Aquest any els veïns de Sarrià commemorem, amb una certa i justificada nostàlgia, el 85è aniversari de la seva forçada annexió al municipi de Barcelona. L’absorció es va dur a terme en contra l’opinió majoritària dels sarrianencs, que volien continuar sent independents i amb ajuntament propi. Va ser una clara opa hostil municipal. El poble de Sant Vicenç de Sarrià era, per a Barcelona, un caramel massa important com per renunciar-hi, tenint en compte no només l’extens territori i els substancials impostos que hi aportava, sinó també la qualitat de vida de la que gaudia. Finalment, no van servir de res ni l’opinió majoritària del propi Ajuntament de Sant Vicenç de Sarrià, ni les mobilitzacions dels veïns al carrer, ni la vaga general que van fer els botiguers. N’hi va haver prou per tirar pel dret amb el Reial Decret del 4/11/1921; la monarquia i el govern de torn espanyols col·laborant, una vegada més, amb l’Ajuntament de Barcelona, en contra dels interessos legítims dels contribuents que els financen. Finalment, l’1 d’abril de 1922 es va fer efectiva l’annexió forçada de Sarrià a Barcelona.
Des de llavors, i com a càstig, l’abans poble i ara barri de Sarrià ha estat discriminat i castigat per quasi totes les administracions municipals que hi ha hagut a Barcelona. En els darrers trenta anys això s’ha fet encara més evident, i es fa molt palès en la política municipal d’inversions als diferents barris. Sarrià sempre al darrera. Sarrià sempre el menys afavorit per les inversions municipals que, cal recordar-ho, es fan amb els nostres calés, també amb els nostres calés.
Però al marge de les inversions, una de les actuacions de càstig injustificat a Sarrià que més es recorden, i que més mal va fer i fan al nostre barri, es va dur a terme l’any 1986, amb l’alcalde Maragall al capdavant. Llavors es va excloure del nostre districte de Sarrià-Sant Gervasi el barri de Pedralbes amb el seu emblemàtic monestir, i es va traspassar aquell territori al barri de les Corts. Mai se’ns han explicat els motius reals d’aquella bestiesa política, però molts intuïm que la correlació de vots del PSOE als diferents barris de la ciutat justificava aquella maragallada. La situació poc galdosa, electoralment parlant, del PSOE al nostre districte, i en especial al barri de Pedralbes, amb menys del 10% del suport popular, els va semblar que quedaria més dissimulada dintre del més gran districte de Les Corts. És un bon exemple de com es posen els interessos partidistes per davant de la lògica i dels interessos del veïns.
Aquell fet va constituir un nou element per confirmar el divorci entre els maltractats veïns de Sarrià i l’equip de govern de Barcelona. A Sarrià es diu: ells no ens tracten bé i nosaltres els castiguem no votant-los. A la plaça de Sant Jaume diuen: ells no ens voten i nosaltres els castiguem no invertint al barri. És allò del peix que es mossega la cua.
(Continuarà)
Des de llavors, i com a càstig, l’abans poble i ara barri de Sarrià ha estat discriminat i castigat per quasi totes les administracions municipals que hi ha hagut a Barcelona. En els darrers trenta anys això s’ha fet encara més evident, i es fa molt palès en la política municipal d’inversions als diferents barris. Sarrià sempre al darrera. Sarrià sempre el menys afavorit per les inversions municipals que, cal recordar-ho, es fan amb els nostres calés, també amb els nostres calés.
Però al marge de les inversions, una de les actuacions de càstig injustificat a Sarrià que més es recorden, i que més mal va fer i fan al nostre barri, es va dur a terme l’any 1986, amb l’alcalde Maragall al capdavant. Llavors es va excloure del nostre districte de Sarrià-Sant Gervasi el barri de Pedralbes amb el seu emblemàtic monestir, i es va traspassar aquell territori al barri de les Corts. Mai se’ns han explicat els motius reals d’aquella bestiesa política, però molts intuïm que la correlació de vots del PSOE als diferents barris de la ciutat justificava aquella maragallada. La situació poc galdosa, electoralment parlant, del PSOE al nostre districte, i en especial al barri de Pedralbes, amb menys del 10% del suport popular, els va semblar que quedaria més dissimulada dintre del més gran districte de Les Corts. És un bon exemple de com es posen els interessos partidistes per davant de la lògica i dels interessos del veïns.
Aquell fet va constituir un nou element per confirmar el divorci entre els maltractats veïns de Sarrià i l’equip de govern de Barcelona. A Sarrià es diu: ells no ens tracten bé i nosaltres els castiguem no votant-los. A la plaça de Sant Jaume diuen: ells no ens voten i nosaltres els castiguem no invertint al barri. És allò del peix que es mossega la cua.
(Continuarà)
