Qui paga, mana

Qui paga, mana. I com que a Catalunya qui paga és laCaixa, a Catalunya mana laCaixa. D’això no crec que en dubti ni tan sols el president de la Generalitat. I ara laCaixa potser mana a Espanya i tot. Perquè a veure, quin és ara mateix el banc numero u d’Espanya? Qui posa el seu logotip al vaixell que utilitza el rei d’Espanya, i qui dóna feina a la seva filla, retribuint-la amb un sou més que generós? Qui deixa alegrement diners als partits polítics i als sindicats vaguistes? Qui perdona alguns d’aquests crèdits polítics, i també d’altres que formalment no ho són? Qui és l’accionista de referència d’aquelles importants empreses estratègiques que ara mateix tots tenim al cap? Qui finança determinats esdeveniments empresarials, esportius, socials i de tota mena? Qui patrocina determinats clubs de futbol? Qui remena les cireres econòmiques de TV3? Qui té línia directa amb els despatxos més importants del país i de l’estranger? Fixeu-vos que al darrere d’aquestes accions sempre hi trobem laCaixa. Doncs ja som al cap del carrer, aquí mana laCaixa. I ara no em pregunteu qui és laCaixa, perquè jo encara no ho sé del cert. Sovint tinc la sensació que laCaixa som una mica tots, però quan t’hi fixes una mica veus que potser alguns ho són més que altres. I em sembla que no cal donar més detalls; aquest és un país petit i tots ens coneixem. Parlem?

Vaga?

Avui alguns, més aviat pocs pel que he anat copsant aquests dies, faran vaga. No és el meu cas. Penso que està fora de lloc fer una vaga contra un govern que com qui diu acaba de prendre possessió, i aquesta valoració és independent del seu color polític. Al meu entendre aquesta vaga no té cap justificació, i més tenint en compte que el govern contra el que es fa la vaga s’ha trobat amb un país trinxat. I cal no oblidar que la lamentable situació en què es troba el país, amb una taxa d’atur que dobla l’europea, ha estat en bona mesura ocasionada pels qui avui no només la secunden sinó que sota mà coorganitzen la vaga juntament amb els sindicats. En altres paraules, el paper de l’oposició fent el joc als sindicats vaguistes és d’una irresponsabilitat i un cinisme increïbles.

Però sigui o no justa la vaga, ningú qüestiona que aquest és un dret que els treballadors tenen legalment reconegut i, per tant, s’ha de respectar i protegir. Així doncs, que tingueu una bona vaga aquells que en feu, i que feu una bona feina els que, amb la mateixa llibertat que proclamen per a ells els vaguistes, avui heu decidit anar a treballar. Esperem que els piquets informatius dels sindicats es limitin a fer, estrictament, la seva feina, és a dir, informar, i no vagin més enllà com ha passat gairebé sempre que en aquest país s’ha convocat una vaga. Per entendre’ns, parlo de la silicona. El mateix dret que tenen els vaguistes el tenen els que avui han decidit anar a treballar. I així com els sindicats ja han dit ben clar que ells avui només defensen els vaguistes, la policia ha de defensar uns i altres, també els que decideixin treballar.

Tots plegats, però, hem de tenir clar que d’aquesta només ens en sortirem treballant més i, sobretot, treballant millor que abans. Sense entrar ara en les causes que ens han portat fins aquí, que no només són globals i externes com alguns interessadament ens volen fer creure, la realitat és que la sortida de la crisi dependrà, en bona mesura, de nosaltres mateixos. El que és segur és que amb vaga o sense ningú ens vindrà a treure les castanyes del foc. Així que com més aviat ens hi posem, més aviat ens en sortirem.

Governar sense guanyar les eleccions

Després de les eleccions de diumenge passat celebrades en dues comunitats autònomes d’Espanya tot sembla indicar que tant a Andalusia com a Astúries acabaran governant els perdedors de les eleccions. Governs de perdedors però 100% legals, que a Espanya aquestes excentricitats estan perfetament emparades per la llei. Així, tot i que a Andalusia el PP ha guanyat clarament les eleccions, governarà el PSOE amb l’ajut dels comunistes. I a Astúries, on ha guanyat el PSOE, a hores d’ara tot fa pensar que seguirà governant Cascos (FAC), ara amb l’ajut del PP. És el món al revés: qui guanya es queda a l’oposició i qui perd és premiat amb el govern. Sense anar més lluny, a Catalunya tenim l’experiència recent del govern tripartit format pels partits que van perdre les eleccions. I tot i que aquestes situacions es van repetint regularment, sempre les he trobat estranyes.

A França i a molts altres països aquest problema el resolen amb una segona volta electoral, i d’aquesta manera sempre governa el guanyador de les eleccions, sigui en primera o en segona volta. Si en la primera volta cap partit assoleix el 50% dels vots més un vot, en la segona volta s’enfronten els dos partits més votats i, qui guanya, governa. Aquesta opció té avantatges evidents com ara la d’una major estabilitat parlamentària dels governs, però també té l’inconvenient de deixar els partits petits, petits en termes de votants, sense representació parlamentària. Amb un exemple proper s’entendrà millor. A Catalunya, dels deu partits polítics que actualment tenen representació parlamentària, si s’apliqués la norma de les dues voltes electorals set partits (PP, ERC, ICV, etc.) es quedarien sense cap representació, i només tres es repartirien els 135 escons: Convergència, Unió -que tot i tractar-se de dos partits diferenciats formen coalició electoral- i el PSOE, que a la franquícia de Catalunya opera amb la marca PSC.

En termes de qualitat democràtica un govern que no estigui encapçalat pel partit guanyador de les eleccions a mi personalment em grinyola, em molesta molt. I un Parlament sense la representació política d’altres partits que no siguin els més votats que dèiem abans tampoc m’agradaria. Quina és la solució? No en tinc ni idea, aquesta és una feina pels politòlegs. A veure si s’hi posen i amb els seus coneixements polítics i una bona dosi d’imaginació acaben trobant el desllorigador i ens proposen una solució que resolgui aquest puzle a gust de tothom.

Ara no toca

T.Batllori, La Vanguardia

Jordi Pujol, que porta molts anys en aquest negoci i que sap escollir les paraules exactes que la gent vol escoltar en cada moment determinat, i que de política en sap molt més que tota la cúpula del seu partit junta, va dir a Reus, entre moltes altres coses, que “si algú ha de guiar la batalla som nosaltres, serem la tropa de xoc”, que és només una manera de no dir res però que sembli que es diu molt. Pujol Soley sabia que el seu auditori esperava un discurs èpic i va fer un discurs èpic, però sense concretar res. Escoltant-lo, però, vaig saber que a Reus el discurs independentista de Convergència no tocava. La calculadora de les majories del Parlament s’ha de tenir sempre present, i si s’han de mantenir pactes amb el Partido Popular es pot estirar una mica la corda però sempre tenint molta cura que no es trenqui. A Reus tocava dissimular i fer una mica de teatre utilitzant tot el catàleg d’eufemismes a què els convergents ens tenen ja molt acostumats. I s’ha de dir que ho van fer bé.

Però sense aquesta convicció pujoliana de l’ara no toca, escoltant els discursos patriòtics que els diferents dirigents del partit van pronunciar aquest cap de setmana, també es podia fer la lectura que Convergència estava fent un pas endavant definitiu cap a la concreció d’objectius i d’estratègies i tàctiques per assolir-los. De fet, alguns delegats van sortir del Palau de Congressos de Reus amb la impressió que aquesta vegada el partit anava de pet cap a l’independentisme irreversible, sense excuses ni subterfugis. Jo mateix, quan entre altres proclames patriòtiques vaig sentir que deien que “hem posat rumb a Ítaca, això és la transició nacional...”, vaig pensar: “mira, potser sí que la cúpula de Convergència ja es comença a prendre seriosament una bona part de la seva militància i dels seus votants”. I quan vaig veure que el plenari del congrés es posava dempeus i cridava amb convenciment “in-inde-independència!” gairebé em vaig arribar a creure que aquell gir ideològic de la cúpula del partit era una realitat.

Però no, tot plegat era un miratge. Ahir dilluns les aigües ja s’havien calmat, i el nou flamant secretari general, Pujol Ferrusola, un dels oradors més abrandats durant el cap de setmana reusenc, es va posar la jaqueta de polític seriós i va declarar que “Convergència no és un partit independentista”. Per tal que no en quedés cap dubte, en les diverses entrevistes que va anar concedint als mitjans d’informació va anar repetint la mateixa frase diverses vegades. Per tant, tranquil·litat, que aquí no passa res. I el Partido Popular que no es preocupi, que tot segueix igual. Business as usual. Independència? Ara no toca.

El Toffees i el català

Des de fa molts anys a la Via Augusta 201 de Barcelona hi ha un restaurant que ha anat obrint i tancant intermitentment, i canviant diverses vegades d’amos i de nom. Després d’una etapa funcionant com Il Bellini, encara no fa un any el restaurant va reobrir amb el nom de Toffees. Un es pregunta com pot ser que un establiment amb tants anys d’existència i tants canvis d’orientació no s’hagi acabat de consolidar. Analitzem-ho. Potser un dels problemes d’aquest restaurant és la seva ubicació. Tot i que es troba en una zona residencial i relativament cèntrica del barri de Sant Gervasi, és un lloc on a partir de les vuit del vespre no hi passeja ningú. Tampoc hi ha facilitats d’aparcament, i si hi vas en cotxe t’has d’espavilar pels carrers adjacents perquè de pàrquings propers em sembla que tampoc n’hi ha. Tot això no sé si justifica que divendres al vespre, teòricament un dia fort per a aquest tipus de negocis, només hi haguessin tres taules ocupades, la nostra i dues més; quinze clients en total. Per altra banda, el local és força agradable i acollidor. És, potser, un restaurant excessivament car? Sense ser un restaurant barat, que no ho és, la resposta és no. Vam menjar bé? Vam menjar de manera força correcta, tot i que en aquestes sortides jo sempre valoro molt més la companyia que l’aspecte gastronòmic.

Però el Toffees té per a mi un inconvenient, i és que en aquest establiment la llengua catalana és del tot inexistent. A la seva pàgina web no hi ha més opció lingüística que l’espanyol amb, això sí, alguna picada d’ullet estrangera com ara Comfortable Food and Drinks, que potser només ho posen pour épater le bourgeois. En català, però, no et donen ni les gràcies. Però al marge del seu web monolingüe espanyol, quan hi arribes ni tan sols són capaços de respondre’t amb un “bona nit” quan tu els saludes utilitzant aquesta expressió. Admeto que potser estic massa sensibilitzat amb el tema de la lenta però inexorable desaparició de l’ús social del català, un fet inqüestionable diguin el que diguin ciudadanos i populares. I si algú en dubta només li cal sortir al carrer i parar l’orella, com van fer l’altre dia uns amics meus. Sempre em crida l’atenció el monolingüisme lingüístic d’un negoci obert al públic com el Toffees, i em refereixo tant a la persona que ens va dir que era el director del restaurant com als cambrers que ens van atendre. Vaja, com si el català els fes nosa. Això sí, ens van tractar amb simpatia i bona educació. Ho dic perquè, de vegades, el monolingüisme espanyol comporta també una actitud de prepotència colonial, però aquest no és el cas del Toffees. Però el fet és que si el català no el defensem nosaltres no ens el defensarà ningú. Els negocis radicats a Catalunya basats en el monolingüisme espanyol potser algun dia se n’adonaran que, menyspreant el català, corren el risc de perdre clientela. A buen entendedor...

Cop d’estat a Mali

Foto AFP/ Habibou Kouyate

Mali és un país de l’Àfrica sub-sahariana que es va independitzar de França l’any 1960. El país té dues zones ben delimitades. Al nord, un territori inhòspit conegut com a Azawad pels seus habitants, forma part de la franja del Sahel i té frontera amb Mauritània, Algèria i Níger. Allà hi viuen els tuaregs junt amb grups salafistes, excombatents libis gadafistes i membres d’Al Qaeda del Magreb Islàmic, entre altres col·lectius. Els tuaregs, amb el suport de Líbia, pretenen independitzar-se del sud on hi ha la capital del país, Bamako. Es tracta d’un territori en bona part desèrtic on resulta molt difícil moure-s’hi pels que no coneixen el terreny. El govern de Bamako, que sempre ha comptat amb el suport gens dissimulat de l’antiga metròpoli, França, estava encapçalat fins ahir mateix per Amadou Toumani Touré, que intentava preservar amb l’exèrcit la fràgil unitat del país. Els tuaregs, per la seva banda, disposen del suport polític i militar libi, un país que durant l’època de Gadaffi els ha facilitat tota mena d’armament modern per lluitar contra la metròpoli.

El descontentament dels militars que el govern malià envia al nord a lluitar contra els secessionistes tuaregs va ser ahir la causa última del cop d’estat encapçalat pel capità Amadou Haya Sanogo. Ahir es van viure a Bamako tots els esdeveniments clàssics d’un cop d’estat: ocupació de l’edifici de la ràdio i la televisió, detenció de ministres, desaparició del president, que sembla ser que es troba asilat en una ambaixada, tancament de l’aeroport, etc. En la seva primera roda de premsa el cap dels colpistes va fer les declaracions clàssiques d’aquests casos: suspensió de les garanties constitucionals, destitució del govern, toc de queda a tot el país i, com no podria ser d’altra manera, promesa de recuperació de la democràcia i celebració d’eleccions lliures tan aviat com sigui possible. Paral·lelament, el Consell de Seguretat de les Nacions Unides, orientat bàsicament per França, va condemnar el cop.

Per què m’ha interessat fer el seguiment d’un cop d’estat en un país llunyà i molt pobre d’Àfrica? La resposta és molt senzilla. Gràcies al twitter de l’amic Alejandro, un simpàtic sevillà que temporalment es troba vivint a Bamako, em vaig interessar pel tema i vaig poder seguir els esdeveniments d’ahir pràcticament en directe, mitjançant les seves explicacions i els enllaços (per exemple, aquí, aquí i aquí,) que, des del lloc dels fets, ens va anar proporcionant. Fa alguns anys, quan internet i les xarxes socials encara no existien i les comunicacions entre Barcelona i Bamako no eren precisament fàcils, jo havia fet negocis amb aquell país africà, i ara he pogut seguir el cop d’estat de Mali amb una facilitat de comunicació impensable fa pocs anys.

Quina credibilitat té un programa electoral?

Quan es convoquen eleccions el candidat que opta a ocupar un càrrec institucional es presenta davant dels seus potencials votants amb un programa electoral que, si guanya, ha de constituir el full de ruta de la seva acció de govern. I si perd les eleccions i no pot governar, és de suposar també que el programa electoral serà la base de la seva actuació política des de l’oposició. Així és almenys com al meu entendre hauria de ser. Un programa electoral és quelcom molt més seriós del que es pensen alguns polítics irresponsables que, un cop guanyades les eleccions, en prescindeixen olímpicament. En el meu cas particular, per exemple, determinats compromisos electorals de fàcil compliment però que no s’acaben tirant endavant em serveixen per decidir no votar aquell partit en les següents eleccions. Faig un vot de càstig i l’explico.

Però els programes electorals sempre acostumen a incloure unes grans declaracions d’intencions d’impossible compliment tot i que tothom, tingui les simpaties polítiques que tingui, les pugui compartir. Estic pensant en la promesa d’un lloc de treball i un habitatge dignes per a tothom, suprimir la fam del món, no contaminar el medi ambient i d’altres per l’estil. Per motius obvis aquestes grans promeses no les acostumo a tenir tan en compte a l’hora de valorar el compliment del programa electoral. Però com més proper al ciutadà és l’àmbit de l’elecció, un ajuntament, per exemple, el programa acostuma a incloure també tot un seguit de promeses més factibles, més concretes i més fàcils pels ciutadans de fer-ne després un seguiment. Parlo d’aquells compromisos electorals que l’alcaldable sap que s’hi pot comprometre en ferm perquè, si assoleix el càrrec d’alcalde, només dependrà de la seva pròpia voluntat tirar-les endavant.

L’elector intel·ligent sap diferenciar perfectament entre ambdós tipus de compromisos electorals, i no acostuma a demanar responsabilitats polítiques sobre les promeses grandiloqüents que dèiem al principi. Però aquest mateix elector no passarà per alt que s’incompleixin altres petits compromisos de fàcil compliment que només depenen de la voluntat política del guanyador de les eleccions. Un alcalde hauria de tenir molt present que, si després d’accedir a la poltrona, fa cas omís de les seves promeses electorals, corre el risc que els que l’han votat no ho tornin a fer.

Una aspiració raonable: el sindicalisme sense silicona

Foto El Mundo

Un dels signes de normalitat que ens indicarà que aquest país ha finalitzat la seva llarga transició política, des de la dictadura franquista anomenada cínicament democràcia orgànica per les autoritats de l’època fins a la democràcia sense adjectius a la qual alguns encara aspirem, serà el dia que els sindicalistes deixin d’utilitzar la coacció i la violència verbals i físiques en contra de qui vulgui exercir el seu dret a treballar en un dia de vaga. Encara que a aquestes alçades potser no caldria fer-ho, tal vegada no és sobrer recordar que la vaga només és un dret, no un deure. La vaga no pot ser mai una imposició ni una obligació. La violència sindical que t’obliga a fer vaga en contra dels teus desitjos és delictiva i profundament antidemocràtica tot i que, de tant com sovinteja sempre que en aquest país es convoca una vaga, ens sembla que sigui la cosa més normal del món.

El dia que els sindicalistes deixin de posar silicona als panys per impossibilitar que qui ho vulgui pugui entrar a treballar, el dia que els sindicalistes deixin d’impedir el funcionament del transport públic punxant les rodes dels autobusos i sabotejant els trens, el dia que els sindicalistes deixin de tallar carrers i carreteres, en definitiva, el dia que els sindicalistes es limitin a portar a terme una tasca exclusivament informativa i no coactiva, aquell dia podrem dir que els sindicats també hauran fet la transició política. Mentrestant el sindicalisme català i, per extensió, també l’espanyol, continuarà sent un sindicalisme de tarannà franquista, i per no provocar ja hi poso un adjectiu suau. Potser d’aquí ve també que el percentatge d’afiliació sindical en aquest país sigui pràcticament inexistent.

D’aquí i d’allà

Avui només incloc els enllaços de setze piulades d’aquests últims dies agafades a l’atzar. D’alguna d’aquestes piulades ja n’ha sortit algun article aquí mateix, però la gran majoria no tindran continuïtat al blog. Vist així, serveix d’alguna cosa el twitter? És una manera com una altra de passar l’estona, i això per mi ja és un argument de pes per piular de tant en tant.

Sarrià
Manifestació
Peatges
Pedralbes
Concreció!
Pàmies
Immersió
Problema
Solució
Spanair
Vascuence
ElMundo
Balears
119km/h
Debat
.es

Una reforma laboral que no pot esperar més

Parteixo de la base que en aquest país, amb el percentatge d’aturats que hi ha, gairebé tothom coincideix en la necessitat urgent de reformar les nostres relacions laborals, que en molts aspectes són hereves directes del paternalisme laboral que es va establir durant el franquisme. Però des dels anys quaranta i cinquanta del segle passat en els que exercia com a ministre de treball José Antonio Girón de Velasco el món ha evolucionat molt. Tal com estaven regulades fins ara les relacions laborals donava la sensació que es pensava més en els funcionaris i els treballadors que ja tenien una feina fixa que en el número creixent de persones amb feines precàries així com en les que es troben a l’atur, moltes d’elles el jovent que busca la seva primera feina.

La reforma laboral impulsada pel govern Rajoy pot agradar més o menys i fins i tot pot no agradar gens, però el que era totalment irresponsable era no fer res. Posaré només un parell d’exemples de reaccions contraposades sobre el projecte de reforma. Als sindicalistes no els agrada gens, perquè segons diuen ha anat massa lluny. Per altra banda, el president de Mercadona pensa que la reforma encara es queda curta. Entenc perfectament que els sindicalistes instal·lats en el sistema (alliberats, funcionaris del sindicat, etc.) estiguin preocupats; en definitiva, perdran privilegis. Comprenc també el posicionament del propietari de Mercadona i d’altres empresaris. Aquests són molt criticats des de determinats estaments sindicals i polítics però la realitat és que generen cada any milers de llocs de treball, mentre massa sovint les actuacions sindicals només han acabat destruint-ne, sempre sense oblidar les sucoses comissions dels ERO que cobren els sindicats para cada lloc de treball que es destrueix i per cada empresa que tanca.

Ara haurem d’esperar que la reforma laboral s’acabi de confirmar en seu parlamentària i constatar-ne els resultats. Miracles, però, no cal esperar-ne cap i, segurament, a molt curt termini es produiran més acomiadaments que contractes nous. Sovint les empreses es veuen en la tessitura de reduir la plantilla per poder continuar i, si no la poden reduir, només els queda l’alternativa de tancar. Doncs bé, davant del tancament anunciat d’una empresa sempre és millor la destrucció d’una part dels seus llocs de treball a canvi de conservar la resta. Una última cosa: els sindicats i partits d’esquerra repeteixen dia sí i dia també que la reforma laboral és antidemocràtica, i això és directament mentida. La reforma va ser aprovada pel Congreso de los Diputados d'Espanya per 197 vots a favor i 132 en contra. Ens pot agradar o no però d’això en diuen democràcia.

Els bilionaris del món

La revista Forbes acaba de publicar la seva coneguda llista dels bilionaris del món. Cal aclarir, però, que aquí estem parlant de bilions anglosaxons, és a dir, de bilions de mil milions. En els cinc primers llocs hi trobem un mexicà, Carlos Slim, que encapçala la llista; dos nord-americans, Bill Gates i Warren Buffett; un francès, Bernard Arnault i, en cinquè lloc, el gallec Amancio Ortega. Si ens fixem en els cinc següents hi trobem un altre nord-americà, un brasiler, un suec, un hongkonguès i un alemany. La mitjana d’edat dels deu primers és de 71 anys, i els sectors econòmics d’activitat als que pertanyen aquests personatges són molt diversos, i van des de la telefonia i la informàtica fins a la distribució minorista, passant per la moda i les primeres matèries. És a dir, una mica de tot però, curiosament, ni el sector financer ni la fabricació de cotxes no hi són directament representats. La distribució per sexes també està fora de qualsevol dubte: tot són homes, aquí no hi ha quotes.

Però dit això, permeteu-me dir també que aquesta llista és el súmmum de l’ostentació més obscena de la riquesa. S’ha dit i m’ho crec que hi ha personatges que lluiten aferrissadament per ser inclosos en aquesta llista i que, un cop hi són, el seu objectiu és anar escalant posicions fins a arribar a ser un dels deu primers. Això vindria a ser com el buscador Google, que si no ets a la primera pàgina, si no figures entre els deu primers, gairebé es pot dir que a la xarxa no ets ningú. L’únic mèrit d’estar a la llista Forbes és tenir diners. No pas generar-ne, ni crear llocs de treball, ni patrocinar tasques científiques o humanitàries; tan sols ser molt ric et dóna el dret a ser inclòs en aquesta llista. Per entendre’ns: si un d’aquests bilionaris demà passa a millor vida i el seu fill hereta la seva fortuna, l’any vinent el veurem a ell a la llista. Mèrits? Cap ni un, a banda d’haver nascut en una determinada família. Això no exclou, evidentment, que alguns d’aquests bilionaris facin tasques humanitàries i socials, i el cas de Bill Gates en seria un bon exemple. Però Bill Gates no és a la llista Forbes per la seva activitat filantròpica sinó només per ser una de les persones més riques del món. És a dir, aquí només estem parlant de diners.

Crisi i principis (i 2)

En l’article anterior dèiem que la nostra societat havia oblidat alguns principis bàsics, i que ara pot ser un bon moment per recuperar-los. Se me n’acudeixen uns quants que detallaré a continuació, i en la meva exposició intentaré ser més didàctic que tècnic i legalista.

• Els deutes s’han de pagar sempre, i aquí no hi ha excusa que valgui. La morositat crònica és el símptoma d’una societat malalta, i això de les quitances és una solució perversa. Si tu -deutor- deixes de pagar una part del teu deute a lo millor resoldràs el teu problema, però tal vegada per culpa teva el teu creditor haurà de tancar la seva barraca. La morositat i la quitança traslladen irresponsablement el teu problema a un altre que no en té cap culpa.

• L’estat del benestar té un límit que no es pot traspassar, i aquest límit són els recursos disponibles per finançar-lo. Exigir la solució de tots els nostres problemes a l’administració pública és un greu error. Actuant com si les subvencions públiques fossin il·limitades i ens vinguessin caigudes del cel, sovint s’oblida que els recursos públics són els nostres propis recursos particulars que, temporalment, ens administra un tercer. I si no n’hi posem més no n’hi ha més. La veritable línia vermella de l’estat del benestar és que ens el puguem permetre, que ens el puguem pagar. Anar més enllà és fer-nos trampes al solitari i, encara més greu, és una manera molt insolidària d’hipotecar les generacions futures. La nostra descendència no té cap culpa dels nostres errors.

• Per més cants de sirena que ens invitin a entrar en el paradís terrenal del consumisme, hem de tenir clar que no es pot estirar més el braç que la màniga, que no ens podem gastar allò que, per poc que rumiem una mica, sabem perfectament que no ens podem permetre. No s’hi val l’excusa fàcil de donar la culpa als bancs perquè ens han deixat uns diners que no ens mereixíem; aquesta és l’excusa més pueril que he escoltat en molts anys. La responsabilitat individual, encara que darrerament no estigui de moda, no s’ha de defugir mai. Cadascú és responsable dels seus actes.

• S’ha de recuperar una cultura de l’esforç que fa massa temps va deixar de ser un referent de la nostra societat. La meritocràcia és un actiu a recuperar. L’esforç personal és la base del progrés. A partir d’ara potser haurem de treballar més, però el que és segur és que s’haurà de treballar molt millor del que s’ha treballat fins ara. Per entendre’ns i sense que l’exemple s’hagi d’agafar en la seva estricta literalitat, a la feina s’hi ha d’arribar esmorzat i amb el diari llegit.

Acabo amb una pregunta: no us fa rumiar que aquest cap de setmana dos de cada tres suissos votessin en contra d’ampliar les vacances de quatre a sis setmanes? Els sindicats i els partits d’esquerra promotors d’una proposta tan irresponsable com aquesta, ara contundentment derrotada en referèndum pel sentit comú dels suissos, s’ho haurien de fer mirar. I per la part que els toca, els seus referents catalans i espanyols també.

Crisi i principis (1)

No és l’objectiu d’aquest article carregar contra els responsables institucionals d’una crisi econòmica que, molt especialment a l’Europa del sud, afecta una bona part de la nostra societat, com no s’havia vist en dècades. Sigui com sigui, la responsabilitat és molt compartida per governs, partits polítics, institucions financeres, controladors i reguladors que no han fet la seva feina, organitzacions empresarials i sindicals, etc. Però en el catàleg de responsabilitats tampoc no hem d’excloure les actituds personals de cadascú de nosaltres. En aquest article deixaré de banda la responsabilitat de les institucions i em centraré en les nostres actituds individuals.

Ningú no pot assegurar que aquesta crisi s’acabarà aviat; al contrari, amb dades a la mà seria una lleugeresa dir que es comença a veure una mica de llum al final del túnel. De moment sembla que al túnel només hi ha foscor, i això té tota la pinta d’anar per llarg. Evidentment estic generalitzant, perquè de sectors i empreses que van bé també n’hi ha. Afortunadament. Hi ha empreses que guanyen molts diners -i paguen molts impostos- i generen ocupació. Aquests dies s’ha parlat molt de Mercadona, però n’hi ha d’altres. Són excepcions però hi són, i si no ens volem deprimir més cal tenir-les en compte.

El fet és que, encara que pugui semblar un tòpic, cada dia es veu més clar que moltes coses ja no tornaran a ser com van ser fins l’any 2005, quan ja s’intuïa que aquella disbauxa econòmica on tot semblava possible tenia data de caducitat. Però davant d’una situació complicada no serveix de res amagar el cap sota l’ala i esperar que escampi. Primer perquè ningú sap quan escamparà i de quina manera ho farà, i segon perquè de les situacions més difícils sempre s’ha d’intentar treure’n lliçons positives de cara el futur, allò que en diuen fer de la necessitat virtut. I a partir d’aquí tots n’hem d’aprendre una mica, cadascú des de les seves circumstàncies professionals i personals.

Ara, doncs, és un bon moment per mirar de cara al futur i replantejar-nos també les nostres actituds individuals. Ara que hi ha tantes retallades arreu, ara que molts ens queixem perquè les coses no ens van bé, ara que cada dia hi ha més gent que se sent directament perjudicada per unes decisions molt impopulars que els governs es veuen forçats a prendre, en definitiva, ara que passen totes aquestes coses tan desagradables, tots plegats hauríem d’intentar reincorporar a la nostra societat uns principis bàsics que en els darrers anys s’han deixat de banda. Demà, en la segona part d’aquest article, concretarem alguns d’aquests principis.

Tres famílies, dos països, una realitat

Cal recordar d’entrada que a Catalunya hi ha aproximadament sis-centes mil famílies amb fills en edat escolar, i d’aquestes sis-centes mil n’hi ha tres que voldrien un altre sistema lingüístic. Són tres famílies que no estan d’acord amb la immersió lingüística en l’ensenyament que estableixen les nostres lleis. Al meu entendre aquestes tres famílies tenen tot el dret a defensar els seus interessos i, per tant, no tinc res a objectar sobre la seva lluita ideològico-lingüística. En democràcia tenim majories i minories, però fins i tot les postures més minoritàries i estrafolàries es poden defensar. L’episodi judicial d’ahir (nova sentència del TSJC sobre el model d’immersió lingüística a Catalunya) només és un pas més d’un plet de llarg recorregut que formalment van engegar tres famílies fa sis anys.

Però tots sabem que es tracta d’un contenciós que, en els seus diferents formats, fa tres-cents anys que s’arrossega, i difícilment s’acabarà mentre Catalunya no elimini els actuals peatges espanyols (fiscals, polítics i culturals). El problema només es resoldrà quan Catalunya pugui liquidar directament amb Brussel·les i, mentrestant, aquí hi ha dos models clarament oposats de país, i cap de les dues parts està disposada a cedir. Un model pretén una impossible uniformització de l’Estat espanyol, també lingüística, una opció política majoritària a Espanya però molt minoritària a Catalunya. L’altre es rebel·la contra aquest model i, més concretament, contra els continuats intents de fer desaparèixer del mapa la llengua pròpia de Catalunya. És així de senzill, i utilitzo el concepte llengua pròpia perquè aquesta és la definició legal del català que apareix en una llei orgànica espanyola anomenada Estatut d’Autonomia de Catalunya. Mentre uns diuen témer per la supervivència de l'espanyol a Catalunya, els altres es preocupen per una supervivència del català clarament amenaçada.

Amb aquesta sentència no es pot pas donar el tema per tancat, perquè tant si guanyaven els uns com si haguessin guanyat els altres el recurs davant del Tribunal Supremo d’Espanya estava garantit. Ahir van perdre les tres famílies catalanes que fa sis anys van iniciar aquest plet. Cal aclarir, però, que aquestes tres famílies no només pretenen resoldre el seu problema particular -un problema que tècnicament ja estava resolt abans- sinó que pretenen imposar el seu model lingüístic a la resta de la societat catalana. I això ja són palabras mayores, aquí hi ha una línia vermella que no es pot creuar. Els advocats de les tres famílies ja estan preparant el recurs, i ho fan amb l’ajut polític de dues petites formacions polítiques: el Partido Popular i Ciudadanos. I quan dic que es tracta de partits petits no m’equivoco: els populares només tenen el dotze per cent dels vots de Catalunya, i el percentatge de vots dels ciudadanos ara mateix no el recordo, però de diputats només en tenen tres. És a dir, es tracta de posicions polítiques absolutament minoritàries.

Ja hem parlat de les tres famílies i dels dos països. Ara parlem de la realitat. I la realitat és que l’ús de la llengua catalana a Catalunya s’està perdent a marxes forçades. I davant d’aquesta realitat no ens podem quedar de braços creuats. Si s’ha de donar un suport particular a tres famílies que ho demanen -o ni que fossin tres mil- es dóna i llestos, tot i que potser no seria un mal consell recomanar-los que es posessin en mans d’un bon psicòleg. De vegades aquestes coses són més fàcils de resoldre a la consulta d’un expert que davant d’un tribunal. Però, sigui com sigui, el que no es pot fer amb la nostra llengua és deixar que es mori mentre mirem cap una altra banda. I és d’això i no d’una altra cosa del que estem discutint des de fa tres-cents anys.

CiU: convicció o un nou gir estratègic?

Diuen que rectificar és de savis i, per tant, no em sembla gens malament que les persones admetin que s’han equivocat i rectifiquin públicament. Donde dije Digo, digo Diego. No passa res, fins i tot el president d’un país es pot equivocar. De fet, dissortadament per a nosaltres, tenim bastants exemples de presidents que durant el seu mandat s’han equivocat molt més del que semblaria raonable. El fet és que diumenge al vespre Jordi Pujol va sortir per una televisió espanyola i va dir allò que ja havia mig insinuat a principis de l’any passat, encara que llavors ho va fer una mica a la gallega, donant-ho a entendre però sense acabar-ho de dir del tot. Més endavant, aviat farà un any, van venir aquelles votacions de broma i llavors Pujol ja es va posicionar amb claredat, deixant al marge el seu acostumat galleguisme sobre el tema.

El cas de Jordi Pujol queda clar, o almenys queda una mica més clar que abans. Però Pujol ja no té signatura al DOG; avui en dia la seva autoritat és només moral. Centrem-nos, doncs, en l’actual govern presidit per Artur Mas. Aquí la cosa és una mica més complicada. Al marge del que un conseller, a títol particular, hagi pogut opinar sobre el tema, ara, amb l’excusa de l’anomenat pacte fiscal, hi ha la consigna que el govern com a institució no s’ha de mullar. Un pacte fiscal, per cert, que qualsevol persona amb dos dits de front sap que quedarà en res, o almenys tots sabem o tindríem l’obligació de saber que, si s’acaba signant, no tindrà res a veure amb la moto que ens han estat venent des de fa tres anys. Espanya no està per pactes fiscals amb les colònies, i menys per pactes delicats com els que es plantegen des de Catalunya. La virreina d’Espanya a Catalunya, María de los Llanos de Luna, ara mateix està molt enfeinada en fer complir la Ley de Banderas de 1981. A nosaltres ens preocupa la cartera i a ells els preocupa la bandera. Com diria en Serrat, cada loco con su tema.

Ens queda el soci petit, la U de CiU. El líder perpetu d’Unió, Josep Antoni Duran i Lleida, ho té molt clar: ell no és independentista. Però té companys de partit que sí que ho són, o almenys ho diuen dia sí i dia també i no se n’amaguen. L’alcalde de Vic, per exemple. Haurem d’esperar, doncs, els propers congressos d’aquests partits per veure qui guanya i com evoluciona tot plegat. Mentrestant queda clar: CDC (Convergència) no és independentista; UDC (Unió) tampoc. Fins ara tot queda reduït a unes manifestacions personals. El tema no sembla estar prou madur. Haurem d’esperar i, mentrestant, ens caldrà tenir molta paciència. Però s’ha de ser realista, sense el concurs de CiU no hi ha res a fer.

Trisquismisquis

Els menorquins no acostumen a pronunciar la doble ela. Així, Guillem ho pronuncien Guiem, i molt sovint fins i tot ho escriuen així, Guiem, el nom de Guillem escurçat. Sense anar gaire lluny, aquest diumenge, tot esmorzant al clàssic Bar Imperi de la plaça d’es Born de Ciutadella, vaig veure un article al diari Menorca amb la signatura escurçada: Guiem. I d’un tallat allà segurament en dirien taat si no fos... si no fos que, per motius que desconec però que podem intuir, a Menorca d’aquesta barreja de cafè i llet en diuen cortado. És el preu de la colonització lingüística. Però això sí que ho tenen els menorquins, de la camamil·la en diuen camamil·la, perquè aquesta ela és geminada i en aquest cas la pràctica estalviadora no s’aplica. I parlant d’aquesta beguda, ara em ve al cap una anècdota simpàtica que té com a protagonista involuntària la famosa camamil·la de Menorca.

Quan dissabte passàvem en cotxe per davant del Restaurant Ca n'Aneguet de Mercadal vam recordar que fa uns anys ens hi vam aturar a dinar i que, després d’un àpat simplement correcte, vam demanar unes camamil·les. Allò que ens van servir, però, era una beguda imbevible. Els vam explicar el problema i ens en van portar unes altres, però el problema continuava exactament igual. Allò no hi havia qui s’ho begués i així ho vam tornar a dir al cambrer que, segurament una mica mosca, va informar la mestressa que uns clients l’estaven vacil·lant. La mestressa, una senyora que ja tenia una edat, es va acostar a la nostra taula amb més aviat poca mà esquerra i uns evidents aires de suficiència i, fent-se una mica l’ofesa, ens va dir que allò de què ens queixàvem era impossible, i ens assegurava que la camamil·la que servien al seu establiment era d’una qualitat excel·lent.

En suggerir-li nosaltres que potser es tractava d’un problema de l’aigua, ens va respondre que de problema amb la qualitat de l’aigua del seu local cap ni un, i que si naps i que si cols. Intentant donar el tema per tancat ens van voler donar una lliçó de modus amb una frase que no hem oblidat: mos trobam amb gent trisquismisquis amb es vi; però, amb sa camamil·la, mai. Cada cop que ho comentem ens fem un tip de riure i dissabte, mentre tornàvem a passar per davant d’aquell establiment, evidentment sense aturar-nos-hi, vam recordar una vegada més aquella frase.

Presumptes robatoris

No us entretindré amb els meus comentaris, aquests presumptes robatoris es comenten per si mateixos. El vídeo té una durada de 20 minuts, però val la pena dedicar-los-hi. He esperat uns dies per si es produïa alguna reacció, alguna dimissió, algun intent d’explicació o justificació, alguna excusa, ni que sigui de mal pagador. Però fins avui no tinc constància de res. Dissortadament. Tot segueix igual. Business as usual.

Nota: avui no hi poso foto, ocuparia massa espai.

La Garoinada de Palafrugell

Si aquest cap de setmana no sabeu què fer i us podeu permetre el luxe d’una alegria gastronòmica de 40€ tot inclòs, una bona recomanació és anar a fer la típica garoinada de Palafrugell. La temporada de la garoina només dura un parell de mesos i d’aquí dues setmanes s’haurà acabat. Podeu escollir qualsevol dels set restaurants que l’ofereixen; encara que no els conec tots tinc entès que tots ho fan força bé. El menú de la garoinada combina la dotzena de garoines amb una cassola amb sofregit i picada típica de cada casa, i tots els complements de l’àpat: aperitiu, postres, aigua i cafè, així com un vi de la DO Empordà.

Aquest any sembla que les garoines són excel·lents, i surten força plenes i són molt gustoses, almenys eren així quan aquest dimarts vàrem anar a dinar a La Xicra de Palafrugell, un restaurant que combina el menú de la garoina amb un plat molt típic i conegut d’aquella casa anomenat Catxoflino. Aclariment: tot i que no hi tinc comissió em permeto recomanar-vos-el perquè sempre que hi he anat m’han tractat molt bé i n’he sortit satisfet, i penso que també és bo parlar bé de qui treballa bé.

Podeu completar el dia amb una visita a qualsevol dels molts llocs interessants d’aquella zona; a l’Empordanet tot és a tocar i ara és una època molt recomanable per anar-hi ja que hi ha molt poc turisme i no hi ha empentes enlloc.