L’altre dia em vaig referir, de passada, als bilingüistes monolingües d’una banda, la de la ceba, molt minoritaris però haberlos haylos. Avui desenvoluparé una mica més aquella expressió, però ara centrada en l’altra banda.
A Catalunya hi ha de tot i ens trobem, dintre del grup de gent que es declara clarament favorable al bilingüisme, amb dues posicions ben diferents i, massa sovint, enfrontades. Avui em centraré exclusivament en el bilingüisme català-espanyol, i no entraré en l’incidència que tenen altres llengües a Catalunya, tema que deixarem per més endavant.
Els uns fan com jo, practiquem el bilingüisme amb naturalitat, ho diem quan toca i ho demostrem sempre que ho considerem oportú. Ara bé, això no vol pas dir, necessàriament, que ho fem sempre que ens ho imposin; crec que s’ha de mantenir un cert nivell de dignitat que no convé traspassar, i davant de certes imposicions s’ha de mantenir una educada fermesa.
Los otros son aquellos que algunos definimos como “bilingüistas monolingües”. Son los que, a las primeras de cambio, exigen el bilingüismo a los demás (léase que se pasen al español) pero ellos no se apean nunca de lo que erróneamente denominan “lengua común”, ignorando que, en este mundo globalizado que nos ha tocado vivir, la lengua común hace ya unos días que pasó a ser el inglés.
Dit això, no us prengueu totes aquestes coses i la vida mateixa massa seriosament, de totes maneres no en sortireu vius.
A Catalunya hi ha de tot i ens trobem, dintre del grup de gent que es declara clarament favorable al bilingüisme, amb dues posicions ben diferents i, massa sovint, enfrontades. Avui em centraré exclusivament en el bilingüisme català-espanyol, i no entraré en l’incidència que tenen altres llengües a Catalunya, tema que deixarem per més endavant.
Els uns fan com jo, practiquem el bilingüisme amb naturalitat, ho diem quan toca i ho demostrem sempre que ho considerem oportú. Ara bé, això no vol pas dir, necessàriament, que ho fem sempre que ens ho imposin; crec que s’ha de mantenir un cert nivell de dignitat que no convé traspassar, i davant de certes imposicions s’ha de mantenir una educada fermesa.
Los otros son aquellos que algunos definimos como “bilingüistas monolingües”. Son los que, a las primeras de cambio, exigen el bilingüismo a los demás (léase que se pasen al español) pero ellos no se apean nunca de lo que erróneamente denominan “lengua común”, ignorando que, en este mundo globalizado que nos ha tocado vivir, la lengua común hace ya unos días que pasó a ser el inglés.
Dit això, no us prengueu totes aquestes coses i la vida mateixa massa seriosament, de totes maneres no en sortireu vius.
