Amb més o menys intensitat segons les èpoques, segueixo els campionats del món de F1 des de l’època dels mítics Graham Hill, Jackie Steward, Jim Clark, etc. Vull dir que els segueixo des d’abans de néixer els pilots actualment en actiu d’aquesta modalitat de l’automobilisme. Aprofito per dir, també, que la bogeria sorgida darrerament als nostres mitjans de comunicació amb el fenomen Fernando Alonso em rellisca molt; de fet, em rellisca del tot. Valoro els pilots exclusivament per la seva feina i no pel seu origen geogràfic, ni per la seva simpatia o antipatia, ni per res que no sigui la vessant purament esportiva de la seva actuació.
En la meva modesta opinió, aquesta és una competició on els països que figuren als passaports dels pilots no hi pinten res i, per tant, les respectives banderes tampoc hi haurien de pintar res. Els pilots només es deuen al seu equip i als seus patrocinadors, que hi posen molts calés cada any per tal de que tot aquest peculiar món rutlli. En lògica pura, les banderes que haurien d’onejar al podi haurien de ser la de Vodafone, o la de Fiat, o la de qualsevol altre dels grans patrocinadors.
L’empresa que hi ha al darrere de tot aquest entramat, la que ho domina tot, és la Formula One Administration Limited, i el seu cap visible és en Bernie Ecclestone. Hi té també un paper la Federació Internacional d’Automobilisme (FIA) però, a la practica, tot queda supeditat a la voluntat de Mr. Ecclestone. I la setmana passada aquest senyor va declarar que per tal de fer espectacle, amb tot el que això incideix en els multimilionaris drets televisius i derivats, la situació ideal seria la d’arribar a l’ultima cursa del campionat (Interlagos, Brasil, 21 d’octubre) amb el títol obert, amb més d’un candidat a obtenir-lo.
Doncs dit i fet, el que fa un parell de dies semblava molt poc probable ara s’ha fet realitat. Després de la cursa d’ahir a Shanghai, Xina, ens trobem amb tres candidats amb opcions al títol de campió del mon, i tot es decidirà d’aquí a dues setmanes al Brasil. Aquests afortunats pilots són, per ordre decreixent de les seves possibilitats teòriques d’obtenir el campionat, un britànic, un espanyol i un finlandès. El primer és un nouvingut i aquesta és la primera temporada que competeix en aquest campionat; els altres dos ja fa uns anys que hi participen.
Doncs bé, fet aquest relat purament descriptiu, ara em mullaré i donaré la meva opinió subjectiva, com no podria ser d’altra manera. Al meu entendre és el pilot britànic qui, de lluny, ha fet més mèrits per proclamar-se campió del món de 2007. En què em baso? Aquest xicot, que a més és el més jove dels tres, ha trencat amb una antiga i repetida teoria que diu que el primer any en que un pilot participa en aquesta competició és només per prendre-hi contacte; el segon, potser per fer algun podi i, a partir del tercer, per aspirar al campionat. I tot això donant per suposat que el pilot sigui de primera categoria i que el seu equip sigui realment punter. Doncs el britànic ha demostrat ser un excel·lent pilot i, en l’any del seu debut a la F1, ha tingut la sort de fitxar per a un equip punter. Ha trencat totes les regles i estadístiques i, a falta només d’una cursa, és el líder provisional del campionat.
D’aquí a quinze dies sortirem de dubtes i no cal dir que m’agradaria molt que es confirmés el meu desig. A pesar de tot el que ha passat aquest any, que ha sigut molt més del que tots ens podíem imaginar, penso que el noi s’ho mereix.
En la meva modesta opinió, aquesta és una competició on els països que figuren als passaports dels pilots no hi pinten res i, per tant, les respectives banderes tampoc hi haurien de pintar res. Els pilots només es deuen al seu equip i als seus patrocinadors, que hi posen molts calés cada any per tal de que tot aquest peculiar món rutlli. En lògica pura, les banderes que haurien d’onejar al podi haurien de ser la de Vodafone, o la de Fiat, o la de qualsevol altre dels grans patrocinadors.
L’empresa que hi ha al darrere de tot aquest entramat, la que ho domina tot, és la Formula One Administration Limited, i el seu cap visible és en Bernie Ecclestone. Hi té també un paper la Federació Internacional d’Automobilisme (FIA) però, a la practica, tot queda supeditat a la voluntat de Mr. Ecclestone. I la setmana passada aquest senyor va declarar que per tal de fer espectacle, amb tot el que això incideix en els multimilionaris drets televisius i derivats, la situació ideal seria la d’arribar a l’ultima cursa del campionat (Interlagos, Brasil, 21 d’octubre) amb el títol obert, amb més d’un candidat a obtenir-lo.
Doncs dit i fet, el que fa un parell de dies semblava molt poc probable ara s’ha fet realitat. Després de la cursa d’ahir a Shanghai, Xina, ens trobem amb tres candidats amb opcions al títol de campió del mon, i tot es decidirà d’aquí a dues setmanes al Brasil. Aquests afortunats pilots són, per ordre decreixent de les seves possibilitats teòriques d’obtenir el campionat, un britànic, un espanyol i un finlandès. El primer és un nouvingut i aquesta és la primera temporada que competeix en aquest campionat; els altres dos ja fa uns anys que hi participen.
Doncs bé, fet aquest relat purament descriptiu, ara em mullaré i donaré la meva opinió subjectiva, com no podria ser d’altra manera. Al meu entendre és el pilot britànic qui, de lluny, ha fet més mèrits per proclamar-se campió del món de 2007. En què em baso? Aquest xicot, que a més és el més jove dels tres, ha trencat amb una antiga i repetida teoria que diu que el primer any en que un pilot participa en aquesta competició és només per prendre-hi contacte; el segon, potser per fer algun podi i, a partir del tercer, per aspirar al campionat. I tot això donant per suposat que el pilot sigui de primera categoria i que el seu equip sigui realment punter. Doncs el britànic ha demostrat ser un excel·lent pilot i, en l’any del seu debut a la F1, ha tingut la sort de fitxar per a un equip punter. Ha trencat totes les regles i estadístiques i, a falta només d’una cursa, és el líder provisional del campionat.
D’aquí a quinze dies sortirem de dubtes i no cal dir que m’agradaria molt que es confirmés el meu desig. A pesar de tot el que ha passat aquest any, que ha sigut molt més del que tots ens podíem imaginar, penso que el noi s’ho mereix.
