Respectar el lloc on ets i la seva gent

Em sembla recordar que va ser Josep Pla qui va dir que el seu país era allà on quan ell deia bon dia li responien bon dia. Potser el bon dia s’hauria de complementar amb unes quantes matisacions que deixarem per un altre dia. En qualsevol cas jo diria que la resposta de l’interlocutor de Pla seria un bon exemple d’una actitud personal respectuosa i educada si es donés el cas que la persona interpel•lada fos d’Almendralejo (on no diuen bon dia sinó buenos días) i acabés d’arribar a Palafrugell.

La voluntat d’aprendre a dir en qualsevol altra llengua les quatre fórmules de cortesia necessàries per quan un surt de casa seva (bon dia, bona nit, gràcies, si us plau, etc.) ens mostra una actitud que ja defineix una mica el tipus de persona que tenim al davant. Només es necessiten uns pocs minuts d’aprenentatge i una mica de bona voluntat i, el que és més important, ganes de ser educat i respectuós. Si ets a San Sebastián i has de donar les gràcies digues ezkerrik asko i quedaràs com un senyor. Allí donde fueres haz lo que vieres diuen des de l’oest. Doncs bé, encara que molts d’ells només ho diuen però en temes lingüístics no el posen mai en pràctica, el consell és molt assenyat.

Jo no conec pràcticament res del món àrab, entre altres motius perquè són països que no em criden massa l’atenció. El món és molt extens i posats a triar un lloc per viatjar tinc encara moltes altres alternatives millors (millors per a mi, s’entén) pendents de conèixer. Per exemple, el Perú, o Córdoba, o Nova Zelanda, o Sevilla, o Corea del Nord. Però quan he estat a Egipte i he hagut de saludar algú no se m’ha passat pel cap dir-li bonjour sinó Salam Aleikum. De la mateixa manera que quan he entrat a les mesquites d’Istanbul (a part de les turístiques que coneix tothom n’he visitat altres de petites, gens concorregudes i poc vigilades) m’he descalçat tal com està establert i m’he mostrat respectuós amb les seves normes. Unes normes que, per cert, com més petita i menys turística és la mesquita més estrictes acostumen a ser, especialment amb la prohibició de fer fotografies i amb els centímetres quadrats de pell que poden ensenyar les senyores. Allí donde fueres haz lo que vieres.

Però amb tota franquesa, aquestes normes que vistes ara des d’aquí ens poden semblar estrafolàries, i que fins i tot ofenen a certes persones de pell massa fina, tampoc m’escandalitzen massa ni em sorprenen gaire. Recordo bé que quan jo era petit les senyores no podien entrar a les esglésies de Barcelona sense abans tapar-se el cap amb una mantellina, i suposo que a les de fora de Barcelona passava més o menys el mateix. Per exemple, a l’entrada del Monestir de Montserrat hi havia una mena de guardianes del bon vestir que tenien roba adequada a disposició del visitant perquè les senyores que hi arribaven massa lleugeres de vestuari es tapessin els braços. Vull dir que el nostre món occidental i modern tampoc està tan lluny de l’altre que de vegades tant ens sorprèn.

Tant costa d’adoptar aquesta manera respectuosa de fer i d’anar pel món? Tant complicat és acomiadar-te d’algú a Atenes un divendres al migdia, i en comptes de fer-ho amb un have a nice weekend dir-li amb tota naturalitat kaló sabatokíriako? Tan difícil és dir merci beaucoup o a demain quan ets a Paris? O saludar amb un guten Morgen quan ets a Munic, o amb un boa noite quan ets a Lisboa? O contestar amb un pronto! quan et truca per telèfon un italià?

El Roto d'avui l'encerta

Tres estrelles Michelin

Com si fos la tradicional grossa de Nadal, cada mes de novembre és fa pública la decisió de Michelin sobre el repartiment d’estrelles als restaurants que hi opten. Ahir va ser el gran dia i per la tele em va semblar veure, com cada any, a alguns agraciats per aquesta mena de rifa prenent una copa de cava per celebrar-ho, igual que quan ens ensenyen els agraciats per la grossa de Nadal. Sembla ser que tan sols el fet de ser nominat per la guia vermella et pot canviar el negoci de cap a peus, i aquells que ho saben aprofitar poden guanyar una pastarrufa important. I fan molt ben fet d’aprofitar-ho.

A la Península Ibérica, és a dir de Pirineus cap avall, hi ha només sis restaurants triestrellats per Michelin, els mateixos que ja hi havia fa un any. A Portugal no n’hi ha cap. A Euskadi n’hi ha tres i a Catalunya tres més. A la resta del territori peninsular, tot i que també s’hi menja prou bé, no n’hi ha cap.

A efectes estadístics, però, a la guia vermella Michelin hi surt Espanya amb sis restaurants que llueixen tres estrelles. I formalment, avui per avui, això és veritat. Però per tal d’evitar confusions, sobretot amb els estrangers que no estan gaire al cas, convé situar bé aquests establiments en el mapa peninsular.

No he estat mai en cap d'aquests sis restaurants guardonats amb la màxima qualificació de la casa de pneumàtics. Francament els trobo massa cars i, ara per ara, tinc altres prioritats de despesa.

S o F M a t W E , petits detalls

Admeto que el títol d’aquest article no resulta gens fàcil de llegir. Són només les inicials del nom amb el que es va batejat la reunió celebrada a Washington fa cinc dies: Summit on Financial Markets and the World Economy.

Convocats pel quasi expresident Bush, dissabte passat es va reunir a Washington un grup de dirigents polítics de tot el món per discutir sobre la profunda crisi financera i l’estat més que delicat de l’economia mundial.

Pel que he pogut llegir, crec que tots es van posar més o menys d’acord sobre la gravetat de la situació però no així sobre les receptes a aplicar per tractar de minimitzar-ne els efectes i intentar sortir-ne com més aviat millor.

De fet l’únic compromís concret al que van arribar els dirigents reunits a Washington va ser el de tornar-se a trobar a Londres la propera primavera. Potser tot plegat és només allò de que “qui dia passa any empeny”. Ja ho anirem veient.

Diverses coses em van cridar l’atenció:

• que tractant-se d’una reunió aparentment tan important no hi assistís el senyor Obama, president electe dels Estats Units.
• que les ampolles de vi que es van servir durant el sopar costessin 400 dòlars cada una (potser per començar a donar exemple d’austeritat?).
• que al darrera dels polítics que hi havia asseguts a la taula de la reunió no hi haguessin economistes de prestigi mundial sinó tan sols més polítics.
• que tractant-se d’un debat sobre les noves mesures que es volen prendre per tractar d’evitar que es tornin a repetir allò que alguns han definit com a excessos del capitalisme, assistís també com a convidat a la reunió el dirigent comunista més important del món.
• que l’amfitrió de la trobada no hagués convidat, entre altres experts de reconegut prestigi, a un dels economistes més reconeguts a nivell mundial, el nord-americà Xavier Sala-i-Martin, per dir-hi la seva.
I ja per últim però no per això menys important,
• que algú hagués pogut pensar que amb intervencions pautades de menys de deu minuts per cap i sense debat posterior es pogués resoldre res del que hi havia sobre la taula.

I ara, tornant a la política petita i sense ànim de molestar ningú, un cop passats només cinc dies des de la trobada de Washington algú seria capaç de recordar (sense consultar l’hemeroteca) quelcom del què va dir en aquella reunió el president del govern d’Espanya? Ha quedat alguna idea cabdal de la seva intervenció?

Almenys del president espanyol que hi havia abans ens va quedar aquella frase lapidària quan, referint-se a Bush, va dir She’s my friend i és va quedar la mar de satisfet.

Convergència vs Unió

El gran adversari polític del PSOE a Catalunya ha sigut fins ara la coalició CiU. El gran adversari polític de CiU a Catalunya ha sigut fins ara el PSOE. És lògic que sigui així tenint en compte que es tracta dels dos grups polítics més importants de Catalunya i que defensen uns interessos que, més sovint del que seria desitjable, són totalment contraposats.

Darrerament s’han produït uns fets que criden l’atenció. Són aquests quatre:

1/ En el transcurs del recent congrés d’Unió el seu líder Duran va dir solemnement que el que necessita ara Catalunya és un govern de sociovergència.

2/ Convergència va respondre immediatament dient que de la sociovergència que propugna Unió i a la que els socialistes tampoc hi fan escarafalls, res de res. Una declaració que, per altra banda i venint d’un polític tampoc vol dir gran cosa, doncs és evident que poden acabar pactant això i qualsevol cosa encara més estrafolària.

3/ La cúpula d’Unió es va reunir divendres passat amb la cúpula del PSOE a Catalunya. Si és veritat el que s’ha publicat a la premsa, van acabar pactant que quan el TC tombi l’Estatut (d’això no crec que en dubti ningú) els dos partits tindran una reacció conjunta i coordinada (?). En altres paraules, que la reacció d’Unió (partit petit) quedarà subordinada a la reacció del PSOE (partit gran).

4/ Des de Convergència, el partit gran de la coalició CiU (o això diuen, mai s’han presentat per separat a unes eleccions per demostrar-ho), van replicar immediatament dient que el pacte de Duran amb Montilla no coincideix amb el que ells pensen fer i, per tant, el pacte PSOE-UDC no obliga a la coalició CiU, que se’n desvincula.

Resulta evident que el PSOE defensa uns interessos polítics que poden ser coincidents però que no són necessàriament els interessos catalans. És a dir, en cas de conflicte entre els interessos espanyols i els interessos catalans el PSOE sempre s’ha decantat a favor dels interessos espanyols. En els darrers trenta anys això s’ha pogut comprovar repetidament. Sempre. No hi ha hagut cap excepció.

Vull creure que CiU encara defensa, per sobre de tot, els interessos de Catalunya intentant, això sí, quedar bé amb els partits espanyols per allò del mai se sap què pot passar demà. Però en cas de conflicte greu entre els interessos espanyols i els interessos catalans vull pensar que CiU sempre defensarà els interessos catalans.

Veient tot això, la gran pregunta: si pel que sembla aquests dos partits actuaran cadascú pel seu compte en un tema tan cabdal per Catalunya com és l’Estatut, no semblaria lògic què Convergència i Unió es presentessin per separat a les properes eleccions deixant, això sí, la porta oberta per eventualment formar una coalició post electoral, en comptes de seguir amb una coalició preelectoral que despista els electors?

Senyors de CiU, un elector massa despistat molt sovint acaba sent un elector perdut. I és diu que recuperar un elector perdut és una tasca més feixuga que fer-ne un de nou. Vostès mateixos.

A favor que la Cope segueixi emetent

Sempre he tingut un interès especial en parlar de l’emissora de ràdio dita dels bisbes. Ho he fet ja en diverses ocasions. Aquí s’ha parlat sovint dels líders d’opinió de la Cope i, especialment, d’un de molt conegut que exerceix als matins, el senyor Jiménez (conegut també com a Don Federico), així com d’un altre menys conegut però, al meu entendre, molt més perillós que el primer, un tal senyor Vidal, Don César, que predica cada dia a partir de les vuit del vespre.

Aquí s’ha tractat sovint sobre els molts disbarats que dia sí i dia també es deixen anar en quasi tots els programes d’aquesta emissora, sempre en contra de tot el que tingui alguna cosa a veure amb Catalunya, amb els seus governs democràticament elegits (el d’ara i també els d’abans), amb la llengua catalana i, en definitiva, amb els catalans en general, tots sense excepció, inclosos els dirigents del PP que, almenys en teoria, serien els clients naturals de l’emissora. Vull dir que ja sigui laCaixa quan intenta fer negocis a Espanya, o qualsevol empresa que tingui quelcom a veure amb Catalunya, tenen garantides les crítiques i els insults diaris d’aquesta emissora.

És com una obsessió malaltissa que tenen a la Cope. Pel que sembla i es va veient al llarg dels anys, això els aporta molts oients a Espanya (i també alguns a Catalunya, no ens enganyem, que a Catalunya hi ha de tot). Com a conseqüència de tot això, sembla ser que el negoci de la publicitat d’aquesta emissora va com una seda i als amos de l’empresa, que al cap i a la fi el que pretenen és que el negoci els funcioni, estan encantats de la vida. De tant en tant els amos fan veure que alguna cosa no els agrada i alguns fins i tot fan el paper de l’enfadat. Però ho fan quasi d’amagatotis, amb la boca petita. Tots sabem que és només per despistar, perquè no sigui dit, i quan s’ha de renovar el contracte milionari de Don Federico ho fan todos a una sense cap mena de remordiment. La pela és la pela i l’euro és l’euro.

Fa uns dies el Consell Audiovisual de Catalunya (CAC), un organisme públic format per uns suposats experts que representen els partits polítics amb representació parlamentària, va decidir per unanimitat no renovar a la Cope les seves emissores de Lleida i Girona. No entraré en els motius tècnics en els que diuen haver-se basat els membres d’aquest organisme per justificar la seva decisió. Crida, però, l’atenció que tots els partits polítics representats al consell (també el PP) hagin coincidit unànimement amb aquesta dràstica decisió.

Altra cosa és que sóc totalment contrari a l’existència mateixa del CAC en la seva actual configuració o, si més no, a moltes de les seves funcions de control polític. Però això ja són figues d’un altre paner i entraríem en un altre debat que avui no toca.

La meva postura ha estat sempre contrària a les decisions polítiques que portin a la censura i/o a la desaparició d’emissores de ràdio i de televisió. En aquest sentit defenso tant la Cope d’ara per quedar-se sense poder emetre a Lleida i Girona com la TV3 de fa un temps quan per una altra decisió política va ser silenciada a València.

El dret a la llibertat d’expressió mai no hauria de ser deixat de banda per decisions polítiques, com tampoc ho és el dret dels oients a sintonitzar unes emissores i a no escoltar-ne unes altres.

Yes, weekend !!!

El paper reservat a l’oposició

Avui tractarem d’un tema no menor que ha passat bastant desapercebut i sobre el que quasi no se n’ha parlat enlloc. Té a veure amb el paper que en una democràcia es reserva a l’oposició, que al meu entendre no és cap altre que fiscalitzar l’acció del govern, tractar d’arribar a acords si es pot i, en cas de que això no sigui possible, votar responsablement en contra i presentar alternatives. Parlo, per exemple, del paper que ha de fer l’oposició quan s’han de votar els pressupostos per l’any vinent de qualsevol administració pública, en un dels actes més importants de l’any polític.

Fa uns dies i amb l’excusa de la crisi, Zapatero va ordenar explícitament a totes les sucursals i franquícies del PSOE de l’estat espanyol que deixessin de fer oposició i aprovessin els pressupostos de les seves respectives administracions (ajuntaments, diputacions, consells comarcals i governs regionals) encara que no s’hagués pogut arribar a cap acord amb els respectius governs. S’entén que les ordres de Zapatero afecten al comportament que ha de tenir el seu partit a les institucions on el PSOE és oposició.

A continuació copio textualment la nota oficial de premsa del PSOE de fa uns dies, i m’estalvio de traduir-la al català donant per fet que aquí el bilingüisme pràctic dels catalanoparlants es dóna sempre per suposat. (És com allò de la "mili": valor, se le supone)

(...) el Partido Socialista va a facilitar con sus votos que todas las Comunidades Autónomas y todos los Ayuntamientos de España, cualquiera que sea el color político de sus gobiernos, puedan aprobar sus presupuestos para el año 2009. En todas las Comunidades Autónomas, en todos los pueblos y ciudades de España, trataremos de llegar a acuerdos con las demás fuerzas políticas sobre el contenido de los Presupuestos. Pero, aunque estos acuerdos no se alcancen, ninguna institución se quedará este año sin presupuestos por el voto negativo del Partido Socialista. (...) Todos los miembros del Consejo Territorial del Partido Socialista han apoyado esta decisión (...)

Al marge de que amb aquestes ordres queda ben palès el grau d’autonomia pràctic (zero) que tenen les organitzacions federals del PSOE escampades per l’estat espanyol, penso que això constitueix una greu irresponsabilitat política. La traducció que en faig és que el PSOE deixarà de complir amb una de les seves obligacions més importants. Crida també l’atenció que aquestes ordres s’hagin aprovat per unanimitat del Consejo Territorial d’aquest partit. És molt estrany, almenys ho és per mi, que no hi hagi hagut cap veu discrepant amb aquesta estranya mesura.

Potser tot plegat és una conseqüència d’allò que va dir Alfonso Guerra fa uns quants anys i que sembla tenir encara plena vigència: el que se mueva no sale en la foto.

Provinciana reacció catalana sobre un reportatge

Em refereixo a la peculiar reacció governamental catalana que s’ha produït aquests dies sobre un reportatge aparegut a la revista The Economist.

Podria començar dient que sóc un lector habitual d’aquesta prestigiosa publicació anglesa, però no seria veritat. N’he llegit alguns articles (moltes línies aèries la tenen entre les revistes a disposició del passatger), l’he comprat algunes vegades i també he llegit algunes coses del The Economist per internet. Però no en sóc un lector habitual.

Aquesta setmana, però, veient el rebombori que s’ha organitzat sobre la part catalana d’un reportatge especial sobre Espanya que ha tret The Economist, l’he anat a comprar (€ 5.20 al quiosc) i m’ho he llegit tot abans de fer aquest comentari.

Primer de tot i contràriament al que pot semblar veient la publicitat que aquests dies s’ha fet del setmanari a la premsa espanyola, amb aquell espectacular toro d’Osborne que fa figa, s’ha de dir que el tema central de la revista no és pas Spain. Tal com era d’esperar, el primer dels temes leaders tracta aquesta setmana sobre les eleccions americanes, en una portada que ells titulen com a Great expectations i on surt el senyor Obama rodejat de banderes americanes. Pura lògica després d’unes eleccions tan importants que només es fan un cop cada quatre anys.

Sobre el tema Spain, a l’editorial de la revista hi ha un article titulat After the fiesta on ja ens posen en antecedents i es fa un curt retrat sobre la situació espanyola i el seu govern, liderat per Mr. Zapatero.

El reportatge és en una separata interior de vint pàgines titulat The party’s over, de les quals cinc són de publicitat (Santander, Gobierno de España, Criteria, Madrid i Mapfre). Dels vuit articles que contenen les quinze pàgines restants, que en una bona mesura tracten sobre la situació econòmica d’Espanya, de Catalunya se’n parla en alguns llocs.

Sembla ser, però, que el que ha causat més rebombori és un article titulat molt significativament How much is enough?, que tracta sobre l’organització autonòmica d’Espanya, les regions i les nacionalitats, les diverses llengües oficials, l'independentisme, etc., i tot plegat, per entendre’ns, des d’una visió molt més madrilenya i centralista que perifèrica. Cap novetat.

La reacció que ha tingut el govern català sobre unes opinions (que no reproduiré aquí per tal de no allargar-me) contingudes en aquell article, unes opinions amb les que hi pots estar d’acord o en desacord (a mi, la veritat, tampoc m’agraden, però ja estic acostumat a escoltar-les cada dia) ha estat al meu entendre totalment fora de lloc. Per una banda la consellera Tura, actuant com a portaveu del govern, criticava oficialment l’article i demanava una rectificació formal. Per una altra, la carta que l’ambaixador català a Londres ha enviat a l’autor del reportatge en el mateix sentit. Tot plegat no és res més que una nova mostra del provincianisme d’aquest govern que, de tant repetit, comença a ser preocupant.

El govern català està fent el ridícul més espantós. Pensant-se potser que estan tractant amb una publicació pensionada pel govern de les moltes que es publiquen a Catalunya amb diner públic (ara mateix estic fullejant un d’aquests pamflets governamentals, una revista anomenada Funció) el govern tracta d’imposar a una revista tan prestigiosa com The Economist el pensament únic en forma de rectificació formal d’unes opinions tan respectables com les que pugui tenir qualsevol persona.

El govern català sembla haver oblidat que aquí gaudim –encara, i espero que per molt temps- d’una característica tan pròpia de la democràcia com l' anomenada llibertat d’expressió.

Lliçons d’economia a l’abast de tothom

A aquestes alçades estic segur que la majoria dels lectors d’aquest blog saben perfectament qui és o almenys han sentit a parlar del blogaire Leopoldo Abadía. I dic expressament el blogaire i no l’enginyer (que també ho és), o l’empresari (que també), o l’exprofessor del IESE (que també) amb tota la intenció. I és que Abadía s’ha donat a conèixer al món mitjançant un blog d’internet que a aquestes alçades ja supera el milió i mig de visites. Abans Abadía només era conegut dins del seus àmbits d’activitat educativa, empresarial i familiar. Però ara, gràcies al seu blog, és conegut arreu. Els que encara no hagin visitat mai el seu blog i el vulguin conèixer poden clicar aquí.

Hi ha persones que són capaços d’explicar les coses més complicades de manera que les pugui entendre tothom, amb la màxima facilitat i sense fer cap esforç. Aquesta gent sempre m’ha causat una barreja de profunda admiració i sana enveja. Hi ha molta gent que en sap molt sobre un tema determinat però no ho sap transmetre, no és capaç d’explicar-se. Però és menys corrent trobar-te amb persones que tenen la capacitat d’explicar de manera entenedora per a tothom temes que a primera vista semblen molt complexes.

Leopoldo Abadia és un d’ells. Aquesta crisi econòmica tan complicada que se’ns ha presentat quasi de sobte, i sobre la que tothom es veu capaç de dir-hi la seva, ell l’explica de manera molt entenedora. Abadía és capaç de posar un tema aparentment complicat a l’abast de tothom. Per aquells que encara no han tingut ocasió d’escoltar la seva molt didàctica i divertida explicació de la crisis, clicant aquí hi trobareu un vídeo que segur que no us deixarà indiferents.

Les cues del cine

Ja he explicat algunes vegades que no m’agrada gens fer cues. Sempre que puc tracto d’evitar-les. A vegades, però, són inevitables. Fa uns dies vaig anar al cine i per entrar em vaig trobar amb una cua de cal ample, una cua com feia temps que no feia. S’ha de dir que la pel•lícula El abogado del terror s’ho valia. Però avui no parlaré d’aquesta pel•lícula-reportatge, molt recomanable, sinó de les cues del cine.

Mentre feia cua pensava en l’elevat grau de conformisme i també, per què no? de masoquisme de la gent. Tots plegats som bastant masoquistes. Fer cua per segons quines coses encara es pot arribar a entendre. Per passar el control de líquids a l’aeroport si has d’agafar l’avió, per comprar una mica de menjar a La Havana amb la cartilla de racionament si la gana apreta, per que t’atenguin a urgències d’un hospital si et trobes fotut, etc. Però en ple segle XXI i ficats de ple en la societat 2.0 (o això diuen els que hi entenen) fer cua per anar al cine és una cosa que ja s’hauria d’anar suprimint, especialment tenint en compte que hi ha mitjans per fer-ho.

No em consola el fet que la cua sigui igualitària, és a dir que tothom sigui igual de maltractat per aquest sistema obsolet de venda d’entrades i d’entrada a la sala, un sistema gens pensat en el client. Les empreses exhibidores es queixen de que la gent va cada cop menys al cine però no fan res per tal d’evitar-ho. Jo al cinema procuro anar-hi tan poc com puc, i un dels motius principals són les cues; un altre, la gent que menja crispetes.

Se m’acudeixen un parell de suggeriments:

1/ Tornar al sistema de butaques numerades a tots els cines. Amb les eines informàtiques disponibles avui en dia això no seria pas tan complicat i per alguns potencials clients seria sens dubte un incentiu.

2/ Introduir la possibilitat de venda anticipada per internet per aquells que no vulguin passar per taquilla ni tan sols a recollir l’entrada. D’aquesta manera s’evitarien dues cues: la de comprar l’entrada a la taquilla i la d’intentar entrar al cinema com més aviat millor per tal d’agafar un bon seient.

I ja que parlem de cines, es podrien habilitar sales on estigués prohibit menjar crispetes (encara que això encarís una mica l’entrada), o almenys sales on els que en mengen estiguessin ben separats de la gent que no en menja. Per exemple, tots els que mengen crispetes al galliner, o al darrera de tot, i separades ambdues zones per un vidre o un bon sistema d’extracció d’aire que evités que les pudors arribessin a la zona de non-crispeting o com es volgués batejar la zona neta. Aquella pudor de crispetes que impregna tota la sala no m’agrada gens.

Mentrestant, ens hem de conformar amb observar quatre llocs per davant nostre a l’Antoni Bolaño fent cua pacientment (és aquell personatge que quan manava molt a la Generalitat es va dirigir a aquell periodista de La Vanguardia i li va cridar davant de molta gent allò tan maco de “¡Barbeta, estás muerto y aún no te has enterado!”), i quatre llocs per darrera al senyor Joan Tapia, ex director del mateix diari, i tanta gent coneguda, tots fent cua pacientment com la resta de mortals.

Obama & Obama

Actituds davant d’un idioma que no és el teu

L’Urko és un jove economista basc. Deu tenir vint-i-tants anys. Fa tres anys es va traslladar a viure a Barcelona on ara treballa en el sector financer.

Me’l van presentar l’altre dia i vàrem estar xerrant tot compartint un esmorzar. Com solc fer amb tothom a qui no conec i m’hi adreço per primera vegada vaig començar la conversa en català (si després m’haig de canviar, per exemple, al francès, sé que sempre hi sóc a temps). L’Urko em va respondre amb tota naturalitat parlant un català més que correcte, quasi sense cap mena d’accent forà. Haig d’admetre que per mi va ser una grata sorpresa.

Li vaig preguntar on i com havia estudiat el català per haver assolit un nivell tan bo amb tan sols tres anys d’estada a Catalunya. Em va contestar que enlloc, que només hi va tenir interès des del dia de la seva arribada a Catalunya, fixant-s’hi molt i començant a parlar-lo de seguida, prescindint de vergonyes i complexes. Cap classe, cap acadèmia, només un interès actiu per part seva, i suposo que combinat amb una certa facilitat innata per les llengües. L’Urko va veure de seguida que, si no s’espavilava, ell mateix es discriminava.

L’Urko ens va explicar que mentre encara estudiava a Euskadi va anar a fer un Erasmus d’uns mesos a Finlàndia. Doncs bé, tot i la dificultat de l’idioma finès i que allà tota la gent del seu entorn parlava també l’anglès, ell va fer l’esforç d’aprendre l’idioma local i se’n va sortir.

Crec que no cal posar cap exemple d’altres actituds, en aquest cas negatives i de rebuig absolut per la llengua del lloc on viuen, per part d’altres persones, moltes, moltes més del que seria desitjable. Estic segur que tots tenim al cap un munt d’exemples en aquest sentit.

Certificats de responsabilitat del diputat Fernández

Com que de diputats Fernández n'hi ha uns quants, convé aclarir que em refereixo a Daniel Fernández, portaveu adjunt del Grup Socialista al Congrés dels Diputats de l'estat espanyol. És un senyor que a les darreres eleccions es va presentar com a candidat en una de les llistes del PSOE a Catalunya.

Hi ha polítics que tenen una tendència malaltissa a donar lliçons de tot i a tothom. Es pensen que per haver estat inclosos en unes llistes electorals tancades i elaborades a les cuines dels partits pels quatre que remenen les cireres ja tenen carta blanca per dir qui és responsable i qui no ho és.

El suport dels partits nacionalistes basc (EAJ) i gallec (BNG) combinat amb el rebuig de CiU als pressupostos generals de l’estat espanyol sembla que fan grinyolar una mica aquell invent contra natura d’agrupar els anomenats nacionalistes perifèrics sota les sigles Galeuscat. I dic contra natura doncs no veig tan clar que hi hagi d’haver necessàriament una convergència d’interessos.

El diputat Fernández va dir que CiU quedava fora de joc a la vegada que va elogiar les posicions més moderades i assenyades dels seus companys nacionalistes de Galeuscat, que han preferit ser responsables i, al mateix temps, útils per als seus territoris.

Fernández va insistir que mentre una part de Galeuscat ha demostrat ser responsable i útil, Mas ha preferit jugar a la irresponsabilitat, ha abdicat d’influir en la política espanyola i ha renunciat a defensar els interessos de Catalunya.

És a dir, en veure que els pressupostos generals de l'estat espanyol només reben el suport d'un dels dos grans partits nacionalistes espanyols, precisament el seu, i d'alguns dels partits nacionalistes de la perifèria, el diputat Fernández es va afanyar a concedir els certificats de responsabilitat als partits que hi votaran a favor, i a retirar-los als que no ho faran.

Potser algun dia el diputat Fernández tindrà l'amabilitat de explicar-nos com ha arribat a aquesta estranya conclusió, la de considerar que defensar Catalunya equival a donar un suport incondicional als pressupostos d'Espanya, i no donar-hi suport equival per a ell a renunciar a defensar els interessos de Catalunya.

Mentrestant i per la mateixa regla del tres algú també podria dir que els 25 diputats del PSOE que van sortir elegits de les seves quatre llistes catalanes (que aquests sí, serien decisius) seran uns perfectes irresponsables si acaben donant suport a uns pressupostos tan negatius per a Catalunya que ni tan sols contemplen l’acompliment d’una llei vigent (de moment encara ho és) com l’Estatut.

Monòleg d’un taxista a Bolonya

Intentaré reproduir amb tota l’exactitud que la meva memòria em permeti el monòleg que vaig escoltar la setmana passada anant des de la ciutat de Bolonya fins a l’aeroport Guglielmo Marconi que, per cert, diuen que és el tercer aeroport intercontinental més important d’Itàlia.

Jo només escoltava. De tant en tant, però, li havia de dir a l’esverat taxista si us plau, no es giri, miri endavant que si no ho fa correm el risc de patir un accident i ara mateix jo això no m’ho puc permetre, que haig d’agafar l’avió sens falta. Va ser tota la meva intervenció que, això sí, vaig haver de repetir més d’una vegada.

El taxista, un home simpàtic i molt gesticulador, de més de mitja edat, vull dir que estava més a prop de la jubilació que del servei militar (suposant que aquesta antigalla a Itàlia encara existeixi, aspecte que desconec), em va començar explicant que la gran especialitat dels polítics italians és crear problemes al ciutadà. Em va aclarir que això no és una cosa d’ara sinó que ell ho percebia així des de sempre. Tots els polítics, em deia, ens creen problemes, i d’això, a Itàlia, ningú en té el més mínim dubte. Però un cop aclarida aquesta característica general que adorna la classe política italiana, l’home va tenir interès en especificar-me que de polítics n’hi ha de dos tipus.

Per una banda ens trobem amb els polítics que ens creen un tipus de problemes que ells són molt conscients que seran capaços de resoldre’ns; d’aquesta manera, amb l’aparició del problema primer el ciutadà s’emprenya però al final aquests polítics s’acaben posant totes les medalles en ser capaços de resoldre’l. Sense fer esment al petit detall de que, molt sovint, el problema l’han generat ells mateixos. Segons el taxista aquest col•lectiu és clarament minoritari dins del panorama polític italià.

Hi ha una segona classe de polítics. Són aquells que també ens creen problemes però que, un cop creats, són incapaços de resoldre’ls. Aquests polítics són els més abundants i quan de tant en tant en surt un dels primers, els segons intenten fer-lo fora del panorama polític per tal d’evitar que els posin en evidència.

Llavors vàrem arribar a l’aeroport, vaig pagar els quinze euros que em demanava i es va acabar l’interessant monòleg. Jo m’escoltava les teories d’aquell taxista i, sense voler assenyalar a ningú, tenia la sensació que aquella música em resultava bastant familiar.

(Aquest article potser no agradarà gaire als polítics. Però repeteixo, jo no estic assenyalant en cap direcció concreta. He viatjat bastant i ves a saber quina associació d’idees vaig fer perquè el monòleg d’aquell home em resultés familiar. Puc aclarir, però, que els meus contactes italians sempre em diuen que, a Itàlia, quan el país va millor és quan no hi ha govern. I deu ser per alguna cosa. I això d’estar desgovernats, des del final de la segona guerra mundial, allà ha passat molt sovint)

La reina consort d’Espanya té tot el dret a dir-hi la seva. Jo també

Pilar Urbano, una periodista de llarga trajectòria, ha tret un llibre on la reina consort d’Espanya es despatxa amb unes opinions sobre diversos temes socialment conflictius, unes opinions que no han agradat a tothom. Vull dir que han agradat força a la gent de la corda de la periodista i han agradat menys a la gent de l’altra banda. Ras i curt, la reina consort d’Espanya ha donat la seva opinió sobre determinats assumptes i sobre determinades lleis aprovades democràticament pel parlament espanyol, tot criticant uns temes que generen debats importants en la nostra societat. La novetat no són, però, les opinions de la reina consort d’Espanya, que més o menys tothom ja intuïa que no era precisament una persona massa d’esquerres (progressistes que se’n diuen ara), sinó el fet que s’hagin fet públiques per primera vegada.

M’han dit i m’ho crec que el senyor Lara, editor d’aquesta biografia, està encantat de la vida amb el rebombori que aquestes opinions han generat ja que aquesta propaganda gratuïta no farà altra cosa que augmentar encara més les vendes del llibre. I d’això es tracta. No em queda clar, però, si els drets d’autor són a repartir entre periodista i entrevistada, com semblaria lògic, o se’ls queda tots una de les parts.

La meva posició és que tothom, des de la reina consort fins al cambrer del bar de la cantonada, té dret a tenir les seves opinions i també, faltaria més, a expressar-les amb total llibertat. Si fins ara els membres de la família Borbón-Grecia no s’han prodigat en declaracions d’aquesta mena és perquè saben que si entren en aquest joc en poden sortir escaldats.

Ara bé, si en l’exercici dels seus drets opten per entrar en allò que se’n diu el debat polític, llavors han d’acceptar les rèpliques i crítiques que puguin rebre. Aquestes reaccions ja s’han començat a sentir des de diferents escenaris.

Jo no voldria pas ser menys i aprofitaria per recordar a aquesta senyora que si ocupa el lloc que ocupa és perquè l’anterior cap de l’estat espanyol, Francisco Franco, així ho va decidir a finals dels anys seixanta del segle passat. Deu anys després d’aquella decisió personal, amb la modèlica transició política i el pacte de l’amnèsia que aquell peculiar procés portava implícit, i que tot just ara també es comença a qüestionar per part d’algun membre significat de la judicatura, es va incloure dins del paquet constitucional el detallet de la nova monarquia espanyola instaurada per Franco, i es va posar a votació com un tot o lo tomas o lo dejas. I llavors va sortir lo tomas.

D’això en fa ja trenta anys i llavors la majoria d’edat estava establerta en vint-i-un anys. És a dir, tots aquells que repeteixen com a lloros que la sacrosanta constitució espanyola és el reflex (en present) de la voluntat de la majoria dels espanyols no ens estant dient tota la veritat. La veritat és que els més joves que fa tres dècades van tenir l’oportunitat de votar en aquell referèndum avui ja passen dels cinquanta anys. I per tant seria més exacte dir que la majoria dels espanyols que avui tenen dret a vot no s’han pogut expressar mai sobre si aquella senyora que dèiem al principi i el seu marit havien d’exercir el paper que l’anterior cap d’estat els havia reservat per quan es produís allò que se’n va dir el hecho biológico. Sovint la memòria dels espanyols és curta i és per això que de tant en tant convé recordar aquests petits detalls de la història recent.

Foto per a un cap de setmana passat per aigua

Desconnexió temporal

Això de fer un blog és molt distret però dissortadament aquest divertimento de moment no em proporciona ingressos. Com que alguns tenim la mala costum de menjar cada dia, ni que sigui frugalment, i per altra banda els blogaires que anem per lliure no tenim subvencions de cap mena, resulta que de tant en tant un s’ha d’espavilar i ha d’intentar guanyar-se la vida fora de blogosfera. I si això, aquí, amb el tema de la crisi, cada dia que passa resulta més complicat, un ha d’anar allà on hi vegi negoci.

Així que ara marxo uns dies a l’estranger i aprofitaré aquesta excusa per desconnectar totalment del blog fins dilluns vinent.

Mentrestant i sense deixar el tema dels blogs, us recomano el darrer article de la meva col•lega blogaire Yoani Sánchez, una llicenciada en filologia resident a La Havana. Si us interessa saber què passa a la Cuba real us puc garantir que el blog de la Yoani us serà de molta utilitat.

Mentrestant queda oberta la bústia dels comentaris per si hi voleu deixar suggeriments o crítiques.

El nombre de sigles els delata

Si s’observa el panorama polític de Catalunya resulta curiós constatar que el nombre de sigles que, per donar-se a conèixer, necessiten els partits polítics amb representació parlamentària, acostuma a tenir una relació molt directa amb la seva ideologia.

Així, com més de dretes és el partit (o liberal, que ara la paraula dreta no els agrada gaire i ha caigut una mica en desús) menys sigles necessiten per presentar-se, i com més d’esquerres és el partit (o progressista, que el mot esquerra tampoc els acaba de fer el pes) més n’utilitzen. Ja explicàvem l’altre dia que dretes i esquerres són termes que en el món de la política han anat quedant obsolets i diria que fins i tot superats per les noves tendències del màrqueting polític. És per això que s’han anat introduint succedanis més atractius als ulls del client, és a dir, del potencial votant.

Així, posats per ordre, des de l’extrema dreta fins a l’extrema esquerra, en trobem en primer lloc amb el PP (amb 2 lletres en tenen prou), després CiU (3), i a continuació ICV-EUiA (7), Esquerra (8), Ciutadans (9) i PSC(PSC-PSOE) (10).

Aclariments necessaris:

• Encara que el partit Ciutadans juga bàsicament amb visió de lliga espanyola també ha estat inclòs en aquesta relació ja que temporalment gaudeixen d’una petita representació parlamentaria a Catalunya. El fenomen no s’acaba d’entendre gaire però ens agradi o no és així. I l’hem situat entre els partits d’esquerra ja que ells mateixos es proclamen d’esquerres. Tot i que molt sovint semblen una segona marca del PP no tenim perquè dubtar de les seves intencions.

• Els socialistes els hem posat al darrera de tot, a l’extrema esquerra, per dos motius. En primer lloc perquè darrerament Iniciativa (que anys enrera hagués ocupat sense cap dubte aquesta plaça d’honor) s’ha anat decantant cada cop més cap al conservadorisme, entès en el sentit de conservar peti qui peti els càrrecs polítics obtinguts, quasi sense excepció, gràcies als seus mentors socialistes. I en segon lloc perquè, amb tota franquesa, si no es feia així la meva teoria de les sigles hagués començat a trontollar.

Conclusió: no és cap secret que, en general, les dretes són més estalviadores i contingudes en la despesa pública que les esquerres. Les esquerres sempre han sigut més despreses i rumboses, especialment quan la despesa la paguen amb diners del pressupost públic.

El penúltim exemple d’aquestes exageracions amb la despesa pública el tenim amb el pollo que s’ha muntat a l’entorn de l’Audi oficial del president Benach, tan criticat per Saura. I el darrer cas podria ser, per exemple, l’Audi oficial i altres despeses supèrflues del conseller Saura, de moment encara no criticat per ningú. Sí, perdó, me n’oblidava. Saura ha rebut ja la crítica de Saül Gordillo, director de l’Agència Catalana de Notícies (per cert, una empresa pública que segurament depèn de la quota de poder que Esquerra té al tripartit). Tot queda a casa... y Dios en la de todos.

Doncs bé, amb les sigles escollides per definir-se passa més o menys el mateix: a més sigles més despesa.

Moderació de comentaris als blogs

No tinc cap dubte de que el que s’entén com a moderació de comentaris als blogs és cent per cent legítima. A casa seva cadascú fa el que vol, i els blogs no tenen més regles de funcionament que les que s’imposa lliurement el seu autor. Però no ens enganyem, aquesta mena de moderació és censura, molt legítima però al cap i a la fi censura.

Saül Gordillo ens recordava fa uns dies que hi ha tres opcions per a la gestió dels comentaris que es reben als blogs: no admetre'n, acceptar-los indiscriminadament i acceptar-los prèvia moderació. Gordillo ha optat ara per apuntar-se a la tercera opció, i ho ha fet amb la mateixa legitimitat que El radar de Sarrià segueix optant per acceptar-los tots indiscriminadament.

Segons els diccionari de l’Enciclopèdia Catalana, moderació significa “acció de moderar”, i moderar es defineix com “disminuir la violència, la desmesura, d'un fenomen, una acció, un sentiment, etc., reduir a una justa mesura allò que és excessiu.”

Al meu entendre crec que tots ens entendríem millor si d’aquesta peculiar moderació de comentaris als blogs en diguéssim censura prèvia. Segons la meva interpretació, la moderació de comentaris consistiria més aviat en suavitzar-los, eliminar-ne els mots barroers, o els insults i, un cop quedessin mínimament presentables, publicar-los.

Però amb la moderació de comentaris no és això el que es fa. Els comentaris o be es publiquen en la seva versió original, sense introduir-hi cap modificació, o simplement s’eliminen. Els comentaris no es tunejen, no es moderen; els comentaris es censuren o no es censuren.

La visió particular d’un blogaire independent sobre el 24è congrés d’UDC (i 2)

(La primera part d'aquest article la trobareu aquí)

Un cop acreditat em van acompanyar a la sala de premsa on es trobava la canallesca seguint l’acte per una gran pantalla de tele aprofitant la zona wi-fi que oferia l’organització.

Vaig preguntar si a banda de la sala de premsa podia assistir a algun acte in situ, i em van contestar que tots els actes eren a porta tancada excepte la intervenció que començava en aquells moments, que era la presentació de l’informe de gestió que feia Josep Maria Pelegrí, llegida en el seu acostumat to diguem-ne que poc engrescador.

Vaig decidir doncs anar a l’auditori del pis de sobre per seguir l’acte en directe. A l’entrada em van advertir que un cop s’hagués acabat la lectura de l’informe jo hauria de sortir de la sala ja que no era possible quedar-se a la votació. Em van fer seure a l’última filera de butaques, que tenia un rètol que deia “Reservat Premsa”. Tot i que l’auditori era força ple de gent, l’única butaca ocupada de la filera reservada a la premsa era la meva.

Altres detalls curiosos:

• Els congressistes eren més aviat gent endreçada i ben vestida. Moltes americanes i poques corbates. Mitjana d’edat definitivament més elevada que en altres congressos. El pàrking de l’hotel era quasi ben ple, i la majoria dels cotxes eren de categoria mitja-alta i alta.

• a la meva arribada a la sala de premsa hi havien diaris a discreció a la nostra disposició, concretament l’ABC i La Razón. Cap més. Vaig preguntar per la curiosa selecció i em van respondre que els altres ja s’havien exhaurit. No tinc cap motiu per dubtar-ho.

• a la mateixa sala hi havia cafè i sucs a discreció. Les pastes també s’havien acabat, només quedaven les safates buides. Segurament va ser culpa meva, per arribar massa tard.

• dintre de la cartera que dèiem abans hi havia a més uns fulls en blanc, el discurs imprès que s’estava fent en aquells moments, un bolígraf de promoció i un ratolí d’ordinador (mousse), també de propaganda del partit, que curiosament disposava d’una connexió d’aquelles rodones en lloc de la connexió rectangular USB que s’utilitza avui en dia. Resulta estrany que oferissin aquesta connexió que ja no és operativa per la majoria dels ordinadors actuals. Però cap problema, s’agraeix igualment el detall; tinc un parent que encara utilitza un ordinador antic i segur que l’aprofitarà.

Vaig marxar de Sitges al cap d’una hora de la meva arribada a l’hotel. Sense la possibilitat d’anar a altres actes del congrés in situ (una decisió dels organitzadors lògica i respectable) jo ja havia acabat la feina.

Deixant de banda aquests petits detalls millorables de cara al futur, haig de dir que l’experiència va ser força positiva. Vull pensar que aquestes notes meves els seran d’utilitat de cara a propers congressos.

Vaig arribar a la conclusió que l’únic blog que com a tal va demanar per anar al congrés va ser El radar de Sarrià. Tot un honor!

De moment encara no ho diuen però m’atreviria a dir que alguns ja ho pensen

La visió particular d’un blogaire independent sobre el 24è congrés d’UDC (1)

Dissabte passat vaig ser a Sitges, amablement convidat per Unió Democràtica de Catalunya, per assistir al seu 24è congrés en la meva específica qualitat de blogaire.

A banda de la proposta de Duran i Lleida d’anar cap a la sociovergència, com si això fos una cosa tan fàcil d’empassar per les respectives militàncies d’uns partits que proposen per a Catalunya uns projectes polítics, econòmics i socials totalment oposats, m’atreviria a dir que en aquest congrés no hi ha hagut res més a destacar, i els diaris d’ahir així ens ho confirmaven.

De fet sota el lideratge de Duran Unió és quasi com una bassa d’oli i ho tenen tot molt ben organitzat i controlat per tal que res ni ningú grinyoli. El meu interès per anar al congrés anava, per tant, una mica més lluny, o potser més a prop, del que políticament pogués passar en el transcurs de l’esdeveniment.

Jo només pretenia veure, en primer lloc, com reaccionava un partit de llarga trajectòria com UDC davant la demanda inesperada (em consta que ho va ser) d’una invitació per assistir al seu congrés nacional per part d’un quasi (o sense el quasi) desconegut blogaire com jo.

Vaig enviar el primer missatge a UDC plantejant el meu interès amb més d’un mes d’anticipació. Després d’un intens intercanvi de missatges (nou en total), finalment vaig tenir la conformitat del partit per assistir al congrés, amb els mateixos drets (així m’ho van especificar a Sitges) que els periodistes que representaven els mitjans de comunicació tradicionals.

(Aprofitaré per dir que els blogs d’internet també són igualment uns mitjans de comunicació, amb dues diferències respecte als tradicionals. Per una banda tenen, en general, menys audiència, i per altra tenen la particularitat de que els seus lectors també hi poden participar activament mitjançant els comentaris on line. Així, podríem dir que mentre els mitjans tradicionals estarien qualificats com a 1.0, els blogs interactius entrarien dintre de la categoria 2.0)

Com dèiem, el congrés va tenir lloc durant aquest cap de setmana al Hotel Meliá de Sitges. Hi vaig arribar dissabte a 1/4 de dotze del matí. Després de que a les diferents persones que em van atendre els quedés clar que jo ni era militant ni periodista ni convidat especial, sinó que segons s’anaven comunicant per telèfon aquelles persones ha arribat el senyor que té un blog, em vaig acreditar al mostrador de premsa. Allà em van fer a mans el programa d’actes i una cartera portadocuments senzilla però discreta, que pot servir per altres usos. Res a veure amb la cridanera cartera de color butà que donaven al congrés de CDC.

(La segona part d’aquest article la trobareu aquí)

Mucha i un tal Fermín al CaixaForum: la cara i la creu

Alphonse Mucha, 1860-1939, Seducció, Modernitat i Utopia. Amb aquest títol es va obrir el mes passat l’exposició que sobre l’artista txec es pot visitar al CaixaForum de Barcelona, i que romandrà oberta fins a principis de l’any vinent. Visita molt recomanable. És la primera vegada que tenim l’oportunitat de veure al nostre país una gran exposició dedicada a Mucha.

Em permeto copiar el primer paràgraf del fullet de l’exposició: Alphonse Mucha (1860-1939) fou un dels artistes més coneguts del seu temps, creador i difusor de l’estil Art Nouveau, pioner en l’aplicació de l’art a la publicitat i un dels pares del disseny gràfic modern. Els seus cartells i les seves pintures van causar admiració a Paris i en van sorgir imitadors arreu del món. L’art de Mucha aspira a la bellesa. Les seves acurades composicions posen en joc elements teatrals i al•legòrics, i creen una atmosfera de misteri propera a la poètica simbolista.

No hi afegiré res més. Si teniu interès en el modernisme de principis del segle XX no heu de deixar passar aquesta oportunitat. Val molt la pena i difícilment es repetirà.

Escales amunt (també es pot agafar l’ascensor) es troba la petita sala 5 del CaixaForum. Allà sempre hi ha alguna exposició o muntatge sorprenent, alternatiu em sembla que en diuen ara. Sent políticament correcte diria que són muntatges que van bastant més enllà de l’art, i sense ser-ho, que jo no en sóc, no em fa res dir que es tracta d’una presa de pèl sense pal•liatius. Aquesta vegada l’invent portava per títol “Eufòria_05: Actes Oficials”, d’un tal Fermín Jiménez Landa. Ni art ni res que s’hi assembli. A l’entrada hi ha l’explicació (per dir-ne alguna cosa) del comissari, que m’imagino deu ser de la mateixa corda artística. No vaig ser capaç d’entendre res del que David Armengol pretén explicar als visitants sobre l’obra d’en Fermín.

Però tot i sabent-ho sempre que vaig al CaixaForum acabo pujant a la Sala 5 (total, ja que hi som), i sempre surto d’aquell petit espai dient-me a mi mateix aquí no m’hi veuran més el pèl. Però la propera vegada segur que hi tornaré a pujar. Un cert grau de masoquisme que intueixo forma part de les meves virtuts però que no reconec com a propi em deu impel•lir a repetir una vegada i una altra aquestes absurdes pujades a la Sala 5. Després de diverses experiències crec estar en situació d’assegurar que la visita a la petita sala d’aquest complex cultural és bàsicament un acte de masoquisme.

Mucha, Sitges, UDC

Avui volia parlar de Mucha i fins i tot ja tenia penjada al blog aquesta il•lustració com a complement del meu post. Però no he matinat prou i ara haig de marxar cap a Sitges. Vull anar a donar una ullada al 24è congrés d’Unió Democràtica de Catalunya, tal com acostumo a fer darrerament amb els partits polítics que tenen la cortesia de convidar-me quan celebren els seus congressos. Així que de Mucha en parlaré dilluns, i del congrés d’UDC quan hagi fet l’article.

El tuteig asimètric

No sé si també us passa però hi ha cosa que em treu bastant de polleguera. Em refereixo al tuteig asimètric que els personatges públics tracten sempre d’imposar-nos. Són aquells que es pensen que estan per sobre del bé i del mal, aquells que semblen estar convençuts que els ciutadans que anem a peu els hem de tractar amb reverència i de vostè mentre ells es permeten la llicència de marcar distàncies i tutejar a tothom, amb independència de qualsevol altra consideració.

Em refereixo concretament als personatges que ocupen càrrecs polítics, o a aquells altres que pel sol fet de formar part de certa família tenen determinades expectatives d’ocupar la jefatura de l’estat o, si més no, de gaudir de les benèfiques familiars que el càrrec té reservades per a la seva parentela. Són aquells personatges que tracten a la gent de tu però no permeten de cap manera ser correspostos amb el mateix tractament. A vegades es diu, al meu entendre equivocadament, que amb el tuteig es mostren propers al poble. Jo ho veig justament al contrari, ens tutegen per marcar distàncies.

Concretament, m’estic referint a tutejadors nats com el rei d’Espanya i els membres de la seva cada dia més nombrosa família. O al ministre Bermejo que diu que ens resoldrà el tema Companys ja que es veu que això s’ha convertit de sobte en un assumpte urgent. Em refereixo a la consellera de Justícia de la Generalitat que ara pretén regular també (com els agrada regular-ho tot!) i intervenir en les converses privades d’una família que té un fill adoptat. O al conseller que no ens deixa circular a més de 80 per l’autopista amb arguments ecològics que no s’aguanten per enlloc, més falsos que una moneda de tres euros. Parlo també, por posar un altre exemple, del president de la Diputació de Barcelona que, per cert, quasi ningú sap qui és ni quina feina fa com a tal.

(Per cert bis, ara que la crisi ja està acceptada per tothom, fins i tot pel jefe dels socialistes que la negava fins fa quatre dies, i quan es constata que falten calés arreu, no seria hora de suprimir les diputacions i utilitzar els diners dels seus pressupostos en coses més útils? No en tenim prou amb les administracions dels barris i els districtes, els municipis, els consells comarcals i la Generalitat? De veritat s’han de mantenir les diputacions i a sobre afegir-hi les projectades vegueries? No n’estem fent un gra massa amb tantes administracions públiques? Estic convençut que tota aquesta inflació de càrrecs s’hauria de racionalitzar (reduir) dràsticament. Ara, amb la crisi, seria un bon moment per fer-ho però molt em temo que proposar això és picar en ferro fred.)

Fet aquest parèntesi sobre l'evident inflació de funcionaris que tenim, em queixo dels polítics de tots colors que sempre tutegen i no els agrada gens que se’ls tutegi a ells. S’ha de dir, però, que de tant en tant te’n trobes algun que es mostra educat i agraït amb qui li paga el sou. Dissortadament aquests són minoria.

Estaria bé que quan un ciutadà, incloent-hi evidentment els periodistes, fos tractat de tu per un d’aquests personatges, aquest rebés en justa contrapartida el mateix tracte, i es fes amb la mateixa normalitat que ells ens tutegen a nosaltres. I que corregués la veu que aquesta pràctica s’anirà imposant. Jo ja ho faig. Si tothom ho fes en quatre dies el problema estaria resolt.

Coses que darrerament m’han cridat l’atenció

Peregrinos, una pel•lícula francesa que ha passat molt desapercebuda, i que si s’eliminessin les escenes de somnis que hi surten gratuïtament de tant en tant encara seria més recomanable.

Que el PP sigui tan contrari a la independència de Catalunya tenint en compte que l’actual status li impedeix governar a Madrid. És a dir, si es prescindís dels diputats catalans al parlament d’Espanya, el PP disposaria allà d’una confortable majoria per a governar.

Un restaurant barceloní de cuina índia que no pica (vull dir que no pica a la butxaca ni, per poc que es vigili, al paladar): Maharaja, Rambla del Raval 14. Informació addicional: el farmacèutic que hi ha al costat ens van dir que els amos del restaurant havien treballat abans al Botafumeiro. Nosaltres no ho vàrem notar però queda dit.

Que després de tot el que es diuen els seus socis dia sí i dia també encara no s’hagi trencat la coalició Convergència i Unió.

Que tanta gent s’estranyi de que la Citroën hagi decidit no participar en el proper Saló de l’Automòbil de Barcelona. Sembla que no s’hagin assabentat que degut a la crisi les vendes de cotxes baixen en picat, i que si es té ànim de supervivència s’han de retallar despeses d’allà on es consideri convenient.

La particular visió que sobre la llei de la memòria històrica ens donava dissabte passat Gregorio Morán en el seu article de La Vanguardia. Per emmarcar-lo!

Que si a Catalunya la taxa de funcionaris públics és del 8% sobre la població activa, el 68% dels diputats del Parlament de Catalunya siguin funcionaris. En altres paraules, resulta força simptomàtic que la taxa de funcionaris entre els diputats sigui entre 8 i 9 vegades superior a la que hi ha al carrer. Això ja ho vaig dir fa poc però a mi encara em fa rumiar; la desproporció és excessiva.

Una dada que vaig sentir l’altre dia: cada més o menys cent dies es duplica el número de blogs d’internet que hi ha al món, però només el cinc per cent segueixen vius amb actualitzacions més o menys periòdiques. Ara mateix esteu llegint un blog d’aquesta minoria, un blog que des de fa més d’un any s’actualitza quasi cada dia.

Que ara els partits autoanomenats progressistes (d’esquerra) exigeixin als governs polítiques liberals tradicionalment dretanes. Increïble!

Que ara els partits autoanomenats liberals (de dreta) exigeixin als governs polítiques intervencionistes tradicionalment esquerranes. Més increïble encara!

Que encara quedi gent que associï el progressisme amb l’esquerra, i el conservadorisme amb la dreta, i no s’adonin de la transversalitat dels termes.

Que es reclami a La Vanguardia que tregui al mercat la versió catalana del diari, tal i com va fer El Periódico fa uns anys. Si aquesta gent a qui tant agrada donar lliçons de projectes empresarials als altres troben a faltar un altre diari en català, potser s’haurien de plantejar buscar finançament i fer-se’l ells, no? S’equivocaran o no, però si els Godó encara no ho han fet és que no hi veuen negoci.

Que molts s’hagin estirat els cabells perquè el líder de l’oposició d’Espanya digués que la desfilada militar de diumenge passat era un coñazo. Per una vegada que un polític parla sense embuts i diu la veritat, encara el critiquen!

Un assaig que com quasi tot el que escriu aquest autor us farà rumiar: La dictadura de la incompetència, el darrer llibre de Xavier Roig, enginyer, empresari i escriptor.

Que els sindicats de classe s’estranyin de que les fàbriques de cotxes (i altres que no són de cotxes, i moltes altres empreses que ni tan sols fabriquen res) es plantegin el tancament i el trasllat a altres indrets més competitius que el nostre, competitius en tots els sentits (salarial, fiscal, mediambiental, etc.)

Que els sindicats de classe no mostressin la mateixa estranyesa quan fa poques dècades aquestes empreses que ara marxen es van instal•lar aquí, després de tancar les instal•lacions que tenien més al nord, en països que van esdevenir menys competitius que el nostre. La situació és EXACTAMENT la mateixa, amb l’única diferencia que ara en diuen deslocalització degut a la globalització de l’economia, mentre que abans només es parlava de les bondats de la inversió estrangera al nostre país, com si allò fos un xec en blanc de per vida.

Que el Tribunal Constitucional encara no hagi tombat l'Estatut. A què esperen? Si els membres del TC no es posen d’acord sobre la data adient per fer pública la seva previsiblement ja presa decisió, els en podem suggerir una: el 2 de novembre, dia dels Difunts. Si l’acceptessin, disposarien encara de quasi tres setmanes per acabar de passar el ribot i enllestir el text definitiu.

Una llarga pregunta gens innocent

Quan de temps passarà fins que un economista ens digui que l’actual crisi és només la demostració fefaent del fracàs de l’economia de mercat, i que en realitat (nosaltres ja ho dèiem!) el sistema comunista que fa uns anys va passar a l’arxiu de la memòria històrica de la humanitat era de fet el camí correcte, i que si aquelles aventures van acabar com van acabar només va ser degut a que uns polítics ineptes i corruptes van aplicar incorrectament les excel•lents teories econòmiques que hi havia al darrera d’aquella ideologia?

Ho dic perquè quan ara fa exactament trenta anys vaig ser a Cuba aquesta era més o menys l’explicació que em donaven els responsables polítics del Mincex (Ministerio de Comercio Exterior), amb els que jo llavors feia negocis, quan comentàvem amistosament les més que evidents mancances del sistema. Intueixo que aquests dies els cubans germans Castro i el nordcoreà Kim Jong-il deuen estar la mar de satisfets veient con trontolla el capitalisme.

Aclariment. Sóc un dels catalans que no poden presumir d’haver militat al PSUC. Políticament parlant tots tenim el nostre pecat original particular. El meu potser podria ser aquest.

Ateneuesfera vs Premis Blocs Catalunya

Darrerament alguns pocs i privilegiats blogaires catalans entre els que em compto hem assistit a dos actes que tot i el que els separa a tots nivells, és a dir a nivell d’organització, de format, de distància física (cent quilòmetres) estan molt relacionats. Han estat dos actes que giren en torn dels blogs d’internet.

Cronològicament parlant, el primer acte va tenir lloc el primer dissabte d’octubre a l’Ateneu Barcelonès. Aquest cop ens vam reunir 14 blogaires d’un grup que no arriba a vint persones que formem part del que es coneix com l’Ateneuesfera. Es tracta d’un grup molt heterogeni de gent que només tenim en comú dues coses: que fem blogs i que ens agrada parlar-ne. I dic només amb tota la intenció doncs ens trobem en franges d’edat diferents (des de vint i molt pocs fins a cinquanta llargs), omplim el dia amb activitats més diferents encara (des d’un que és estudiant de periodisme fins a un altre que es dedica al comerç internacional). Tot i que no n’hem parlat mai m’imagino que tenim ideologies polítiques ben diferents, que no ens agrada anar als mateixos llocs, ni escoltar la mateixa música, ni menjar les mateixes coses. Però a tots ens agraden els blogs i en tenim almenys un d’actiu, i de tant en tant ens trobem presencialment i en parlem. No hi ha guió previ ni ordre del dia, ni ningú que presideixi (tot i que l’amic Guillem Carbonell, l’inventor i l’ànima de l’Ateneuesfera, sempre procura posar temes concrets de debat sobre la taula). És el més semblant al que molts entenem com una trobada 2.0. Allà tothom aporta i tothom rep, tothom parla i tothom escolta, sense cap autoritat ni normativa.

El segon acte va tenir lloc ahir a Girona. Es tractava de la cerimònia de lliurament dels Premis Blocs Catalunya, una excel•lent iniciativa d’Stic.cat, entitat privada presidida per la també blogaire Trina Milan. El format d’aquest acte era evidentment molt més acotat i allunyat de qualsevol improvisació. La presencia d’assistents impressionant, amb l’Auditori Palau de Congressos de Girona ple a vessar, uns conferenciants de campanillas, una presidència política de l’acte molt lluïda i encapçalada per un altre conegut blogaire, el president del Parlament de Catalunya Ernest Benach. Uns càterings pre i post acte més que correctes. Una organització excel•lent en tots els sentits, i jo personalment hi afegiria un desig generalitzat de que això tingui una continuïtat en el temps i esdevingui cada any la gran festa catalana dels blogs d’internet. Els organitzadors ja ens han demostrat que en saben, i que en saben molt. Doncs ara que no ho deixin!

Només tres petits “peròs” que des de la meva coneguda visió crítica no em puc estar de mencionar, esperant que s’esmenin de cara a properes edicions dels premis.

Primer “però”: la puntualitat o, més ben dit, la manca de puntualitat. Si pretenem ser moderns amb la promoció d’un ús generalitzat de les TIC a la societat catalana, si ens volem assemblar als països més endreçats que tenim al nord, si volem que els de fora ens prenguin seriosament, no és acceptable que la primera conferència anunciada per les cinc comencés amb 22’ de retard, i més tenint en compte que el conferenciant hi era a l’hora fixada. Tampoc és acceptable que l’acte de lliurament de premis pròpiament dit, anunciat per les vuit del vespre, comences amb 17’ de retard. Resulta que 22 minuts més 17 minuts sumen 39 minuts, un temps que pel que explicaré tot seguit molts dels assistents vam trobar a faltar.

Segon “però”: l’impossibilitat dels assistents a l’acte de poder interpel•lar als conferenciants, amb l’excusa de la manca de temps. I els 39 minuts perduts que dèiem abans?

Tercer “però”: Ningú es va disculpar per aquests retards injustificats, tothom semblava trobar-ho d’allò més normal. Bé, potser sí que per a molta gent el fet de no començar a l’hora entra dins de la normalitat d’aquest país però jo no ho veig així i ho dic sempre que m’hi trobo.

Espero que els organitzadors no se m’enfadin però intueixo que si no en parlo jo segurament ningú gosarà fer-ho, i l’any vinent correríem el risc de que es repeteixin aquests petits “peròs”.

De tots els premis lliurats ahir el que més il•lusió em va fer va ser el que va rebre la Núria Masdéu, en la categoria de les TIC. La Núria també forma part del privilegiat grup de blogaires que dèiem al principi d’aquest post. Felicitats Núria!

(Algunes idees d’aquest article van sorgir a partir d’una conversa informal mantinguda ahir a Girona amb en David Rodríguez, un altre dels privilegiats blogaires que han assistit als dos actes. Vull dir que si filéssim prim potser una part dels drets d’autor li correspondrien a ell. Queda dit).

Funcionaris públics

Sovint em diuen que jo sóc contrari a la figura laboral del funcionari públic. Vull que quedi clar que no ho sóc i avui intentaré explicar la meva postura al respecte.

És obvi que el funcionari no és dolent per naturalesa. En tot cas el que és dolent és un sistema pervers com el nostre que permet que n’hi hagi molts més dels que raonablement es necessiten per dur a terme les tasques bàsiques reservades a l’administració. Estic convençut que a casa nostra tenim un excés de funcionaris. No sé quants però segons diversos estudis publicats darrerament ens en sobren dotzenes de milers. No em consola gens saber que a Extremadura la taxa de funcionaris sigui tres vegades més alta que a Catalunya. Això només vol dir que si aquí tenim un problema d’excés de funcionaris allà el problema és molt més greu.

L’excés de funcionaris és degut a dos motius. El primer és que tenim una administració excessivament intervencionista, que fa tasques que no hauria de fer ja que haurien d’estar reservades a la iniciativa privada. L’altre és que per segons quines feines hi ha massa gent per fer-les. Aquí gaudim d’una inflació de burocràcia que massa sovint esdevé el que molts coneixem com a burrocràcia inútil, allò que només serveix per justificar l’excés de funcionaris a base de fer-los fer tasques absolutament inútils.

Al meu entendre, tampoc és acceptable que els funcionaris tinguin més privilegis laborals que els altres treballadors. Com a ciutadà i contribuent fiscal reivindico la fi d’aquesta discriminació. Exigeixo una igualtat de tracte. Això vol dir, entre altres coses, que si en determinades circumstàncies a un treballador de l’empresa privada se’l pot acomiadar, de donar-se els mateixos motius a l’administració pública també s’hauria de poder acomiadar al corresponent funcionari. Penso que la figura del lloc de treball de per vida només té avantatges pel funcionari però tot són inconvenients per al correcte funcionament de la societat. S’hauria d’anar acabant. No reivindico res més, ni res menys.

Sé que això que proposo és una cosa semblant a picar en ferro fred ja que segons s’acaba de publicar més de dos terços dels diputats del Parlament de Catalunya són funcionaris. De passada diré que si el pes laboral dels funcionaris no arriba al deu per cent de la força laboral de Catalunya, resulta com a mínim sorprenent –almenys ho és per a mi- que el 68 per cent dels diputats del Parc de la Ciutadella ho siguin.

Economia

Aquests dies tothom parla d’economia. Tothom vol dir-hi la seva. Tothom pretén entendre-hi. Tothom ens vol convèncer del que s’ha de fer i del que no s’ha de fer. Tothom té la fórmula magistral per resoldre aquesta situació o per evitar-ne les conseqüències negatives. Tothom. O més ben dit, quasi tothom.

Hi ha excepcions. Hi ha gent, poca, això sí, que admet sense embuts la seva incapacitat més absoluta per posar sobre la taula una recepta efectiva que ajudi a apaivagar els efectes negatius d’aquesta crisi. Hi ha persones que estan sobrepassades pels esdeveniments, i ho reconeixen sense vergonya. Hi ha gent que no té aquella ràpida capacitat de reacció dels nous experts en economia que darrerament estan sorgint com a bolets. Hi ha persones que es miren cada dia amb més recel tota aquesta colla de polítics i tertulians dels mitjans de comunicació que en poques hores s’han reciclat llegint quatre coses aquí i allà, i s’han convertit en uns grans experts sobre l’actual crisi econòmica.

Jo sóc un dels membres d’aquest segon grup. I no em fa res dir-ho aquí. Reconec la meva incapacitat per donar receptes. Els darrers esdeveniments em superen i com que no disposo de referències directes sobre una situació similar anterior que jo hagi viscut personalment no tinc propostes sobre el que s’hauria de fer. Això d’ara no té res a veure amb la crisi del petroli dels anys 70 del segle passat. Res a veure. Això és molt més greu.

Tothom parla també de que s’ha de generar confiança, de que el més urgent és restablir la confiança de la gent. Hi estic d’acord. Aquesta tasca hauria de ser prioritària. Però seguint amb la meva franquesa, la veritat, jo de confiança en els nostres governants (nostres en el sentit geopolític més ampli del terme) en tinc cada dia menys. Els governants que ens haurien de resoldre tot això diuen avui EXACTAMENT el contrari del que deien ahir. Els grans principis que ahir semblaven inamovibles avui trontollen i sembla que ja se’n pot prescindir alegrement. I tot això passa a la dreta i passa a l’esquerra. I passa al centre. No se’n salva ningú.

Davant d’aquesta crisi jo no em quedaré assegut a la butaca. De moment, però, només se m’acut una recepta que, per altra banda, ha funcionat sempre: treballar més. I mentre ningú em proposi una millor alternativa és la recepta que personalment estic posant en pràctica. Si per tirar endavant s’han de treballar 65 hores setmanals, cap problema. Estic convençut de que si tothom ho fes el final de la crisi seria molt més proper. Diguin el que diguin els polítics i els sindicalistes.

Felicitació del president d’El Corte Inglés

No sóc ni he estat mai un gran client d’El Corte Inglés (de fet quasi que ni petit). Aquestes botigues tenen per a mi dos grans inconvenients i per això no tinc massa tendència a deixar-m’hi caure. Hi vaig només molt de tant en tant i, més que res, per resoldre alguna urgència. En tinc una a prop de casa i s'ha de reconèixer que aquesta gent té quasi de tot.

El primer inconvenient d’aquestes botigues és que no són gens barates. Sovint dic que els preus del corte serveixen per saber quins són els preus que no s’han de pagar mai per aquell producte que busquem. Així que hi vas, preguntes quant val i ho compres més bé de preu en un altre lloc.

El segon defecte, per a mi no menys important que el primer, és que la direcció no exigeix un bilingüisme actiu als seus empleats. És a dir, allò tan senzill de contestar en català si el client se’ls dirigeix en català allà encara no ho han copsat. Hi ha molts empleats d’aquella empresa que no deixen l’espanyol ni que vegin que seguint per aquest camí de prepotència lingüística tenen el risc de perdre el client. A mi m’han perdut més d’una vegada. I més de dues. Casualment o no, els que des del seu monolingüisme militant sempre tracten d’imposar el bilingüisme al client acostumen a ser aquells que tenen més triennis a l’empresa. La gent jove s’adapta més al client (com ha de ser).

Però bé, tot i que no hi vaig gaire, el president d’aquella empresa, Isidoro Álvarez, té el costum de felicitar-me cada cop que s’acosta el meu sant. M’envia una carta d’allò més formal que, pel que recordo d’altres anys, sempre té el mateix text, dirigida a “Don ...” i encapçalada amb un “Dintinguido Sr. ...”, i amb un text que, francament, després de tants anys el començo a trobar una mica carrincló (En este día tan señalado para usted y los suyos ...).

Em sembla recordar que l’anterior president de l’empresa, Ramón Areces, oncle d’Isidoro Álvarez, ja m‘enviava les mateixes cartes. Vull dir que en aquest aspecte de felicitar als clients pel dia del seu sant, els presidents d’El Corte Inglés són amables i detallistes. A més a més, per recordar les dates dels seus milions de clients han de tenir molt bona memòria. O potser en tenen prou amb un secretari eficient que cada matí entri al seu despatx tot dient-li: Mire, Don Isidoro, que dentro de cinco días es el santo de aquel cliente que tenemos en Barcelona y que, aunque no nos compre mucho, quizá merece el honor de recibir su felicitación...

Doncs és això el que volia dir. Potser algun día Don Isidoro donarà instruccions al seu eficient secretari per canviar el text de la carta, o l’idioma en que està escrita segons a qui s’envia, o dirà a aquells empleats amb tants triennis i que ara es mostren tan repatanis amb l’idioma que el client sempre té raó, i que si se’ls dirigeix en català ells han de seguir la conversa en el mateix idioma.

Els negocis barcelonins d’Allan Stewart Konisberg

Això no és una crítica de cine. L’autor d’el radar no entén de cinema i és bàsicament per aquest motiu que en aquest blog no hi trobareu mai la crítica d’una pel•lícula. Evidentment el “mai” s’ha d’agafar amb aquella relativitat que em permeti, si més endavant em ve de gust, fer una crítica de cinema sense que ningú m’ho hagi de retreure. Però avui no trencarem la norma ni amb l’excusa de parlar de Mr. Allan Stewart Konisberg, més conegut com a Woody Allen, tot i que el tema de l’article hi està d’alguna manera relacionat al tractar-se del finançament públic del film Vicky Cristina Barcelona.

Avui tractarem sobre els substancials ajuts municipals, al meu entendre fora de tota lògica i de tota mesura, que ha rebut aquest gran director, així com dels detalls personals extraordinaris que l’alcalde de Barcelona i alguns regidors li han dispensat a ell i a la seva família, tant aprofitant les visites de la família Allen a Barcelona, com en alguna nombrosa expedició municipal feta a la ciutat de Nova York per afluixar la mosca i, de passada, fer-se la foto amb ell. Parlo de les subvencions a fons perdut rebudes per aquest director tan emblemàtic i/o els seus productors. Tot això, no ho oblidem, pagat amb diner públic, amb diner dels barcelonins.

L’import total de la benèfica concedida a Mr. Allen no el sabrem mai doncs els conceptes són molt diversos i estan comptabilitzats en diverses partides, però no crec equivocar-me si parlem d’una xifra molt propera als set dígits d’euros, o d’un quaranta per cent més si ho calculem en dòlars USA, la divisa del director novaiorquès.

Fa pocs dies vaig anar a veure la darrera pel•lícula de Mr. Allen, evidentment en versió original. I dic evidentment perquè en el cas concret que tractem hi ha unes escenes, per a mi de les poques que se salven de la pel•lícula, en que es va canviant d’idioma (ara espanyol ara anglès, ara anglès ara espanyol) i que per no perdre la gràcia entenc que s’han de veure en versió original.

Fora d’això no hi veig enlloc el rendiment barceloní de la inversió feta amb diners públics dels barcelonins. Dubto que la projecció de la pel•lícula porti més turistes a Barcelona, suposant que la ciutat necessiti encara més turistes, cosa que potser no tots tenim tan clara. Tal vegada es podrien haver arribat a entendre unes subvencions municipals per la promoció de la ciutat si s’haguessin fet fa vint anys, quan Barcelona era encara força desconeguda. Però a partir dels Jocs Olímpics del 92, amb el nom de Barcelona conegut arreu del món, crec que la decisió municipal no es justifica.

Barcelona té prioritats d’inversió i de despesa molt més urgents que el finançament d’una pel•lícula de Mr. Allen que, a més a més, no cal ser un entès en cinema per saber que no passarà a l’història del setè art.

Afrontar la crisi amb uns somriures

CARPE DIEM

Descortesies i incorreccions socials massa corrents de les que quasi mai ningú es queixa

Per situar-nos, i a tall d’exemple. Seu d’Òmnium Cultural al carrer Diputació de Barcelona, ahir dimecres a les 7 del vespre, hora anunciada per començar l’acte de presentació del llibre Nosaltres, els catalans, de Víctor Alexandre. Sala d’actes plena de gom a gom.

Programa previst.
A/ Intervencions dels membres de la taula: Isidor Cònsul, editor del llibre, Àngel Colom, que feia la presentació, Jordi Porta, amfitrió de l’acte i l’autor, Víctor Alexandre.
B/ Breus intervencions de set dels vint protagonistes del llibre: Patrícia Gabancho (Argentina), Pius Alibek (Iraq), etc.
C/ Torn obert de paraules (precs i rocs).
D/ Actuació d’un quintet de violoncel. Per cert, al fulletó d’Òmnium en deien viol•loncel però m’atreviria a dir que tot i l’autoritat lingüística d’aquella institució comparada amb la meva ignorància, són ells els que van relliscar.

Primera incorrecció. Comença l’acte amb 12’ de retard. Explicació de la taula (textual): “ens ha semblat que el senyor Porta es retardaria però finalment hem decidit començar sense ell”. Convé recordar que el senyor Porta és el president d’Òmnium i era, per tant, l’amfitrió de l’acte. L’acte, doncs, va començar sense amfitrió.

Segona incorrecció. L’amfitrió es va presentar amb 33’ de retard. Com a tota explicació ens va dir que “es que vinc de Sabadell i ja havia avisat”. Doncs bé, venir de Sabadell, així, sense més, no és excusa. Jo mateix ahir venia de més lluny que Sabadell i vaig arribar a l’hora.

Terceres incorreccions. Durant les intervencions dels protagonistes del llibre es van produir tres interrupcions, sense demanar permís, per part de persones del públic que no estaven d’acord amb algunes manifestacions que es feien des de la taula. Lleig. Per mostrar la seva discrepància entenc que s’haurien hagut d’esperar als precs i rocs.

Quarta incorrecció. Arribada l’hora dels precs i rocs l’autor del llibre, que portava la veu cantant, va dir que sentint-ho molt no n’hi podrien haver, amb l’excusa que anem retardats i Òmnium tanca a les 9. El president d’Òmnium, assegut al seu costat, no va dir aquesta boca és meva donant doncs per bo que Òmnium tanca a les 9. Com a mínim, curiós. Per cert, Òmnium ahir no va tancar a les 9 doncs l’actuació musical, força interessant, va acabar més tard d’aquella hora.

És evident que si l’acte hagués començat a l’hora que ens havien dit hi hauria hagut temps per a una estoneta de diàleg entre els ponents i el públic. Sovint és la part més interessant d’aquesta mena d’actes però lamentablement ahir no ho vam poder comprovar.

Del llibre no en puc parlar perquè encara no l’he llegit. Ja l’he posat a la pila de les meves lectures pendents. En principi sembla que promet.

El Miquel ja dóna la cara

Aquesta és la foto guanyadora del 6è. Concurs fotogràfic European Balloon Festival, convocat per l’Ajuntament d’Igualada i l’Agrupació Fotogràfica d’Igualada.

Data de la foto: matí del 5 de juliol de 2008
Lloc: afores d’Igualada
Fotògraf: Joan Vidal

Pilot (el que llença el testimoni verd a la diana taronja que hi ha al terra, a l’esquerra): Carles Lladó, d’Ultramàgic, que en aquesta prova es va quedar a només uns pocs centímetres de la diana.

Passatger (el que s’ho mira, a la dreta): L’autor d’El radar de Sarrià, de qui ara ja no es podrà dir que només ensenya les sabates.

Trobareu més detalls de l’European Balloon Festival aquí i aquí.