensava. Ara me n’adono, però, que anava errat. L’èxit indiscutible d’aquesta premsa només es justifica per dos fets molt concrets: són, per una banda, diaris de molt fàcil lectura i, a més, quasi (*) tots els diaris esmentats costen un euro menys que els altres. Això són arguments de molt pes, quasi definitius.
Em costa imaginar el lector tipus d’aquesta premsa, que abans no era consumidor de diaris i que darrerament s’ha acostumat a llegir aquests productes, passant-se a El Diari de Girona, o a l’Avui, o a El Punt, o a La Vanguardia, per citar-ne només alguns, aleatòriament, sense cap més connotació.
(*) El Periódico no sé quant val però al quiosc en fan pagar un euro, essent aquesta circumstància l’única que, bàsicament, el diferencia dels altres quatre diaris esmentats. El nou diari Público (cinquanta cèntims al quiosc), que porta només sis dies al carrer, sembla anar pel mateix camí.
