En aquest sentit, la situació política a Sarrià aquests darrers anys ha esdevingut esperpèntica i, al nostre parer, bastant allunyada d’uns mínims estàndards democràtics.
Per una banda, la distribució dels consellers de districte que, aquests sí, representen proporcionalment els votants, ens dóna, a Sarrià-Sant Gervasi i després de les eleccions del 27 de maig, el següent resultat: CiU 8 consellers, franquícia del PP 4, marca blanca del PSOE 2, IC 1, ERC 0, Ciudadanos 0 (*).
Per tal d’intentar compensar els desastrosos resultats electorals obtinguts pels partits de l’equip de govern en el nostre districte, l’alcalde nomena llavors per a governar-lo a una regidora executiva de la seva confiança, del seu mateix color polític, amb independència de que aquest color a Sarrià, per dir-ho amb paraules planeres, no ven i està en franca minoria. La figura vindria a ser la d’una mena de virrei (virreina en el cas que ens ocupa) o d’una delegació de govern amb quasi plens poders. Segons opinions recollides al barri, abans hi teníem una senyora que es va guanyar a pols una merescuda fama de prepotent i, fins i tot, una mica mal educada. Ara ens hi han posat a la Sra. Sara Jaurrieta que encara és massa d’hora per jutjar-la però que, pel que sembla, almenys vigila una mica més les formes. Cal no perdre de vista, però, que el fons de la qüestió segueix sent el mateix: una minoritària opció política se’ns imposa manu militari a la gran majoria dels votants sarrianencs.
Mirat des de Barcelona, dels 15 consellers del nostre districte, només 3 (el 20%) representen l’equip de govern de la plaça de Sant Jaume. Mirat des de Sarrià, els 12 consellers que representen la gran majoria del nostre districte (80%) pertanyen als partits de l’oposició. Democràtic? Lògic? Una mica esperpèntic sí que ho és.
Menys del vint per cent dels votants del districte de Sarrià-Sant Gervasi ho van fer pels partits de l’actual equip de govern de la plaça de Sant Jaume. Amb altres paraules, més de quatre cinquenes parts dels votants del nostre districte es van decantar pels partits de l’oposició. Tot plegat resulta força simptomàtic de que a Sarrià molta gent, la majoria, no estem gens satisfets amb els que governen tant la ciutat (en minoria relativa) com el nostre districte (en minoria absoluta).
I després ens parlen dels avantatges de la descentralització política de Barcelona, quan tothom que s’ho estudiï una mica sap que aquest discurs no se’l creuen ni ells. Essent optimistes, aquí hi ha hagut, com a màxim, una lleugeríssima descentralització administrativa, i para de comptar. Per exemple, encara s’ha d’anar a l’altra banda de la ciutat, a la Vil·la Olímpica, i fer unes cues de cal ample, per resoldre els molts errors municipals que es produeixen amb els temes fiscals, i des de Sarrià anar allà baix ja és tota una excursió.
(Continuarà)
(*) Per no fer-ho massa llarg, només es fan constar els resultats obtinguts pels partits que, després de les darreres eleccions, tenen representació a l’Ajuntament de Barcelona i al Parlament. Per aquest motiu, no hi surten altres interessants opcions polítiques, avui encara extraparlamentàries però en camí de deixar de ser-ho aviat com, per exemple, Escons Insubmisos.
Per una banda, la distribució dels consellers de districte que, aquests sí, representen proporcionalment els votants, ens dóna, a Sarrià-Sant Gervasi i després de les eleccions del 27 de maig, el següent resultat: CiU 8 consellers, franquícia del PP 4, marca blanca del PSOE 2, IC 1, ERC 0, Ciudadanos 0 (*).
Per tal d’intentar compensar els desastrosos resultats electorals obtinguts pels partits de l’equip de govern en el nostre districte, l’alcalde nomena llavors per a governar-lo a una regidora executiva de la seva confiança, del seu mateix color polític, amb independència de que aquest color a Sarrià, per dir-ho amb paraules planeres, no ven i està en franca minoria. La figura vindria a ser la d’una mena de virrei (virreina en el cas que ens ocupa) o d’una delegació de govern amb quasi plens poders. Segons opinions recollides al barri, abans hi teníem una senyora que es va guanyar a pols una merescuda fama de prepotent i, fins i tot, una mica mal educada. Ara ens hi han posat a la Sra. Sara Jaurrieta que encara és massa d’hora per jutjar-la però que, pel que sembla, almenys vigila una mica més les formes. Cal no perdre de vista, però, que el fons de la qüestió segueix sent el mateix: una minoritària opció política se’ns imposa manu militari a la gran majoria dels votants sarrianencs.
Mirat des de Barcelona, dels 15 consellers del nostre districte, només 3 (el 20%) representen l’equip de govern de la plaça de Sant Jaume. Mirat des de Sarrià, els 12 consellers que representen la gran majoria del nostre districte (80%) pertanyen als partits de l’oposició. Democràtic? Lògic? Una mica esperpèntic sí que ho és.
Menys del vint per cent dels votants del districte de Sarrià-Sant Gervasi ho van fer pels partits de l’actual equip de govern de la plaça de Sant Jaume. Amb altres paraules, més de quatre cinquenes parts dels votants del nostre districte es van decantar pels partits de l’oposició. Tot plegat resulta força simptomàtic de que a Sarrià molta gent, la majoria, no estem gens satisfets amb els que governen tant la ciutat (en minoria relativa) com el nostre districte (en minoria absoluta).
I després ens parlen dels avantatges de la descentralització política de Barcelona, quan tothom que s’ho estudiï una mica sap que aquest discurs no se’l creuen ni ells. Essent optimistes, aquí hi ha hagut, com a màxim, una lleugeríssima descentralització administrativa, i para de comptar. Per exemple, encara s’ha d’anar a l’altra banda de la ciutat, a la Vil·la Olímpica, i fer unes cues de cal ample, per resoldre els molts errors municipals que es produeixen amb els temes fiscals, i des de Sarrià anar allà baix ja és tota una excursió.
(Continuarà)
(*) Per no fer-ho massa llarg, només es fan constar els resultats obtinguts pels partits que, després de les darreres eleccions, tenen representació a l’Ajuntament de Barcelona i al Parlament. Per aquest motiu, no hi surten altres interessants opcions polítiques, avui encara extraparlamentàries però en camí de deixar de ser-ho aviat com, per exemple, Escons Insubmisos.
