“És l'envàs, estúpid!”, un article de Xavier Roig

La campanya publicitària sobre el reciclatge dels residus domèstics és francament dolenta. Incompleix els principis bàsics: el receptor no sap què s'anuncia, ni quina és la recomanació que se li fa. No oblidem que, malgrat tota la frivolitat i el desprestigi que es vulgui projectar sobre la publicitat, la seva funció és fonamental en la correcta assignació dels recursos del mercat. És el vehicle bàsic per informar la gent d'un producte que li pot interessar. Altrament, com sabríem que ha sortit un dentifrici nou per a genives sensibles? O que ha aparegut un llibre que ens pot interessar? La responsabilitat sobre la pretesa manipulació de la voluntat del consumidor caldria buscar-la més en la feblesa d'aquest individu que no pas en qui informa. Davant el llançament d'una nova tablet que genera enormes cues davant la botiga que tots sabem, sempre hi ha l'alternativa de no comprar-la, o comprar-la més tard. Davant un partit de futbol del Barça en què les entrades valen una fortuna, sempre hi ha l'alternativa de no anar-hi. S'hauria de tornar la responsabilitat a l'individu i deixar d'acusar permanentment el núvol .

És en aquesta línia que servidor ni s'havia fixat en la propaganda sobre la classificació de les deixalles. Perquè el tema no m'interessa gens ni mica. Mai les he classificades. I tot per una senzilla raó: no m'agraden els contenidors al carrer, ni la pudor que desprenen, ni les seves coloraines de parvulari naïf, ni el negoci públic-privat que hi gira al voltant, ni la ideologia que s'amaga darrere l'adoctrinament corresponent, ni la seva ineficàcia... I, ves per on, tot plegat confirmat per una altra raó: quan viatjo no veig cap gran ciutat entenimentada amb aquest muntatge ridícul als carrers. Com s'ho fan a París i a Londres? Són ciutats enormes i, de contenidors pels carrers, no n'hi ha. A una hora determinada passa un camió i recull les escombraries de cada escala. Ja sigui en un petit contenidor comunitari o com sigui. Com es feia aquí abans que, fa uns anys, apareguessin il·luminats de vol ras.

Si no ho recordo malament, l'inici d'aquesta història que ara empastifa el territori, i que ha provocat l'aparició d'un nou espècimen urbà (l'obedient caçador de bolets amb ínfules d'escandinau civilitzat), va ser resultat d'unes negociacions frustrades entre l'Ajuntament de Barcelona (aleshores presidit per l'insigne Narcís Serra) i Focsa (Fomento de Obras y Construcciones, S.A., l'empresa que recollia les escombraries a Barcelona). Es discutia els horaris de recollida. Als empleats no els venia de gust treballar al vespre. Davant la pressió dels sindicats (que, tot just mort Franco, frisaven per convertir el país en una mena d'URSS de porró), la posició del consistori barceloní va ser la de fer-se el progre: "Posem contenidors i recolliu la merda quan vulgueu", va ser el resultat. "A més -van reblar-, la gent no estarà obligada a complir uns horaris per baixar les escombraries". Ja ho veuen: tot en el més pur estil lax i mediterrani. "Que no pateixi ningú: no hi haurà disciplina, no fos cas que fóssim acusats de fatxes!" Es va optar per la comoditat, no pas per implantar els mètodes utilitzats per les altres grans ciutats mundials.

Però encara n'hi ha més. Servidor, sempre, per principi, ha posat en dubte tots aquells negocis que maneguen els ajuntaments (o consells comarcals). Diguin-me malpensat, però el temps m'ha donat la raó. Tinc la sensació que darrere de l'excusa del reciclatge s'hi amaga un muntatge de dimensions siderals -arran de les denúncies fetes per l'anunci s'ha mig entrevist el tinglado-. Quan he tingut contacte (molt lateral, és cert) amb aquest món, he observat que es tractava de situacions d'oligopoli, monopoli semipúblic... relacions poc clares. Vull dir que, en tot aquest afer, el menys brut són les escombraries i els Soprano són menys ficció del que ens pensem.

Total, que hi ha altres maneres de tractar els residus urbans -la que practiquen a la majoria de països-. Que et recullin les escombraries a casa, i que siguin unes plantes especialitzades les que seleccionin i separin (als Estats Units n'hi ha de formidables, amb tecnologia molt avançada que està començant a ser aplicada en diversos indrets d'Europa que es caracteritzen per no utilitzar el populisme d'estètica Kyoto). A més, tot aquest adoctrinament em remou l'estómac. No m'agraden les campanyes institucionals, i menys si van abillades de simpatia i d'un humor tan càndid com embafós. I és que aquesta mena de campanyes infantilitzants acostumen a estar promogudes per nostàlgics del Mur de Berlín mal reciclats.

***

L’autor d’aquest article, publicat ahir pel diari Ara, és Xavier Roig, enginyer, empresari i assagista català. M’he permès la llibertat de copiar-lo literalment perquè sobre aquest assumpte Roig diu exactament el mateix que penso jo, però ell ho explica molt millor que ho faria jo. Només en una cosa no coincideixo amb l’autor de l’article, i és que jo sí que reciclo les deixalles, i les distribueixo entre els diferents contenidors, tot i no agradar-me gens aquest sistema. Sigui com sigui, considero molt recomanable que els pensaments crítics es facin públics, també els que poden ser considerats, si més no per a alguns, com a provocadors. El món avança, també, gràcies a persones que, com en Xavier Roig, van a contracorrent i tenen la valentia de discrepar en públic dels pensaments únics que tan sovintegen en una societat, la nostra, que cada dia es mostra més anestesiada.

Mas no ha de viatjar d’esquena

Amb motiu de la inauguració del tren ràpid TGV de Barcelona a Girona i Figueres ja vaig comentar que a Catalunya, massa sovint, la dignitat dels nostres dirigents polítics sembla anar de baixa. Posem-hi un altre exemple, també relacionat amb aquell acte celebrat a Catalunya però organitzat i controlat fins al més mínim detall des de Madrid, Espanya. Només és un petit detall, anecdòtic si es vol, tot i que, al meu entendre, resulta força significatiu. Són els gestos, els petits detalls, és, en definitiva, l’expressió pública d’una actitud que a alguns ens sembla massa submisa, i que ni ens agrada ni ens passa desapercebuda. Així, durant el viatge d’inauguració, la primera autoritat de Catalunya, el president Mas, va acceptar que els organitzadors de l’acte el fessin viatjar d’esquena al sentit de la marxa del tren. Tot indica que els serveis de protocol de la Generalitat van badar, i que haurien hagut d’actuar amb més professionalitat i diligència. Si pretenem que el nostre país sigui respectat el president de Catalunya ha d’anar de cara, sempre ha de mirar endavant, viatgi amb qui viatgi, i més encara quan és a casa seva. En política les formes també són importants.

Són faves comptades

Ahir al Parlament es va sotmetre a votació la Declaració de sobirania i el dret a decidir del poble de Catalunya. Menys d’un terç dels diputats hi van votar en contra, gairebé dos terços de la cambra hi van votar a favor, cinc parlamentaris socialistes van manifestar públicament que hi volien votar a favor però el seu partit no els va deixar (???), dos es van abstenir perquè consideraven que la declaració era massa light i algun altre no va ser present al Parlament. Són faves comptades, des d’ahir sabem que els catalans, per mitjà dels seus representants polítics, estan àmpliament a favor del dret a decidir, i discutir-ho és totalment sobrer i gairebé m’atreviria a titllar-ho d’antidemocràtic. O sense el gairebé. A partir d’aquest moment ja disposem d’un instrument polític -que no jurídic- per poder organitzar la consulta que ens permetrà exercir el nostre dret a decidir què volem ser de grans. És d’esperar que els diputats que s’oposen a l’exercici d’aquest dret democràtic demostraran que també en són, de demòcrates, admetran que han perdut, no posaran pals a les rodes i desaran a l’armari el discurs de la por. Por a votar? Quina tonteria! Doncs apa, anem fent camí i no ens adormim. Ara potser no cal córrer, d’acord, però el que és segur és que tampoc ens podem adormir.

Tancament de llibreries

L’últim tancament conegut és el de la llibreria Robafaves de Mataró. El penúltim, la Catalònia de Barcelona. Altres llibreries de renom han anat tancant en els darrers anys. Alerta, les llibreries estan desapareixent! Des de fa uns anys, aquest és un lament molt repetit en l’entorn del subsector llibreter de la cultura. Potser ens hauríem de preguntar per les veritables causes d’aquests tancaments. Asseguraria que de causes que justifiquen els tancaments de llibreries n’hi ha més d’una. Més clar encara, intueixo que internet no és l’únic ni, segurament, el principal responsable del tancament de les llibreries. I el llibre electrònic, tampoc. L’aparició de les noves tecnologies potser ha fet avançar la crisi en la que ja estava instal·lat el sector llibreter, però internet és a l’abast de tothom, a l’abast dels clients potencials de les llibreries però, també, a l’abast dels llibreters que ho saben aprofitar per millorar els seus negocis i per oferir nous serveis a la clientela.

Com passa sempre que apareix una cosa nova, hi ha qui s’adapta ràpid i ho sap aprofitar. Penso ara en el llibreter que s’ha posat al dia i ha sabut adaptar el seu negoci a la nova realitat. Però també hi ha els que veuen aquests avenços tecnològics com el gran enemic a batre... i han acabat abaixant la persiana. Pretendre ignorar les noves realitats tecnològiques que ens envolten no porta enlloc, i ara no només penso en les llibreries. Cal saber-se adaptar als nous temps. Tampoc pretenc que tots els tancaments de llibreries tinguin la mateixa causa, però una part sí. Siguem realistes, en molts casos a les llibreries hi ha una bona gestió cultural però falla la gestió empresarial. Ets a una llibreria i aviat veus si aquella botiga té futur o és una nova candidata a tancar. L’actitud i el tarannà del llibreter es detecten a primera vista, i hi ha moltes persones, també botiguers, que s’han quedat ancorats al segle XX.

Una llibreria ha de ser un negoci. La decisió d’obrir una llibreria s’ha de plantejar per obtenir beneficis, també en el cas de les cooperatives. En tenim algunes que, basant-se en aquests paràmetres, funcionen raonablement bé. Després ja es decidirà com es distribueixen els beneficis (pagant un dividend als socis, fent noves inversions per millorar o engrandir el negoci, finançant algun projecte social si és el cas, etc.). Obrir una llibreria en base a la simple il·lusió d’uns amics amants dels llibres, d’unes persones que no es plantegen, també, la rendibilitat econòmica de l’empresa, acostuma a ser l’antesala d’un fracàs. En canvi, el llibreter que té clars els principis de la rendibilitat té moltes més possibilitats de sortir-se’n. Cal recordar que ara que tanquen tantes llibreries també se n’obren algunes de noves. Per què ens lamentem tant de les llibreries clàssiques que tanquen i gairebé no es parla de les noves que estan obrint? El mercat hi és, la gent llegeix, diria que més que mai, i només cal saber trobar el camí per fer-se amb una part del pastís.

La foto és de la Livraria do Simão, de Lisboa, que diuen que és la més petita del món (no arriba als quatre metres quadrats). Si algun dia aneu a Lisboa i us agraden les llibreries rares, entreu-hi; segur que us agradarà.

El que de veritat interessa als catalans

(d'El Punt Avui)

Doña Alícia sempre ens aconsella que ens deixem de collonades, drets a decidir i ximpleries independentistes, i que ens centrem en el que de veritat interessa als catalans. Ens deixa anar aquesta prèdica dia sí i dia també, com si fos un lloro ensinistrat per anar repetint sempre la mateixa musiqueta. Per raons de feina Doña Alícia passa una bona part de la setmana a Madrid. Hi ha d’anar a despatxar amb els seus tutors polítics i a rebre les consignes i els argumentaris que després utilitzarà en les seves intervencions públiques. A Madrid hi va també a participar en determinades tertúlies televisives que, perquè ningú se’ns enfadi, només definiré com de caire clarament anticatalà. Són unes tertúlies que a molts catalans ens provoquen una gran vergonya aliena. Però Doña Alícia sembla estar molt satisfeta quan comparteix plató amb aquells nefastos personatges als que alguns anomenen fatxes, i no seré pas jo qui els porti la contrària. Doncs bé, és precisament en aquells selectes ambients de la capital del regne on Doña Alícia detecta quines són les nostres mancances i què és el que de veritat interessa als catalans. Segons ella, és clar.

Ara mateix Doña Alícia no sembla tenir cap dubte que el que de veritat interessa als catalans són les banderes rojigualdas. Així com el seu correligionari Wert s’ha proposat espanyolitzar la mainada catalana mitjançant la llengua castellana (en detriment de la catalana, és clar, però això no ho diu mai), Doña Alícia, per mitjà de la virreina amb despatx al carrer Mallorca de Barcelona, s’ha proposat espanyolitzar les ciutats i els pobles de Catalunya a base d’omplir-los de rojigualdas. Així, Doña Maria de los Llanos intenta, de moment amb poc èxit, que allà on hi hagi un ajuntament, un consell comarcal, un ambulatori, una depuradora, una guarderia, un museu, una biblioteca, una escola o una llar d’avis, és a dir, a qualsevol equipament públic del municipi, hi hagi també una rojigualda, la bandera que alguns despistats de la ceba encara anomenen l’estanquera, tot i que ja fa anys que els estancs la van substituir per un logo més modern i comercialment més atractiu. El motiu d’aquell canvi és que la marca Espanya està tan desacreditada arreu que ja no serveix ni per vendre tabac.

Doña Alícia, però, té un problema, i és que massa sovint tendeix a oblidar que el que de veritat volen els catalans no cal que ens ho descobreixi ella. El que de veritat volen els catalans ja va quedar clarament expressat, molt recentment, amb els últims resultats electorals. La democràcia funciona votant, i és així com sabem el que de veritat interessa als catalans. Comença a resultar cansat haver de recordar que el Partido Popular de Doña Alícia i Doña Maria de los Llanos no va arribar ni al tretze per cent dels vots dels catalans, i amb això ja està tot dit. Així que nosaltres a la nostra, i elles que es vagin entretenint predicant en el desert sobre les bondats de la rojigualda. La seva, però, és una batalla perduda, i m’atreviria a dir que elles també ho saben.

Per què no ens declarem, provisionalment, una colònia d’Espanya?

L’argument constitucional que ens donen els unionistes és tan pueril com trampós i no s’aguanta per enlloc. Et diuen que la senyora Consti ens prohibeix el dret a decidir, que segurament és veritat, però que la senyora Consti es pot modificar sempre que es vulgui, que formalment també ho és, i que, per tant, la solució per poder decidir el nostre futur via referèndum passa per modificar primer la senyora Consti, una alternativa que tots sabem que és políticament inviable. La modificació de la senyora Consti que se’ns imposa des d’Espanya no depèn de nosaltres sinó que depèn de tercers, els quals MAI ens donaran facilitats per marxar, entre altres motius perquè pretenen seguir munyint la vaca catalana fins que ja no doni més llet. I amb això el cercle de l’argument constitucional queda tancat.

Un altre dels grans arguments utilitzats pels unionistes és que els tractats internacionals que reconeixen el dret a decidir dels pobles, uns tractats als que Espanya hi està voluntàriament adherida, no són d’aplicació a Catalunya perquè aquest dret reconegut internacionalment només és aplicable a les colònies i, formalment, Catalunya no és una colònia. D’acord, Catalunya potser no és formalment una colònia tot i que, als efectes pràctics, cada dia s’hi assembla més. Què més ha de passar, què més ens han de fer, quant més ens han de putejar perquè internacionalment se’ns reconegui la qualificació de colònia i, en conseqüència, en instàncies internacionals s’admeti el dret irrenunciable dels catalans a decidir què volem ser de grans? Qui ha de dictaminar que la manca de respecte pels nostres drets més elementals és perfectament equiparable a una relació colonial? Qui ens ho ha de reconèixer? I per què no ho fem nosaltres mateixos?

Perquè m’imagino que ningú serà tan cínic com per pretendre que la qualificació de Catalunya com a colònia d’Espanya ens l’hagin de reconèixer els ideòlegs de Ciudadanos com el Yoyas, el Francesc de Carreras i tota aquella colla de tertulians d’Intereconomia, oi? El fet és que t’ho miris com t’ho miris, consideris l’aspecte de les relacions entre Catalunya i Espanya que consideris (fiscal, cultural, lingüística, inversions estatals, etc.), Catalunya es pot equiparar perfectament a una colònia. A veure, jo només puc parlar per mi, és clar, però em sento tan clarament colonitzat per Espanya que no tinc cap dubte que visc colonitzat. I doncs, per què per sortir de l’atzucac no ens declarem formalment com una colònia d’Espanya? Siguem pràctics. Per què el Parlament no aprofita la declaració solemne que s’ha d’aprovar la propera setmana per incloure-hi una declaració formal de poble colonitzat? Seria una sortida més que tindríem oberta, una mena de pla B. President Mas, diputat Junqueras i altres parlamentaris que estiguin per la feina, encara hi són a temps. Per què no ho consideren seriosament? Declaro formalment que si aprofiten la meva idea no reclamaré els drets d’autor ni demanaré la Creu de Sant Jordi.

CiU s’està equivocant massa

No ens ho podem permetre, i no parlo en nom de CiU -amb els que no hi tinc cap relació- sinó en nom dels molts catalans que tenim perfectament clara la nostra inequívoca opció democràtica per a la defensa del dret a decidir el nostre futur. Al principi, i quan dic al principi vull dir fa només quatre mesos, és a dir, a partir de l’endemà de l’onze de setembre de l’any passat, data oficial de la conversió de CiU, deia que al principi d’aquesta etapa semblava que els dirigents de CiU aquest assumpte el tenien ben encaminat. En totes les seves aparicions públiques Mas demostrava tenir les idees clares i una alta dosi de convicció i lideratge. Aclariré que personalment encara me’l crec.

Però darrerament a can CiU s’estan cometen molts errors, alguns de greus. Fixar l’any 2014 per a la celebració del referèndum va ser el primer, un important error tàctic. Forçat per ERC (nostàlgia d’en Carod?), potser sí, però admetre que es fixés una data per convocar el referèndum ha estat un greu error de qui, per la força dels vots, ha de liderar aquest procés. Un altre, tant o més greu que l’anterior, ha estat fer públic un text que s’ha de sotmetre a votació la setmana vinent al Parlament. No haver-lo consensuat abans amb altres partits que també hi podrien donar suport, perquè es van presentar a les eleccions amb el dret a decidir inclòs en el seu programa electoral és, més que un error, una gran badada. El resultat pràctic d’aquesta badada és que només unes hores més tard ja van haver de suavitzar el text. Tot plegat dóna la sensació de poca seriositat, com si aquest procés el lideressin uns aprenents.

Més. Aquesta comèdia amb en Duran, dia sí dia també, s’ha d’acabar. No s’aguanta per enlloc. Si els dos partits que formen la coalició consideren que ha arribat el moment de trencar-la que ho admetin públicament i que la trenquin sense marejar més la perdiu. De fet, electoralment parlant, ara potser seria un bon moment per fer-ho, el moment que els perjudicaria menys anant per separat. Però tampoc estic exigint que hagin de trencar la coalició ara mateix. Duran sempre ha dit que està a favor del dret a decidir, i ara estem en aquesta etapa de voler decidir (tots menys el PP i C’s) o prohibir decidir (el PP i C’s). El temps de posicionar-se a favor del sí o del no encara no ha arribat, i potser llavors serà inevitable que es plantegin la continuïtat de la coalició.

En fi, esperem que a can CiU es posin les piles sense més dilació i que Mas recuperi la iniciativa i la capacitat de lideratge que tenia fa només quatre mesos. Avís a navegants: si deixem perdre aquesta oportunitat hauran de passar anys fins que se’n torni a presentar una altra, i això els catalans no ens ho podem permetre, tant els partidaris de l’estat propi com els que prefereixen seguir com fins ara. Hem de sortir de dubtes, i en democràcia l’única manera de sortir de dubtes és votant. No hi posem més pals a les rodes dels que ja ens hi posen i ens hi posaran els contraris al dret a decidir.

Es pot prescindir de l’esquerra?

Han passat tres setmanes i, per fi, ahir al migdia em van treure el guix. Abans em vaig fer aquesta foto de record. Ara haig de fer uns dies de recuperació però el problema el tinc resolt. Podria comentar allò de la mandra d’haver de tornar a la feina després de tres setmanes de dolce far niente però no és el cas, perquè com que no vaig demanar la baixa és evident que tampoc he hagut de demanar l’alta. I és que per poc que pugui anar fent, encara que sigui a base d’haver-me d’espavilar de manera precària com ha estat el meu cas durant els darrers 21 dies, això de demanar la baixa no ho acostumo a fer. De fet, no recordo haver estat mai de baixa oficial. Aquesta vegada encara vaig estar de sort amb el moment de l’accident, el 24 de desembre, just al començament d’un període d’activitat professional molt reduïda.

La gestió sanitària de l’accident l’he canalitzat mitjançant la sanitat pública. M’he considerat ben atès i he rebut un tracte força correcte als tres llocs on m’ha tocat anar: un gran hospital on em van diagnosticar i enguixar, l’ambulatori del barri per fer els tràmits burocràtics amb el metge de capçalera i, finalment, una clínica privada, concertada amb la Seguretat Social, per treure’m el guix i comprovar que l’os hagi quedat perfectament soldat. Dels tres llocs n’he sortit raonablement satisfet, i ara que tothom es queixa -jo mateix ho faig sovint- que hi ha moltes coses públiques que degut a les retallades pressupostàries no rutllen massa bé, he pensat que seria bo explicar-ho tot i que, per motius obvis, espero no haver-ho de tornar a experimentar.

Si ara vaig una mica més enllà em puc preguntar si es pot viure exclusivament amb la dreta, és a dir, si es pot prescindir de l’esquerra. De poder és clar que es pot, jo mateix ho he pogut comprovar aquests dies. Però posats a triar, l’esquerra millor que també hi sigui. Una combinació de dretes i esquerres es fan mútuament el contrapès polític, i l’alternança de govern ens permet anar avançant com a país. Tant els uns com els altres tiren endavant polítiques positives i d'altres que no ho són tant, i també algunes de dolentes. És precisament per això que es produeixen les alternances de govern. Ja he explicat altres vegades que sóc molt contrari als mandats massa llargs deguts a la manca de regulació de la limitació de mandats. I vés per on, he començat parlant d’un accident domèstic i he acabat extrapolant la meva experiència particular, esquerra vs. dreta, a la política. És una de les lliçons que he aprés aquests dies: dreta i esquerra es necessitem mútuament, i només quan et veus forçat a prescindir-ne te n’adones que l’esquerra també es pot trobar a faltar.

Setzena Ateneuesfera. Robatori?

Vint-i-sis blogaires ens vam trobar dissabte a l’Ateneu Barcelonès amb motiu de la setzena Ateneuesfera. Vam tractar sobre diversos assumptes relacionats amb els blogs, com sempre fem en aquestes trobades, però un dels temes que a la sala de juntes de l’Ateneu Barcelonès va generar més debat i polèmica va ser el tractament de la propietat de tot el que hi ha penjat a la xarxa, siguin textos, fotos o qualsevol altra mena d’arxius, i el mal ús que sovint fem d’aquests materials. I aquí utilitzo, molt conscientment, la primera persona del plural, és a dir, m’hi poso jo també. Reconec que per desconeixement, per mandra o per oblit no sempre he actuat amb la correcció deguda. I com que el desconeixement, la mandra i l’oblit de les normes no t’eximeixen del seu compliment, doncs mea culpa per la part que em toca. Estem parlant d’un espai virtual, la xarxa d’internet, que és a l’abast de tothom, però tots sabem que quan s’utilitzen materials propietat de tercers no tothom actua amb el degut respecte per la propietat intel·lectual de l’autor. El tema no és gens senzill de resoldre amb eficàcia perquè si ho fos ja estaria solucionat i ara no en parlaríem. Fa anys que debatem com s’ha d’actuar i com es pot evitar el mal ús que sovint es fa de materials de tercers.

Dissabte es va obrir la caixa dels trons posant sobre la taula el mot robatori que algú va utilitzar per definir determinades pràctiques, diguem-ne que poc ortodoxes, que sovint es fan amb els materials penjats a la xarxa. El terme robar no va agradar a tothom tot i que, al meu entendre, és força definitori de l’acció que estem comentant. Després d’alguns estira-i-arronses potser hi va haver un grau més alt de coincidència amb la definició més políticament correcte de mal ús, tot i que va quedar bastant clar que la nostra discussió sobre el mot que s’hauria d’emprar era bàsicament semàntica. Sigui com sigui hi va haver gairebé unanimitat, i potser sense el gairebé, que aquestes pràctiques són molt lletges. Es van explicar casos concrets molt escandalosos. Des del diari de paper de referència de Catalunya que ha caigut massa sovint en aquestes baixeses professionals, plagiant articles de tercers sense mencionar-ne l’autor, fins a un professor que es va trobar que l’examen que li entregava l’alumne era un plagi d’un article publicat... pel mateix professor.

Per tal de fer-se entendre millor algú va posar l’exemple de la botigueta de barri que té les caixes de fruita ocupant una part de la vorera, i suposo que tots tenim clar que encara que la fruita estigui a l’abast de tothom això no ens dóna cap dret a agafar-ne sense permís. És a dir, si per més gana que tingui un vianant agafa una mandarina tothom té clar que està cometent un robatori, o un furt o com s’hagi de dir, que qui això escriu no és un especialista en definicions legals. Doncs és exactament igual amb el que hi ha penjat a la xarxa, s’han de respectar els drets de l’autor. Existeixen moltes maneres de compartir materials (llicencies Creative Commons, per exemple), però tothom hauria de tenir clar que les normes de funcionament s’han de complir escrupolosament i sense excusa. Robatori? Mal ús? Tant se val, no discutim la paraula sinó un fet del tot rebutjable.

M’estic allargant massa i ho haig de deixar aquí. Ahir es van incorporar a l’Ateneuesfera cinc nous blogs, que els seus autors ens van presentar, i que a partir d’ara han quedat incorporats a la relació de blogs ateneuesfèrics que hi ha a la columna de la dreta d’aquest blog. Els nous fitxatges són aquests:

Roda el món i torna al Born, de la Jana Pérez

Flux, del Jaume Subirana

anotherBCN's Blog, de la Mer i el Raül

UrbanrulesBCN, de la Teresa

els gustos reunits, de la Sílvia Fortuny

Amb aquestes incorporacions ja són 61 els blogs que almenys una vegada han passat per l’Ateneuesfera.

Els blogs Antaviana, Criticart, Flux, Guillem Carbonell i La lectora corrent també hi han dit la seva.

Respostes inadequades

Gairebé tots els diaris de paper disposen d’una secció on el lector pot deixar una queixa, normalment dirigida a una administració pública, i a sota surt publicada la corresponent resposta de l’administració. Dissortadament gairebé sempre les contestes oficials no responen allò que se’ls ha demanat sinó que divaguen amb comentaris, xifres i estadístiques que no vénen al cas. El fet és que no responen el tema concret que se’ls pregunta, com si el servei que ofereixen els diaris fos un diàleg de sords. Són aquella mena de respostes que no diuen res, típicament burrocràtiques, i que tant molesten al contribuent directament afectat.

A les xarxes socials això també passa. Us reprodueixo l’últim exemple vist a twitter fa molt pocs dies:

La ciutadana Cris piula aquesta notificació al Districte de Sarrià-Sant Gervasi de Barcelona:

@BcnSarr_St_Gerv algú pot prendre mal, fa més de 3 setmanes que això està així. c/ Castellnou, 2 pic.twitter.com/kZcJqEY5

La Cris informa del problema, hi posa l'adreça exacta i hi inclou una foto. Què més necessita l’ajuntament per actuar immediatament i evitar accidents? Res més, però la resposta burrocràtica municipal és decebedora:

Hola Cris queixes, incidències i suggeriments es poden tramitar a: http://ow.ly/goJDD + info: http://ow.ly/goJDE  Gràcies

És a dir, en comptes de posar fil a l'agulla i enviar-hi immediatament un treballador municipal per solucionar el problema i evitar accidents, et remeten burrocràticament a uns altres formularis. Trist i decebedor.

Ignoro si a hores d’ara el problema s’ha resolt però el que continua sent una assignatura pendent és la política comunicativa de l’Ajuntament de Barcelona que, massa sovint, sembla que pretengui que sigui el ciutadà qui estigui al servei de l’ajuntament i no al revés.

El cas Pallerols i la corrupció política

L’editorial d’El País d’ahir començava dient això: Por vez primera en la historia de la democracia española un partido político, Unió Democràtica de Catalunya, y sus dirigentes directamente afectados reconocen en sede judicial haber cometido un delito de corrupción (ellos) y haberse beneficiado (el partido) en el caso Pallerols. Y por primera vez abonan, en concepto de responsabilidad civil por su financiación ilegal, una cuantiosa reparación, que alcanza los 388.483 euros.

Potser a algú li semblarà estrany el que diré ara però, amb tota franquesa, el finançament il·legal dels partits no m’escandalitza. Ni molt ni poc, no m’escandalitza gens. Siguem realistes i no optem per la sortida fàcil d’amagar el cap sota l’ala: el nostre sistema polític dóna tàcitament per fet el finançament irregular dels partits. Tothom sap que els partits gasten molt -perquè volen, sí, però el fet és que ho fan- i que els seus ingressos legals -subvencions públiques en funció dels resultats electorals assolits, aportacions d’una part dels emoluments dels seus alts càrrecs i quotes dels afiliats- són del tot insuficients pel seu ritme de despesa. Així que quan guanyen les eleccions, arriben al govern i tenen accés a la clau de la caixa i signatura al DOG, cauen fàcilment en trampes i corrupteles per tal d’augmentar els seus ingressos. Aquesta és una pràctica que, sigui de manera continuada o puntualment, afecta totes les formacions polítiques que en un moment o altre assoleixen tasques de govern. I tanta corrupció és agafar directament els diners de la caixa pública per pagar el sou dels empleats del partit com col·locar arbitràriament els amics, coneguts i saludats al teu ajuntament o a la teva conselleria. Varien les formes però tot té el mateix nom: corrupció política.

Ep, que dient que no m’escandalitza no estic justificant, ni molt menys, la corrupció dels partits polítics! Em molesta molt, és clar que sí, perquè aquests recursos que van a parar a les butxaques i als comptes corrents que no toquen són recursos públics que provenen dels nostres impostos. Diguem-ho, doncs, alt i clar: els diners que han anat a UDC són nostres. En altres paraules, tots nosaltres hem estat víctimes d’un gran robatori. A partir d’aquí els polítics poden fer dues coses: continuar amagant el cap sota l’ala com han fet fins ara o fer un exercici de realisme i elaborar, d’una punyetera vegada, una llei de finançament dels partits com cal. Mentrestant, i centrant-nos en aquest cas concret, és evident que més d’un dirigent d’UDC hauria de plegar, especialment aquells que van prometre solemnement que ho farien si algun dia es demostrava el delicte del que se’ls acusava. Ara mateix recordo unes inequívoques declaracions de Duran Lleida en aquest sentit, però segur que no són les úniques.

Absentisme laboral injustificat

Un dels grans problemes del nostre país és l’absentisme laboral injustificat. És un fenomen social que va bastant més enllà del vessant estrictament laboral del problema. Però tot i tractar-se d’un greu fenomen social, sovint un té la sensació que l’absentisme sempre ha comptat amb la complicitat tàcita dels sindicats que, sabent perfectament com saben quins són els absentistes professionals, especialment a l’administració pública, sembla que els protegeixin. L’absentista perjudica també els seus companys de feina perquè, si l’empresa no li posa un substitut, són ells els que s’han d’acabar fent càrrec de la feina del galtes que no s’ha presentat a treballar. A més a més, l’absentisme porta aparellat un deteriorament de la imatge de país i, lògicament, frena les inversions, tant les locals com les provinents de l’estranger. És un fenomen pervers causat per uns pocs però que ens empobreix a tots.

Segons les estadístiques oficials l’absentisme és donava molt més en el sector públic (a causa de la manca d’un risc efectiu de ser acomiadat per aquest motiu) que a l’empresa privada on, com és lògic, s'acaba acomiadant els absentistes professionals, ni que sigui pagant més del que toca. I és que l’absentisme laboral injustificat té un risc elevat d’encomanar-se a la resta de la plantilla (si aquest ho fa i no li passa res, per què no ho puc fer jo també?). L’absentisme és com un càncer amb moltes possibilitats de derivar en metàstasi, i repercuteix molt negativament en la competitivitat de l’empresa. Per car que resulti sempre surt més barat extirpar-lo del sistema, és a dir, acomiadar el bandarra, que mantenir-lo en plantilla.

Hem de suposar que els nostres governants són conscients del problema, i que han rumiat la manera d'evitar-lo o, si més no, de reduir-lo a la mínima expressió. Fins ara no se n’havien sortit però una nova normativa vigent des de fa tres mesos, una mesura laboral que va passar gairebé desapercebuda pels mitjans de comunicació, està fent disminuir dràsticament, entre els funcionaris públics, aquest pervers fenomen laboral i social. Així, des de mitjan octubre, qualsevol persona que treballi a l’administració pública i demani la baixa és fortament castigat amb una reducció del cinquanta per cent del seu salari durant els tres primers dies, i del vint-i-cinc per cent les tres setmanes següents.

La mesura és molt dràstica i tot indica que també és força efectiva. Però com que no fa distincions i talla a tothom pel mateix patró, és una mesura terriblement injusta. Posaré només un exemple. Si t’han d’operar i després t’has de quedar uns dies ingressat a l’hospital, en l’aspecte salarial et tracten igual que si fossis el típic penques que es queda a casa per mandra d’anar a treballar. És a dir, aquesta nova normativa laboral assimila l’absentisme laboral injustificat amb la baixa perfectament justificada. I tot i que la norma preveu, de moment, dues excepcions, la baixa per maternitat i la baixa per accident laboral, segur que se n’hi haurien d’afegir algunes més, d’excepcions. Per seguir amb l’exemple d’abans i sense pretendre que hagi de ser l’únic, la baixa per cirurgia, una baixa perfectament justificada, hauria de ser una altra excepció a la norma general.

Serrells de la “Pascua Militar” espanyola

Parlem clar, hi ha un sector minoritari de la societat catalana que s’ha proposat carregar-se un determinat model de país que defensa un altre sector majoritari de la nostra societat. Quan parlo del projecte de Catalunya em refereixo a vessants fiscals i lingüístics, vessants polítics, econòmics i culturals. Però per tal d’evitar males interpretacions i tot i que ja ho he aclarit altres vegades, ho tornaré a repetir: Catalunya, com qualsevol altre territori, formalment no en té, d’interessos. Però les persones, els catalans en aquest cas, sí que en tenim, encara que els interessos d’uns i altres no sempre són coincidents. Així, els dos sectors de la societat catalana als quals abans m'he referit defensen interessos clarament oposats. Un sector, el majoritari, defensa Catalunya per sobre de tot, ni que això vagi en detriment, que de vegades hi va, dels interessos espanyols. L’altre sector, en canvi, considera absolutament prioritaris els interessos d’Espanya encara que, com passa sovint, aquests siguin clarament perjudicials per Catalunya. Arribats a un punt de discrepància com aquest cal recordar que en països més endreçats que el nostre les discrepàncies polítiques es resolen aplicant la democràcia. La regla bàsica de la democràcia diu que, respectant tots els punts de vista, en cas de dubte es vota, i els interessos de la majoria s’imposen als de la minoria. Són les regles del joc democràtic, ben senzilles i, per altra banda, plenes de sentit comú, i aquells que intenten saltar-se-les amb les excuses més puerils només demostren tenir un tarannà antidemocràtic.

Parlem ara dels militars, dels que tenen el monopoli de la violència institucional i, més concretament, dels militars espanyols i dels seus caps polítics no militars. Molt sovint la violència només és l’expressió d’una gran frustració deguda a la manca d’arguments sòlids per rebatre, dialècticament i políticament, altres arguments discrepants. L’altre dia a Espanya van celebrar la Pascua Militar. D’entrada cal dir que no deixa de sorprendre aquesta barreja entre religió (Pascua) i exèrcit (Militar), més pròpia de temps passats que d’una democràcia moderna del segle XXI. En fi, anem al gra. Referint-se a l’actual situació política, en aquell acte celebrat a Madrid es van insinuar unes inacceptables amenaces militars contra Catalunya, això sí, sense anomenar-la pel seu nom. Lamento, doncs, haver de tornar a parlar del Partido Popular, que és la formació política que hi ha al darrere de les repetides amenaces contra Catalunya i els catalans. Cal tenir present, d’entrada, que sumat amb Ciudadanos, un partit que, als efectes pràctics, ve a ser com la seva segona marca, aquests dos partits només representen el vint per cent de la voluntat dels catalans expressada democràticament a les urnes. I aquí no es tracta de discutir qui té raó i qui no la té, o qui en té més i qui en té menys, perquè de raons cadascú té les seves i totes són igualment respectables. Però tot indica que el projecte de Catalunya que pretenen tirar endavant aquests dos partits no coincideix amb el projecte de país que, intueixo, defensa la majoria. Apliquem, doncs, la democràcia i votem, i tot el que siguin entrebancs, siguin de caire constitucional, militar o d'altres poders fàctics, no són més que excuses antidemocràtiques de mal pagador. I una cosa que quedi clara: els talibans no som nosaltres, són els altres.

Ens calen els “Paradores de Turismo”?

Puerto Lumbreras és l’últim municipi de la província de Múrcia, Espanya, just abans d’entrar a Almeria per Huércal-Overa. És, per tant, un lloc de pas gairebé obligat per anar a Andalusia per carretera. A Puerto Lumbreras normalment no s’hi va però hi ha molta gent que hi passa, i alguns fins i tot s’hi aturen. Sóc un d’aquests últims. No conec el poble però al Parador de Turismo de Puerto Lumbreras hi he fet nit més d’una vegada. I més de dues. La carretera passa just per davant del parador o hi passava fa uns anys, ara potser hi han fet una variant, i això vol dir que, per evitar sorolls a la nit, s’havia de reservar una habitació que no donés a la façana principal sinó al darrere. Coses dels hotels de carretera. Però exceptuant esdeveniments turístics molt puntuals com, per exemple, els Moros y Cristianos de Lorca, una ciutat situada a tocar de Puerto Lumbreras, aquest parador, per altra banda gens luxós, no és un lloc que destaqui per tenir clientela turística, sinó que és el típic hotel a peu de carretera on t’atures al vespre per descansar i marxes l’endemà. L’edifici no té cap interès arquitectònic i les cambres són senzilles però fan el fet. La cuina és correcta.

Ara llegeixo que dels més de noranta paradores que hi ha a Espanya alguns es tancaran temporalment i un, precisament el de Puerto Lumbreras, es tancarà definitivament. Em sembla molt bé, l’estat no ha de fer d’hoteler. És possible que quan aquest parador es va construir tingués algun sentit, però posteriorment s’han obert altres hotels a la zona i ja no es justifica l’existència d’un hotel estatal. De paradores se n’haurien de tancar més o, encara millor, s’haurien de vendre tots, a preu de mercat, a iniciativa privada. Al meu entendre l’estat només ha de fer les coses que no fan els particulars: carreteres, hospitals, museus, escoles, universitats, etc. Avui en dia no té cap sentit que l’estat faci d’hoteler, ni menys encara que faci competència deslleial a iniciativa privada. Ho dic perquè l’empresa Paradores de Turismo perd diners des de fa anys. Uns diners que són nostres, és clar. Ens ho podem permetre?

Dignitat en hores baixes

Avui no parlaré d’euros, ni de fiscalitat, ni dels diners que marxen i no tornen, ni de les inversions estatals pendents a Catalunya, aquelles que s’haurien d’haver fet fa molts anys i encara no s’han fet com, per exemple, el desdoblament, sempre pendent, d’una de les carreteres més perilloses de l’estat espanyol, la N-II al seu pas per les comarques gironines. Avui parlaré de la dignitat o, més concretament, de la nostra dignitat i, afinant encara una mica més, de la dignitat dels dirigents polítics catalans.

S’ha anunciat que la propera setmana vindran a la colònia del nord-est peninsular unes senyores i uns senyors de Madrid a inaugurar un tren, i unes vies i una estació que, per cert, encara no estan acabades. Sembla ser que les autoritats catalanes han estat convidades a anar a Girona per tal de sortir a la foto oficial, o perquè puguin mostrar el seu agraïment servil als personatges vinguts de Madrid o, simplement, per fer les reverències i acataments de rigor a les autoritats d’un estat que, ens agradi o no, encara disposen de la clau de la caixa pel que fa a les inversions a Catalunya.

Però tal com estan les coses penso que ni el president de la Generalitat ni l’alcalde de Girona ni altres autoritats no hi haurien d’anar. El primer hi pot enviar un director general i el segon un regidor, i ja farien el fet. Seria una manera ben gràfica d'escenificar el nostre més que justificat enuig amb la metròpoli. Vull pensar que als catalans encara ens queda la dignitat, i mantenir-la només depèn de nosaltres. La visualització de la nostra dignitat no hauria d’estar condicionada per factors externs ni per decisions de tercers.

I per tal d’evitar confusions vull aclarir que no estic parlant de boicotejar el TGV de Barcelona a la frontera francesa, que el necessitem. I al capdavall, potser és bo recordar que aquesta infraestructura no és cap regal sinó que ens l’hem pagat nosaltres. Parlo, exclusivament, de boicotejar la festa d’inauguració que, amb uns objectius clarament propagandístiques, s’han muntat per l’ocasió les autoritats espanyoles. Tot sembla indicar, però, que Artur Mas i companyia no em faran cap cas, i un podrà treure la conclusió que, dissortadament, la nostra dignitat sembla estar en hores baixes.

La paga extra i les bufandes

¿Que el govern decreta que no es pagui l’extra de Nadal als funcionaris públics i personal assimilat? ¿Que a causa de la crisi econòmica aquest any s’ha decidit prescindir del regal de Nadal que alguns organismes públics fan als seus treballadors? Cap problema, si més no per a alguns governants. I és que aquest és el país de feta la llei, feta la trampa. Sempre hi ha escletxes legals a la normativa vigent. En tenim per donar i per vendre. Per exemple, la bufanda, que és una gratificació discrecional que no està regulada per la legislació laboral. La bufanda es pot pagar en blanc i declarar-la en nòmina sota qualsevol denominació creativa: productivitat conjuntural, per exemple. O es pot pagar sota mà, en negre, i no se’n parli més. Tant se val, la qüestió és que el personal estigui content, i és evident que qualsevol treballador que vegi reduïda la seva nòmina de content no en pot estar gaire.

Però ja que hi som diguem també que això de la paga extra és una antigalla, un concepte salarial provinent del paternalisme d’altres èpoques, i que, al meu entendre, s’hauria d’anar deixant de banda. Hi ha gent que pensa que la paga extra és una cortesia voluntària de qui et paga el sou o un regal que et fa l’empresa. Res més lluny de la realitat. La paga extra només és el resultat de dividir el salari anual pactat entre empresa i treballador per una xifra superior a dotze. Si el salari anual es dividís per dotze, el resultat obtingut seria el salari real mensual, i penso que és així com s’hauria de retribuir al treballador. Havent treballat trenta dies, a final de mes s'hauria de cobrar el salari de trenta dies. Però si, com passa ara, el salari anual es divideix per una xifra superior a dotze, per catorze posem per cas, resulta que has treballat trenta dies i només te’n paguen vint-i-cinc, i per cobrar els cinc restants t’has d’esperar fins a cobrar la paga extra. És com si, sense demanar-te permís, t’obliguessin a concedir un crèdit a interès zero a qui et paga el sou. I això per no parlar de les tensions de tresoreria que, per haver de pagar l’extra, es produeixen a les empreses els mesos de juny i desembre. Posem-hi, doncs, una mica de seny: dividim per dotze el salari anual pactat, paguem mensualment el salari que toca i eliminem les pagues extres.

Són 28 i són molts, sí, però només són 28

Hi havia el dubte del PSOE però el líder de la seva franquícia catalana, Pere Navarro, va deixar molt clar des del faristol del Parlament que el seu partit s'abstindrà en TOTES les votacions que facin referència al referèndum d’autodeterminació de Catalunya. És d’agrair, és una posició que, almenys sobre el paper, facilitarà les coses però, d'altra banda, sorprèn que sense conèixer els textos legals concrets que es sotmetran a votació un ja digui que s’hi abstindrà. Deu formar part d’allò que alguns malintencionats han batejat com la deriva socialista cap a l’extraparlamentarisme. Però bé, les coses són com són, i si Navarro manté el seu compromís el PSOE català no serà un obstacle, tot i que, no ens enganyéssim pas, en aquest procés tampoc no serà un col·laborador entusiasta.

Passat, doncs, el debat d’investidura d’Artur Mas com a President de la Generalitat, ha quedat clar que només els 28 diputats populares i ciudadanos, és a dir, el 20,74% del Parlament, s’oposen que els catalans puguin decidir democràticament el seu futur. Són molts, sí, però només són 28 diputats de 135 els que s’oposen expressament a la convocatòria d’un referèndum vinculant per decidir el nostre futur. S’han de respectar les minories, i tant que s’han de respectar, però en democràcia decideixen les majories. I 107 sobre 135 és una molt àmplia majoria (79,26%). I ara ja no parlem d’enquestes més o menys cuinades o burdament manipulades, ara parlem de les realitats numèriques sorgides d’unes eleccions amb una altíssima participació popular, la més alta en uns comicis nacionals des de la recuperació de la democràcia.

Per tant, estant les coses clares com estan, posem-nos tots a treballar. Cada dia som més els que pensem que dins d’Espanya no hi ha futur i, per tant, hem arribat a la conclusió que només ens queda l’alternativa d’encarar el nostre futur al marge de l’estat espanyol. És així de clar i és així de senzill. L’argument unionista que defensa que, especialment en els temps difícils que corren, s’ha de prioritzar i que, en primer lloc, s’ha de resoldre la crisi, és un argument trampós per dos motius: el primer és que res no impedeix fer dues coses alhora i el segon, més decisiu encara, és que Catalunya i els catalans no sortirem mai de l’atzucac permanent en el qual ens trobem mentre formem part d’Espanya. Per tant, s’ha de fer tota la pedagogia que calgui, que se n'ha de fer i molta, però el referèndum no es pot demorar gaire perquè mentrestant tots sabem que alguns ja s’ocuparan que cada dia que passi estiguem pitjor. I això sí que no ens convé.

Reflexions per cap d’any

Des que el 2007 vaig inaugurar la sèrie, aquesta és ja la sisena vegada que acomiado l’any des d’El radar de Sarrià. En els anys anteriors he parlat de L’home dels nassos (2007), he fet un Balanç dels propòsits pel 2008 (2008), us he desitjat un Bon any!!! (2009) i Un molt bon any dos mil onze!!! (2010) i, ara fa un any, vaig meditar en veu alta sobre que Ens pensàvem que érem rics. El més decebedor és, però, que alguns governants encara s’ho pensen, i segueixen fent autèntics disbarats amb els nostres diners, com ara, per posar només un exemple, salvar Bankia i, de retruc, salvar-ne els impresentables gestors. L’excusa que és una entitat sistèmica no s’aguanta per enlloc; la realitat pura i dura és que els governants han decidit tapar-se les seves pròpies vergonyes amb els nostres diners. És així de senzill i així de cru.

Però per dura que sigui, la realitat es pot afrontar des del pessimisme o des d’un moderat optimisme. Acostumo a dir que per més problemes que se’ns presentin, i segur que tots tenim experiències individuals i/o col·lectives que ens afecten directament o afecten persones molt properes, per afrontar-los amb alguna garantía d’èxit, s’ha d’intentar fer-ho amb un cert grau d’optimisme o, com a mínim, des d’una actitud mínimament positiva. Dit d’una altra manera, la desesperança, tot i que humanament és molt comprensible, és una molt mala consellera.

Intento, però, tocar de peus a terra. Si darrerament he escrit que l’any 2013 serà pitjor que el 2012 és perquè, honestament, penso que serà així, diguin el que diguin els nostres governants que, aquests dies que els toca fer el balanç de l’any que acaba avui, intenten transmetre, tot i que amb molt poca convicció, un missatge irresponsablement optimista a la ciutadania que els paga generosament el sou. No ens enganyem, de cara a l’any vinent les coses no pinten bé, no pinten gens bé, i segurament l’únic vessant positiu és que cada any de crisi que deixem enrere, i ja en portem més de cinc, ens en queda un menys per començar a veure una mica de llum al final del fosc túnel on ens trobem.

Avui em sumo als desitjos del ninotaire Erlich d’El País i, tal com està tot, casi que ja em donaria per satisfet si els nostres governants no ens fessin més difícils les coses del que ja són. Que intentin resoldre allò que està a les seves mans resoldre però, sobretot, que no ens facin més la guitza amb mesures que no tenen cap sentit i que no fan més que complicar-nos encara més les coses. I si no estan segurs de què s’ha de fer per facilitar-nos la vida, que no facin res i deixin immediatament els seus càrrecs però, sobretot, que no facin més experiments estranys a costa nostra. Bon any 2013!

Problemes amb l’esquerra

En comptes de tocar-me la grossa de Nadal m’ha tocat una altra mena de rifa: trencar-me un dit. Aquesta és una loteria que et toca quan menys t’ho esperes, no cal jugar-hi expressament. Ja porto tres dies així, enguixat i, per tant, disposo de només la meitat de les eines que utilitzo habitualment per fer anar els teclats. Però al marge de teclejar amb més o menys dificultats, només quan t’hi trobes saps fins a quin punt el fet d’utilitzar una sola mà t’impossibilita el tirar endavant les activitats més senzilles del dia a dia. Encara he estat de sort que la perjudicada hagi sigut la mà esquerra, perquè excepte per tallar la carn i altres coses de menjar, que a taula sempre he sigut un esquerrà sense fissures, per a la resta de les meves activitats diàries sóc dretà. I ara espero que ningú tregui conclusions equivocades, que quan dic que sóc un esquerrà sense fissures em refereixo, exclusivament, a les meves habilitats manuals amb el ganivet.

En fi, ho aniré trampejant de la millor manera que pugui, sobre la marxa, i segur que m’aniré adaptant a la nova situació d’invalidesa provisional. Tots els nostres problemes fossin com aquest! Potser aquests dies comentaré alguna cosa de les moltes que hi ha per comentar, fent així una lectura més aviat relaxada d’un concepte poc precís, “repòs relatiu”, que l’equip mèdic de traumatologia de la Vall d’Hebron m’ha receptat per tal de posar, com més aviat millor, una mica d’ordre en el mal funcionament de la meva mà esquerra. I arribats a aquest punt un es pot preguntar perquè, gairebé sempre, els problemes ens acostumen a arribar des de l’esquerra. Però potser en faig una lectura forçada, tal vegada una mica interessada i tot, i només es tracta d’una casualitat. En fi, us desitjo unes bones festes, siguin de caire esquerrà o dretà. Però repeteixo, jo, ara mateix, el problema el tinc perfectament delimitat, és a dir, amb l’esquerra.

Conspirant?

(d’aquí)

Els protagonistes de la foto són els dirigents de La Vanguardia, José Antich i Màrius Carol, i els dirigents d’Unió Democràtica de Catalunya, Josep Antoni Duran Lleida i Josep Sánchez Llibre. Parlem, doncs, de gent de casa. Als que esteu al cas de les posicions polítiques que es defensen des d’aquest blog intueixo que la foto tampoc us sorprendrà gaire. La trobada diuen que va tenir lloc la setmana passada i, més concretament, el mateix dia que es va tancar el pacte parlamentari entre CiU i ERC. Jo encara hi afegiria que, per part d’algun dels seus protagonistes, es va voler que aquesta foto es fes pública, però només em baso en la meva intuïció i, per tant, estic fent un judici d’intencions que no puc demostrar. Sigui com sigui, és un fet constatat que d’enemics i d’adversaris, que evidentment no són la mateixa cosa però sovint es fa força difícil diferenciar-los, en tenim allà i aquí. Tot i que els més sorollosos els tenim a sis-cents quilometres de distància direcció oest, m’atreviria a dir que els més perillosos els tenim a casa nostra. I els titllo de perillosos pel que tenen d’imprevisibles, tota vegada que sovint fan el doble joc polític. Quan sembla que defensen una posició t’adones que en realitat estan defensant exactament la contrària. Parlo també d’aquells mitjans que, com La Vanguardia, fins ahir es mostraven moderadament independentistes i avui tornen a ser convençudament unionistes. El que pot arribar a fer una subvenció!

Quan des d’un diari s’explica el futur de Catalunya i les posicions que uns i altres defensen es pot ser més aviat barroer o tirant a sibil·lí. Per concretar i limitant-ho als diaris de paper, podríem dir que, des d’un bon principi, l’ABC, El Mundo, La Gaceta i La Razón han actuat barroerament. Però això sí que ho tenen, aquests mitjans acostumen a anar de cara i no enganyen sobre les seves intencions. En canvi, El País i La Vanguardia actuen més sibil·linament, tot i que les formes emprades no impedeixen que se’ls vegi clarament el llautó de les seves simpaties o antipaties polítiques. I és que a mesura que van passant els dies i s’acosta l’hora de la veritat tothom es va posicionant, tothom es va traient les caretes. La Vanguardia ja ho va fer el dia després de les eleccions, però del gir estratègic del diari dels Godó ja en vaig parlar. Cal deixar constància, això sí, que cada dia que passa es posiciona més clarament en contra que es pugui preguntar, per mitjans democràtics, quina és la voluntat dels catalans.

Així que ara potser hauríem de parlar dels altres protagonistes de la foto, és a dir, dels dirigents d’UDC. Però, ben mirat, potser no cal ni parlar-ne, tota vegada que sobre aquest partit i els seus dirigents des d’aquest blog ja s’ha dit gairebé tot. Cada dia es veu més clar que UDC i el seu líder en les darreres tres dècades, Duran i Lleida (visca la limitació de mandats!), intentaran torpedinar el procés, en principi des de dins. Sibil·linament o barroerament, això encara està per veure, però les formes només constituiran un detall secundari. Exclusivament dels seus socis convergents dependrà que ho facin des de dins de la coalició o que, a partir d’ara, vagin per lliure i treballin des de fora. Al capdavall, per malament que es posessin les coses els diputats d’UDC només són 13, és a dir, el 9,63% del Parlament. Per cert, cal no perdre de vista que no tots pensen igual que el seu cap de files.

Fi del món, voleu dir?

Com que per avui divendres hi ha anunciada la fi del món he pensat que era sobrer fer l’esforç d’escriure el meu article habitual, i que més em val utilitzar el poc temps que em queda de vida per fer altres coses més interessants, sense que això vulgui dir que escriure no sigui una activitat interessant, que per mi ho és i força. Però cal ser pràctics i, al capdavall, si avui tots desapareixem del mapa tampoc podrem llegir ni comentar res. Ara bé, si pel motiu que sigui l’anunci de la fi del món no s’acaba confirmant, dilluns hi tornaré com si res no hagués passat. De ganes segur que no me’n faltaran.

Ordinadors a les aules?

(d’aquí)

Li sembla bé que als deu anys es doni un ordinador a cada alumne? Això no soluciona els problemes del sistema educatiu: és una fugida que pot empitjorar-los. M’alegra que es rectifiqui.
(De l’entrevista de Víctor-M. Amela a Imma Tubella, rectora de la UOC i experta en comunicació. La Vanguardia, 12.12.2012).

Des que el govern de la Generalitat va decidir fa uns anys donar un ordinador a cada alumne -em sembla recordar que llavors governava el tripartit-, o obligar els pares a comprar-lo, o subvencionar-ne parcialment l’adquisició (en aquestes reflexions el vessant econòmic de la mesura resulta secundari), he canviat impressions sobre el tema amb molta gent. Ho he comentat amb persones de l’entorn del govern, amb mestres i experts en educació i en les TIC. També n’he parlat amb pares i alumnes directament afectats per la mesura, que em diuen i es lamenten que la societat no és prou conscient dels inconvenients de tota mena ocasionats per l’introducció a les aules dels ordinadors individuals.

No dubto que la mesura deu tenir aspectes positius, però ens enganyaríem si neguéssim que també en té de negatius, tot i que no he estat capaç de fer un balanç neutral i treure’n una conclusió definitiva. No entraré ara en els arguments favorables i contraris defensats per uns i altres perquè ja s’han explicat abastament en els mitjans de comunicació. No crec que a aquestes alçades ningú discuteixi que a Catalunya tenim un greu problema amb l’ensenyament, amb un baixíssim nivell i una taxa molt preocupant de fracàs escolar i abandonament dels estudis. Suposo que la poca consideració social que, tradicionalment, la nostra societat ha mostrat cap els mestres hi té també molt a veure. Sigui com sigui, no penso que ningú amb dos dits de front pugui pretendre que aquest problema endèmic de la nostra societat es pot resoldre donant un ordinador a cada alumne. I no només això sinó que, tal com diu la rectora, segons com la mesura encara pot agreujar-lo.

L’opinió de la rectora Tubella, tractant-se de qui es tracta i amb el currículum que té, m’ha sorprès. Penso que se l’ha de felicitar per la seva valentia tota vegada que, normalment, aquells que s’expressen en termes similars acostumen a ser immediatament titllats pels experts de tecnològicament antiquats, carpetovetònics i contraris a les TIC. I, evidentment, no és pas així. Però no podem oblidar el que és evident -estadístiques canten-, i és que les solucions als greus problemes de l’ensenyament a casa nostra passen per adoptar altres mesures, segurament molt més dràstiques i, políticament, poc o gens agraïdes, abans d’introduir l’ús d’ordinadors individuals a les aules. Semblaria que alguns van intentar començar a construir la casa per la teulada, quan tothom sap que un edifici sense fonaments no és viable. I, dissortadament, els fonaments de l’edifici de l’ensenyament a Catalunya segueixen sent una de les grans assignatures pendents de la nostra societat. I així ens va.

Le Capital, un film de Costa-Gavras

Fa uns dies vaig escoltar per Catalunya Ràdio part de l’entrevista que Manel Fuentes feia al director de cine Costa-Gavras, i a la contra de La Vanguardia vaig llegir una altre entrevista amb el cineasta grec. Em va semblar que, per l’edat que té, a punt de fer-ne 80, Costa-Gavras es mantenia en una envejable plenitud intel·lectual. Com a pista addicional, el mateix diari va qualificar amb tres estrelles la seva última pel·lícula, Le Capital, així que em vaig proposar que l’aniria a veure. Havia vist altres pel·lícules d’aquest director però especialment dues, Z i Missing, em van deixar un record inesborrable. Doncs bé, ara puc dir que la darrera pel·lícula de Costa-Gavras és un film perfectament prescindible, i tot indica que passarà sense pena ni gloria, tal com ha passat amb alguna de les últimes pel·lícules de Woody Allen. Ens fem grans o ens tornem més exigents?

Un Churchill és el que necessitem a Catalunya!

Dissabte passat, a la cruïlla de la Via Augusta amb la Ronda del General Mitre de Barcelona, es va inaugurar un monòlit en memòria de Sir Winston Churchill. L’homenatge ciutadà, promogut per la Fundació Catalunya Oberta i organitzat per l’Ajuntament de Barcelona, va començar amb una puntualitat tan britànica que, tan mal acostumats com estem els barcelonins en temes de puntualitat municipal, va sorprendre molt agradablement. Presentava l’acte Joan Oliver, president de l’esmentada fundació, i a continuació es va escoltar una cinta amb la veu de Sir Winston. Després van prendre la paraula la seva besnéta, en anglès, així com el consol britànic a Barcelona, amb un terç del seu discurs en un català força acceptable, dos terços en anglès i, perquè no fos dit, una frase en espanyol. Va tancar l’acte l’alcalde de la ciutat, Xavier Trias, amb una petita part del seu discurs en anglès i la resta en català.

No acostumo a anar a actes d’aquesta naturalesa però, en aquest cas, hi vaig voler anar perquè Winston Churchill sempre m’ha semblat un dels personatges polítics més interessants del segle XX. Avui en dia es troben a faltar polítics com ell. L’altre motiu per anar-hi era pel morbo de saber que el merescut homenatge de la ciutat de Barcelona a Churchill va ser vetat mentre governaven les esquerres, que estaven per homenatjar altres personatges històrics de molt diferent tarannà que Sir Winston. I és que cal dir les coses tal com són... encara que a alguns els puguin resultar incòmodes.

Durant la segona Guerra Mundial i, més concretament, el 6 de juny de 1940, en una de les seves intervencions radiofòniques més conegudes, Sir Winston va encoratjar els britànics a resistir, i es va referir als criminals bombardeigs a que havia estat sotmesa la ciutat de Barcelona uns anys abans, durant la nostra Guerra Civil, amb aquestes paraules: “No subestimo la severitat de càstig que ens cau al damunt. Però confio que els nostres conciutadans sabran resistir com ho va fer el valent poble de Barcelona”.

Penso que el que ara mateix ens caldria a Catalunya és un polític de la talla de Sir Winston Churchill. Són temps molt difícils, i més difícils que en vindran. Però, dissortadament, mires en totes direccions i no en veus cap que s’hi assembli ni de lluny. Esperem, doncs, que el president Mas, que al capdavall va guanyar sense discussió les eleccions amb una promesa formal en aquest sentit, se’n surti i ens organitzi el promès referèndum per tal que els catalans puguem decidir, democràticament, quina mena de futur volem per Catalunya.

Aquí i aquí també se n'ha parlat.

Debat sobre “el tema” a la Fonda Gaig

Fa uns dies deu persones vam celebrar un sopar de Nadal en un dels reservats de la Fonda Gaig de Barcelona. Dones i homes per meitats, gairebé tots professionals independents i/o amb negoci propi. Edats al voltant de la cinquantena i escaig, algú amb més escaig que altres. Una trobada d’amics més de les moltes que es celebren arreu aquests dies prenadalencs. Un sopar molt agradable, sobretot per les persones que compartíem taula però també pel lloc escollit, una sala tancada i, per tant, sense interferències acústiques ni orelles tafaneres d’altres comensals del restaurant. Tractant-se de l’acreditada cuina del Gaig m’estalviaré de comentar el vessant gastronòmic de la nostra trobada ja que aquest aspecte s’escaparia del tema de d’avui. Però recordant que, quan encara no fa cinc anys van obrir a l’Eixample barceloní, el senyor Gaig va decidir conservar per el seu nou establiment el qualificatiu de fonda, gairebé ja està tot dit. I és que, normalment, a les fondes s’hi menja bé. Sigui com sigui, el fet és que durant el sopar vam anar consumint el temps amb converses banals sobre temes més aviat intranscendents, sempre amb el molt bon rotllo d’un grup de persones que es coneixen des de fa anys. Al final del segon plat va entrar a la sala el senyor Gaig, que coneixia un dels comensals. “Tot bé?”. “Sí, tot bé”. “Doncs me n’alegro”. Després van arribar les postres, els cafès i les infusions i, gairebé de manera inevitable, va acabar sorgint “el tema”.

Vam tenir un canvi d’impressions respectuós, sense espetecs ni sortides de to. Alguns hi ficàvem cullerada i ens mullàvem sense complexos, mentre que altres comensals, més discrets, van optar per limitar-se a escoltar, però observant les cares que anaven posant resultava fàcil intuir de quin peu calçava cadascú. No vam discutir gaire sobre l’opció democràtica de decidir el futur de Catalunya, el nostre futur, mitjançant un referèndum vinculant. Això pot agradar més o menys però gairebé tothom dóna per fet que la votació, sigui en el format legal que sigui, acabarà sent una realitat inevitable. Sí, en canvi, vam parlar molt sobre els pros i els contres d’una Catalunya deslligada d’Espanya, i sobre l’actitud que prendran durant aquest procés els nostres actuals tutors espanyols. S’admetia que, des de Madrid, intentaran escanyar-nos per tots els mitjans disponibles, per terra, mar i aire. O rememorant la frase d’aquell periodista impresentable d’El Mundo, Espanya intentarà aturar aquest procés por lo civil y por lo criminal. De fet aquesta etapa ja ha començat i tots som plenament conscients que els espanyols ens faran suar sang amb tots els mitjans disponibles al seu abast.

Es va parlar d’empreses concretes que ja s’estan assessorant professionalment per si, arribat el moment, decideixen marxar de Catalunya, ja sigui a uns centenars de quilòmetres cap a l’oest o potser més enllà. Tot pot ser, és de preveure que en aquest procés ens trobarem amb tota mena de casuística. De totes maneres sovint es cau en la trampa de parlar de l’actitud de l’empresariat com si tots els empresaris pensessin igual. I no és així. Aquí vam discrepar obertament i tots vam posar sobre la taula alguns exemples concrets per reforçar les nostres respectives posicions. Es va comentar també que durant aquest procés previ casi tots els polítics involucrats, d’aquí i d’allà, ho estan fent bastant malament. Dissortadament. En això varem coincidir tots. Després d’una estona de debat i quan encara teníem moltes coses a dir ens vam adonar que era tardíssim i que ens havíem quedat sols al restaurant, així que vam pagar el que ens van demanar i vam marxar. Com no podria ser d’altra manera, no ens vam posar d’acord.

Però tot i que ningú va canviar d’opinió considero molt recomanable que se’n parli, i és igualment positiu escoltar els arguments contraris, ni que només sigui per reforçar els propis. Sembla, però, irreversible, que amb totes les dificultats que diem abans i moltes més que se’ns presentaran, al final els catalans decidirem democràticament com volem que sigui el nostre futur. Estic convençut que aquest procés és imparable i no l’aturarà ningú. Personalment tinc molt clar que més que decidir el meu futur particular, que em preocupa relativament poc, el que més aviat que tard decidirem serà el futur de les noves generacions de catalans, amb dos objectius: que deixin de sentir-se menyspreats per una metròpoli que no ens ha respectat mai i que sembla que només ens vulgui com la seva vaca lletera particular i, sobretot, que puguin viure millor que nosaltres. Algú pot pensar encara que això és massa demanar?

Consideracions per sortir de la crisi

Per sortir de la crisi com més aviat millor no existeixen els miracles. Arribats al dificilíssim punt on ens trobem, amb una taxa d’atur que no para d’augmentar i que, es miri com es miri, resulta del tot insuportable, amb una gravíssima situació social que pot esclatar en qualsevol moment en forma d’una violència descontrolada, ens toca a tots, als dirigents polítics especialment però també a tots nosaltres, fer un exercici de realisme. Perquè si continuem com fins ara, esperant un miracle merkelià que ens caigui del cel, segur que no ens en sortirem. Aquesta crisi la podem resoldre en part nosaltres mateixos, i no és gaire realista esperar que ens la resolguin des de fora. I pel que ens toca a nosaltres de recepta només n’hi ha una: treballar més i millor que el veí i deixar d’estirar més el braç que la màniga. El concepte de treballar més i, molt especialment, treballar millor, no té secrets, tothom l’entén. Hem de ser més competitius que els nostres competidors, sigui en el sector d’activitat que sigui. Doncs apa, posem-nos-hi! I no estirar més el braç que la màniga és el mateix que dir que els límits de l’estat del benestar que tant ens agrada a tots haurien d’estar estrictament delimitats pels recursos disponibles per finançar-lo. No es pot gastar allò que no es té. El recurs a l’endeutament no només no és la solució dels nostres problemes sinó que, amb el temps, els agreuja.

Als nostres governants, per altra banda, se’ls hauria d’exigir que, d’una vegada per totes, fossin responsables i realistes. I si no, que pleguin. Ara mateix la majoria no són ni una cosa ni l’altra i, sentint-los, sembla que visquin en una altra galàxia. Resulta decebedor escoltar que, una vegada més, el govern espanyol ajorna la reforma (aprimament) de l’administració pública, diuen que fins el 2014. La majoria dels nostres governants no han trepitjat mai la realitat del carrer, i només cal mirar-se els seus currículums per constatar que la majoria no han treballat mai en l’economia productiva. I d’aquí vénen una bona part dels nostres mals. Mentre coexisteixin aquestes dues realitats, la del carrer que pateix i la dels dirigents polítics que fan com si sentissin ploure, no avançarem. Hem de tenir molt clar que els governants estan al nostre servei i no nosaltres al seu. En una democràcia comme il faut els dirigents polítics no són intocables com si això fos una república bolivariana qualsevol. Sempre que toqui fer-ho s’han de demanar responsabilitats als dirigents polítics, no només responsabilitats polítiques sinó, també, penals. Sense por, tant per acció com per omissió.

El principal problema de la nostra societat és l’atur i, per tant, l’objectiu irrenunciable hauria de ser la creació de llocs de treball productius. Aclareixo, econòmicament productius. Paral·lelament, s’hauria de procedir a una reducció dràstica de l’administració pública, però no precisament dels professionals que es dediquen a la salut i a l’ensenyament com s'ha fet fins ara. Parlo, bàsicament, de la burrocràcia que no para de créixer. Els governs haurien d’actuar pensant en els interessos del país. I no ho fan. Els governants es mouen en funció dels seus propis interessos, siguin particulars o de partit, i així no avançarem mai. L’administració pública hauria de donar tota mena de facilitats -no confondre facilitats amb subvencions- a tots aquells que es vegin capaços de muntar una empresa i/o de crear llocs de treball. Però, repeteixo, la solució no pot ser mai la subvenció per la subvenció que, normalment, és diner llençat inútilment. Una societat tan subvencionada com la nostra només crea nefastos clientelismes polítics i conrea persones sense iniciativa. I sense l’iniciativa privada no sortirem mai de la crisi. No és tan complicat, de vegades donar facilitats des de l'administració és tan senzill com no posar entrebancs administratius. La burrocràcia de l’administració pública és un dels càncers de la nostra societat. La burrocràcia s’autoalimenta fins a l’infinit, entre altres motius perquè tothom intenta justificar el seu salari. Massa sovint un té la sensació que les nostres administracions públiques estan especialitzades en fer la traveta i posar pals a les rodes dels seus administrats. Aquesta és almenys la meva impressió.

L’aprofitament dels animals

Hi ha persones que són convençudament vegetarianes, poques però n’hi ha. Consideren que, havent-hi opcions alimentàries alternatives a la carn, sacrificar un animal per alimentar-se no és correcte. Res a dir, tota la meva simpatia pels vegetarians, fins i tot per aquells que han renunciat a menjar-se un entrepà de pa amb tomàquet i truita a la francesa. N’he conegut molts arreu del món i, tot i que no m’han convençut mai de les bondats de la seva opció alimentària, els hi tinc un gran respecte. N’hi ha d’altres, però, i m’atreviria a dir que són -som- la majoria, que de tant en tant mengem carn. Carn de cangur, d’ànec, de xai, de vaca, de gall dindi, de cabrit, de conill, de bou, de pollastre, etc. I això per no parlar de la carn dels animals voladors o de les bèsties que neden en aigua dolça o salada.

Però a banda de la carn cal no oblidar que de les bèsties comestibles se n’obtenen també una sèrie de subproductes que, pels humans, tenen diferents aprofitaments: pells, fibres tèxtils (llana, mohair, alpaca...), ossos, greixos i altres productes que, amb més o menys consciència, gairebé tothom utilitza. Però per tal d’evitar confusions, avui estic parlant exclusivament dels animals dels quals se n’aprofita la carn per a l’alimentació humana i, per tant, aquí no hi incloc els visons, les xinxilles, les guineus i tota la colla d’animalons que es produeixen pensant exclusivament en l’aprofitament de la pell per a la fabricació d’abrics i jaquetes fetes amb el que s’anomenen pells fines.

Però les pells fines no tenen res a veure amb les dels animals que dèiem al principi i que, a banda de l’alimentació humana, tenen múltiples subaplicacions, com ara una la fabricació d’una corretja de rellotge, unes sabates, uns guants, la tapisseria d’un cotxe o d’una butaca, un moneder, una funda per a l’iPad i moltes aplicacions més. Convindria tenir ben present aquestes diferències i que no ho talléssim tot pel mateix patró. Està bé protestar contra el maltractament animal però, massa sovint, hi ha molt desconeixement de la realitat. Ho dic perquè es podria donar el cas que entre les persones de la foto d'El Mundo que il·lustra aquest article n’hi hagi més d’una que, ni que només sigui de tant en tant, gaudeixi d’unes costelletes de xai a la brasa o d’un filet de vedella, sagnant o molt fet, al gust del consumidor.

Wert o el fanatisme anticatalà d’un ministre

El cap de l’estat espanyol nomenat l’any 1969 pel dictador Francisco Franco com el seu successor va dir no fa gaire a l’Índia que Espanya fa venir ganes de plorar. No és un invent d’un periodista republicà, hi ha uns quants testimonis que van escoltar la frase. Doncs bé, ni que només sigui una excepció i sense que serveixi de precedent, penso que l’home va dir una cosa força sensata, tan sensata com si en comptes del mot plorar hagués utilitzat el verb riure. No hi ha dia que no sorgeixi un motiu nou per expressar-se en aquest sentit. L’últim. Ara ha sortit, un cop més, el tertulià d’Intereconomía en excedència i actualment ministre piròman del govern espanyol, un tal Wert, a donar la nota i a provocar, una vegada més, a la majoria dels catalans. L’obsessió malaltissa del ministre espanyol i el govern que representa en contra de Catalunya i del català comença a semblar un cas clar de psiquiatre. Aquest home està cada dia més obsessionat, i el seu cap o no se n’adona, que ja seria greu, o ja li està bé, que seria de jutjat de guàrdia.

Però tinguem-ho clar: Wert no està sol, i no cal fixar-se només en Espanya. A Catalunya mateix hi ha una part de la població, una part minoritària, que és clarament anticatalana. Utilitzo molt conscientment l’expressió anticatalana en el sentit que aquesta minoria està en contra dels interessos de la majoria dels catalans. Catalunya com a tal potser no té interessos, aquest és un debat en el que ara no hi vull entrar, però el que sí que és segur és que els catalans sí que en tenim d’interessos. I la majoria de catalans volem que Catalunya i la seva llengua pròpia siguin respectades, i volem també que el nostre país no quedi diluït en el café para todos com si fos una rioja espanyola qualsevol, amb tots els meus respectes, faltaria més, pels meus amics de La Rioja. I parlo d’una majoria de catalans, d’una gran majoria, perquè els escons obtinguts per uns i altres en les darreres eleccions canten: de 135 escons del Parlament, ells només en van obtenir 28, repartits entre 19 populares i 9 ciudadanos. Són molts, sí, però només representen el 21 per cent dels diputats de la cambra legislativa catalana. Són molts, sí, però només representen el 21 per cent dels votants catalans. Números canten.

Wert va dir recentment que el seu objectiu com a ministre era espanyolitzar els alumnes catalans, entenent-ho com descatalanitzar-los. Wert i els seus només entenen una manera de ser espanyol, la seva, i d'aquí deriva tot el problema catalán. No es tractava d’una boutade més del personatge com alguns van dir per disculpar-lo. L’home no enganya, el seu objectiu anticatalà el té clar, i no pararà fins que ho aconsegueixi, plegui voluntàriament o el cessin. Davant d’un personatge així no s’ha de cedir ni un mil·límetre, perquè si cedim estem perduts. La consellera Rigau ha sigut molt criticada però, al meu entendre, ahir va fer santament deixant-lo plantat a Madrid quan va constatar, un cop més, que discutir amb Wert és com jugar una partida de frontó. La dignitat no s’ha de perdre mai. I una cosa hem de tenir meridianament clara: al final guanyarem nosaltres, no només perquè som més, que també, sinó perquè tenim raó.

Espanya no ha guanyat, senyor Juliana, però La Vanguardia ha perdut un subscriptor

Del diari La Vanguardia n’he parlat moltes vegades, i només cal escriure La Vanguardia al buscador del blog per comprovar-ho. Avui ho torno a fer, i és per comentar el meu adéu a aquest diari com a subscriptor. Dir que La Vanguardia és un diari més aviat de dretes és gairebé una obvietat. És el diari de la gent conservadora de Catalunya, el diari de la burgesia, o de la gent d’ordre com a alguns els agrada definir-se, tot i que de persones d’ordre i conservadores tant se’n troben a les dretes com a les esquerres. No he vist mai una concentració més gran de dirigents polítics d’ordre i conservadors com en les reunions dels partits comunistes de l’antiga URSS i països de l’Europa de l’Est, o de la Xina, o de Corea del Nord, o de Cuba. I cal recordar que aquests partits, unes ideologies que només tenen sortida en tasques de govern en dictadures polítiques de partit únic, eren i són d’esquerres, almenys sobre el paper.

Si repassem una mica la història dels 131 anys de La Vanguardia des que l’any 1881 va ser fundada per dos igualadins, els germans Godó, veurem que el que sempre ha estat conegut com el diari de referència de Catalunya i que, ens agradi o no, encara és ara, amb molt poques excepcions sempre ha anat a remolc de qui governa. Jo acostumo a dir que La Vanguardia és el diari dels que manen o... dels que La Vanguardia intueix que manaran aviat. Així, darrerament, i molt especialment a partir del passat onze de setembre, La Vanguardia va fer un gir estratègic en favor de les tesis sobiranistes d’Artur Mas. Un gir que es veia forçat per les circumstancies i que molts lectors del diari no van entendre i encara no entenen ara. No tinc cap prova que aquest gir estratègic tingués alguna cosa a veure amb les generoses subvencions que l’empresa editora dels Godó ha anat rebent de tots nosaltres via govern català. Si per mi fos les subvencions, mentre es paguin amb els meus diners, les suprimiria totes.

Però aquesta deriva sobiranista i pro Mas de La Vanguardia es va donar sobtadament per acabada fa vuit dies, el dilluns 26 de novembre, el dia després de les eleccions. Aquell article del director adjunt Enric Juliana que portava per títol “Guanya Espanya” ho deia tot, sense oblidar el semàfor vermell per a Mas que li van dedicar a la pàgina 2, tot i haver guanyat còmodament les eleccions amb més del doble de vots i escons que el segon partit. La Vanguardia va confondre, vull suposar que interessadament, la victòria-fracàs de Mas amb una minva del moviment sobiranista a Catalunya, quan tot indica que aquest és ara més fort que abans del 25N. En fi, ja feia temps que, per diversos motius, em ballava del cap donar-me de baixa com a subscriptor, i l’exemplar del 26 de novembre va ser la gota que va fer vessar el vas. De fet, per estar informat cada dia em miro per internet un munt de diaris, catalans i estrangers, i el fet de rebre a casa un exemplar La Vanguardia de paper era només una tradició familiar heretada que ara he donat per acabada. Segur que m’hi acostumaré.

La presumpció d’innocència

S’hauria d’exigir a la classe política, i també a la periodística, que quan comentin i valorin episodis de presumpta corrupció política apliquessin la prudència i la coherència a parts iguales, al marge de les simpaties o les antipaties polítiques que pugui tenir cadascú. I és que a determinats personatges se’ls veu el llautó, els veus venir d’una hora lluny. Repeteixo el que sempre he dit: la presumpció d’innocència és una dels fets diferencials de la democràcia, de la mateixa manera que la presumpció de culpabilitat és una realitat molt habitual a les dictadures. Per tant, concedeixo a l’alcalde de Sabadell, Manuel Bustos, la presumpció d’innocència, sense reserves. Defenso per a Bustos la mateixa presumpció d’innocència que els seus sectaris companys de partit no van ser capaços de concedir al president Mas i van donar -i molts encara donen- per bona tota aquella porqueria d’El Mundo. Demano per a Bustos la mateixa presumpció d’innocència que en el seu dia vaig demanar per a Alavedra i Prenafeta, als que els socialistes que llavors ens governaven (quin malson!) van condemnar a la pena de telenotícies mostrant-los sortint d’un camió de la Guàrdia Civil espanyola, esposats i portant a la mà unes grans bosses de plàstic negre amb les seves pertinences, quan ni tan sols havien estat jutjats. De fet, després de tot aquell rebombori mediàtic, a dia d’avui lo més calent encara és a l’aigüera.

Si a Bustos li molesta -i jo l’entenc- la condemna mediàtica i política a la que l’estan sotmetent determinats mitjans informatius, jo li suggeriria que parlés en primer lloc amb els dirigents del seu propi partit que fa quatre dies semblaven gaudir d’allò més quan es van deixar retratar envoltats de pancartes que deien Catalonia is not Switzerland, una afirmació totalment certa però que, en les circumstàncies actuals, constitueix una clara al·lusió anticonvergent, al relacionar-ho amb una presumpta corrupció política però no demostrada ni condemnada per cap jutge. A veure si m’explico, estic convençut que el veterinari Oriol Pujol Ferrusola, a qui militants molt significats del seu partit sempre s’hi refereixen com el fill de l’amo, si no es digués com es diu no hauria arribat mai a la cúpula de la seva formació política. Penso també que, considerant la seva presumpta relació amb un cas de presumpta corrupció política pendent de judici, ha estat un greu error polític haver-lo inclòs a les candidatures electorals del 25N. La política demana una mínima dosi de prudència. Haver de llegir determinats noms a les paperetes electorals, i això passa a la majoria dels partits, em sembla, com a mínim, el resultat d’una gran imprudència combinada amb una nul·la visió de futur. Però un cop pressa una decisió política tan arriscada com és la d’incloure determinats personatges a les llistes electorals, tothom sense excepcions es mereix la mateixa presumpció d’innocència. Per tant, a dia d’avui Bustos i Pujol són tan innocents com tu que m’estàs llegint, i seguirà sent així mentre un jutge no ens demostri amb una sentència ferma que són culpables.